30/7/08

tres discs, tres raons

Escric aquest curt post per recomanar tres artistes que no paro d'escoltar. De primeres l'impressionant nou disc d'Eli “Paperboy” Reed & the True Loves, 'Roll with you'. Sí, ja fa temps que es veu que el soul torna, però a mi ni la Amy ni Duffy 'carabonica' no em deien massa cosa a part d'algun single oportú, però aquest Eli Reed no hi ha paraules per descriure'l, la seva música i la seva veu ho diuen tot. En sentireu a parlar molt, us ho asseguro, i prou que s'ho mereix. Escoltant aquest disc és com si no haguessin existit els darrers 50 anys. Si Otis Redding encara fos viu, s'axecaria de la cadira, faria un crit dels seus al cel i diria 'You are the man'. No vull afegir res més.

L'altre disc és el darrer de Merz anomenat 'Moi et mon camion'. Si l'anterior disc de Merz 'loveheart' va ser un petit hype, però molt ben merescut, gràcies al recolçament de la crítica i l’opinió d’artistes com Chris Martin de Coldplay, amb aquest no fa més que corroborar la seva qualitat com artista. La particular veu de Conrad Lambert dona una personalitat molt especial a les seves composicions, que semblen estar escrites des de la intimitat d'una reclusió voluntaria en una petita habitació, això si, amb vistes a un paisatge idílic per poder respirar de tant en tant. Una cosa semblant a Folk electrònic o a un cantautor difús.

I per acabar, però no per això menys important, Guillamino, aquest músic català de l'Empordà que ja fa temps que passeja pels escenaris l'ànima més negra d'aquest país. Poca gent pot fardar d'haver atret l'atenció de Gilles Peterson, creador del segell Acid Jazz (entre moltes altres coses). Ell ho ha aconseguit després de publicar un recopilatori dels seus treballs al mercat nipó i els encarregats de màrqueting ja s'han afanyat a anunciar-ho arreu. Un home orquestra de seqüenciadors i sàmplers que mescla i canta el millor soul i hip hop d'aquí, però no el hip hop de sardines a la brasa dels Facto delaFé, sinó d'aquell que sap beure de les arrels del soul, i es que escoltant 'les minves de gener' no pots deixar de pensar en Stevie Wonder més d'un cop. Tres discs al mercat i nombrosos projectes paral.lels. Ara anuncia que vol renovar la sardana, ui quina por. Guillamino, espero que vagis molt més enllà que el dubtòs projecte de Santi Arisa 'Sardanova' d'ara ja fa uns anys, seriosament. Clar que només escoltant els primers compassos de 'El mal moment a Eivissa' del disc 'Somnis de llop' l'esperança es renova. Segueix-li la pista, com diria Gilles Peterson, i si pots comença pel primer, '1 dia'.

26/7/08

Diàleg impossible per a pel·lícula improbable #2

S: Tens previst fer cap altra pel·lícula?

TW: El mes de novembre en faré una a Nova Orleans amb Jim Jarmush i John Laurie. Hi sortim ell i jo, Bill Dana i Bob Wagner, Dean Martin i Sammy Davis Jr.

S: Una peli del rat Pack.

TW: Som John Laurie i jo, i un tipus anomenat Benigni, que és un còmic famós a Itàlia. Es titula Dawn by Law i tracta de tres paiets que estan a la presó i s'escapen a través dels pantans amb els perdiguers trepitjant-los els talons. Tots tres són víctimes de la ceguesa de la justícia. Després en faré una altra amb Robert Frank. Es titula There Ain't No Candy Mountain. L'escriurà Rudy Wurlitzer i la dirigirà Robert Frank. La rodarem cap a la primavera. Tracta sobre un individu que, com en Les Paul, es fa molt famós com a dissenyador i fabricant de guitarres. Al final, ho abandona tot i es fa fonedís. I un xicot el vol trobar.

S: I tu faràs de jove?

TW: Si tot es fa segons les dates previstes sí. Si no, hauré de ser el vell.

Extret de l'entrevista a Tom Waits publicada a la revista Spin de novembre de 1985 i recollida a la compilació Tom Waits. Conversaciones, entrevista y opiniones. Global Rhythm Press, 2007



- - - - - - - - - - - - - - -



M: A Bone Machine hi havia molta mort. I a Mule Variations hi ha aquella cançó que es diu Take It With me. Preciosa. És una pregunta absurda però te la faré igualment, et fa por la mort?

TW: [Fent-se el faxenda] Qui, jo? ¡No, que passi la mort! Endavant! Qui, jo? No me'n vull anar pas. Abans haig de passar el rasclet per les fulles seques. Amb la feinada que tinc. Jo soc com aquell que just abans de morir va dir: "O se'n va aquest paper pintat tant lleig de la paret o me'n vaig jo". Famoses últimes paraules. El meu epitafi favorit és el de l'hipocondríac del poble: "Ja us ho deia que estava malalt".

Extret de l'entrevista a Tom Waits publicada a la revista Magnet de juny/juliol de 1999 i recollida a la compilació Tom Waits. Conversaciones, entrevista y opiniones. Global Rhythm Press, 2007



- - - - - - - - - - - - - - -



O: Quin cotxe portes ara?

W: Oh, tinc un Cadillac Coupe DeVille del 59 preciós, de quatre portes. Però ningú no hi vol pujar quan jo condueixo.

O: I com és això?

TW: No és gaire segur. Però de fora té una pinta esplèndida. El faig servir per anar a l'abocador municipal. Hi passem moltes hores als cotxes. Vols saber el que de debò m'agrada dels cotxes? Els reproductors de CDs. M'encanta quan introdueixes el CD a la ranura i te'l pren de la mà, com si passés gana. Se l'empassa i notes com en vol més, de rodanxes platejades. "Sisplau, més discos platejats". Com xalo!

O: I en tens un al Cadillac?

TW: No, al Cadillac hi porto un petit grup de músics. És un vehicle antic, o sigui que tinc desada una petita secció de corda al compartiment de mà. Són molt rondinaires. Ho sabies que una persona passa un promig de dues setmanes de la seva vida esperant que el semàfor es posi verd?

O: De debò? Jo hagués dit més i tot.

TW: Jo hagués dit més també. Dues setmanes...

O: Sembla poc.

TW: Durant tota la teva vida, però. I sabies que els repel·lents de mosquits en realitat no repelen res? De fet, només t'amaguen perquè bloquegen els sensors del mosquit. I no saben que hi ets. Només els encega.

Extret de l'entrevista a Tom Waits publicada a la revista The Onion de juny de 2003 i recollida a la compilació Tom Waits. Conversaciones, entrevista y opiniones. Global Rhythm Press, 2007

23/7/08

Estàs tocant la meva cançó

Fent el badoc per la xarxa llegeixo que els Monkees (un dels grups que he decidit redescobrir aquest estiu a més dels Hollies) mai no han estat nominats per ser admesos al Rock and Roll Hall of Fame. Sembla que Jann Wenner, editor de la revista musical Rolling Stone, que és qui té a les mans el vot decisori, hi manté una particular batalla en contra que ja dura més de quaranta anys, presumptament per un motiu tan discutible com que Peter Tork, Micky Dolenz, Davy Jones i Michael Nesmith no interpretaven personalment les cançons en els seus primers discos, justament els que els van aportar la majoria d'èxits. Com diu aquest bloc, és curiós que s'encaparri en una cosa així el mateix que omple les pàgines de la seva revista amb artistes totalment superflus que ni escriuen les seves cançons, ni toquen la seva música i que, en definitiva, se'ns presenten com una cosa que no són. El més greu, però, és la injustícia que es comet amb The Monkees, un grup amb un repertori de cançons pop tan perfectes, tants èxits merescuts, de tanta influència, i tants grans discos. A la inversa, seria com negar-li mèrits a un escriptor de cançons pel fet de no haver-les interpretat mai ell mateix, com Cole Porter, Irving Berlin o Richard Rodgers & Lorenz Hart, tres exemples de compositors clau del repertori de la música popular nord-americana del que han viscut generacions de cantants melòdics, com ara Frank Sinatra, un altre galifardeu que ni escrivia ni interpretava composicions pròpies. Va, home, va...

Com he dit, el judici moral de calibrar una obra musical (o una part, ja que a partir del tercer disc els Monkees ja tocaven els seus respectius instruments) en funció d'aquest sol element per mi és discutible. De tota manera, ells no van ser els únics a cometre el pecat de deixar en mans "dels millors músics d'estudi que podíem pagar" la interpretació del seu catàleg.

Els primers que vénen al cap són els Beach Boys, més concretament el disc Pet Sounds, la seva obra mestra de l'any 1966, per a l'enregistrament de la qual Brian Wilson va decidir prescindir del tot dels seus companys de grup a l'hora de planificar l'elapé, que com qui diu es van trobar pràcticament muntat, va tirar dels millors músics de sessió de Los Angeles, i només els va cridar al final perquè hi posessin les veus.

Al llibre Más jóvenes que ayer s'explica que per l'enregistrament dels seu llegendari primer single (Mr. Tambourine Man/I Knew I'd Want You) el productor dels Byrds va reclutar el cèlebre grup de músics de sessió de Los Angeles coneguts com The Wrecking Crew perquè posessin les seves habilitats musicals al servei del grup. Aquesta colla de músics apareix en incomptables discos d'aquella època i, curiosament, ells sí que formen part del Saló de la Fama. Tornant al disc, l'únic instrument interpretat per un membre dels Byrds que s'hi sent és la guitarra Rickenbacker de Jim McGuinn, a banda de la seva veu i les de Gene Clark i David Crosby. No cal ni dir que la cara A del single és el mateix tema que va escriure Bob Dylan, i la primera de les QUINZE versions que els Byrds van gravar de temes del geni de Minnesota al llarg de la seva carrera, una circumstància que mai no s'ha fet servir com a excusa per llevar mèrits a la discografia d'aquest grup.

I encara hi ha un quart grup d'aquell mateix temps que té cabuda en aquest post, els Love, i un altre dels grans àlbums del final de la dècada daurada de la música pop, el seu Forever Changes. He recollit diferents informacions de diferents fonts, i el que hi queda clar a totes elles és que en les sessions d'enregistrament d'almenys dos temes, Andmoreagain i The Daily Planet, només hi havia dos membres de la banda, Arthur Lee i Bryan MacLean, i que tots els altres es van substituir per músics de sessió de Los Angeles.

Ben mirat, l'autèntic protagonista d'aquest post és Hal Blaine, la figura que repeteix en tots els àlbums que hem anat esmentant. Ell era el bateria del Wrecking Crew, i un autèntic Unsung Hero de la música pop que, ell sí, té el seu lloc a la palestra del Rock and Roll Hall of Fame des del 6 de març de l'any 2000.

17/7/08

replantejant continguts

Navegant per internet he anat a topar amb una sèrie de ponències enregistrades en video del passat congrés ArsGames 2006 a Madrid. Com que poques vegades parlem de videojocs a Newton Town he pensat que seria particularment interessant publicar la conferència d'Enrique Diez sobre la construcció social de valors a través dels Videojocs. Destacar, sobretot, els seu anàlisi crític del simulador social 'the Sims', que paradigmàticament sovint apareix com a exemple de joc no violent amb un interés especialment important per al públic femení, a part de ser un dels jocs més venuts de la història.
Destaca també l'esperança del ponent d'oferir una visió des d'un punt de vista didàctic -alhora de plantejar la possibilitat d'integrar nous continguts i models diferents- per ampliar el concepte de joc i art dins d'aquest sector, relativament jove, però que ha evolucionat desaforadament fins a convertir-se en un dels sectors econòmics més importants dins els països occidentals. Sens dubte aquesta ràpida expanssió ha comportat més inconvenients que aventatges a aquest entreteniment de masses.
En definitiva, un anàlisi interessant que no deixa de poder-se extrapolar a tots els altres mitjans. Si decideixes invertir-hi una hora trobaràs un anàlisi crític del món dels videojocs poc habitual, si més no en profunditat.

16/7/08

Sunshine Pop

A diferència de kowalsky, jo no tenia previst escriure res particular sobre la música que estic escoltant aquest estiu. N'escolto tanta, i de forma tant caòtica i anàrquica, que no em veig amb cor de dir-ne res. En canvi, vaig voler seguir el seu consell i capbussar-me en els dos discos dels Hollies de què parlava al seu post, A Certain Because i Butterfly, amb la diferència que el que a mi m'ha encisat més de tots dos ha estat el segon, publicat l'octubre de l'any 1967, que a l'Enciclopèdia Wikipedia qualifiquen com el seu àlbum hippie. Hi estic d'acord però, això sí, els elements psicodèlics de Butterfly no són gens opressius i a mi, tot i que no ho he sentit a ningú més, fins i tot m'ha semblat un d'aquells discos de pop ingènuament optimista, un espècie de manà de Sunshine Pop que en la meva opinió es pot servir i consumir com a perfecte acompanyament a les millors obres d'aquest gènere. Però mireu, si a Postcard fins i tot s'hi senten onades i unes gavines! I el començament d'Away, Away Away ho és descaradament, de Sunshine Pop, i tampoc no se n'allunyen massa alguns altres temes que segueixen, com el superb valset titulat Maker, Pegasus, Postcard o Wish You a Wish. De fet, per ser un conjunt estricte de Sunshine Pop, per poder acomplir amb tots els requisits de l'Acadèmia, només li falten algunes veus femenines, perquè la instrumentació, els efectes, els colors i la combinació de veus masculines ja hi són en tota la seva glòria de cors i harmonies de pa-pa-pas.

Com sembla lògic, el Sunshine Pop va néixer a Califòrnia a la dècada daurada dels anys 60, i el seu emblema és l'abundància d'harmonies vocals, les orquestracions exuberants, i una cascada de felicitat, esperits victoriosos, joia i innocència que en alguns moments pot arribar a fregar el deliri. Per cert, és un estil que també el trobareu amb el nom de soft-pop. Tot i que en general no se'ls considera un grup pertanyent al gènere, alguns dels primers anuncis de Sunshine Pop van ser les simfonies de butxaca que Brian Wilson va escriure pels Beach Boys entre 1966 i 1968, aproximadament els anys que corresponen als discos Pet Sounds i Friends, aquest últim potser el cas més clarivident de tots. El productor, vocalista i compositor més honorable del gènere és Curt Boettcher, arquitecte de la majoria dels àlbums canònics de puntals d'aquesta etiqueta com The Millennium, The Association i Sagittarius. La seva obra magna definitiva és Begin, dels primers, que és més un projecte amb músics de sessió que no pas estrictament una banda. Al disc Present Tense dels Sagittarius hi va intervenir com a membre associat i el va produir un altre nom majúscul de la història del pop i el rock californià, Gary Usher, que a més a més de produir altres grans noms d'aquell temps com The Byrds o Van Dyke Parks també va compondre algunes peces dels primers discos dels Beach Boys al costat de Brian Wilson. Els discos Friends dels Beach Boys i Begin de Millennium també tenen en comú el nom del dissenyador de les seves portades, Arny Geller (o Arnie Geller).


Aquest cop no penjo cap cançó, prefereixo deixar-vos els enllaços directes als discos sencers. Teniu per endavant tot un estiu per omplir la vostra estança amb les veus angelicals, els sons extravagants i la calidesa de les atmosferes feel good d'aquesta meravellosa música. Ah, i de passada aprofiteu i doneu un tomb per aquests blogs perquè hi trobareu rareses fascinants.

Beach Boys - 1968 - Friends
The Millennium - 1968 - Begin
The Love Generation - 1968 - A Generation of Love
The 8Eighth Day - 1967 - On


15/7/08

Dels diaris: Banksy?

Ja fa uns mesos un rotatiu publicava una fotografia on deia haver descobert la identitat de l'espabilat artista banksy. Aquella imatge però, feia poc més que alimentar la incògnita ja que la figura retratada a la llunyania podria haver estat perfectament la d'un treballador de british telecom preparant els estris abans d'enfilar-se als cables o la d'un llest jugant a ser els graffiter més famós del món.
Trístament, 'Mail on Sunday' assegura haver descobert definitivament el rostre darrere el nom després d'un any d'investigació i publica amb orgull un jove somrient preparant les seves pintures i stencils. Ara resulta, després de tot, que el més important és que aquest jove d'idees crítiques pertany a la clase mitja i no a la clase obrera com tothom desitjava.
Em molesta particularment aquesta noticia, i no perquè jugui a camuflar un afany de notorietat del mitjà sota l'excusa d'informar un lector que de ben segur no necessitava saber-ho, sinó perquè planteja seriosos dubtes sobre la llibertat creativa, no ja d'un artista en concret, sinó de tots aquells que prefereixen mantenir-se en l'anonimat públic. Com s'ho farà ara banksy per desafiar les idees establertes? Serà capaç de tornar a penjar les seves obres als museus més importants del món desafiant l'establishment intel.lectual ara que tots els vigilants de seguretat coneixen el seu rostre? i el més important, que faran els excel.lentíssims ajuntaments del món amb aquest graffiter? el multaran com a la resta dels mortals per bandalisme o es banagloriaran de tenir als seu carrers obres valorades en desenes de milers d'euros i n'erigiran plaques commemoratives? Una ruta turística amb cotxes elèctrics segurament també serà una bona idea.
Crec ser conscient per primer cop, com els capritxos periodístics han aconseguit capar d'arrel la genialitat i el futur més proper d'algú. Si fos jo, canviaria el nom i desapareixeria altre cop.

10/7/08

Dels diaris: San Francisco estudia protegir el Golden Gate dels suïcides

El meu primer examen psicotècnic el vaig suspendre perquè en una de les preguntes vaig reconèixer que en algun moment de la meva vida potser havia pensat en morir. Massa honest, em van dir. Massa The Smiths, vaig pensar jo, perquè els grans lletristes de la música pop jo sempre els havia vist simpatitzar amb aquesta idea, i al davant de tots ells el meu heroi Morrissey, que és dels que va escriure de forma més bella i més poètica, i també més patètica, sobre la possibilitat de deixar aquest món. En una de les meves cançons preferides, i una de les més emocionants de tot el cànon de la banda de Manchester, There Is a Light That Never Goes Out, fins i tot arriba a dir que morir atropellat per un autobús de dos pisos al costat de la seva altra meitat per ell seria tot un plaer i un privilegi. Les paraules exactes del cuplet, com tots ja deveu saber, són "And if a double-decker bus/Crashes into us/To die by your side/Is such a heavenly way to die/And if a ten-ton truck/Kills the both of us/To die by your side/Well, the pleasure - the privilege is mine".

Una de les composicions més brutals sobre el suïcidi, o més ben dit, sobre els suïcides, que de fet són els protagonistes de la notícia
, és The Ocean Doesn't Want Me, de Tom Waits, publicada al disc Bone Machine de l'any 1992, un àlbum que allmusic.com defineix com a mòrbid, un malson sinistre, una obsessió amb el deteriorament i la mortalitat, i com un tractat de la facilitat amb què la nostra existència pot ser anorreada. La cançó és esfereïdora, d'un altre món, apocalíptica, i on la mort s'identifica amb l'alliberament de l'esperit i la possibilitat d'escapar dels terrors i els patiments d'aquest món. En aquest escenari, doncs, el suïcidi es veu gairebé com quelcom natural. Llegiu-ne la lletra, gens miserabilista per cert. Ah, i aprofito per dir que estic llegint Tom Waits. Conversaciones, entrevistas y opiniones, l'antologia de records, articles i entrevistes a Tom Waits que ha editat Global Rhythm Press i que està molt ben traduïda per Ignacio Juliá. Una vida de pel·lícula.

The ocean doesn't want me today
But I'll be back tomorrow to play
And the stranglers will take me
Down deep in their brine
The mischievous braingels
Down into the endless blue wine
I'll open my head and let out
All of my time
I'd love to go drowning
And to stay and to stay
But the ocean doesn't want me today
I'll go in up to here
It can't possibly hurt
All they will find is my beer
And my shirt
A rip tide is raging
And the life guard is away
But the ocean doesn't want me today
The ocean doesn't want me today




I encara hi ha una altra composició que ara em ve al cap i que el seu contingut escau perfectament a la notícia que hem seleccionat. Aquest cop és de David Bowie, Jump, They Say, del seu disc de l'any 1993 titulat Black Tie White Noise, que curiosament inclou una cover del tema de Morrissey I Know It's Gonna Happen Someday.

5/7/08

Dels diaris: Madrid desde Torres Blancas


Després d'un parell de setmanes de vacances i una visita ràpida de tres dies a Madrid torno a Newton Town. En podria parlar molt d'aquest viatge, sobretot perquè la ciutat m'ha decebut moltíssim en comparació a les dues altres vegades. (La primera amb el pare, que hi havia viscut i amb qui sempre era un plaer passejar per les ciutats, amb les enganxades habituals entre nosaltres i les cames i els peus baldats també inclosos). Doncs bé, m'ha semblat una ciutat lletja i deixada (botigues tancades, comerços rònecs, voreres impracticables i parets brutes de papers enganxats), encara que no arriba al nivell d'Atenes, i que, amb franquesa, en cap moment no sembla una capital europea de primer nivell. Per no dir que és una ciutat adaptada a les necessitats del tràfic de vehicles i no pas del vianant! Em sap greu dir-ho perquè en guardava un molt bon record, però ni tan sols carrers pressumptament elegants com Velázquez o Serrano m'han semblat interessants. Em quedo amb el barri de La Latina, ple de barillos amb tapes autóctones i cervesa Mahou, el passeig per Malasaña, on vam passar per davant de la sala La Via Láctea, i la visita a l'exterior del Tribunal Constitucional, que Holly Golightly i jo teníem moltes ganes de veure.

A Madrid vam coincidir-hi amb la semifinal de l'Eurocopa contra Rússia, que ens va proporcionar un altre espectacle realment lamentable afegit, i que jo, honestament, no m'esperava, el famós botellón, consistent en colles i colles de joves (alguns auténtica canalla) al carrer fent barrejes de calimocho o el que fos, fumant i interrompent el tràfic. I això a les sis de la tarda! M'imagino que és el mateix que deu passar a moltes altres ciutats, però veure-ho per primera vegada amb els meus propis ulls em va deixar emocionalment devastat, i no es broma.

Sí, és lleig dir-ho, però m'he quedat amb la sensació que Madrid se salva gràcies als museus perquè, a més, arquitectònicament es deplorable, i això que aquesta vegada la Gran Via la vaig trobar millor que mai. Curiosament, aquests dies ha sortit la notícia de la subhasta a Christie's del quadre Madrid desde Torres Blancas, d'Antonio López, que d'aquesta manera s'ha convertit en el pintor espanyol viu més cotitzat. L'obra va trigar 7 anys a ser finalitzada ja que sembla que l'autor només s'hi posava cinc dies a l'any, el 21 d'abril, el 21 de maig, el 21 de juny, el 21 de juliol i el 21 de agost, per poder captar la mateixa escena a la mateixa hora (les 21:30 del vespre que marca el rellotge al capdamunt de l'edifici) en diferents estacions de l'any, per exemple la claror del mes de juny o l'absència de circulació a l'Avenida de América del mes d'agost.

Ja que érem a Madrid, vaig aprofitar per visitar Radio City,
la botiga de discos davant del centre cultural Conde Duque de què sempre parla Luis dB al seu fantàstic programa Islas de Robinson, els caps de setmana a Radio 3. M'hi vaig comprar la recent reedició de l'únic disc de Dennis Wilson, que diuen que és la millor obra publicada per un Beach Boy fora de la banda. Per cert, ell n'era el bateria. La botiga no és més gran que una habitació d'un pis mitjà, la mida d'un d'aquells colmados de barri plens fins al sostre, i tenint en compte que no despatxa discos de novetats estrictes ni radioformules ja us podeu imaginar que m'ho hagués quedat tot. Una auténtica meravella. Com la botiga de còmics que ens varem trobar molt a prop de la Plaza Mayor, El Aventurero, on no vaig trobar el llibre que recomanava kowalsky ara fa uns dies però d'on vaig sortir carregat amb el segon volum de Lost Girls i amb el primer dels quatre àlbums (o còmics de vinil) de Manu, titulat Love Song, que està dedicat als Beatles. Crec que els col·leccionaré tots quatre.