Música, estivalment parlant

És veritat, l’estiu ha arribat, es palpa. Malcolmbowie fa molt bé recordant-ho, es necessari que algú recordi les coses, sempre. Jo també tinc aquest lligam cinèfil amb ‘Do the right thing’. No crec que ningú hagi retratat mai tant bé aquell ambient de carrer i l’asfixiant sensació que s’hi cou alguna cosa. ‘Summer of Sam’ també ho tenia molt això, però el resultat final no era tant satisfactori. Un dels pocs directors americans que s’atreveixen amb pel.lícules corals amb desenes d’histories que s’entrecreuen envers un punt d’unió, per treure's el barret. A part de l’escena que esmenes , jo estic enamorat del trio de parats que es passen el dia asseguts a l’ombra bebent cervesa del supermercat xinés de la cantonada, discutint com s’ho faran per escapar amb barca quan es desfassin els casquets polars. Els vells de café que tots coneixem de les pel.lícules del Berlanga, de fet. Cultura de carrer.

Jo volia escriure de la música que escolto a l’estiu, però una cosa porta a l’altra...
L’altre dia al concert de Radiohead –molt bé, per cert- parlavem de Cinerama i feia molt temps que no els escoltava. Doncs això, que és el grup d’aquesta època. Sempre els recupero per aquestes dates. Sorpén veure David Gedge, al marge de ‘the wedding present’, fent un pop tant refinat, a vegades empalagós. Torino em sembla un disc molt rodó. John Peel deia que David Gedge tenia les millors cançons d’amor de la història. Més aviat desamor, diria jo. Qualsevol dels seus tres àlbums és una bona trïa, una bona col.lecció se singles està asegurada. A part dels tres llarga durada Cinerama s’han centrat en publicar una llarga llista de singles i recopilatoris i els inevitables directes a les ‘John peel sessions’. I es que Davidge Gedge ja ho te això, l’amor a la vella escola.
El grup d’aquest estiu son ‘the Hollies’ però. En unes poques setmanes el seu ‘for certain because...’ ha passat a ser un dels meus habituals més estimats i ‘butterfy’ hi està molt apropet. Els Hollies curiosament són de Manchester, què tindrà aquesta ciutat? Llegeixo a lastFm que els anomenaven els “Everly Brothers Britànics”.
Darrerament també m’ha fet gràcia escoltar un the best de les “Ronettes” per recordar-me que la música vocal femenina és molt més que banda sonora de pel.lícules com ‘Dirty Dancing’ o d’anunci de cosmètics. Una molt bona teràpia que va bé combinar amb una col.lecció de All-nighters i dance floor stompers (com m’agraden aquestes paraules) com la de ‘Northern Soul dance party’, només el subtitul ja fa venir ganes d’escoltar-lo, ’22 feel good soul classics from the old school’. És un dels millors recopilatoris de Northern soul que puc haver escoltat mai, inclou realment 22 joies i és un dels pocs on hi trobaràs una cançó de ‘los Canarios’!. Crec que ja n'havia parlat algun dia.
Estic molt seixantes últimament i això m’ha sortit molt epistolar, no? Bueno, doncs això, bon estiu!

EDITAT: Per cert, acaba de sortir al mercat un nou recopilatori , 'In the pocket with Eddie Bo', un petit geni de Nova Orleans, gràcies als senyors de Vampisoul, una discogràfica espanyola que del no res han passat a tenir un catàleg impresionant de reedicions i rareses . I també ha sortit el segon volum de 'New Orleans Funk', publicat per Soul Jazz Records. Algun dia hauriem de parlar de grans petites discogràfiques.

Dels blogs: Arriba l'estiu

Sisplau, llegiu el post titulat The Summer Sun del blog Boogie Woogie Flu i no em digueu que no us ha encantat el retrat, potser idealitzat però estic segur que en part també real, d'aquestes escenes tant familiars a l'estiu que nosaltres coneixem pels llibres i les pel·lícules. No, no em pot estar enganyant, el Ted Barron que signa la crònica xafagosa i pesada, el que diu que amb l'ascens de les temperatures la violència puja a la superfície i surt al carrer, el Ted Barron que explica que tot i el descens de morts violentes cada any l'estiu s'enceta amb algun assassinat sense sentit, sí, aquest Tal Ted Barron ho ha d'haver viscut tot això, de totes totes ha d'haver passat a prop de casa seva. I no, no ho pot haver vist només a les pelis de Spike Lee o d'Elia Kazan.

Us deixo amb una altra imatge, però, la de la canalla jugant al carrer amb les sortides d'aigua, que també il·lustra molt bé l'estació que avui comença, mentre de fons el quintet de Miles Davis interpreta un tema que du el nom amb què es coneixen aquests nens, Water Babies.


boomp3.com

Dinero, Miguel Brieva

Uns dels pocs hàbits televisius que tinc darrerament, després de la finalització de la darrera temporada de ‘House’ (que tampoc mirava regularment, he de reconeixer-ho, però poques vegades una sèrie m’ha impressionat tant) i abans d’enganxar-me a ‘Herois’ –ara que sembla torna a començar la segona temporada-, és el programa ‘l’hora del lector’ del Canal 33. Amb una regularitat pràcticament religiosa -tret quan no estan de vacances- m’encanta escarxofar-me els dijous i deixar-me il.lustrar pels convidats del programa i els seus habituals. Iròncament m’ho passo teta –i dic irònicament perquè vaig deixar de llegir de forma habitual als vint anys- però hi ha molt pocs programes on puguis tenir la sensació que has aprés alguna cosa al finalitzar, aquest n´és un, sens dubte. Hi ha una altra raó darrera del meu interés i és que conec una de les col.laboradores del programa (o podria dir coneixia) i , tot i que fràncament crec que no li vaig caure mai en gràcia, sempre m’ha interessat el que faci o deixi de fer. Bé, doncs en un dels seus reportatges de fa un parell de setmanes recomanava un còmic que no puc deixar de parlar-ne, i és que és una de les millors coses que ha passat per les meves mans els darrers anys i crec que ningú s’hauria de perdre i no només els aficionat al nové art.

Miguel Brieva va anar autopublicant uns fanzines anomenats ‘Dinero’ que ara s’han recopilat amb material extra en un sol volum. Amb el subtítol ‘Revista de poètica financiera e Intercambio Espiritual’ l’autor fa gala d’un sentit de l’humor d’allò més corrossiu e inteligent i no deixa a ningú indiferent criticant el món que ens ha tocat viure, directe i sense concessions, entre el millor còmic underground de Robert Crumb i els dibuixants de tires còmiques als diaris com 'el roto'.
Segurament, a part de tot allò que l’autor vol comunicar, i sens dubte aconsegueix, el més afortunat és l’estil amb que l’autor ha triat per fer-ho. Miguel Brieva ha convertit l’estètica publicitaria (americana i no tant americana) dels anys 50-60 i tots els valors que se’n desprenien d’aquella època en la millor eina reinvindicativa d’allò que tots sabem però en la majoria dels casos callem o no podriem ni explicar.
Crec que la millor manera de recomanar-lo és deixar que algunes de les seves vinyetes parlin per si mateixes, però no et deixis influir només per aquestes tres vinyetes. A falta d'un escanner no he pogut triar les que jo voldria i m'he vist sotmés a la tirania de la búsqueda al google (si, a part de les mil maravelles que es podrien dir d'internet també té els seus handicaps).

Anacronismes

Anacronisme, de la Enciclopèdia Catalana,"Qualsevol cosa (fet, costum, etc) no pròpia del temps al qual es vol referir o incongruent amb el seu ambient."

Exactament la paraula anacrònic no surt, però durant l'entrevista que li fan a l'últim exemplar de la revista MOJO Neil Diamond explica que l'any 1968 va deixar Nova York per anar a Califòrnia i que, mentre tothom es dedicava a col·locar-se i a anar penjat, ell va començar a actuar mudat amb un vestit de lluentons ben ajustat al cos i un cinturó ben ample a la cintura, a l'estil dels artistes de cabaret de Las Vegas. Segons diu, ell ja no tenia edat per cabrioles i, a més, ja era casat i pare de família. No va ser, doncs, cap acte de rebel·lia i ni cap posat forçat d'outsider, simplement ell era un professional i aquella escena hip no feia per ell. Tampoc és el cas de cap dels discos que repassarem aquí, d'aquella mateixa època, que en contra de les modes del temps no responien ni al caràcter, ni a l'ètica, ni als principis ni als costums d'aquell determinat moment històric.

El primer que he triat és el cèlebre Forever Changes, dels Love, enregistrat entre juny i setembre de l'any 1967, l'any dels hippies, les flors, la fantasia i, perquè no, també del cinisme. Mentre tothom s'ho passava teta, ells s'avancen un any en la visió de final de festa en un disc que, per aquest mateix motiu, no va ser ben rebut, però que ara es considera un dels millors àlbums de la història del pop. El primer vers de la composició d'Arthur Lee que hem triat diu "Oh, the snot has caked against my pants/It has turned into crystal/There's a bluebird sitting on a branch/I guess I'll take my pistol/I've got it in my hand/Because he's on my land/And so the story ended/Do you know it oh so well/Well should you need I'll tell you/The end-end-end-end-end-end-end-end". O sigui, mocs secs als pantalons i un tret de pistola a qui es passegi per casa meva. Vaja, vaja, una visió més aviat fosca i ombrívola d'aquells dies d'expansió de la ment, bon rotllo i col·leguisme.

boomp3.com

Fa unes setmanes, a Newton Town vam estar parlant del disc Music from Big Pink, l'àlbum de debut de The Band, una obra despullada de pirotècniques que va xocar a molts músics de la psicodèlia i que els va fer retornar a estils musicals més autèntics. En aquell post ja vam explicar la seva enorme influència, però vam passar per alt un disc de Bob Dylan, el John Wesley Harding, que va néixer de les mateixes sessions a la casa de camp de Woodstock de què parlàvem allí. Tots dos àlbums incorporen estils musicals més tradicionals, com el soul, el blues, el folk o el country, radicalment allunyats de les modes d'aleshores i, per tant, també es troben en una mena de viatge fora del seu temps que els encaixa perfectament en aquest article d'avui.

boomp3.com

Ja ho vàrem advertir la setmana passada, tornen The Kinks. Aquest cop però, per parlar del seu disc The Kinks Are the Village Green Preservation Society, publicat cap a finals de 1968, i que des del mateix títol ja anuncia què pretén, homenatjar la senzillesa de la vida rural i, per extensió, la innocència i la idealització de les gents i els temps passats. És un disc ple de nostàlgia que s'enceta amb un tema que és una llarga lletania de personatges, objectes, i gairebé estats d'ànim, que evoquen la vida bucòlica i d'un temps anterior, com l'ànec Donald, el vodevil i les varietés, la melmelada autèntica de maduixa, la cervesa de barril i la crema cremada, l'anglès autòcton de Sherlock Holmes, les botigues petites, la porcellana xinesa, les edificacions de la època Tudor, els billars o la virginitat. El tema que hem triat és un homenatge als trens de vapor i el que Ray Davies canta s'ho podria ben bé estar aplicant a ell mateix, "I'm the last of the good old renegades./All my friends are all middle class and grey,/But I live in a museum, so I'm okay./I'm the last of the good old fashioned steam-powered trains."Em permeto afirmar que és un dels discos preferits de la meva discoteca, ple de cançons que emocionen.

boomp3.com

El This Was dels Jethro Tull és un altre disc anacrònic, començant pel mateix nom del grup (un agricultor del s XVIII) i acabant per la portada i tot, on es veu Ian Anderson i companyia amb mangala i vestits de treballadors de començaments del segle XX. És un disc de folk d'antiquari, de vida amb renuncia a les drogues i l'alcohol, i això el mateix any en que també es van publicar el Sgt. Pepper's dels Beatles, el Are You Experienced de la Jimi Hendrix Experience i el disc de debut de la Velvet Underground.

boomp3.com

I, per acabar, si hi ha una banda que mereix figurar en aquest post dedicat a discos que al seu dia sonaven fora del seu temps, i que no responien ni a les seves modes ni als seus principis, aquests són els fantàstics Flaming Groovies, un grup de San Francisco que feia Rock & Roll i garatge a finals dels anys 60 i començaments dels 70 i que, literalment, semblaven traspassats d'un altre temps, sempre a la seva, sempre al seu rotllo i fent allò que els agradava, com en aquesta mostra que he triat d'una de les seves obres mestres, el Teenage Head de l'any 1971.

boomp3.com

Dels blogs: Un glop de blog

Us deixo la mostra d'un parell de blogs que em sembla que mereixen ser destacats. Del primer en vaig saber per primer cop a La Vanguardia. Es tracta d' Un glop de blog, del dibuixant i animador Susipop. Jo no en sé res de la part tècnica de l'ofici de ninotaire, però ell diu que fa les seves il·lustracions directament amb retolador negre, per mandra perquè és el mètode més ràpid, i que l'ordinador només el fa servir per acabar de retocar els dibuixos o per fer animació. Tot i que, efectivament, amb la màquina sembla que hi té una relació difícil, no en nega la seva utilitat com a eina de treball. Afirma que dibuixa sense pensar el que està fent, que moltes il·lustracions són aïllades, com les de la petita exposició que segueix a continuació, però que també ha fet alguns videoclips i animacions per a sèries de dibuixos animats. Visiteu les vinyetes, gags, jocs visuals o digueu-li com vulgueu que hi té penjats, a banda de les recomanacions de còmics, cinema, música i llibres que li agraden.

Un dels comentaris a Un glop de blog em porta a aquesta altra bitàcola, L'altra meitat, la de l'autoanomenat Caçador d'instant, que hi publica il·lustracions i imatges, aquestes últimes sense dir si són seves o són peces capturades, però on hi trobo aquest formidable exemple d'art al carrer.

Honorables institucions

L'altre dia estava ocupant les hores amb un dels meus passatemps preferits, llegir les ressenyes i les llistes de favorits de clients i (sovint molt ben informats) maniàtics de la llibreria Amazon. A la pàgina corresponent al disc Bandwagonesque dels Teenage Fanclub llegeixo una frase que descriu perfectament una categoria molt especial de grup musical, la d'aquells que, com ells i com tants d'altres, tothom ja té assumit que són grans bandes però que, precisament per aquest motiu, en comptes de ser els protagonistes principals de la pel·lícula, simplement s'han convertit en venerables i reverenciades institucions, una mena d'actors secundaris que agraden a tothom, i tothom en parla, però que ningú ja no compra.

Que jo sàpiga, aquests escocesos encara estan en actiu, de fet fa un parell d'hiverns van venir al Primavera Club a interpretar íntegre el Bandwagonesque, precisament. També és l'àlbum amb què jo els vaig conèxer, i potser per això és el meu número ú, sobretot temes com The concept o Alcoholiday, encara que hagués pogut triar a l'atzar qualsevol dels quatre amb què es van retratar entre 1991 i 1997, que són un mareig de melodies i puresa interpretativa sublim.

Els Teenage Fanclub no amaguen en aquest disc les influències d'una altra institució, els Big Star. (També dels Byrds, però en aquest àlbum potser no és tant evident). Els Big Star jo els vaig conèixer d'una manera encantadora, quan l'endemà de veure els Wilco per primer cop, al Primavera Sound del 2004, dos dels seus integrants, John Stirratt i Pat Sansone, sota el nom de The Autumn Defense, van fer un concert preciós en una petita sala de Barcelona. Va ser realment emocionant veure'ls de tant a prop, interpretant temes propis i versions, poques hores després de la marabunta del Poble Espanyol. Els Big Star són el model de totes les bandes de melodies pop amb energia, i un altre grup que corre el perill de convertir-se en una vaca sagrada.


Uns altres que no podien faltar en aquesta mena d'acte de reivindicació de l'ofici de ser músic i compositor són els Television, una banda amb solament tres discos en estudi però amb una influència incalculable, i que encara perdura en alguns grups contemporanis nostres. El seu segon disc, Adventure, no té el renom de l'aclamat Marquee Moon, però si us agrada el rock de guitarres i les virgueries amb l'instrument no us el podeu pas perdre. Massa música pel seu temps. Inclassificable i avantguardista, però una lectura respectuosa del rocknroll. No van arribar al Billboard com Blondie, no van vendre milions com els Ramones, no van seduir la intelectualitat com els Talking Heads, pero musicalment els avantatjaven a tots.


Més grups de segona fila, o del seient de darrera, digue-ne com vulgueu. Sovint, noms idolatrats per altres músics però amb no tanta requesta entre el públic, com els fenomenals The Kinks, veritables artesans de melodies que van tenir la mala sort de coincidir en el temps i als charts amb els Beatles, però amb un repertori que és autèntica orfebreria pop i rock al servei del poble. Pocs plaers són tan econòmics i tan perdurables com escoltar un tema qualsevol del seu disc Something Else, per exemple. I em sembla que aviat en tornarem a sentir parlar de The Kinks en aquesta pàgina.


I per acabar, algunes bandes més encara, reverenciades, amb pedigrí, amb prestigi i tot el que volgueu, però amb el perill que ningú no se les escolti prou. Com Traffic, el grup de Dave Mason, Chris Wood, Steve Winwood i Jim Capaldi. O com dues bandes que ja han visitat Newton Town recentment però que tornem a rebre amb els braços oberts, The Go-Betweens i XTC que, com tots els altres noms, estan associats a una immensa minoria de públic que no entén qui pot haver fabulat perquè tots ells no hagin venut milions de discos i ara estiguin agonitzant... d'èxit.

Dels diaris: Stonehenge

El mateix dia que per la premsa ens assabentàvem d'un nou estudi científic que conclou que Stonehenge era un monument dedicat als morts, trobo al llibre que estic llegint sobre The Byrds que, a començaments de l'any 1968, a la gira europea de presentació de la nova formació i el nou estil musical de la banda, Keith Richards i Mick Jagger dels Rolling Stones, acompanyats de les seves companyes d'aleshores Anita Pallenberg i Marianne Faithful, van anar a veure Roger McGuinn, Gram Parsons, Clarence White, Doug Dillard, Chris Hillman i Kevin Kelley al backstage del club Middle Earth de Londres, els van pujar als seus Rolls Royce, i se'l van endur a Stonehenge a veure com es feia de dia enmig d'una ingestió delirant de drogues i Johnny Walker Red Label. Wikipedia ho confirma en aquest epígraf dedicat al galifardeu de Gram Parsons.

Molt a prop, al poble de Stonehenge de fet, hi vivia Keith Richards, on Gram Parsons es va hostatjar durant aquells dies a Londres, i on després es va voler quedar i va deixar penjat al grup, que havia de continuar la gira a Sud-àfrica. Aquí va acabar la seva estada a The Byrds, per haver preferit anar de festa amb l'star system del rock que no pas acomplir el seu contracte amb el grup. Però la veritat és que va ser un enamorament mutu, i els Stones van aprofitar per assaltar Gram Parsons a preguntes sobre la música country i la vida al sud dels Estats Units ja que ells eren uns fanàtics d'aquest estil musical. Chris Hillman, baixista de The Byrds en aquella gira i futur company de Gram Parsons als Flying Burrito Brothers, parla de tot plegat en aquesta entrevista.

Tot i que Gram Parsons mai no va ser membre oficial de The Byrds, la influència de la seva persona sobrevola totalment el disc Sweetheart of the Rodeo d'aquell mateix any i també algunes parts del repertori dels Stones i tot.

Dues peces em sembla adient recordar ara per il·lustrar la notícia hem triat, la seva versió del tema Wild Horses de Jagger & Richards que ell va publicar amb el seu següent grup, els Flying Burrito Brothers, i també Hickory Wind, un dels pocs temes del Sweetheart of the Rodeo en què el van deixar cantar.

----------------------------------------

Versión en español (enlaces en el original)

De los periódicos: Stonehenge
El mismo día que por la prensa me entero de un nuevo estudio científico que concluye que Stonehenge era un monumento dedicado a los muertos, encuentro en el libro que estoy leyendo sobre The Byrds que, a principios de 1968, en la gira europea de presentación de la nueva formación y el nuevo estilo musical de The Byrds, Keith Richards y Mick Jagger de los Rolling Stones, acompañados de sus compañeras de entonces Anita Pallenberg y Marianne faithful, fueron a ver a Roger McGuinn, Gram Parsons, Clarence White, Doug Dillard, Chris Hillman y Kevin Kelley al backstage del club Middle Earth de Londres, los subieron a sus Rolls Royce, y se los llevaron a Stonehenge a ver cómo amanecía en medio de una ingestión delirante de drogas y Johnny Walker Red Label. Wikipedia lo confirma en este epígrafe dedicado al golfo de Gram Parsons.

Muy cerca, en el pueblo de Stonehenge de hecho, vivía Keith Richards, donde Gram Parsons se hospedó durante aquellos días en Londres, y donde después se quiso quedar y dejó colgado al grupo, que debía continuar la gira por Sudáfrica. Aquí terminó su estancia en The Byrds, por haber preferido ir de fiesta con el star system del rock en vez de cumplir su contrato con el grupo. Pero la verdad es que fue un enamoramiento mutuo, y los Stones también aprovecharon para asaltar a Gram Parsons a preguntas sobre la música country y la vida en el sur de los Estados Unidos ya que ellos eran unos fanáticos de este estilo. Chris Hillman, bajista de The Byrds en esa gira y futuro compañero de Gram Parsons en los Flying Burrito Brothers, habla de todo ello en esta entrevista.

Aunque Gram Parsons nunca fue miembro oficial de The Byrds, la influencia de su persona sobrevuela totalmente el disco Sweetheart of the Rodeo de ese mismo año e, incluso, hasta algunas partes del repertorio de los Stones.

Dos temas se me antoja pertinente recordar aqui para ilustrar esta noticia, la versión del tema Wild Horses de Jagger & Richards que él publicó con su siguiente grupo, los Flying Burrito Brothers, y Hickory Wind, uno de los pocos temas del Sweetheart of the Rodeo de los Byrds en que le dejaron cantar.