31/12/08

Gene Clark

Pel que fa a mi, a Newton Town enguany no hi ha llista dels millors del 2008. Si m'ho demaneu, us diré que, personalment, aquest any ha estat, sense cap mena de dubte, el de la descoberta de Gene Clark, un artista que allmusic defineix, ras i curt, com "the greatest underrated singer/songwriter to emerge from the '60s rock explosion, and deserves to be mentioned in the same breath as Neil Young", que es diu ràpid. L'any fins i tot l'acabo havent acomplert la meva promesa d'anar comprant els seus discos a mesura que els trobava, i també havent satisfet el meu deute llargament ajornat d'escoltar com Déu mana tota la discografia dels Byrds, que ja tenia a la meva discoteca en les fabuloses reedicions de Columbia/Legacy. Cal dir, però, que en això últim he estat molt ben acompanyat pel llibre The Byrds. Más jóvenes que ayer, de Fernando López Chaurri, que recomano a tothom que vulgui conèixer aquesta memorable banda de Los Angeles.

En aquest post ni vull comentar la
discografia de Gene Clark ni tampoc vull reproduir-ne la seva biografia, per a això ja hi ha pàgines que s'hi esforcen més laboriosament. A més, considero que la seva música és tan intensa que només entendria que es pogués consumir en la intimitat, mica en mica, assaborint-la lentament i amb dedicació. És molt difícil posar-ho en paraules, però noto que tothom que s'hi ha endinsat n'ha sortit enriquit d'alguna manera, la seva puresa ha fet prosperar els seus dies i, sobretot, han fet un nou company per aquest viatge que anomenem vida. Si més no, això és el que m'ha succeït a mi. Aquest post, doncs, no és per parlar ni de la seva vida ni de la seva música, en tot cas pretén ser una miscel·lània d'una part de l'obra mai escrita d'aquest compositor, guitarrista i cantant de Tipton, Missouri. En altres paraules, una selecció de composicions pròpies, o inspirades en ell, o pensades per a ell, que durant aquest any he anat trobant en discos d'altres intèrprets, totes elles executades amb la delicadesa que la seva persona demana.

Els primers són Velvet Crush, que al seu segon àlbum, Teenage Symphonies to God, de l'any 1994, van versionar Why Not Your Baby, una de les covers més honestes d'una composició de Gene Clark que jo hagi sentit mai. Si fins i tot Paul Chastain afecta la seva veu perquè s'acosti a la calidesa que desprèn la del seu compositor! Originalment, el tema es va incloure en el primer disc del duet Dillard & Clark, titulat The Fantastic Expedition of Dillard & Clark, que Gene Clark va enregistrar al costat del banjoista i guitarrista Doug Dillard i que va sortir publicat l'any 1968. Els que hi entenen diuen que és un dels discos bàsics de country-rock, tot i que potser es fa una mica costa amunt en els moments d'estil més bluegrass, que fan que el disc costi al començament, però que per això mateix al final te l'acabes apreciant encara més. En la meva edició, aquest cedé el van treure acompanyat del segon i últim àlbum que aquest duet va publicar només un any després, Through the Morning, Through the Night.

El segon disc que he triat és una altra obra de finals dels seixanta, però aquest cop força supèrflua, irrellevant gairebé diria, perquè sospito que es va pensar simplement per plaure el públic que aleshores demanava folk-rock. El disc és una fotocòpia descarada de l'estil Byrds (harmonies i guitarra Rickenbacker de 12 cordes) però sense la imaginació ni la intensitat d'aquests. Es tracta de l'àlbum homònim dels Rose Garden, l'únic que van treure. En tot el disc només hi ha un tema original i, de les nou versions, dues són composicions inèdites que Gene Clark va escriure pels Byrds però que no es van arribar a publicar mai, Till Today i Long Time. Aleshores eren repertori desconegut, però ara ja no ho són perquè es poden trobar en alguna compilació recent d'aquesta banda.

Com els Byrds, The Long Ryders també eren de Los Angeles, però de començaments dels anys 80 i, com The Rose Garden, tampoc no amagaven que aquells eren una de les seves grans influències musicals (a banda d'altres grups de la zona com els Buffalo Springfield). The Long Ryders però, van ser un grup amb molt suc. Per començar, van ser una de les bandes que, a meitats de la dècada dels 80, van tornar a posar el country-rock de nou en circulació i en van tornar a fer un gènere creïble, és a dir, van tornar-li el llustre que havia tingut abans que grups de caire més comercial com els Eagles el deslluïssin. Native Sons és el seu primer disc i, tot i que no inclou cap composició original de Gene Clark, Ivory Tower podria ser-ne ben bé una. De fet, ell hi canta i, com diu el blog C-60 Low Noise, "[it] remains the greatest song the Byrds never wrote". Hi estic d'acord. I també que és un dels tributs més sincers que mai s'han fet al so de la banda capitanejada per Roger McGuinn. Un altre blog favorit meu, The Rising Storm, diu això altre d'Ivory Tower, "[it] ended up being one of the great lost 80s tracks, downbeat and moody, sounding like a really terrific fusion of mid 60s Byrds and the early 70s solo work of Gene Clark". No cal que hi afegeixi res mes, doncs.

També de Los Angeles, també de la dècada dels 80, i també de l'escena musical local que ha passat a la història amb el nom de Paisley Underground. També tot això són The Three O'Clock, de qui rescatem el seu primer EP sota aquest nom (fins aleshores s'havien dit The Salvation Army), titulat Baroque Hoedown, que ara es troba en un cedé doble juntament amb el seu primer llarga durada, Sixteen Tambourines. En l'edició francesa, el seu disc de debut incloïa una cover de la que possiblement és la composició més coneguda de Gene Clark, I'll Feel A Whole Lot Better, que va ser cara B del segon single dels Byrds, que com a tema principal portava una composició de Dylan, All I Really Want to Do. La versió és superba, tot i que jo cada vegada que sento aquesta peça no puc evitar pensar en La Granja, la primera banda jingle jangle que vaig sentir a la meva vida.

El cinquè tema que he seleccionat és una curiositat curiosa, si em permeteu l'expressió. De fet, és un altre d'aquells discs que no passaran a la història però amb una història graciosa darrera seu. Es diu Happens i és l'únic àlbum publicat per David Hemmings, l'actor que un any abans havia protagonitzat un dels films més iconogràfics de la cultura pop dels anys 60, Blow Up, de Michelangelo Antonioni, i que un any després encara en protagonitzaria un altre, Barbarella, de Roger Vadim. Aprofitant la seva posició momentània d'estrella del cel·luloide, va poder enregistrar tot un disc acompanyat per dos membres dels Byrds, el guitarrista Roger McGuinn i el baixista Chris Hillman. Van gravar nou temes i es va publicar l'any 1967. El disc s'enceta amb una composició que Gene Clark va escriure justament pels Byrds, Back Street Mirror, inèdita fins aleshores, i que aquí s'aprofita amb la veu de l'actor superposada damunt de l'enregistrament original.

The Textones és una altra banda de Los Angeles, però aquest cop amb la peculiaritat que originàriament va ser fundada per dues dones, Carla Olson i Kathy Valentine, totes dues provinents d'Austin, Texas, però que van anar a raure a la ciutat californiana coincidint amb l'explosió de bandes i clubs que va patir Los Angeles a començaments dels 80. Kathy Valentine es va incorporar molt aviat a The Go-Go's i Carla Olson és va convertir en líder única del grup, que també es coneixia com Carla Olson & The Textones. Amb aquest nom van debutar amb l'àlbum Midnight Mission, de 1984, en què hi van col·laborar Gene Clark, que feia cors, i Ry Cooder. A la compilació titulada Through the Canyon, però, publicada per Rhino Records l'any 1989, hi ha una composició de Gene Clark titulada Day for Night en què ell porta la veu cantant i toca la guitarra solista, o sigui que d'alguna manera els Textones li fan de banda d'acompanyament. Posteriorment, Carla i Gene van formar el duet Gene Clark & Carla Olson i fins i tot van treure un disc plegats, So Rebellious a Lover. Enregistrada l'any 1985, Day for Night és la interpretació més tardana de Gene Clark de totes les que hem seleccionat aquí.

I acabem amb una de les grans bandes de pop i power-pop dels últims anys, els Teenage Fanclub, que tant deuen als Byrds en general i a Gene Clark en particular. Ells són un dels meus grups favorits i sempre que puc jo els reivindico. En rescato un àlbum que no es troba pas entre els meus preferits, Thirteen, publicat l'any 1993 entre les seves dues obres mestres, Bandwagonesque i Grand Prix. El disc acaba amb una llarguíssima composició, amb una coda inicial instrumental inclosa, titulada precisament Gene Clark. L'autor n'és Gerard Love, baixista de la banda, i la lletra diu: "[...]All the seeds you sow/are just looking for a space to grow/So sleep, sleep and lay your white body down/So sleep, sleep and lay your white body down/No matter what you do it all returns to you/No matter what you say you'll hear it all someday[...]".

Un emocionant homenatge final dels Teenage Fanclub a un artista que durant aquests dotze mesos jo he escoltat amb, perquè no, sí, amb emoció, i que em serveix per cloure aquest post de celebració a Gene Clark. Crec que hi pensaré durant molt de temps en què el 2008 va ser l'any en què kowalsky me'l va fer conèixer (gràcies!). Per tot això penjo aquest post a Newton Town en memòria seva l'últim minut de l'últim dia d'aquest 2008. Feliç any 9.

----------------------------------------

Versión en español (enlaces en el original)

Por lo que a mi se refiere, en Newton Town este año no hay lista de los mejores del 2008. Pídanmelo y les diré que este año fue sin duda el del descubrimiento de Gene Clark, un artista que allmusic define como "the greatest underrated singer / songwriter to emerge from the'60s rock explosion, and deserves to be mentioned in the same breath as Neil Young". ¿Tajante, no? También termino este 2008 habiendo cumplido mi promesa de ir comprando sus discos a medida que los iba encontrando, y habiendo satisfecho también mi deuda largamente aplazado de escuchar como Dios manda toda la discografía de los Byrds, que ya tenía en mi discoteca en las fabulosas reediciones de Columbia/Legacy. Es justo reconocer que en esto último he estado muy bien acompañado por el libro "The Byrds. Más jóvenes que ayer", de Fernando López Chaurri, que recomiendo a todos aquellos que quieran conocer en profundidad esta memorable banda de Los Ángeles.

En este post no quiero comentar la discografía de Gene Clark ni tampoco quiero reproducir su biografía, para eso ya existen otros sitios. Además, su música es tan intensa que yo sólo entiendo que pueda consumirse en la intimidad, poco a poco, saboreándola lentamente y con dedicación. Es muy difícil ponerlo en palabras, pero creo que no me equivoco si digo que todos los que se han adentrado en ella han salido de alguna manera enriquecidos, su pureza ha hecho prosperar sus días y, sobre todo, han hecho un nuevo compañero para este viaje que llamamos vida. Al menos, eso es lo que me sucedió a mí. Este post, pues, no es para hablar ni de su vida ni de su música, solo pretende ser una miscelánea de una parte de la obra nunca escrita de este compositor, guitarrista y cantante de Tipton, Missouri. En otras palabras, una selección de composiciones propias, inspiradas en él, o pensadas para él, que durante este año he ido encontrando en discos de otros intérpretes. Eso sí, todas ellas ejecutadas con la delicadeza que su persona requiere.

Los primeros son Velvet Crush, que en su segundo álbum, Teenage Symphonies to God, del año 1994, versionaron Why Not Your Baby, una de las covers más honestas de una composición de Gene Clark que yo haya escuchado nunca. ¡Si incluso Paul Chastain afecta su voz para que se acerque a la calidez que desprende la de su compositor! Originalmente, el tema se incluyó en el primer disco del dúo Dillard & Clark, titulado The Fantastic Expedition of Dillard & Clark, que Gene Clark gravó junto al banjoista y guitarrista Doug Dillard y que salió publicado el año 1968. Los entendidos dicen que es uno de los discos básicos de country-rock, aunque personalmente se me hizo un poco cuesta arriba en los momentos en que el estilo se torna más bluegrass. Esto hace que el disco cueste un poco al principio, aunque precisamente por ello al final acabas apreciándotelo un poco más. En mi edición, este cedé va acompañado del segundo y último álbum que este dúo publicó sólo un año después, Through the Morning, Through the Night.

El segundo disco que he elegido es otra obra de finales de los sesenta, aunque esta vez bastante superflua, irrelevante casi diría, porque sospecho que se pensó simplemente para agradar al público que entonces pedía folk-rock. El disco es una fotocopia descarada del estilo Byrds (armonías y guitarra Rickenbacker de 12 cuerdas) pero sin la imaginación ni la intensidad de éstos. Se trata del álbum homónimo de los Rose Garden, y el único que sacaron. En todo el disco sólo hay un tema original y, de las nueve versiones, dos (Till Today y Long Time) son composiciones inéditas que Gene Clark escribió en su día para los Byrds pero que éstos nunca llegaron a publicar. Actualmente, pueden encontrarse en alguna recopilación de inéditos.

Como los Byrds, The Long Ryders también eran de Los Ángeles, pero de principios de los años 80 y, como The Rose Garden, tampoco escondían que aquellos eran una de sus grandes influencias musicales (además de otros grupos de la zona como los Buffalo Springfield). A diferencia de The Rose Garden, sin embargo, los Long Ryders fueron un grupo con mucho jugo. Para empezar, fueron una de las bandas que, a mediados de la década de los 80, volvieron a poner el country-rock de nuevo en circulación y volvieron a hacer de él un género creíble, es decir, que volvía a tener el relumbrón que había tenido antes que grupos de carácter más comercial como los Eagles lo deslucieran. Native Sons es su primer disco y, aunque no incluye ninguna composición original de Gene Clark, Ivory Tower podría serlo perfectamente. De hecho, él canta y, como dice el blog C-60 Low Noise, "[it] remains the greatest song the Byrds never wrote". Estoy de acuerdo. Y también que es uno de los tributos más sinceros que nunca se han hecho al sonido de la banda capitaneada por Roger McGuinn. Otro blog favorito mío, The Rising Storm, dice esto otro de Ivory Tower, "[it] ended up being one of the great lost 80s tracks, downbeat and moody, sounding like a really terrific fusion of mid 60s Byrds and the early 70s solo work of Gene Clark”. ¿Es necesario que añada algo más?

También de Los Ángeles, también de la década de los 80, y también de la escena musical local que pasó a la historia con el nombre de Paisley Underground. Todo esto fueron también The Three O'clock, de quienes rescato su primer EP bajo este nombre (hasta entonces se habían llamado The Salvation Army), titulado Baroque Hoedown, que ahora se encuentra en un cedé doble junto con su primer larga duración, Sixteen Tambourines. En la edición francesa, su disco de debut incluía una cover de la que posiblemente es la composición más conocida de Gene Clark, I'll Feel A Whole Lot Better, que fue cara B del segundo single de los Byrds, que como tema principal llevaba una composición de Dylan, All I Really Want to Do. La versión es soberbia, aunque cada vez que yo oigo esta pieza no puedo evitar pensar en La Granja, la primera banda jingle jangle que oí en mi vida.

El quinto tema que he seleccionado es una curiosidad curiosa, si se me permite la expresión. De hecho, es otro de aquellos discos que no pasarán a la historia pero que esconden una historia graciosa detrás de él. Se llama Happens y es el único álbum publicado por David Hemming, el actor que un año antes había protagonizado uno de los films más iconográficos de la cultura pop de los años 60, Blow Up, de Michelangelo Antonioni, y que un año después aún iba a protagonizar otro, Barbarella, de Roger Vadim. Aprovechando su posición momentánea de estrella del celuloide, pudo grabar un disco acompañado por dos miembros de los Byrds, el guitarrista Roger McGuinn y el bajista Chris Hillman. Grabaron nueve temas y se publicó en 1967. El disco se inicia con una composición que Gene Clark precisamente escribió para los Byrds, Back Street Mirror, inédita hasta entonces, y que aquí se aprovecha con la voz del actor superpuesta encima de la grabación original.

The Textones es otra banda de Los Ángeles, pero esta vez con la peculiaridad que originariamente fue fundada por dos mujeres, Carla Olson y Kathy Valentine, ambas provenientes de Austin, Texas, pero que fueron a parar a la ciudad californiana coincidiendo con la explosión de bandas y clubes que sufrió Los Ángeles a principios de los 80. Kathy Valentine se incorporó en seguida a The Go-Go's y Carla Olson se convirtió en líder única del grupo, que también se conocía como Carla Olson & The Textones. Con este nombre debutaron en 1984 con el álbum Midnight Mission, en el que colaboraron Gene Clark, que hacía coros, y Ry Cooder. En la recopilación titulada Through the Canyon, sin embargo, publicada por Rhino Records en 1989, hay una composición de Gene Clark titulada Day for Night en la que él lleva la voz cantante y toca la guitarra solista, o sea que de alguna manera los Textones le hacen de banda de acompañamiento. Posteriormente, Carla y Gene formaron el dúo Gene Clark & Carla Olson e incluso sacaron un disco juntos, So Rebellious a Lover. Gravada el año 1985, Day for Night es la interpretación más tardía de Gene Clark de todas las que hemos seleccionado aquí.

Y acabamos con una de las grandes bandas de pop y power-pop de los últimos años, los Teenage Fanclub, que tanto deben a los Byrds en general y a Gene Clark en particular. De hecho, son uno de mis grupos favoritos y siempre que puedo los reivindico. De ellos rescato Thirteen, publicado en 1993, probablemente uno de sus álbumes menores, y que tampoco se encuentra entre mis preferidos ya que tuvo la mala fortuna de salir entre sus dos obras maestras, Bandwagonesque y Grand Prix. El disco termina con una larguísima composición, con coda instrumental incluida, titulada precisamente Gene Clark. El autor es Gerard Love, bajista de la banda, y la letra dice: "[...] All the seeds you sow / are just looking for a space to grow / So sleep, sleep and lay your white body down / So sleep, sleep and lay your white body down / No matter what you do it all returns to you / No matter what you say you'll hear it all someday [...]".

Un emocionante homenaje final de los Teenage Fanclub a un artista que durante estos doce meses he escuchado con, porqué no decirlo, sí, con emoción, y que me sirve para cerrar este post de celebración a Gene Clark. Creo que durante mucho tiempo voy a estar pensando que el 2008 fue el año en que Kowalsky me lo dio a conocer (¡gracias!). Por todo ello cuelgo este post en su memoria el último minuto del último día de este 2008. Feliz año 9.

29/12/08

los Canarios - Free Yourself [1970]

Al llarg de la curta vida del grup, hi va haver un fet que va marcar definitivament la trajectoria de 'los Canarios', el servei militar. Cal recordar que aleshores la mili durava quasi bé dos anys i, durant aquest temps, tot el que s'havia aconseguit fins aleshores podia passar, inevitablement, al calaix dels oblidats. Per sort sembla que en Teddy tenia alguns asos amagats.
Abans d'incorporar-se a files el grup havia deixat dues cançons enllestides que donarien forma al single 'Child', que vam publicar la setmana passada. Alguns membres del grup van ser substituits, però segurament el canvi més dràstic va ser la incorporació de Pedro Ruy-Blas com a substitut de Teddy Bautista.
Durant aquest temps de serveis forçats sembla que alguna cosa va canviar. El primer senzill publicat després d'aquest periode d'inactivitat sembla marcat irremeiablement per aquest fet i, per un servidor, es tracta del cim musical d'aquesta banda. No em puc imaginar un títol més escaient que 'Free yourself' per aquest desig de llibertat que segurament es devia alimentar dia a dia durant aquell periode, i una cara B com 'I wonder what freedom means' sembla alimentar encara més aquest desig que creix. Dues paraules que es repeteixen i un sentiment més que anhelat, la llibertat.
La nova vida de los Canarios també implica un canvi substancial en l'estil de les composicions del grup, que aposten per una experimentació més evident, unes estructures molt més desacomplexades i lliures i, en alguns moments, una producció molt més elaborada i influenciada pel barroquisme més beatlelià de darrera fornada. No dubtaria en qualificar 'Free yourself' com el Sgt. Pepper's del pop hispà. Per altra banda, l'experiment de 'I wonder what freedom means' recorda el clàssic dels Rolling Stones 'Sympathy for the Devil', amb un ritme minimalista i tribal molt influenciat per la música africana.
Us deixo amb una delicia de video que he trobat pel youtube on el grup executa una versió molt lliure en directe de 'Free yourself' de quasi bé 10 minuts. Tot i no superar la versió original del single, si que ofereix una idea molt clara d'aquest nou gir del grup que sembla buscar el seu lloc de nou alhora que només pretén divertir-se, com si d'una jam session es tractés. No se perquè, però no puc deixar de pensar, un altre cop, en la llibertat que es respira en el mític video dels Rolling al Rock'n'Roll Circus de 1968 interpretant 'Sympathy for the devil.

La setmana que ve 'Extra-Extra!'/'Reaching out'.




descarregar el Single.

25/12/08

Tatuatges literaris: e.e. cummings

Amb aquest, enceto una nova sèrie de posts, aquesta vegada inspirat pel blog Contrariwise: Literary Tattoos, en que l'autora o autor publica, com el mateix nom indica, tatuatges de contingut literari. Per començar he triat un dels poemes més populars del meu poeta nord-americà favorit, e.e. cummings. Cercant per Internet he vist que és una obra que acostuma a recitar-se habitualment en casaments. És curiós, jo una vegada el vaig traduir al català per un esdeveniment idèntic. Sempre que sigui possible, o sigui, si el tinc a la meva petita biblioteca, també publicaré la versió traduïda. Aquest cop, però, en un petit excés de supèrbia, serà la meva pròpia, encara que n'existeix una en espanyol a l'antologia Buffalo Bill ha muerto, publicada per poesía Hiperión.

El contingut del poema és universal, per'xò la seva enorme popularitat. Diu en paraules senzilles algunes coses que, de vegades, se'ns fa complicadíssim expressar, com que el cor de qui estima i el cor de l'estimat són el mateix cor.



i carry your heart with me (i carry it in
my heart) i am never without it (anywhere
i go you go, my dear; and whatever is done
by only me is your doing, my darling)

i fear
no fate (for you are my fate, my sweet) i want
no world (for beautiful you are my world, my true)
and it’s you are whatever a moon has always meant
and whatever a sun will always sing is you

here is the deepest secret nobody knows
(here is the root of the root and the bud of the bud
and the sky of the sky of a tree called life; which grows
higher than the soul can hope or mind can hide)
and this is the wonder that’s keeping the stars apart

i carry your heart (i carry it in my heart)

- e. e. cummings, i carry your heart with me


porto el teu cor amb mi (el porto dins
el cor) mai vaig sense (allà on vagi
tu vens, estimada; i res no hi ha
que faci sol, també tu ho fas, amor meu)

no em fa por
el destí (perquè tu ets el meu destí, amada meva) no vull
cap món (perquè bonica tu ets el meu món, la meva veritat)
i és que tu ets tot el que una lluna sempre ha estat
i tot el que un sol cantarà sempre ets tu

vet aquí el secret més profund que ningú no sap
(vet aquí l'arrel de l'arrel i el brot del brot
i el cel del cel d'un arbre anomenat vida; que creix
més amunt del que una ànima pot esperançar o una ment pot amagar)
i aquest és el prodigi que manté els estels separats

porto el teu cor (el porto dins el cor)


20/12/08

Palimpsest

Palimpsest, Gran Diccionari de la Llengua Catalana: "PALEOG/CODIC 1 Text escrit al damunt d'un altre després d'esborrar-lo"

La Vanguardia del passat dia 12 publicava un article titulat Pop-rock: una historia de homenajes, préstamos, éxitos y... plagios que, a banda de ser un exemple de la mena de periodisme de pixarrin que ens serveix la premsa generalista a canvi d'un euro (tants errors hi havia a la notícia que posteriorment la van haver de refer; i encara n'hi ha: mireu què són per ells els bootlegs), com a mínim ens serveix com a excusa per parlar d'un dels temes més importants, i també més intangibles, de la música popular, el de la inspiració.

Comencem per aquest post del blog Time Has Told Me, on l'autor reprodueix el text de la carpeta del disc Passing Through, de Cisco Houston, un cantautor tradicional tal com l'entenem ara, amb una guitarra a l'esquena, viatjant amunt i avall dels Estats Units, absorbint les tonades que sentia a la gent i convertint-les en cançons folk. En aquest escrit, titulat The Songs I Sing, va descriure aquest procés de rescriptura en què consisteix la música tradicional. Diu així:

"Una cançó tradicional és una manera de cantar en veu alta les notícies: un casament, un assassinat, les bones i les males noves, les de la bona gent i les de la gent dolenta. És una de les maneres de deixar documentades coses que han passat i que mereixen ser recordades. Abans que existissin els diaris, i entre la gent que no en llegia, les cançons populars eren una mena de crònica comentada del que passava. Moltes tonades tradicionals han sobreviscut centenars d'anys mentre que no hi ha res més passat que el diari del dia abans. També és veritat que les cançons populars i les balades històriques no eren precisament narracions que es poguessin dir ajustades a la realitat ja que, un cop l'esdeveniment s'havia documentat, les següents generacions de cantants l'anaven elaborant i transformant, fent-la més planera o canviant-ne la forma perquè encaixés amb la pròpia versió dels fets. Sovint, els fets que van desencadenar la cançó es feien borrosos o es perdien del tot a mesura que passaven els anys. Aleshores, la cançó prenia una vida independent. A la seva Poètica, Aristòtil va dir que l'art és més real que la història perquè mostra el que hauria d'haver passat més que no pas allò que realment va passar. I que és més fidel a la inevitabilitat d'aquell fet que no pas a l'esdeveniment històric accidental. En aquest sentit, la cançó és indubtablement veritat perquè, amb independència de quant s'hagin modificat els fets que la van inspirar, sempre ha estat una crònica fidel de les actituds i els sentiments de les generacions."

Al Mojo del mes de desembre hi ha un extens article-entrevista a Leonard Cohen. A la primera pàgina, quan encara estan contant els primers anys de la seva biografia, el cantautor de Quebec recorda el descobriment de la força de les cançons durant els anys de monitor a les colònies d'estiu. I diu a la periodista: "El director del campament, un nord-americà, va resultar ser un socialista [...] En aquell temps, els socialistes eren els únics que tocaven la guitarra i cantaven cançons folk. Els semblava que tenien l'obligació de conèixer-les [...] Les lletres em van impressionar. Moltes eren simples cançons folk, la majoria rescrites des d'un punt de vista ideològic".


En una entrevista de Robert Hilburn per Los Angeles Times que es recull al llibre Dylan sobre Dylan. 31 entrevistas memorables, acabat de publicar per Global Rhythm, i que també va sortir al suplement Babelia de El País, Bob Dylan diu si fa no fa el mateix amb aquestes altres paraules: "Les meves cançons estan basades en antics càntics protestants, o en cançons de la tradició del folklore tradicional, o en variacions de l’esquema blues. Agafo una cançó que conec, la començo a tocar i me’n surt una de nova. Vaig escriure Blowin' in the Wind en 10 minuts, em vaig limitar a posar paraules a un antic espiritual, probablement alguna cosa que havia après de discos de grups de country. Aquesta és la tradició de la música folk. Fas servir el que has rebut en herència".


En una altra entrevista a la revista Mojo, aquesta molt més antiga, Tom Waits també es va referir a la tradició i ho va fer d'aquesta altra manera, críptica i poètica a la vegada: "Les cançons són com aquaris, hi ha més coses darrere de les coses que veus, tot és belluga, i no pots atrapar allò que és viu, i les cançons són vives. Amb més motiu encara abans de la música gravada, aleshores les cançons sempre estaven en moviment, i tothom era part del canvi i de la seva evolució. Senties una cançó i l’aprenies, i si n’oblidaves una estrofa la substituïes per una altra. I si et convenia, l’adaptaves a les teves circumstàncies o n’eliminaves una la part de la lletra perquè la pogués cantar la canalla."

Ja ho veieu doncs, assumptes com inspiració o composició són certament relatius, i passa que molt sovint no es fa més que rescriure el que altres ja han escrit abans. Com diu el títol del post, hi escrivim a sobre amb algunes variacions personals. Aquest és un dels temes que més m'interessen de la música popular. Com, sense adonar-nos-en, una antiga balada cowboy, una work song dels treballadors del ferrocarril, un salm sentit a l'església, una cançó sindical, les clàssiques tonades sobre històries de bons i dolents, rodamóns o assassins, antigues cançons de la serralada dels Apalatxes, rondalles infantils o un número humorístic pot esdevenir, al cap dels anys, passat pel sedàs de Leonard Cohen, Bob Dylan, Tom Waits, o qui sigui, en un himne generacional.


19/12/08

los Canarios - Child/Requiem for a Soul [1968]

La setmana passada dèiem que 'los Canarios', i especialment en Teddy, semblaven haver sucumbit definitivament a les seves influències més negres en el seu darrer senzill. L'any 1968 acabarien confirmant-ho definitivament amb la publicació d'aquest peculiar single que neix com a homenatge a Otis Redding. Dic peculiar perquè, tot i tractar-se d'un single de dues cançons, no podem parlar d'un senzill en els termes habituals amb que ho faríem amb qualsevol altre. Això es deu a algunes peculiaritats en la seva impressió. De bones a primeres, el single sembla tenir dues portades, una referent a cada una de les cançons, i tot i que, en principi, 'Child' esdevindria la cara A segons la posició de l'obertura de la funda, la co-portada de 'Requiem for a Soul' també podria fer la mateixa funció en termes estètics. Només tres petits elements diferencien ambdues caràtules, una frase entre parèntesis que diu 'En memoria de Otis Redding', uns escuets crèdits que només fan referència a Miguel Garrote com a autor de la fotografia, i un petit requadre amb els logotips pertinents i número de sèrie.
Una altra peculiaritat del Single es troba a la galeta interior del vinil. De la mateixa manera que ens trobem amb dues portades, també ens trobem amb dues cares A o, més ben dit, falta una cara B ja que ambdues, a diferència de com es fa habitualment, es diferencien amb la mateixa lletra, A per a 'Child' i AA per a 'Requiem for a Soul'. Vet aquí la petita història d'un modest homenatge.
Per si no ho havíeu endivinat encara, Otis Redding havia mort pocs mesos abans, concretament a Madison, Wisconsin, el 10 de desembre de 1967, a causa d'un accident d'avió.

Cara A - Child:


Cara AA - Requiem for a Soul:


La setmana que ve 'Free Yourself'/'I wonder what freedom means'

descarregar el Single

16/12/08

Eli 'paperboy' Reed, l'home espectacle [Primavera Club, Auditori del Fòrum, 13/12/2008]

Els pocs mortals d’aquesta ciutat que dissabte passat van decidir que tenien quelcom més important a fer que mirar el Barça-Madrid tenien moltes opcions per elegir. Anar al cinema, al teatre o escarxofar-se a la seva butaca preferida tot llegint un bon llibre. D’entre aquells, molts vam decidir quedar-nos fins al darrer concert (i a mi, de fet, l’únic que m’interessava) de l’Auditori del Forum dins el Primavera Club de dissabte. No ens vam equivocar, de fet crec que tots estaran d’acord que va ser una de les millors decisions que podíem haver pres, perqué un concert com el que vam viure d’Eli (o E-lai com així li diuen) “Paperboy” Reed & the True Loves poques vegades el tornarem a veure.
Recorec que, de bones a primeres, l’Auditori no em va semblar un lloc gens escaient per a la cita, però com d’equivocat n’estava. Pocs dies abans escoltava a ‘Mai a la vida’ una entrevista amb Abel Suarez, organitzador del Primavera Club, on afirmava que en espais similars els grans Soul Singers havien fet la seva carrera i millors concerts. Allò no em va semblar res més que una burda excusa. Totalment errat.
L’ambient era perfecte. Acabaven de veure un concert més aviat ensopidot de La Buena Vida i semblava que la gent volia alguna cosa més, molt més. El partit de l’any s’estava jugant a pocs kilometres de distància i tots compartiem aquell sentiment, que només es pot donar entre masses multitudinaries, d’esperança, neguit i alegria continguda. L’Eli, a contracorrent de tothom, ha facturat un segon disc tant perfecte com desacomplexadament retro i clàssic. Allò necesitava ser jutjat en directe.


(Intro a Madrid, el dia abans)

Recordo pocs espectacles tant gratificants com els primers cinc minuts d’aquest concert. L’orquesta sense el cantant fan una intro al més pur estil funky i un dels dels saxofonistes presenta a Mr. Boom Boom. A la segona cançó tota la platea ja era en peu ocupant les primeres files de l’escenari. Aquell prodigi de veu i showman va aconseguir reviure allò que molts només podem somiar a veure en vells concerts de James Brown o en les pel.lícules dels Blues Brothers. La resta va ser cosir i cantar, encadenar una cançó rera l’altra gairebé sense pauses i fer-ne partícep a un públic entregat i extasiat, fins i tot el més incrèdul. La invasió de l’escenari era quasi inevitable, i tot i els primers problemes amb els de seguretat, es va poder dividir la munió en dos rodejant el grup i donant vista lliure als molts que encara érem a platea. Un final perfecte per un final de gira prodigiós. Un concert per recordar i una bona prova que la bona música no entén d’etiquetes, ni de modes ni de tendències.

L’Eli és un gran home-espectacle. No només és que sigui un gran músic amb una veu privilegiada que s’ha sabut envoltar d'un grup de músics refotudament bons sinó que, com els grans cantants de la història, sap dur el seu públic allà on vol i se l’acaben posant a la butxaca amb un espectacle calculat al milímetre. I el millor de tot, allò que hauria de fer replantejar les bases dels més importants agents musicals del món, les discogràfiques més agosarades, els grups més desvergonyits i les campanyes de marketing més importants, és que no innova en res i, a més a més, ens fa retrocedir a tots a una època que ni tant sols hem viscut com cap altre mestre de ceremònies podria fer. Només és ell, la seva música, la seva veu i el seu públic.

Un cop acabat el concert, l’Eli, tot suat com només ho pot estar aquell qui ho ha deixat tot a l’escenari i amb els genolls pelats de tant agenollar-se amb el micro a la ma, es va barrejar amb el públic i es va deixar abraçar, tocar, fotografiar i ves a saber que més. Una proba més del saber fer d’aquest jove senyor. Em trec el barret.

Merci Vanessa i Arnau, ja sabeu perquè.

fotos: Daniel Villanueva

EDIT: només volia editar el post per afegir una foto de Xavier Mercadé que trobo sensacional i reflecteix molt bé el que va ser aquella experiència. Per cert, al myspace de l'Eli ja s'han afanyat a afegir-la com a avatar del web. Aquí va:

15/12/08

Vídeo musical | Les Surfs


Fa dos dissabtes estava tan tranquil ajagut al sofà de casa fent temps a que comencés la segona part del Sevilla-Barça i, en un dels meus habituals exercicis de zapping, vaig canviar un moment a La 2. Hi feien Memòries de la Tele, que és un revival setmanal que recorda presentadors, artistes, personatges i figures que TVE Catalunya ha popularitzat al llarg de la seva història. En l'emissió del dia 29 de novembre van punxar un tall de l'any 1984 d'un programa que sembla dir-se La orquesta en què, en un fragment d'entrevista bastant surrealista, i després d'un parell de preguntes prou impertitents ("¿Usted sabe dónde està Castellón?", "Y usted dónde nació?"), com si no es cregués el seu convidat, o el volgués posar a prova, un presentador bastant imbècil presenta Peter Yang, pioner dels restaurants xinesos a Espanya ("el primer chino, SEÑOR CHINO!, que montó el primer restoran en España"). L'entrevista devia ser la bomba, llàstima que la retallesin i només deixessin aquest fragment de sabiesa popular oriental que al conductor del programa no se li hagués acudit ni amb dos carajillos més:

- Yo oí a alguien una vez, y no se si es cierto, que los chinos acostumbraban, hace años, a leer la hora del reloj en los ojos de los gatos...
- Los gatos adaptan la luz [...] se cierra el ojo...cuando se ve mas claro...; y cuando mas oscuro entonces abre mas.

El programa sencer el trobareu aquí, tot i que jo us recomano anar directament a l'entrevista en qüestió (aproximadament, al minut 23). Si no hagués estat pel Sr. Yang, de seguida hauria canviat a un altre canal, però llavors m'hagués perdut aquesta encara més memorable actuació musical amb què van continuar. Són Les Surf, un grup de la illa de Madagascar que cap a finals dels anys 60 es van especialitzar en versionar temes de l'època pel públic europeu, com aquest de Tony Renis titulat Quando dico che ti amo. La versió en italià es va classificar en segon lloc al Festival de Sanremo de l'any 1967. Formidable.


Les Surfs - Cuando digo que te amo

12/12/08

los Canarios - Pain [1967]


Arribem, doncs, al darrer single publicat per 'los Canarios' l'any 1967, un any realment fructífer per a la banda, tant en termes de quantitat com de qualitat.
Fins aleshores, les composicions de Teddy havien navegat més aprop del rock, però amb grans influències soul que permetien el seu lluïment personal com a cantant -només cal recordar la cara B del seu primer Single, 'Keep on the right side'.- En aquest senzill però, per primer cop es dóna més importància a les seves influencies més negres a la cara A, 'Pain', un tema que s'acosta molt més als cànons clàssics del Soul i recorda descaradament algunes de les composicions dels soul singers de tota la vida des del primer segon amb aquell 'daaaarliiiiing' arrossegat i una secció de vents que va en crescendo.
Com a cara B troben 'Three, two, one, ah', un tema que a les primeres escoltes sembla no passar d'un mer divertiment de la banda, amb aquells cors incessants fet l'indi durant tota la cançó, que poden arribar a fer-se realment pesadets, quelcom semblant al que passava amb 'Peppermint Frappé' i aquell 'lalala' tant típic de l'època del destape. Si aconseguim passar d'aquesta anècdota, però, aconseguim trobar-nos amb un tema molt ben executat, amb molts matisos musicals, i canvis de ritme. En Teddy destaca sobretot per la seva veu més avellutada i rasposa que mai.

La setmana que ve 'Child'/'Requiem for a soul'.

descarregar single

10/12/08

Dels blogs: Blue Note


Al blog de
La Escuela Moderna, que també és el nom del fanzine homònim que dirigeix (o codirigeix) Kiko Amat, últimament hi han aparegut una sèrie de posts molt sucosos, que enceta el titulat Record Collectors are people too, consistents en entrevistes a col·leccionistes de discos. De vinils, és clar.

A banda de descobrir (grata sorpresa) que la majoria d'ells els tenen endreçats (o desendreçats) segons l'estil musical i no pas per ordre alfabètic, quan se'ls demana quin és el seu artwork preferit veig que molts d'ells responen que les portades del catàleg de
Blue Note, sobretot aquelles en què va intervenir el dissenyador gràfic Reid Miles, sovint en col·laboració amb el fotògraf Francis Wolff, o altres artistes com Andy Warhol, de qui en aquest antic post ja vam lloar la seva col·laboració en la doble caràtula del disc Blue Lights, del guitarrista Kenny Burrell.


De tots els interviuats, amb qui coincideixo més en aquest punt és amb Juan Vicente, que a la reiterada pregunta del blogger "¿Artwork y portadas favoritas?" ell respón:

"Buena parte del trabajo de Reid Miles para el sello Blue Note, algunas de las portadas de Impressions en Curtom, Roy Hargrove en sus últimos discos para Verve, también las de Five Corners Quintet en el sello finlandes Ricky-Tic, el artwork de Emek para el ultimo disco y gira de Erykah Badu, las ilustraciones de Rick Griffin en los primeros discos de Grateful Dead (uno de mis tatoos está basado en una obra suya) pero su tuviera que elegir una seria sin dudar la maravilla de Ernie Barnes para el I Want You de Marvin Gaye, soul estético en estado puro."
Només una cosa m'ha estranyat, que cap col·leccionista no hagi esmentat els fabulosos vinils d'Impulse!. Solament Will Bourton parla de la portada d'Alfie, de Sonny Rollins. En canvi, observar tota la renglera d'àlbums afilerats d'aquesta discogràfica, amb el seu característic logo i els colors negre i taronja, és un dels meus plaers estètics particulars. Fins i tot, recordo que en una peli antiga hi havia una escena en què la càmera s'hi demorava uns instants amb parsimònia. M'agradaria saber de quin film es tractava.


En aquests petits qüestionaris també es demana opinió sobre altres trivialitats musicals, com les últimes adquisicions o les botigues preferides. La tria gràfica que he fet per Newton Town és de la meva col·lecció de Blue Notes. Embotits en algun lloc haig de tenir dos catàlegs gegants amb una selecció de portades a tamany original. Les fotos, però, han sortit d'aquesta fabulosa, escrupulosa i exhaustiva
pàgina de nipona laboriositat.



5/12/08

los Canarios - Get on your knees [1967]

Doncs tal com deiem la setmana passada continuem amb la col.lecció de singles de 'los Canarios'.
El primer any de la banda va ser fructifer, el segon single que publicarien l'any 1967 els marcaria per sempre més ja que en aquest senzill van planxar la seva cançó més emblemàtica, aquella per la qual seran recordats per molts, especialment fora de les fronteres espanyoles. Det fet 'Get on your knees' es pot considerar com el seu gran i únic èxit comercial. Grabat a Londres i produit per Alain Milhaud van aconseguir facturar un tall directe i de fàcil escolta. L'ambigüitat de la lletra i una més que notable referència a una possible fel.lació no fan més que enriquir el mite d'aquest single i, de fet, no fa mes que seguir una tendència habitual dins el soul, música sovint marcada amb temàtica sexual camuflada.

A partir d'aquels moments, la pugna pel regnat dins el panorama musical espanyol amb 'los bravos' seria inevitable, amb el temps es posaria cadascú al seu lloc, però l'arribada al número 1 de les llistes era inevitable.

Cara A: Get on your knees
Cara B: Trying so hard

A la contraportada del single es pot llegir: "Nunca se habia acumulado tanta expectació entre los buenos aficionados por el primer disco de un conjunto como cuando apareció en el mercado el de Los Canarios. Afortunadamente [...] no solo no han defraudado aquella espera, sinó que han sido acogidos con los más cálidos elogios.
Los Canarios, orgullosos de que su primer disco contribuyera, con una creación propia, al logro de a gran película que Carlos Sura dirigió [...] lanzan aquí dos canciones nuevas -igualmente compuestas por Teddy, el cantane del conjunto-, en la esperanza de seguir mereciendo críticas como la de la Revista SP , que acaba de situarlos como el grupo más importante de estos momentos dentro de la música española , y ha calificado de memorable su actuación personal ante dos mil universitarios de la Escuela de Arquitectura de Sevilla".


(A youtube podeu trobar una versió en directe de la cançó que van fer a Televisió Espanyola per cel.lebrar els 50 anys, però he preferit triar aquest senzill video que algun fan ha penjat amb la versió de la cançó tal com apareix al senzill.)

Here we go now baby!
Get on your knees baby
and pray, pray, pray for your love
get on your knees baby
and pray, pray, pray for your love.
You´ve been too long
away from home and i´ve been crying
you,ve done me wrong
so hear my song if you want to save your love
For your penance will be
Get on your knees baby
and pray, pray, pray for your love
get on your knees baby
and pray, pray, pray for your love.
Got to hear it one more time!
all right!
I can´t go home
my pain is too strong there since you´ve been gone
so here´s a chance
for you to pray; to cry, and to feel the pain.
Like i told you before:
Get on your knees
sing the song
get on your knees baby
and pray to the lond
the almighty god
for your love
It´s got to be for your lover
Get on your knees
get on your knees
get on your knees
that´s what i say!
get on your knees
get on your knees baby
and pray, pray, pray for your love
get on your knees baby
and pray, pray, pray for your love.
get on your knees baby
and pray, pray, pray for your love
get on your knees baby
and pray, pray, pray for your love



la setmana que ve 'Pain'/'Three-Twoo-One, ah!'

descarregar el single

30/11/08

Vídeo musical | The Last Shadow Puppets

Reconec que no simpatitzo amb aquesta mena de grups com ara els Last Shadow Puppets. De fet, el que passa és que no coincidim enlloc i, quan això succeeix, els ignoro perquè ja tinc prou feina a abastar tota la música que m'agrada, la que encara vull conèixer i, sobretot, la que em queda per escoltar. Llegir una entrevista amb ells al penúltim exemplar de la revista Mojo tampoc no ha ajudat ha pujar-ne la cotització. Són molt joves, 22 anys, com qui diu encara viuen a casa dels pares, es pentinen amb clares referències mod, i les influències que reconeixen són les òbvies després de veure el vídeo, la música dels anys 60. Tota la dècada, però.

El grup el formen Alex Turner dels Arctic Monkeys i Miles Kane dels Rascals i és un projecte paral·lel a les seves respectives bandes. La història va començar quan l'anterior grup d'aquest segon, els Little Flames, van fer de teloners dels Artics Monkeys durant la seva gira de debut. Això va ser l'any 2005. Des de llavors són dos amics íntims que estan creixent i aprenent plegats en un format, per la formació poc habitual de duet i en les tasques conjuntes de composició, molt diferent al de les bandes que lideren. Als crèdits sempre apareixen tots dos (com Lennon & McCartney) però la que nosaltres hem triat és de Miles Kane.

Perquè enganyar-nos, Standing Next to Me és un gran, gran tema. I recordeu, no són ni els Walker Brothers ni el Dúo Dinámico, són The Last Shadow Puppets.



The Last Shadow Puppets - Standing Next to Me EP - Standing Next to Me

29/11/08

los Canarios - Peppermint Frappé [1967]


Fa temps que tinc un deute molt gran amb certes persones. Un dels primeríssims post que es van publicar en aquest bloc aviat farà un any va ser sobre aquesta maravellosa banda espanyola de soul/rock progressiu anomenada 'Los canarios' i sorprenenment, aquell post que podeu llegir clicant aquí, s'ha convertit en certa manera en l'abanderat del bloc, ja que és el que rep més consultes a través de Google. Això i el fet que els darrers mesos he pogut aconseguir la gran majoria dels singles originals d'aquest banda gracies a un parell de gentil homes -i d'aquí el meu etern agraïment i deute- crec que ha arribat el moment de celebrar, en certa manera, un prematur primer aniversari del bloc, gracies sobretot a l'esforç i dedicació de MalcomBowie i els seus sempre genials posts.
És així doncs que hem decidit penjar setmanalment (i per ordre més o menys cronològic) tots els singles d'aquesta banda encapçalada per Teddy Bautista, que per si no ho sabieu (jo ho he descobert fa poc) també va participar a la versió espanyola de 'Jesucrito Superstar' conjuntament amb Camilo Sesto -això ja us pot donar una idea del troç de veu que lluïa aquest senyor- abans de convertir-se en director de la SGAE.

Així que sense més preambuls, aquí sota trobareu el primer single, aquells antics discs de set polçades que només incloïen una cançó per cara. En aquest cas es tracta de 'Peppermint Frappé' (cançó inclosa a la pel.lícula homònima de Carlos Saura i que originariament es deia 'The Incredible Miss Perryman') com a cara A i 'Keep on the right Side', un tall de pur soul clàssic com a cara B. Teniu la caràtula inclosa a la mateixa carpeta.


(aquí podeu veure l'extracte de la pel.lícula on apareix la cançó amb Geraldine Chaplin i José Luis López Vázquez)

La setmana que ve 'Get on your Knees/Trying so hard'.

descarregar el single

25/11/08

Southern Soul (II)



Més idees, més. Aquest cop la ressenya és de la revista Uncut, també britànica, que concedeix la puntuació màxima a la mateixa compilació que ara fa tres setmanes ja ens va servir per començar a veure com s'ho feia la premsa musical per trobar les paraules justes que defineixin aquest meravellós so. També us en tradueixo alguns paràgrafs. L'autor és Mick Houghton, i parla així:

"L'any 1971 George Clinton feia una de les preguntes tradicionalment més difícils de respondre, What Is Soul. Amb la perspectiva del temps, ara sembla com una qüestió mal posada, ja que allò realment important no era saber què era el soul sinó més aviat on en podies trobar.

Des de començaments dels seixanta, l'amant del soul ben assabentat tenia dues opcions a prendre en consideració. La primera, la línia de producció de la Motown de Berry Gordy, a Detroit, si el que es volia era optimisme i un estil comercial. Però si del que es tenia ganes era del so d'Otis Redding i Sam & Dave, amb l'empenta d'una secció de metalls i la influència del gospel, o el soul clàssic de William Bell i Wilson Pickett, llavors el camí era un altre, cap a Alabama, o Memphis. Cap al sud, en definitiva.

[...] Consistent en enregistraments fets estrictament per sota de la Línia Mason-Dixon, el Southern soul és la música instituïda en una sèrie d'estudis de gravació que han esdevingut sinònims d'aquest so, Quinvy/Broadway, Stax, Muscle Shoals, Criteria o Fame, i que a partir d'allí va ser publicada per segells com ara Stax, Hi o Goldwax (Memphis), Fame (Muscle Shoals) i Excello o Dial (Nashville). El resultat final va ser va ser una vigorosa barreja de malestar i joia.

[...] A diferència del model més polit de la Motown, en què la tracció de les cançons era una exuberant producció pop, el Southern soul deixava que cada vocalista afegís la seva empremta interpretativa o el seu punt de vista personal, sovint melangiós, de penediment o fins i tot contemplatiu. La base de les produccions de Southern soul era rica i sucosa, i uns pianos o uns orgues amb deix gospel, unes guitarres a s'hora baixa i una deliciosa secció de metalls encara la intensificaven més. Però sempre al servei de la interpretació vocal, mai engolint-la.

En aquest sentit, és impossible no esmentar la força musical o la influència espiritual que hi ha darrera de molts d'aquests enregistraments, els Mar-Keys, el grup de músics de sessió de la casa Stax/Volt que gradualment es van anar transformant en els Booker T. & the MG's: la guitarra fragmentada de Steve Cropper, els riffs bluesy de l'orgue, tot en conjunt, ells van ser els responsables d'aquest groove tan simple i aparentment tan relaxat que abasta tot el soul entre Memphis i Muscle Shoals."
Audicions recomanades:


20/11/08

Parlen els mestres

De tots els titulars amb què els diaris d'arreu del món van encapçalar la seva primera edició l'endemà de les eleccions als Estats Units, cap mostra millor el sentiment d'alleujament que van sentir milions de persones a tot el planeta com aquest del Los Angeles Times, "És Obama". Sí, és Obama.

El dia mateix de les eleccions, Bob Dylan tocava a Minneapolis amb totes les entrades venudes. Com que ja se sap que, durant els seus concerts, si Dylan parla és per presentar els seus músics i encara, ningú no esperava que aquell vespre ell digués res, i així és com va transcórrer tota l'actuació. Això sí, la pausa abans dels bisos va ser especialment llarga, segurament perquè va passar tota aquella estona davant de la tele assabentant-se que Obama havia guanyat les eleccions. Llavors, van tornar a sortir a l'escenari, van tocar Like a Rolling Stone i, en acabat, va sorprendre tothom acostant-se al micro i parlant:

"Tony [Tony Garnier, baixista] likes to think it’s a very good time right now, an age of light. Me, I was born in 1941, the year they bombed Pearl Harbor. I've been living in a world of darkness ever since. But it looks like things are gonna change now!"


A continuació, es va tombar i tota la banda es va posar a tocar una versió gairebé irreconeixible de Blowin' in the Wind. Cap al final del tema, va forçar la veu per arribar a les notes més altes, i quan va veure que no podia, va agafar l'harmònica i va anar fins al mig de l'escenari. La seva excitació era autèntica, i l'emoció màxima.




L'endemà de les eleccions, el dia 5 de novembre, Leonard Cohen tocava a Glasgow. Després d'interpretar Hallelujah i que la gent es posés de peu per aplaudir-lo, va caminar cap al micro, amb el barret a la mà, i va recitar això:

"I'm sentimental if you know what I mean
I love the country but I can't stand the scene.
And I'm neither left or right
I'm just staying home tonight,
getting lost in that hopeless little screen.
But I'm stubborn as those garbage bags
that Time cannot decay,
I'm junk but I'm still holding up
this little wild bouquet:

This is my love letter to the U.S.A."


I a continuació va engegar amb una versió d'aquesta cançó, Democracy:

It's coming through a hole in the air,
from those nights in Tiananmen Square.
It's coming from the feel
that this ain't exactly real,
or it's real, but it ain't exactly there.
From the wars against disorder,
from the sirens night and day,
from the fires of the homeless,
from the ashes of the gay:
Democracy is coming to the U.S.A.
It's coming through a crack in the wall;
on a visionary flood of alcohol;
from the staggering account
of the Sermon on the Mount
which I don't pretend to understand at all.
It's coming from the silence
on the dock of the bay,
from the brave, the bold, the battered
heart of Chevrolet:
Democracy is coming to the U.S.A.

It's coming from the sorrow in the street,
the holy places where the races meet;
from the homicidal bitchin'
that goes down in every kitchen
to determine who will serve and who will eat.
From the wells of disappointment
where the women kneel to pray
for the grace of God in the desert here
and the desert far away:
Democracy is coming to the U.S.A.

Sail on, sail on
O mighty Ship of State!
To the Shores of Need
Past the Reefs of Greed
Through the Squalls of Hate
Sail on, sail on, sail on, sail on.

It's coming to America first,
the cradle of the best and of the worst.
It's here they got the range
and the machinery for change
and it's here they got the spiritual thirst.
It's here the family's broken
and it's here the lonely say
that the heart has got to open
in a fundamental way:
Democracy is coming to the U.S.A.

It's coming from the women and the men.
O baby, we'll be making love again.
We'll be going down so deep
the river's going to weep,
and the mountain's going to shout Amen!
It's coming like the tidal flood
beneath the lunar sway,
imperial, mysterious,
in amorous array:
Democracy is coming to the U.S.A.

Sail on, sail on ...

I'm sentimental, if you know what I mean
I love the country but I can't stand the scene.
And I'm neither left or right
I'm just staying home tonight,
getting lost in that hopeless little screen.
But I'm stubborn as those garbage bags
that Time cannot decay,
I'm junk but I'm still holding up
this little wild bouquet:
Democracy is coming to the U.S.A.

15/11/08

Vídeo musical | Mazzy Star

Aquesta és una cançó que incorporo a Newton Town simplement perquè, qui vulgui, pugui escoltar un tema musical bell. És com qui a la nit s'aplica una crema balsàmica a la pell, pel mer plaer estètic de sentir una cosa suau en contacte amb nosaltres. Avui no hi ha cap història personal amagada darrera del vídeo seleccionat. Tampoc no és un gènere que m'apassioni gaire, el que practiquen els Mazzy Star, però l'acord és gairebé unànime que, amb Fade Into You, van fregar la perfecció en el seu estil somicaire.

Les arrels d'aquest grup són a Califòrnia. David Roback, dels Rain Parade, i Kendra Smith, exbaixista dels Dream Syndicate, van formar Opal, que només va treure un llarga durada, però Mazzy Star no deixa de ser-ne la continuació, amb la diferència que ara s'encarreguen de proporcionar fons musical a la llastimosa veu de Hope Sandoval.




Mazzy Star - So Tonight That I Might See - Fade Into You

10/11/08

Dels blogs: Cleaning the vinyl


Transcric sense traduir els dos comentaris que el blog de música folk Time Has Told Me ha rebut en un post en què un dels seus membres escrivia que havia començat a digitalitzar la seva col·lecció de vinils i demanava consells sobre software per netejar el so o ensenyaments per arranjar correctament les cobertes dels discs. La informació és detalladíssima.

"When recording (or just playing) vinyl, I always have the surface of the record wet. A drop or two of liquid detergent in 500ml of water is usually sufficient dilution. Keep it in a plastic bottle next to your turntable, put a few drops on the record and smear it across the surface. Any static electricity will be completely eliminated and other surface clicks will often be significantly reduced. If the record is very dirty, the solution will soften the dirt, causing it to build up on the needle (stylus). Clean the needle and try a second time if necessary".

"We clean all LP's before ripping them with denatured (distilled) water and a few drops of detergent. We use a lint free cloth (this is important). Using toilet tissue or tissues from a box will leave more micro-filaments on the record surface than dirt it removes. The surface is washed with the lint free cloth in a circular motion following the grooves. When both sides have been really cleaned, the surface is washed off with plenty of denatured water and a small addition of alcohol (Isopropol), not more than 5% of the water volume. This helps evaporation.
Finally we spin the LP at 1800 RPM (yes 1800) clamped to the spindle of an old industrial fan motor with a specially made spindle clamp.
Its worth remembering that this could be a dangerous operation, never stand and watch it!! We've not had an LP explode YET, but take no chances.
This is better than pure air drying, which always leaves some smears on the surface.
Wet playing is NOT reccommended for quality copies.
Recording the LP requires the best turntable and arm/cartridge combination you can find. You need a really good phono amplifier with low hum before you even start to try to digitise it.
Digitising can be done with a good sound card that allows line input connections to be made to the phono amplifier. If your sound card supports 20 or 24 bit, use it, this will make subsequent de-clicking much easier. We work exclusively at 24 bits right up until the actual MP3 conversion.
We use an Edirol R09 digital recorder here, this provides a 24 bit wave file on an SD card which can be read straight into the PC digitally for editing.
Surface noise removal is by Cool edit (or Adobe audition) using a noise print from the lead-in of the LP (or inter track gap). Sound Forge, is used to re-draw out the major clicks.
Setting recording levels:
Important: Always play the LP first and set the sound (record) level so that it NEVER exceeds the -6dB mark on the VU, you can always raise a low recording digitally later, but once you overload a recording is ruined for ever. This is specially important as clicks will often be a lot louder than the peak music, if the click is clipped by overload it will be made longer and more noticable, also be harder to correctly draw out (remove).
Good luck..."


30/10/08

Vídeo musical | Julie Ocean

Encara ara no sé com vaig anar a parar per primer cop a aquest vídeo, i això que no han passat pas tants dies. En aquests moments, l'únic que recordo és que gràcies al blog Lazer Guided Melodies ("Pop, but not popular") ja he sentit el disc sencer, que Power Pop Action! ha seleccionat com el millor d'aquest mes. També puc afegir que són de Washington D.C., que a mi em recorden el pop vitaminat dels Weezer, i que a l'estiu Pitchfork els va concedir un notable.

El tema pertany al seu primer i únic àlbum (Long Gone and Nearly There; Transit of Venus, 2008) que, la veritat sigui dita, probablement mereixi algunes audicions més atentes per la meva part perquè no m'ha acabat de fer el pes del tot. Però una altra cosa molt diferent és Bright Idea, una llaminadura pop que jo trobo fabulosa, i que amb els seus aaahhhh i uuuhhhh i l'acompanyament de les mans picant assalta la meva fortalesa i derrota les meves defenses en l'escàs minut i mig que dura. Crec honestament que Espiral Sounds hauria de començar a pensar en incorporar-la al seu set list.


Julie Ocean - Long Gone and Nearly There - Bright Idea

28/10/08

Dels diaris: McCain vs. We Can



D'aquí a set dies Estats Units vota. Jo avui he escrit a la pàgina corresponent al dia 4 de novembre, en lletres ben grosses, "Please, Please, Please, Let Me Get What I Want". I em penso passar tots els dies que queden fins dimarts vinent pensant en allò que el Senador Obama repeteix en tots els seus discursos, "Don't tell me we can't change. Yes, we can. Yes, we can change. Yes, we can. Yes, we can heal this nation. Yes, we can seize our future. [...] And to those who tell us that we can't, we will respond with that timeless creed that sums up the spirit of the American people in three simple words -- yes, we can". I que ell sempre acaba amb la mateixa paraula màgica, "Thank you".

Please, Please, Please, Let Me Get What I Want
(Morrissey/Marr)

Good times for a change
See, the luck I've had
can make a good man
turn bad
So please please please
let me, let me, let me
let me get what I want
this time

Haven't had a dream in a long time
See, the life I've had
can make a good man bad

So for once in my life
let me get what I want
Lord knows it would be the first time
Lord knows it would be the first time

25/10/08

"The ancient art of weaving"

Weaving, The American Heritage Dictionary: "1.To interlace (threads, for example) into cloth; 2.To interweave or combine (elements) into a complex whole"

Aprofitant la imminent visita dels Built to Spill a la Sala Apolo per interpretar íntegrament el seu Perfect From Now On, i també que el Mojo del mes d'octubre la portava a col·lació en la ressenya d'un concert dels My Morning Jacket, en aquest post mirarem d'explicar el significat d'aquesta misteriosa denominació del títol, o sigui, de l'antic art de teixir. L'Enciclopèdia Wikipedia en parla a l'entrada dedicada a Keith Richards, amb referència directa al llibre According to the Rolling Stones, perquè així la va fer servir ell per definir la manera de tocar la guitarra basada en la interacció, el joc i l'empatia mútua quan ell i Ron Wood la toquen plegats als Stones. De fet, sense anomenar-lo, el que Keef també estava fent en parlar-ne era, en part, retreure a Mick Taylor (l'exguitarrista solista de la banda) l'antic estil del grup, més centrat en la tècnica del solo. (Una altra cosa és el que en pensin els fans, ja que per molts d'ells no s'han tornat a superar el concerts de les gires de 1969 i 1972 en què ell va participar). També, les males llengües sempre han dit que la tècnica de Mick Taylor deixava en evidència a Richards, i que per això el va despatxar. Però el que sí que és veritat, i això és del que realment volem parlar, és que Keef sempre s'ha manifestat molt més satisfet amb l'estil de guitarres entrellaçades (com si estiguessin teixint una trama) que ha pogut desenvolupar amb estilistes còmplices com Ronnie Wood que no pas al costat de prodigis de la guitarra com Mick Taylor.

Del que tractarem aquí, doncs, és d'aquesta manera d'executar la música consistent en dos guitarristes que interactuen, en guitarres que s'entrellacen com si fossin els fils d'un teixit, i que nosaltres entenem com l'experiència musical justament oposada a aquella altra que separa els rols de la guitarra solista i la guitarra rítmica. En veurem quatre exemples:

A l'inici, obligatòriament, els Stones, la banda del nostre protagonista, que l'any 1978 van publicar l'inmens Some Girls després d'uns anys de produccions més aviat pobres. És el primer disc en estudi amb Ron Wood com a membre oficial de la banda, que s'hi havia incorporat dos anys abans com a especialista en la slide, la lap steel i la pedal steel guitar, i que aporta la meitat de l'"art of weaving" amb què els Stones trenquen la tradicional fórmula d'una guitarra rítmica i una altra de solista que havia dominat la seva música els anteriors 10 anys. La ressenya que allmusic dedica de la peça Beast of Burden parla exactament d'això, d'un mix en què un rasca la guitarra mentre l'altre la va puntejant. La intenció final és allunyar-se del solo i, a canvi, posar l'accent en la creació d'un groove. Espero que quan sentiu el tema ho entengueu. Altres temes destacats: Just My Imagination i Respectable.

Com diu aquella mateixa ressenya, efectivament, aquesta tècnica de dues guitarres bessones en constant intercanvi no s'allunyava pas gaire d'allò que en aquell mateix temps també estava fent un dels grans grups de l'escena punk i new wave de Nova York de la segona meitat dels anys 70, els Television, una altra banda amb dos grans guitarristes, Tom Verlaine i Richard Lloyd, i amb moltes ganes d'improvisar i poques de seguir les estructures més convencionals del gènere. Per una vegada no acudirem al seu formidable disc de debut, sinó al segon i últim de la seva època clàssica, Adventure, d'un any després. Totes les ressenyes de l'àlbum es posen d'acord a notar que aquest disc té una producció molt més polida i matisada que Marquee Moon, així com les noves textures que aporta la utilització de teclats (a Carried Away, per exemple) però, sobretot, que en cap moment no es perd el complex treball de guitarres que va fer tant atractiu el seu primer disc. Temes destacats: Glory, Carried Away & The Dream's Dream.

Els Built to Spill, amb qui hem començat aquest post, al meu parer són una de les encarnacions contemporànies més perfectes de banda de rock de guitarres continuadora de la tradició estètica de que estem tractant. En portem el disc que precisament vindran a interpretar sencer el proper dimecres a Barcelona, Perfect from Now On, un àlbum que possiblement no reculli les seves millors composicions però que, a canvi, mostra a la perfecció aquesta arquitectura d'espirals de guitarres amb què es construeix l'"art of waving". El disc acaba de complir 10 anys i, durant aquest temps, jo mai he deixat de celebrar el dia que vaig conèixer aquesta banda de Boise, Idaho. Al seu últim disc, You in Reverse, d'ara fa dos anys, els Built to Spill continuen fent surf per les ones que creen les seves guitarres. Si en la intimitat d'un club (més difícil en un Festival, com el Primavera Sound del 2007) són capaços de reproduir-ho, pot ser que de l'Apolo en surti gent que li rodi el cap. Temes destacats: Randy Described Eternity, Velvet Waltz, Kicked It in the Sun & Untrustable/Part 2 (About Someone Else).


El weaving no exclou de cap manera els solos, i l'exemple més perfecte d'això són Neil Young & Crazy Horse, de qui els Built to Spill són hereus per via directa. D'ells és impossible triar-ne un sol disc de mostra, i no diguem un tema destacat, ja que els exemples són incomptables i la qualitat general és extraordinària. Jo aprofito per recomanar-vos, per si encara no l'heu pogut veure, The Year of the Horse, la pel·lícula que Jim Jarmusch va fer de la seva gira de l'any 1996. És possible que els acompanyants de Neil Young (Ralph Molina, bateria; Frank "Poncho" Sampedro, guitarra, teclats i veus; i Billy Talbot, baix i veus) no siguin els millors músics sobre el planeta, però quan pugen amb ell dalt d'un escenari la música que recepten és una autèntica bomba. Temes explosius: Slip Away i F*!#in' Up. Discos recomanats: Everybody Knows This Is Nowhere, On the Beach , Rust Never Sleeps i Weld .

Fins aquí l'evangeli del weaving. I entre els deixebles de l'art de fer que les guitarres s'esmunyin i llisquin a través de la melodia i ballin en cercles al voltant del ritme, tres noms més. Matthew Sweet, que al seu disc Girlfriend va convidar Richard Lloyd (dels Television) i Robert Quine; els fabulosos The Dream Syndicate, que a l'any 1982 mostraven la influència d'uns Neil Young & Crazy Horse aleshores molt poc en voga; o el groove dels The Blue Aeroplanes de Beatsongs.