30/10/08

Vídeo musical | Julie Ocean

Encara ara no sé com vaig anar a parar per primer cop a aquest vídeo, i això que no han passat pas tants dies. En aquests moments, l'únic que recordo és que gràcies al blog Lazer Guided Melodies ("Pop, but not popular") ja he sentit el disc sencer, que Power Pop Action! ha seleccionat com el millor d'aquest mes. També puc afegir que són de Washington D.C., que a mi em recorden el pop vitaminat dels Weezer, i que a l'estiu Pitchfork els va concedir un notable.

El tema pertany al seu primer i únic àlbum (Long Gone and Nearly There; Transit of Venus, 2008) que, la veritat sigui dita, probablement mereixi algunes audicions més atentes per la meva part perquè no m'ha acabat de fer el pes del tot. Però una altra cosa molt diferent és Bright Idea, una llaminadura pop que jo trobo fabulosa, i que amb els seus aaahhhh i uuuhhhh i l'acompanyament de les mans picant assalta la meva fortalesa i derrota les meves defenses en l'escàs minut i mig que dura. Crec honestament que Espiral Sounds hauria de començar a pensar en incorporar-la al seu set list.


Julie Ocean - Long Gone and Nearly There - Bright Idea

28/10/08

Dels diaris: McCain vs. We Can



D'aquí a set dies Estats Units vota. Jo avui he escrit a la pàgina corresponent al dia 4 de novembre, en lletres ben grosses, "Please, Please, Please, Let Me Get What I Want". I em penso passar tots els dies que queden fins dimarts vinent pensant en allò que el Senador Obama repeteix en tots els seus discursos, "Don't tell me we can't change. Yes, we can. Yes, we can change. Yes, we can. Yes, we can heal this nation. Yes, we can seize our future. [...] And to those who tell us that we can't, we will respond with that timeless creed that sums up the spirit of the American people in three simple words -- yes, we can". I que ell sempre acaba amb la mateixa paraula màgica, "Thank you".

Please, Please, Please, Let Me Get What I Want
(Morrissey/Marr)

Good times for a change
See, the luck I've had
can make a good man
turn bad
So please please please
let me, let me, let me
let me get what I want
this time

Haven't had a dream in a long time
See, the life I've had
can make a good man bad

So for once in my life
let me get what I want
Lord knows it would be the first time
Lord knows it would be the first time

25/10/08

"The ancient art of weaving"

Weaving, The American Heritage Dictionary: "1.To interlace (threads, for example) into cloth; 2.To interweave or combine (elements) into a complex whole"

Aprofitant la imminent visita dels Built to Spill a la Sala Apolo per interpretar íntegrament el seu Perfect From Now On, i també que el Mojo del mes d'octubre la portava a col·lació en la ressenya d'un concert dels My Morning Jacket, en aquest post mirarem d'explicar el significat d'aquesta misteriosa denominació del títol, o sigui, de l'antic art de teixir. L'Enciclopèdia Wikipedia en parla a l'entrada dedicada a Keith Richards, amb referència directa al llibre According to the Rolling Stones, perquè així la va fer servir ell per definir la manera de tocar la guitarra basada en la interacció, el joc i l'empatia mútua quan ell i Ron Wood la toquen plegats als Stones. De fet, sense anomenar-lo, el que Keef també estava fent en parlar-ne era, en part, retreure a Mick Taylor (l'exguitarrista solista de la banda) l'antic estil del grup, més centrat en la tècnica del solo. (Una altra cosa és el que en pensin els fans, ja que per molts d'ells no s'han tornat a superar el concerts de les gires de 1969 i 1972 en què ell va participar). També, les males llengües sempre han dit que la tècnica de Mick Taylor deixava en evidència a Richards, i que per això el va despatxar. Però el que sí que és veritat, i això és del que realment volem parlar, és que Keef sempre s'ha manifestat molt més satisfet amb l'estil de guitarres entrellaçades (com si estiguessin teixint una trama) que ha pogut desenvolupar amb estilistes còmplices com Ronnie Wood que no pas al costat de prodigis de la guitarra com Mick Taylor.

Del que tractarem aquí, doncs, és d'aquesta manera d'executar la música consistent en dos guitarristes que interactuen, en guitarres que s'entrellacen com si fossin els fils d'un teixit, i que nosaltres entenem com l'experiència musical justament oposada a aquella altra que separa els rols de la guitarra solista i la guitarra rítmica. En veurem quatre exemples:

A l'inici, obligatòriament, els Stones, la banda del nostre protagonista, que l'any 1978 van publicar l'inmens Some Girls després d'uns anys de produccions més aviat pobres. És el primer disc en estudi amb Ron Wood com a membre oficial de la banda, que s'hi havia incorporat dos anys abans com a especialista en la slide, la lap steel i la pedal steel guitar, i que aporta la meitat de l'"art of weaving" amb què els Stones trenquen la tradicional fórmula d'una guitarra rítmica i una altra de solista que havia dominat la seva música els anteriors 10 anys. La ressenya que allmusic dedica de la peça Beast of Burden parla exactament d'això, d'un mix en què un rasca la guitarra mentre l'altre la va puntejant. La intenció final és allunyar-se del solo i, a canvi, posar l'accent en la creació d'un groove. Espero que quan sentiu el tema ho entengueu. Altres temes destacats: Just My Imagination i Respectable.

Com diu aquella mateixa ressenya, efectivament, aquesta tècnica de dues guitarres bessones en constant intercanvi no s'allunyava pas gaire d'allò que en aquell mateix temps també estava fent un dels grans grups de l'escena punk i new wave de Nova York de la segona meitat dels anys 70, els Television, una altra banda amb dos grans guitarristes, Tom Verlaine i Richard Lloyd, i amb moltes ganes d'improvisar i poques de seguir les estructures més convencionals del gènere. Per una vegada no acudirem al seu formidable disc de debut, sinó al segon i últim de la seva època clàssica, Adventure, d'un any després. Totes les ressenyes de l'àlbum es posen d'acord a notar que aquest disc té una producció molt més polida i matisada que Marquee Moon, així com les noves textures que aporta la utilització de teclats (a Carried Away, per exemple) però, sobretot, que en cap moment no es perd el complex treball de guitarres que va fer tant atractiu el seu primer disc. Temes destacats: Glory, Carried Away & The Dream's Dream.

Els Built to Spill, amb qui hem començat aquest post, al meu parer són una de les encarnacions contemporànies més perfectes de banda de rock de guitarres continuadora de la tradició estètica de que estem tractant. En portem el disc que precisament vindran a interpretar sencer el proper dimecres a Barcelona, Perfect from Now On, un àlbum que possiblement no reculli les seves millors composicions però que, a canvi, mostra a la perfecció aquesta arquitectura d'espirals de guitarres amb què es construeix l'"art of waving". El disc acaba de complir 10 anys i, durant aquest temps, jo mai he deixat de celebrar el dia que vaig conèixer aquesta banda de Boise, Idaho. Al seu últim disc, You in Reverse, d'ara fa dos anys, els Built to Spill continuen fent surf per les ones que creen les seves guitarres. Si en la intimitat d'un club (més difícil en un Festival, com el Primavera Sound del 2007) són capaços de reproduir-ho, pot ser que de l'Apolo en surti gent que li rodi el cap. Temes destacats: Randy Described Eternity, Velvet Waltz, Kicked It in the Sun & Untrustable/Part 2 (About Someone Else).


El weaving no exclou de cap manera els solos, i l'exemple més perfecte d'això són Neil Young & Crazy Horse, de qui els Built to Spill són hereus per via directa. D'ells és impossible triar-ne un sol disc de mostra, i no diguem un tema destacat, ja que els exemples són incomptables i la qualitat general és extraordinària. Jo aprofito per recomanar-vos, per si encara no l'heu pogut veure, The Year of the Horse, la pel·lícula que Jim Jarmusch va fer de la seva gira de l'any 1996. És possible que els acompanyants de Neil Young (Ralph Molina, bateria; Frank "Poncho" Sampedro, guitarra, teclats i veus; i Billy Talbot, baix i veus) no siguin els millors músics sobre el planeta, però quan pugen amb ell dalt d'un escenari la música que recepten és una autèntica bomba. Temes explosius: Slip Away i F*!#in' Up. Discos recomanats: Everybody Knows This Is Nowhere, On the Beach , Rust Never Sleeps i Weld .

Fins aquí l'evangeli del weaving. I entre els deixebles de l'art de fer que les guitarres s'esmunyin i llisquin a través de la melodia i ballin en cercles al voltant del ritme, tres noms més. Matthew Sweet, que al seu disc Girlfriend va convidar Richard Lloyd (dels Television) i Robert Quine; els fabulosos The Dream Syndicate, que a l'any 1982 mostraven la influència d'uns Neil Young & Crazy Horse aleshores molt poc en voga; o el groove dels The Blue Aeroplanes de Beatsongs.

15/10/08

Vídeo musical | The Pale Fountains


No puc amagar que el vídeo d'avui l'ofereixo, en gran part, per motius purament sentimentals. És un gran tema, que ningú no en tingui cap mena de dubte, però és que les imatges, la cançó, i fins i tot el disc (dels pocs vinils que encara vull tenir a casa ben a prop meu), perduren immaculats a la meva memòria vint-i-tres anys després, més de la meitat de la meva vida.

El meu amic dareboy, que sempre estava molt més a l'aguait de les coses que no pas jo, era un fanàtic d'alguns programes de TV3, del Max Headroom Show per exemple, però sobretot dels programes musicals d'en Manuel Huerga, com l'Estoc de Pop o l'Arsenal, dels que ell en treia petroli, musicalment parlant. I, és clar, jo me n'aprofitava. En una època en què no existia Internet i el nostre rebost musical era més aviat auster, les cintes Betamax en què ell gravava aquells programes eren, per nosaltres, reserves de les que després podíem estar bevent durant setmanes. I aquest vídeo dels Pale Fountains, que va sortir a la segona part del programa que Arsenal va dedicar al Pop/Rock Britànic, n'és un bon exemple. A continuació, ell es va comprar el disc (...from Across the Kitchen Table; Virgin, 1985) i un temps després també me'l vaig comprar jo. Només un prec final, ja que hi sou, aprofiteu per donar un tomb per la web del programa i meravelleu-vos de la qualitat de les seves produccions. Si posteriorment l'han tornat a emetre jo no me n'he assabentat, i és una autèntica llàstima perquè de debò que m'agradaria tornar-los a veure.

També m'agrada incorporar aquest vídeo a Newton Town perquè és una instantània de l'estètica d'uns anys (aquells pentinats: tots sortim a les fotos amb el cap quadrat!) que no llueix tant com la dels 60 o els 90 però que va ser la nostra i que va parir artefactes musicals tan honestos i sincers com aquest.


Com a coda final no em puc resistir a dir amb cert orgull que en Manuel Huerga és exalumne de l'escola Sant Gregori de Barcelona, de la que, com a algú que també hi va estudiar, només puc dir-ne coses positives. Ell, a més, hi va realitzar i codirigir el seu primer film, Un dia de classe, produït per un professor del centre, en Francesc Garriga.


The Pale Fountains - ...from Across the Kitchen Table - Jean's Not Happening


10/10/08

Pau Riba - Vostè (tu, tu mateixa)



T'has ompert els ulls de flors,
i la boca, nas i orelles
per ignorar el crit i el plor
tu vols sants, roses i estrelles!

Et tinc a tocar del dit
però no em veus, no pots sentir-me
ets feliç, ets molt feliç
i m'ho diu el teu somriure.
Mira! t'insultaré.
Diré a tots que ets ben podrida
diré que ets prou innocent
però és clar, no pots sentir-me!
Ja crido i no cal cridar
(ja és bo que em facis la cara)
però no m'escoltaràs
perquè no pots escoltar-me
i és que

tens els ulls plens de flors
i la boca nas i orelles
per ignorar el crit i el plor
tu vols sants, roses i estrelles!

Tens molt bona educació
calles sempre i obeeixes
no dius mai que sí o que no
però bé t'amagues i reses.
Mai t'has posat un per què
del que has vist o el que veus ara,
fas el que sempre s'ha fet,
creus perquè creia el teu pare,
vas allà on et fan anar,
fas de gent i així t'agrades,
i se t'han fet els ulls grans,
i la mirada ensucrada.
Perquè

tens els ulls plens de flors
i la boca, nas i orelles
per ignorar el crit i el plor
tu vols sants, roses i estrelles!

T'has casat amb un bon jan
que et fou triat amb esmera
i has sofert la seva carn,
una llei crec que ho esmenta,
Ho has fet sempre amb gran despit,
tot i morir-te'n de ganes,
perquè ets dona per fer fills
i és el Destí qui així ho mana.
T'has casat el cor glaçat
per solucionar la vida
mai no te n'has adonat
t'estic dient prostituta!
però

tens els ulls plens de flors
i la boca, nas i orelles
no vius més enllà del nas
amb els peus en la mentida.

Si m'haguessis sentit bé
t'hauries girat senyant-te,
buscant a per tot qui és
aquella de qui jo parlo
i jo només parlo de tu
que si el món és amarg i brut
n'ets la principal culpable: tu
que els teus fills no saps què parlen
que les negres les veus blanques: tu,
tu que sempre et justifiques
en la gran maldat dels altres: tu,
tu que amb rams de flors als ulls
et clavaràs patacada: tu,
tu que et moriràs per sempre
l'instant que deixis de viure: tu,
tu que no has fet ni desfet
tu que ni Déu ni el diable et
podran acusar o defensar
perquè

tens els ulls plens de flors
i la boca, nas i orelles
per ignorar el crit i el plor
tu vols sants, roses i estrelles!

[i acaba la cançó amb uns cans que lladren cridant els seus amos a la rebel•lió, perquè ells, per ells tot sols, no ho poden fer: GUAU! GUAU! GUAU!]

font: http://golea.balearweb.net/post/3412

Actor's Studio


Se n'ha anat un heroi, el bo, el xic de la pel·lícula. Quan ara fa dues setmanes vaig llegir a la portada de l'edició digital d'El País l'anunci de la mort de Paul Newman, la notícia em va deixar francament torbat, i és que costa trobar actors amb la seva presència i integritat, o que la seva carrera i la seva vida no hagin estat devorades per Hollywood ni intoxicades per la premsa rosa. També és just que el recordi perquè és un dels actors contemporanis, juntament amb Marlon Brando i Robert de Niro, que em van acompanyar en les meves primeres sessions com a diletant del setè art. En el seu cas, els primers dos títols que em vénen al cap són El largo y cálido verano (Cat on a Hot Tin Roof; Richard Brooks, 1958) i El buscavidas (The Hustler; Robert Rossen, 1961).

No m'imagino què puc fer per homenatjar-lo, potser el més honest seria simplement fer-ne esment i acompanyar-ho d'aquesta magnífica instantània capturada per Sanford Roth durant el rodatge de Marcado por el odio (Somebody Up There Likes Me; Robert Wise, 1956). Precisament, aquest mateix fotògraf s'associa sovint amb un altre actor, James Dean, ja que la majoria de retrats seus mentre rodava Gigante són d'ell, però també perquè és l'autor de les úniques fotografies conegudes del seu accident mortal, preses instants després de produir-se ja que ell també viatjava dins del vehicle.


Ara mateix no se m'acut ni una sola referència de la música pop a Paul Newman ni a qualsevol de les seves pel·lícules, però sí a altres alumnes de l'Actor's Studio, la cèlebre escola de formació d'actors segons les teories de Stanislavskij fundada a Nova York l'any 1947 per, entre altres, Elia Kazan, i que, a partir de 1952, va dirigir Lee Strasberg.

El cas del que conec més referències és justament el d'aquest de què he començat a parlar, que fins i tot apareix a la foto de coberta d'un single oficial dels Smiths, Bigmouth Strikes Again, i d'un concert pirata. Morrissey, que l'idolatrava, ja en solitari li va fer un petit gran homenatge al vídeo de Suedehead, el primer senzill del seu àlbum de debut, que està farcit d'imatges i iconografia referida a l'actor de Fairmount, Indiana, i en què a Mozzer fins i tot se'l pot veure visitant la seva tomba. James Dean també va donar nom a una obscura banda britànica de finals dels 80, els
James Dean Driving Experience, que es defineixen com a indie, pop-punk i pop alternatiu, i que es declaren influïts per la new wave i... The Smiths. Tots els discos de la seva curta carrera llueixen a la coberta fotografies de deesses del cel·luloide com Audrey Hepburn, Brigitte Bardot, Claudia Cardinale, Rita Hayworth o Gina Lollabrigida. Curiosament, aquest últim, a més, s'enceta amb una cançó que porta el nom d'un altre astre de les pantalles, Sean Connery. Ni ell ni elles, però, van anar a l'escola d'interpretació que ens ocupa. La última referència a James Dean que conec és dels Beach Boys, concretament al seu disc Little Deuce Coupe, publicat el mes d'octubre de l'any 1963, que és una espècie d'àlbum conceptual al voltant de composicions dedicades als cotxes. Cap al final del disc hi ha el tema A Young Man is Gone, compost per Mike Love i cantat a capella per tota la banda, que és un panegíric obertament dedicat a l'actor.

Una altra referència a un altre actor de la nòmina de l'Actor's Studio que em ve al cap afecta Christopher Walken. Nascut a Queens, Nova York, ara fa 65 anys, òbviament ha desenvolupat tota la seva carrera a Los Angeles. Al tema Hackensack, del disc Welcome Interstate Managers, els Fountains of Wayne el prenen com a exemple per il·lustrar, en el llenguatge pur i ingenu de la música pop, aquell moment de l'adolescència, ara ja gairebé convertit en un paradigma de la literatura juvenil, quan al final de l'escola uns s'han de quedar a la seva ciutat i començar la seva vida d'adult mentre uns altres marxen a estudiar a la capital. El personatge d'aquest tema es debat entre l'enyor i la melangia tot esperant el retorn d'aquests segons ("And if you ever get back to Hackensack/I'll be here for you"). Però totes dues parts s'enganyen, perquè ni tots els que marxen triomfen a Hollywood, ni tots els que es queden han de portar forçosament una vida rutinària. Íntimament, celebro molt la referència dels Fountains of Wayne a Christopher Walken perquè a la seva filmografia hi apareixen dues de les pel·lícules de referència en el meu cànon particular, Annie Hall (Woody Allen, 1977) i El Cazador (Dear Hunter; Michael Cimino, 1978).

Les referències a més actors de l'acadèmia a què estem dedicant aquest post no s'acaba encara. Al tema que dona nom al disc Absent friends dels Divine Comedy, que ja va sortir fa 10 dies en aquest altre post, Neil Hannon hi deixa caure el nom d'Steve McQueen. Les celebracions dels amics absents, ja ho sabem, solen idealitzar-se, i aquesta composició els està dedicada, a ells i als dies feliços que ells representen. Però l'homenatge més explícit a aquest actor és dels Prefab Sprout, que van titular amb el seu nom el seu segon disc, i que als Estats Units van haver de canviar per Two Wheels Good per desacords amb els hereus de l'actor. I ja em perdonareu que torni a anar a raure a Morrissey, però no em puc resistir a citar aquesta entrevista seva de l'any 1999, que The Times Magazine il·lustra amb una imatge de la seva sala d'estar amb un retrat de l'actor gairebé a mida real decorant la paret principal de l'estança. Impagable. La llista de referències cinematogràfiques de l'exlíder dels Smiths és tan llarga que més val que aneu directament a aquesta detalladíssima pàgina a veure'n el catàleg sencer.

La llista de més actors de l'Actor's Studio iconografiats per la música pop i rock podria continuar, per exemple, amb el tema Daydream Believer dels Monkees, que en el seu retrat d'una ingènua i innocent "sleepy jean" algú hi ha suggerit una referència a Marilyn Monroe; amb el desconegut (per mi) Richard Bradford, que surt a la portada de Panic, un altre single dels Smiths (torna-hi!); amb el Mickey Rourke de Rumble Fish al tema El chico de la moto, de La Granja; o amb la bella comparació que Lloyd Cole fa entre la protagonista del seu tema Rattlesnakes i el personatge d'Eva Marie Saint a la pel·lícula La ley del silencio (On the Waterfront; Elia Kazan, 1954).

Però amb qui vull acabar és amb un dels primers actors que he esmentat a l'encapçalament d'aquest text, Marlon Brando, que curiosament és l'actor principal d'aquest film sobre la màfia i la corrupció als molls de Nova York. Que jo sàpiga, tampoc no n'hi ha gaires, de referències a Marlon Brando, i les que conec no són precisament d'allò més evidents. Per exemple, al llibre dedicat al disc The Kinks Are the Village Green Preservation Society publicat per Continuum Books dins de l'excel·lent col·lecció 33⅓, l'autor afirma que Ray Davies va escriure el tema Johnny Thunder després de veure The Wild One al cinema, i amb el personatge de Marlon Brando (que al film es deia Johnny Strabler) en ment. [No només això, aquest film encara conté una altra referència a la música dels nostres dies ja que la banda rival de la de Marlon Brando, els Black Rebels Motorcycle Club, han donat nom a una banda de rock contemporani. A la pantalla, aquesta banda està liderada per Lee Marvin]. La menció a Marlon Brando més explícita de totes, però, és la del tema Pocahontas, en què un Neil Young que viatja per paisatges de l'oest nord-americà comparteix escena amb la companyia de l'actor i la dels indis pocahontas, amb qui Marlon Brando tan simpatitzava.

5/10/08

Dels blogs: High Fidelity

Tothom que hagi llegit el llibre original de Nick Hornby, n'hagi vist l'adaptació de Stephen Frears al cinema (o totes dues coses, com sol passar en aquest cas), li agradi la música o, dintre de les seves possibilitats, sigui col·leccionista de discos, sentirà pessigolles a l'estómac amb aquesta escena eliminada de la versió final de High Fidelity que he conegut gràcies al bloc San Free Bird 72.

Justament en un post de fa ben pocs dies ja en parlàvem,
de col·leccions privades de vinils, i això és precisament del que també tracta aquesta part de la novel·la. La seqüència comença quan Rob es presenta a la mansió d'un barri bé de Chicago (Wood Green de Londres, a la novel·la) on l'està esperant la mestressa, que abans ja s'havia posat en contacte amb ell per mostrar-li uns singles que li podrien interessar. Quan entren a l'habitació, ell es queda absolutament bocabadat. Davant seu té tota una prestatgeria de vinils perfectament endreçats coronada per les còpies de 5 elapés, entre ells el Pet Sounds dels Beach Boys, The Psychedelic Sounds of the 13th Floor Elevators, el disc homònim de debut dels Moby Grape i el No Way Out dels Chocolate Watchband. A continuació, ella s'ajup i enretira un petit caixó que conté els senzills en qüestió, entre els que a simple vista es reconeixen edicions originals de Sun Records i el God Save the Queen dels Sex Pistols. A continuació, ell s'ho mira, remira, bada, ho repassa, sospira i li diu que és la millor col·lecció que mai ha vist però que només pot fer front a la compra d'una part molt petita del lot. Sorprenentment, però, ella li diu que per solament 50 dòlars pot ser tot seu. Tots dos saben que el valor és molt (moltíssim) més alt que això, però resulta que són del seu marit, que se n'ha anat a Jamaica (a la costa espanyola, al llibre) amb una adolescent amiga de la seva filla, i que encara ha tingut els pebrots de trucar per demanar-li que els posi a la venda i li enviï un xec amb el valor que en tregui menys un 10% en concepte de comissió.


A continuació, els dos personatges s'embarquen en una mena de subhasta d'ofertes i contraofertes en la qual ell no es mostra disposat a pagar un preu que no sigui el just a un altre col·leccionista, però ella tampoc no vol que el galifardeu del seu marit rebi més diners dels que costa el viatge de tornada. La negociació acaba amb un compromís pel qual ell paga 10$ per un single d'Otis Redding (n'oferia 100) i ella encara li regala el dels Sex Pistols. És el millor moment de tots, els ullets de la bellíssima Beverly D'Angelo quan li diu, "It's Free!".

Com sabem els que hem llegit la novel·la, el personatge de Rob potser no té ben definida una ètica o uns principis morals en allò referent a la seva relació amb les dones, però queda ben clar que sí que la té respecte a la seva condició de col·leccionista de discos. Només cal veure-li la botiga, o el mètode amb què organitza els discos a casa seva. L'escena, doncs, enfronta la integritat d'aquests principis de col·leccionista, que li impedeixen fer una cosa com aquesta a un col·lega, amb l'orgull d'una esposa que sent un profund despit amorós.

Què haguéssiu fet vosaltres? Perquè us feu una idea del que s'endú, el single d'Otis Redding és el You Left the Water Running, una raresa del seu catàleg que, segons allmusic, va ser enregistrat sense autorització i publicat pòstumament (i després ràpidament retirat) pel segell Stone Records. Però és que, segons aquesta pàgina, el God Save the Queen dels Sex Pistols és un dels 10 discos més cotitzats actualment ja que es tracta de l'edició del segell A&M, on només van durar unes setmanes perquè els van despatxar per brètols, i que mai no es va publicar. Van tenir temps, això sí, d'enregistrar-lo com a single de promoció amb previsió de treure'l en coincidència amb la celebració del Jubileu reial. Però això no va passar mai, i els pocs exemplars que existien es van repartir com a regal de comiat entre una dotzena d'executius de les oficines de la companyia a Londres quan van tancar a l'any 1998. Aquesta peça de col·leccionista atreu ofertes de, com a mínim, 20,000 dòlars.

El diàleg sencer es troba al capítol sisè del llibre, al que la cinta és molt fidel. Misteriosament, però, va quedar-ne fora. Aquest cop, per veure el vídeo haureu d'enllaçar fins a la pàgina de YouTube. Aviam què us sembla.