29/8/08

Sento colors

Sinestèsia, "Experiència sensorial involuntària per la qual en determinats individus l'estimulació d'un sentit provoca percepcions addicionals en un altre. Molt pròpia de la infància, la sinestèsia pot perdurar en l'adult, sense ésser necessàriament patològica. Sovint és una font d'inspiració poètica i artística."


Llegeixo a l'últim numero de la revista MOJO que enguany se celebra el quarantè aniversari de l'àlbum blanc dels Beatles. Aprofitant l'efemèride, ja tenia la intenció de parlar-ne àmpliament, però això serà en un proper post. A canvi, el que avui us proposo és que cadascú remeni la seva discoteca a veure quins altres colors podem trobar entre tots plegats als prestatges de les nostres col·leccions. És un joc sense guanyador, però el repte seria arribar, com a mínim, a completar la gamma més bàsica dels 12 colors del model petit del clàssic estoig de cartró de la casa Alpino. En el meu cas no us puc assegurar que el disc el tingui en forma física de CD o LP (o cinta de casset; per cert, hauré de donar-hi una ullada), però sí que podeu estar segurs que en un moment o altre de la meva vida els he sentit. Si no és així, no val. Som-hi?

No queda més remei que començar tornant a The Band, i aquest cop per parlar per primera vegada a Newton Town del meu àlbum favorit de la seva època clàssica, concretament el seu disc homònim de l'any 1969, però que entre els aficionats es coneix com l'àlbum marró. El títol que originalment s'havia pensat pel disc era Harvest, però Capitol Records volia que no hi hagués cap dubte pel que fa al nom de la banda, que ja era prou ambigu, així que per no embolicar la concurrència amb massa denominacions a la coberta es va optar per deixar-hi simplement el nom del grup. Tothom està d'acord en què aquest és EL disc de The Band, una meravella d'arrels nord-americanes amb espai pel folk, el gospel, el country, el rhythm & blues, el soul, el funk i el rock & roll. Robbie Robertson havia crescut enormement com a compositor i aquí la majoria de temes són seus. Si voleu saber-ne més d'aquesta colla de músics, a Newton Town ja vam parlar de l'enorme influència del seu primer disc aquí i, sobretot, aquí, i de la tècnica del seu guitarrista principal aquí. Temes destacats: Whispering Pines, Rockin' Chair i The Unfaithful Servant

Els Weezer, el grup de power pop i rock de guitarres originaris de Los Angeles, tenen ni més ni menys que tres àlbums amb el nom d'un color. Precisament, enguany n'acaben de treure un altre, The Red Album, després de tres anys sense publicar res i quan molta gent ja es pensava que havien deixat d'existir. Ara més que mai, però, sembla que la banda gira al voltant de Rivers Cuomo, el guitarrista i compositor principal, però també és el primer cop en la seva discografia que altres membres del grup intervenen com a vocalistes en algun tema del disc. Fins que la banda no ho va confirmar, ningú no es creia que el disseny de portada d'aquí el costat fos el definitiu. De fet, la gent de Pitchfork (que, per cert, va suspendre el disc en la seva crítica) es va atrevir a fer-ne mofa dient que eren els nou Village People.

Em voldria concentrar, però, en els altres dos àlbums dels Weezer, els realment importants. Primer de tot, el del seu debut, The Blue Album, de l'any 1994, un disc que al seu dia no va provocar precisament onades de simpatia envers la banda, potser per la imatge de nerds que transmetien, també en les lletres, que s'allunyava molt de la ona grunge llavors tant en voga. Però com diu el crític de allmusic, el temps ho guareix tot, i ara gairebé es pot afirmar que aquest és un dels discos que defineixen aquella dècada. És un àlbum de guitarres tremendes, produït per Rick Ocasek, líder dels Cars, i com a mínim hi ha un parell de temes que, doncs això, que dibuixen molt bé la música d'aquells anys, els singles Undone - The Sweater Song i Buddy Holly, que també van ser uns dels primers exercicis de Spike Jonze en la direcció de vídeos musicals. El disc figura a la llista dels 500 més importants de tots els temps de la revista Rolling Stones i a la dels 50 de la dècada dels 90 de Pitchfork Media. Temes destacats: The World Has Turned And Left Me Here, Buddy Holly i Only In Dreams.

Malauradament, haig de passar per alt el meu disc preferit dels Weezer, Pinkerton, per arribar fins al de l'any 2001, homònim com els altres dos i conegut com The Green Album per motius cromàtics obvis. Rick Ocasek torna a ser-ne el productor i és la obra més pop (punk, però pop) de la discografia de la banda, que després de les crítiques devastadores a Pinkerton van esperar 5 anys a publicar un disc nou, i no ho van fer fins que no van estar segurs que hi havia algú disposat a escoltar-lo. Que la crítica i el públic comencessin a rectificar les opinions més indignes i agres que havien abocat sobre les seves primeres obres, més una gira l'any 2000 per Japó, van servir per reviscolar la banda. I l'èxit dels singles Hash Pipe, Photograph i, sobretot, Island in the Sun, només van fer que confirmar que pels Weezer aquest disc era com una mena de renaixement. Excepte pel color, la coberta del disc fa recordar el primer, i de fet és un retorn a l'estil del seu àlbum de debut. Els mateixos Weezer ho reconeixen en una cita de Giuseppe Verdi que van deixar escrita als crèdits, "Torniamo all'antico e sarà un progresso". Temes destacats: Island in the Sun i O Girlfriend.

Aquesta exposició acaba amb The Black Album, de Prince. D'aquest disc en vaig sentir parlar l'estiu de 1987 a Irlanda, on sóc conscient d'haver visitat per primer cop una botiga on despatxaven discos pirates, i per on també circulaven d'estranquis enregistraments de concerts en viu. De fet, l'endemà mateix del concert de Bruce Springsteen a Dublín ja en vaig poder comprar una còpia en tres cassets que encara guardo. Doncs bé, allí mateix vaig veure com de sota del taulell treien una còpia en vinil d'aquest disc de Prince, que oficialment no sortiria fins al cap de 7 anys més tard, però del que ja se n'havia estat parlant tot aquell any perquè alguns exemplars havien escapat dels circuits de distribució, d'on va ser retirat al cap de pocs dies de ser posat a la venda. The Black Album havia de ser la resposta de Prince a tots aquells que li retreien que, després de Purple Rain, la seva música havia aigualit una mica massa la seva ànima negra i, per això, les 8 peces són autèntic funk. Al seu lloc, però, es va publicar Lovesexy. Temes destacats: When 2 R in Love i Rockhard in a Funky Place.

17/8/08

Strangelove - Time for the Rest of Your Life (1995)

Strangelove és un d'aquells grups que passen per la teva vida i no saps per què però no atrapes al vol. Aquest cançó em va fascinar després de comprar una revista a Londres -que incluïa un Cd recopilatori- l'única vegada que hi he estat, ara ja fa anys. El Cd encara deu voltar per Lleida. Si algú sap on puc aconseguir el disc sencer em faria un gran favor.

9/8/08

SMiLE

Gairebé m'atreveixo a afirmar amb rotunditat que he trobat un dels millors blocs de música en espanyol, En busca del vinilo perdido. És tan selecte i tan ben documentat, i fet amb tanta passió i admiració, que convida a consumir-lo de la mateixa manera, sense pressa i assaborint-ne tots els posts, molt complerts, elaborats i gens enfarfegosos. Durant el mes de febrer d'enguany em vaig embadalir amb la sèrie de sis articles sobre els sis àlbums dels Beach Boys posteriors al Pet Sounds, el disc on sembla que queda aturada la majoria de la població mundial quant a discografia dels nois de la platja. En aquells posts trobareu abundants arguments a favor d'aquesta part de la seva discografia, que al meu parer té l'avantatge afegit de poder-se fruir sense la pressió de la seva obra magna i sense patir la cascada dels hits més obvis de la seva primera època. A més, les reedicions són d'allò més agraïdes, dos àlbums en un sol cedé, temes extres gens sobrers, fotografies i memorabilia abundant, i extensos textos de David Leaf, l'autor de (diuen) la biografia canònica dels de Hawthorne, Califòrnia. Però és que ara fa un parell de mesos, l'autor d'aquella pàgina, Mr. Glasshead, va penjar un llarguíssim i impecable post dedicat a la història de l'enigmàtic SMiLE, el disc mai publicat dels Beach Boys, que fins aleshores desconeixia perquè ningú no m'havia picat mai la curiositat. També coincideix que acabo de rebre el llibre de David Leaf, The Beach Boys and the California Myth. Ara ja puc començar.

Ja sabem per un post anterior que, des de l'any 1965, quan va deixar d'anar de gira amb el grup, Brian Wilson es tancava a l'estudi i s'ho manegava ell tot solet sense tenir en compte la resta de membres de la banda. Així va parir el Pet Sounds i el nou senzill, Good Vibrations, publicat l'octubre de 1966, en un estil que Capitol Records i els altres Beach Boys trobaven massa modern i arty (theramins, violoncels, clarinets, masses de ritmes, capes de percussió, canvis dràstics d'ambients, etcètera) i, en les primeres versions, també massa llarg per treure'l com a single. Es comencen a respirar els primers problemes i querelles internes entre el nou so que cercava el geni i tots els altres. El seu nou seguici d'admiradors, a qui Brian Wilson volia impressionar, i el seu creixent consum de drogues tampoc no van ajudar a posar-ho fàcil a ningú. Tanmateix, Good Vibrations va ser un hit instantani i va engegar un any de creativitat al límit que, com veurem, va acabar en retirada. O millor, en desintegració.

Aquells mesos de febrada creativa es van anar centrant al voltant d'un nou projecte titulat SMiLE, que, d'alguna manera, no feia més que continuar estenent la nova aventura i el nou idioma musical pop que Brian Wilson havia encetat amb el disc anterior. Encara diria més, SMiLE era una visió pròpia molt personal, només acompanyada de les misterioses lletres de Van Dyke Parks, evocadora d'emocions, colors, moviments i estats d'ànims. I el que té més mèrit, tot això, a diferència dels Beatles, sense acudir a efectes electrònics, andròmines tècniques ni cintes reproduïdes al revés, només amb instruments musicals i exercicis vocals. Potser per aquest motiu, molts dels que n'han sentit fragments en destaquen la seva qualitat natural i orgànica.

Mai no arribarem a saber si Brian Wilson va ser molt a prop o no d'acabar l'àlbum perquè al seu cap les peces cada dia li encaixaven d'una manera diferent, i constantment les regravava i les tornava a muntar d'una manera nova. Tot i que la carpeta que Capitol va imprimir llistava 12 títols, un catàleg definitiu de composicions és gairebé impossible perquè Brian Wilson en tenia més de 20 i les combinava segons el moment, o un dia només n'agafava la música i l'endemà només la lletra, o bé solament uns compassos com a introducció o com a pont pel següent tema. La qüestió és que la recerca no acabava mai, i la seva urgència i apetit envers la perfecció sempre el trobava treballant. Però aquesta mania de passar hores i hores a l'estudi, acumulant nous fragments i desmuntant el puzzle per tornar-lo a muntar de nou no l'estava duent enlloc. També s'entén que se'l conegués com l'Orson Welles del rock.

I va arribar el dia que les excentricitats de Brian Wilson ja només feien gràcia a la seva colla d'amics hipsters de los Angeles, la premsa underground i els media, i a altres músics com Paul McCartney o Leonard Bernstein. A banda, els dies anaven passant, s'acostava la data de publicació del disc, la música no acabava de convèncer als Beach Boys, la companyia Capitol s'impacientava i Brian Wilson encara passava més i més hores tancat a l'estudi. Semblava que s'havia arribat massa lluny, i Brian Wilson per una banda defensant la seva llibertat artística i la col·laboració de Van Dyke Parks a les lletres, i la poca tolerància del grup a les experimentacions i a la seva segregació artística per una altra, van fer que la cooperació d'aquests últims en l'enregistrament de les seves parts vocals fos més aviat desganada, que els dubtes de Brian Wilson creixessin, que la seva neurosi es multipliqués, que el seu comportament s'enrarís, que fins i tot comencés a dubtar de les seves pròpies cançons i, en definitiva, que el projecte comencés a fer aigües per tot arreu. Ja només va faltar que a la primavera de 1967 els Beatles publiquessin el Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, la seva obra mestra conceptual, que automàticament els va catapultar a la posició de líders de la música moderna que des de la publicació del Pet Sounds just un any abans havia correspost als Beach Boys. Ni tan sols el single Heroes and Villains, que havia de recollir el testimoni de Good Vibrations i que podia haver estat perfectament acabat a finals de 1966, no va poder ser publicat fins a l'estiu següent, atrapat en un altre bucle interminable de canvis i amb Brian Wilson tiranitzat per la paranoia, l'ocultisme, la numerologia, l'astrologia, els àcids i altres drogues estimulants. Per acabar-ho d'adobar, l'arribada de la psicodèlia a San Francisco i el Summer of Love van fer que de sobte els Beach Boys semblessin d'una altra època. I la negativa a acudir al Monterey Pop Festival no va fer més que desconnectar-los ja del tot de la nova audiència hippie. Definitivament, l'hora dels Beach Boys s'havia esvaït, el seu moment àlgid no havia perdurat, el favor del públic s'havia evaporat i la moda havia canviat. El que un any abans semblava impossible havia succeït, a finals de 1967 els Beach Boys eren musicalment irrellevants, i l'SMiLE de totes totes un projecte inviable que es va decidir desar per sempre més als prestatges del limbe.


Fins el 2004, quan Brian Wilson va decidir fer la única cosa que el 1967 hagués pogut salvar el disc, i que molta gent ja va intentar sense èxit, publicar-lo al seu nom. Amb músics contemporanis, és clar. Pel que fa als originals dels Beach Boys, a banda de les edicions pirates que pugueu anar trobant del disc (com la de Purple Chick, que segueix l'estructura de 2004, i que us podeu baixar aquí), en van anar apareixent noves versions en discos posteriors de la banda: Wind Chimes, Wonderful, Heroes and Villains, Good Vibrations, With Me Tonight, She's Goin' Bald i Vegetables (Smiley Smile, 1967), Cabin Essence i Our Prayer (20/20, 1969), Cool Cool Water (Sunflower, 1970) i Surf's Up (Surf's Up, 1971).

Aquesta és la història de SMiLE, el disc mai completat i mai publicat dels Beach Boys, un dels projectes més enigmàtics de la història rock i un dels seus mites més perdurables. Passats els anys només ens queda el consol de dir que, efectivament, amb la desfeta de SMiLE es va esmicolar el motlle d'un nou so pop, d'un nou concepte d'àlbum que hagués pogut significar un nou paradigma musical més gran que ha estat el Sgt. Pepper's, però també que en va sobreviure l'artífex, cosa que no podem dir de Jimi Hendrix, Brian Jones, Janis Joplin o Jim Morrison. Diguem, doncs, que Brian Wilson va sacrificar el disc però que, a canvi, es va salvar ell i els Beach Boys.



3/8/08

On the Road


Ara fa un any es va complir el 50è aniversari de la publicació de l'obra definitiva de Jack Kerouac, On the Road, el llibre que va parlar amb una nova veu a tota una generació de joves i lectors, i que encara ho fa ja que només a Estats Units se'n continuen venent més de 100.000 exemplars cada any. Diu la llegenda que, per evitar que el canvi de fulls a la màquina d'escriure li interrompés el flux de idees, Kerouac va escriure el llibre en paper continu, en solament tres setmanes, pràcticament sense parar, a 100 paraules per minut, energitzat per la seva inspiració, tasses de cafè i Benzedrina. La veritat però, és que el procés de redacció i escriptura va ser molt més artesà i elaborat que això. De fet, la primera versió del llibre (potser només al seu cap, encara) era de 10 anys abans, i entre 1951 i 1957 es va barallar amb sis esborranys diferents a la recerca desesperada d'una versió definitiva que plagués un editor disposat a editar-lo. No va ser fins que se'n van publicar extractes en algunes revistes literàries, i a l'arribada d'una nova generació d'editors joves més receptius a la seva prosa, que l'editorial Viking Press de Nova York finalment va treure el llibre, el 5 de setembre de 1957. Abans d'arribar a les llibreries però, encara va haver de passar una altra purga, consistent a substituir tots els noms propis que hi sortien per pseudònims i a eliminar tots els extractes massa liberals (el meravellós fragment en què elogia el paper de la mestressa de casa, per exemple) o obscens per la seva època. Ah, al manuscrit original li falta el bocí del final, devorat per un cocker spaniel enjogassat, o sigui que no sabem com acabava realment la història.

Escrit en un llenguatge exuberant, luxuriós i líric, On the Road no és més que la narració autobiogràfica de la manera en què Kerouac i els seus amics vivien i sentien la vida entre els anys 1947 i 1950, la d'uns dements travessant Amèrica, de Nova York a Denver i a San Francisco, en un Hudson Hornet, en èxtasi, experimentant el caos, bevent, escoltant Charlie Parker, Dizzie Gillespie i Thelonious Monk, i ficant-se en embolics. La vida beat, en definitiva, com Jack Kerouac la va anomenar ("I feel beat, don't you?", va dir en un programa de televisió), una expressió que no era seva sinó apresa dels personatges que va conèixer a Nova York, però que ell va començar a fer servir com a compendi de l'esperit lliure, la joia de viure, la llibertat fugaç i les experiències autèntiques, però també l'alienació, el neguit i la insatisfacció. Beat, exhaust per les convencions però, alhora, beatífic i sant.

On the Road és la bíblia del que Norman Mailer va anomenar el white negro, una denominació realment brillant per designar l'existencialista americà, però també és un llibre que ha fet vendre milions de Levi's, que farà vendre milers de BMW Sèrie 1, i que ha enviat i continua enviant incomptables bordegassos a la carretera disposats a reviure una obra amb un alt valor sentimental, que encapsula la idea romàntica de l'outsider, i que ha aconseguit ser un dels llibres més robats de les llibreries i biblioteques de tot el món (al costat d'El vigilant en el camp de sègol, suposo).

En els anys entre l'escriptura del llibre i la seva publicació, però, la cultura popular americana havia canviat radicalment en totes les seves arts, i la música (Elvis Presley), el cinema (Marlon Brando, James Dean) i l'art (Jackson Pollock) ja es vivien a la manera intensa dels beats. Així doncs, diguem que d'alguna manera part del seu èxit es deu a què el llibre deia el que molta gent feia temps que estava esperant sentir. Amb el naixement del rock and roll també es comencen a fer grans els germans petits de la primera generació de beats, que passen a anomenar-se hips/hipsters o beatnicks, i que es reconeixen per la seva boina i perilla, i el seu interès en la poesia, el jazz i les converses als cafès dels barris bohemis de les grans ciutats americanes
. Tom Waits clarament va fer seu aquest ethos beat en els primers àlbums de la seva discografia. Mireu sinó el posat i l'estètica en què es va fer retratar a les portades de The Heart of Saturday Night (1974), Nighthawks at the Diner (1975) i Small Change (1976). Al disc de l'any següent, Foreign Affairs, fins i tot dedica una composició al seus predecessors Jack Kerouac i Neal Cassidy al tema Jack & Neal/California, Here I Come, en un ambient jazzy de film noir molt estilitzat, el mateix que Jack Kerouac ja havia utilitzat en l'enregistrament del seus discos de spoken word titulats Poetry for the Beat Generation i Blues and Haikus, tots dos publicats originalment l'any 1959 i que podeu trobar aquí.

En la cultura beat, tant important com la manera de vestir també ho era la seva expressió oral, de la que provenen expressions com hip/square, cool/uncool, pay one's dues, cat o dig. La discografia del saxofonista Hank Mobley, sense cap mena de dubte un dels músics més hip de l'etapa clàssica del segell Blue Note, és plena de referències a aquest argot. El títol del seu àlbum No Room for Squares, de l'any 1963, és una divisa pels hipsters, i al disc Soul Station hi ha dos temes titulats This I Dig of You i Dig Dis.

A banda de Tom Waits, el llibre i el viatge també han estat referència i inspiració obertament reconeguda per Bob Dylan, en molts sentits l'hereu espiritual dels poetes beat, que va escriure Chimes of Freedom i Mr.Tambourine Man el febrer de 1964 al seient de darrera d'una furgoneta Ford durant un viatge en què va creuar els Estats Units d'est a oest amb destinació a Califòrnia, en un trajecte per la carretera idèntic al de la novel·la. A la biografia de Dylan de Howard Sounes, un dels quatre ocupants del vehicle reconeix que aquell viatge era una imitació de On the Road. En voleu més? Som-hi. De fons, en algunes escenes del cèlebre film promocional de Subterranean Homesick Blues, un títol possiblement inspirat en la novel·la The Subterraneans de Jack Kerouac, hi apareix el poeta beat Allen Ginsberg, que també és el responsable dels cartellets que Bob Dylan va desplegant durant el clip. Like a Rolling Stone és una composició que Bob Dylan va mecanografiar en el mateix estil "vomitiu" en què Kerouac també va escriure la seva obra. I, finalment, l'any 1975, en ocasió d'una gira per Nova Anglaterra, Dylan, de nou acompanyat per Allen Ginsberg, va voler visitar la tomba de Kerouac a Lowell, Massachusetts. L'última foto il·lustra el moment.