D'uns mesos ençà he pogut satisfer un dels meus petits plaers de forma considerable. Hi ha poques coses que m'agradint tant com una bona història misteriosa ben narrada. La disfruto especialment si, a més, qui la narra és un autor nou, algú que sembla tenir un gran futur per endavant. Reconec que tinc una debilitat especial per les òperes primes. Hi deu haver una raó per a que així sigui. No m’hi he parat mai a analitzar-ho però, en certa manera, em sembla tenir-hi molt a veure les limitacions presupostaries que, en general, han de fer front. Sempre he cregut que les limitacions, siguin del caire que siguin, són bones per a la creativitat.
També he de reconéixer que tinc una debilitat especial per aquelles pel.lícules que limiten el seu contingut a una única localització i a un grup de personatges més aviat petit. Parlem d’un minimalisme formal. D'alguna manera, tres pel.lícules que he vist darrerament convergeixen em molts d'aquets punts. Cada una desplega un arsenal propi de raons per converir-se en un nou capítul, de durada especial, d'una 'Twilight zone' molt particular.
Comença la sessió. 'Los cronocrímenes' ofereix un trencaclosques prou complex, d'aquells que inviten a una remirada. En aquest cas es tracta d'un enigma temporal. Aquesta especie de 'regreso al futuro' gamberro i minimalista, segurament, l'únic dolent que tingui són el cartell i el títol, i ho dic en sentit positiu. El director, Nacho Vigalondo, és un home orquestra que li agrada fer de tot. Músic aficionat, entre el seu currículum figura la seva nominació als oscars 2004 en la categoria de millor curtmetratge per '7:35 de la mañana', un divertit i peculiar musical que es va guanyar els elogis de tothom. A 'los cronocrímenes', a part de ser-ne guionista i director, també juga a interpretar el científic despistat que, en certa manera, no deixa de ser una revisió de la seva faceta de director. Qui engaña a qui? o Qui sap més del que diu? un experiment accidental o un accident premeditat? És possible que només vulguis arribar a treure'n l'entrallat si et deixes enganyar durant una estoneta. Destacar l'actuació de Karra Elejalde, un actor que en general no me l’acabo de creure mai però que, aquí, està especialment contingut i millor que mai.
El segon passi de la sessió és 'el rey de la montaña'. Alguns dels trets d'aquesta pel.lícula em semblen especialment destacables. Potser ho va fer el fet que en tenia bastant males referències però el resultat global de l'experiment em sembla d'allò més gratificant. Aquesta òpera prima de Gonzalo López-Gallego juga a ser la nova versió de 'El diablo sobre ruedas'. En aquest cas els vehicles deixen pas a una persecució a peu, absurda i il.lògica per uns fantàstics paissatges de montanya.
Al finalitzar em va semblar un molt bon exercici de realització i totes les crítiques que pugués haver llegit anteriorment em van semblar d'allò més insignificants. Prou difícil és aconseguir una sensació d'angoixa entre paratges desolats com per a que després vinguem nosaltres a jugar a fer de crítics viscerals des de la nostra butaca preferida. El film funciona com a crítica bastant superficial als videojocs violents, tot i que segurament només funcionarà com a tal per aquelles persones que estiguin familiaritzades amb aquest tipus d'oci. No se si qualsevol persona aliena a aquest món serà capaç de reconéixer tots els guinys a l'espectador que el director proposa. Tret d'això, aquest film em fa pensar que si Steven Spielberg va poder tirar endavant una carrera tant espectacular amb la seva òpera prima abans mencionada, no veig perquè Gonzalo López- Gallego no hauria de poder tenir un vot de confiança. Una pel.lícula molt rodona.
Finalitzem la sessió amb 'La habitación de Fermat', un altre joc d'enganys firmat per Luis Piedrahita (el famós humorista televisiu) i Rodrigo Sopeña. Segurament el film em resulta el més fluixet dels tres. La premisa que mou el film -cinc matemàtics invitats a resoldre un anigma tancats en una habitació que encongeix- és d'allò més intrigant. La pel.lícula comença amb molt bones maneres però a poc a poc resulta que els enigmes en qüestió, a part de resultar d'allò més infantils, no acaben convencent al personal de les grans capacitats d'un grup d'alts coeficients intelectuals que s'agrupen allà. El final, així com el desenvolupament, sembla voler emular un altre gran film de característiques similars que va enamorar a tothom ara ja fa uns anys, 'Cube', però en definitiva no deixa de ser això, un referent que no aconsegueixen atrapar. Tot i així és un espectacle prou gratificant i divertit si només intentes passar una estona el divendres per la nit.
En definitiva, tres pel.lícules de caire fantàstic que juguen a això, a el que és el cinema de fet, a enganyar i a deixar-se prendre el pel durant una estona. Requereixen molt poc per part de l’espectador. Si estàs disposat a no posar en dubte la premisa en que basen el seu guió estic convençut que disfrutaràs de l’espectacle. No intentis buscar tres peus al gat, això és cinema nois. Compreu palometes.
Si per alguna casualitat algú encara s'ha quedat amb ganes de més, sempre pot recórrer a aquest experiment fallit anomenat 'Zulo', de Carlos Martín Ferrera. Una pel.lícula que no deixa de semblar un exercici de final de carrera però que comparteix els mateixos trets que les pel.lícules anteriors. Tres personatges, una habitació i molts minuts per andavant.
