Newton Town

Artwork #38: Windows

2010-10-05T19:29:00.004+02:00

Artwork #37: Pianos

2010-09-20T19:04:00.004+02:00

Artwork #36: Numbers

2010-09-05T18:46:00.015+02:00

Artwork #35: In space

2010-08-20T18:41:00.005+02:00

Artwork #34: Hearts

2010-08-05T18:31:00.008+02:00

Artwork #33: Green

2010-07-20T20:53:00.004+02:00

Artwork #32: Geometries

2010-07-05T20:47:00.005+02:00

Artwork #31: Atomic

2010-06-20T20:42:00.000+02:00

Artwork #30: Pop models

2010-06-05T20:04:00.010+02:00

Artwork #29: Football

2010-05-20T19:55:00.006+02:00

Artwork #28: Elephants

2010-05-05T19:51:00.005+02:00

Artwork #27: Smoking

2010-04-20T19:44:00.005+02:00

Artwork #26: Red

2010-04-05T19:38:00.006+02:00

Artwork #25: Mouths

2010-03-20T19:34:00.004+01:00

Artwork #24: Kings & Queens

2010-03-05T19:30:00.006+01:00

Artwork #23: Blue

2010-02-20T19:25:00.002+01:00

Artwork #22: Yellow

2010-02-05T10:21:00.004+01:00

Artwork #21: Traffic lights

2010-01-21T10:13:00.004+01:00

Artwork #20: Miss Liberty

2010-01-05T10:07:00.006+01:00

Artwork #19: Eyes

2009-12-21T09:52:00.013+01:00

Artwork #18: Consumption

2009-12-05T09:42:00.004+01:00

Artwork #17: Collages

2009-11-20T21:19:00.009+01:00

Artwork #16: Fisheye lens

2009-11-05T12:36:00.011+01:00

+info:
http://rateyourmusic.com/list/theJigster/fisheye_albums

Artwork #15: Fairy Queens

2009-10-20T11:48:00.016+02:00

Artwork #14: Amusement rides

2009-10-05T11:29:00.013+02:00

Artwork #13: Comics

2009-09-20T19:29:00.013+02:00

Artwork #12: Boxing

2009-09-05T11:16:00.008+02:00

Artwork #11: Psychedelic fantasies

2009-08-21T20:24:00.020+02:00

Discos ocultos | No Other

2009-08-13T13:55:00.003+02:00

Gene Clark * No Other * 1974 * Asylum * Pop/Rock

Tuvo el valor de abandonar un grupo emblemático sólo por el miedo a volar en avión y los Byrds, aunque geniales, siempre lamentaron su ausencia, luego devaneó con el country pop en bonitos discos con Doug Dillard y con los Gosdin Brothers hasta que su reválida la tuvo con el disco que todos sus fans estaban esperando, enmarcado en los 70 aunque con ramalazos que delataban su pasado. "No Other" comienza con pop desmesurado, en un arreglo superfluamente western que no condena la voz entregada de Clark, "Life's Gratest Fool" es así de enorme, como épica es "Strength of Strings", que recuerda y mucho a las letanías de David Crosby en aquellos mismos años, lo que ocurre es que Clark tenía una voz realmente insuperable. La producción contrasta con la de su anterior LP, el también excelente "White Light", más precario que éste, y eso se debe al trabajo de Thomas Jefferson Kaye, que capta la intensidad de Clark y verifica ese estado de gracia que tiene con las composiciones, intentando emular los arreglos de Brian Wilson o Phil Spector, como él mismo reconoció años después. Agrandado, claro está, por cosas como "Some Misunderstanding", "From a Silver Phial" y "Lady of the North", con chelos, violines y pianos para llenar nuestra cabeza de colorido, dramas pop donde la filosofía de Clark sale a raudales, más pasional, imposible. Un disco que se elevó tan alto que fue demasiado para el hombre que no podía volar.

Conexiones: Gram Parsons, Poco, Stephen Stills, Mason Profit, Bobby Whitlock

+info:

http://c-60lownoise.blogspot.com/2008/04/gene-clark-no-other-1974.html

http://www.mojo4music.com/blog/2009/04/gene_clark.html

http://newtontown.blogspot.com/2008/12/la-msica-de-latzar-gene-clark.html

http://newtontown.blogspot.com/2008/02/gene-clark-no-other.html

http://therisingstorm.net/gene-clark-no-other/

http://www.stylusmagazine.com/reviews/gene-clark/no-other.htm

http://retrospectiveforesight.blogspot.com/2006/08/gene-clark-no-other-asylum-1974.html

Artwork #10: Stars and Bars

2009-08-06T09:58:00.012+02:00

Discos ocultos | Would You Belive

2009-07-30T13:50:00.003+02:00

Billy Nicholls * Would You Believe * 1968 * Immediate * Pop/Psicodelia

Una de las leyendas de coleccionistas, un disco por el que se han llegado a pagar sumas altísimas, afortunadamente reeditado años después, haciendo justícia a un LP realmente histórico. Billy era un excelente compositor que había llegado a contactar con Andrew Loog Oldham, dueño de Immediate, después de ser desestimado por el manager de los Beatles, a pesar de tener una buena relación con George Harrison. Un niño prodigio del Swingin' London que escribió algunas canciones para Del Shannon y que tenia la visión de absorber el estímulo de Brian Wilson -se quedó prendado del Pet Sounds y del Smile- para trasladarlo a Inglaterra y al pop que se hacía allí. El disco que le hizo debutar es una orgia de psicodelia pop sobrecogedora y nada complicada, muy en la onda de lo que se respiraba en la Inglaterra post-Carnaby y cargado de canciones enormes, desde el single, la única no compuesta por él, donde escuchamos la voz de apoyo de Steve Marriott (Small Faces), contrapunto agresivo a la aterciopelada de Nicholls. Pero junto a Billy se encuentran pesos pesados del pop inglés, Nicky Hopkins, Ronnie Lane, Ian McLagan, Caleb Quaye, John Paul Jones y Kenney Jones, que le ayudaron a grabar este portentoso álbum -él ya había estado poniendo voces en discos de Small faces y The Nice-. Con "Question Mark", "Come again" y "Feeling Easy" tocó el cielo, pero el estado financiero de Immediate hizo que el LP desapareciera meses más tarde. Inmenso y necesario.

Conexiones: Small Faces, The Who, The Beach Boys, The Zombies

+info:
http://peppermintstore.blogspot.com/2008/05/billy-nicholls-would-you-believe-1968.html
http://roadrunnerbeatbeat.blogspot.com/2009/05/billy-nicholls-would-you-believe.html
http://enbuscadelviniloperdido.blogspot.com/2007/07/billy-nicholls-would-you-believe.html
http://www.ready-steady-go.org.uk/2009/03/rsg-classic-albums-3-would-you-believe.html
http://thefairfieldparlour.blogspot.com/2008/04/billy-nicholls-love-songs.html

Artwork #9: Newspapers

2009-07-22T11:05:00.009+02:00

+info:

http://rateyourmusic.com/list/monocle/album_cover_themes__the_newspaper_look

Discos ocultos | Insight Out

2009-07-14T20:57:00.002+02:00

The Association * Insight Out * 1967 * Warner Bros * Pop/Psicodelia

Eran unos veteranos del sunshine pop cuando llegó su tercer LP, el mejor ya que reúne el mayor número de grandes canciones aunque, si somos justos, hay que reconocer que The Association merecen una atención especial dado el gran nivel que tenían sus discos. Hasta seis grandiosos LPs tuvieron oportunidad de entregarnos. Compositores de sus canciones, multiinstrumentistas, el nombre que adoptan define exactamente su integración en un colectivo abierto a la participación de todos sus componentes. Parejos a los Byrds y relacionados con la causa hippie de Mamas & The Papas y Crosby, Stills, Nash & Young ellos son mucho más melódicos, buscando el estribillo perfecto que conduzca la canción. El intenso genio de Jim Yester, Brian Cole, Ted Bluechel , Terry Kirkman y Russ Giguere, se recompone tras el abandono de Gary Alexander y, con la llegada de Larry Ramos, graban cosas como "Windy" y la legendaria "Never My Love", una de las canciones más hermosas que se han hecho en California. La democracia reinante en el seno de la banda reparte importancia a todos sus miembros en canciones como "On a Quiet Night", de Jim, "Reputation", de Brian, "We Love Us", de Ted y Larry y "Sometime", de Russ. Pero el compendio del LP es lo que le da la densidad, ya que las canciones por sí solas son emocionantes. La producción del siempre admirable Bones Howe, versado en la materia californiana, es respetuosa y no quita la imponente personalidad de una de las mejores asociaciones musicales de América.

Conexiones: Millennium, The Byrds, Simon & Garfunkel, 1910 Fruit Gum Co.

+info:
http://newtontown.blogspot.com/search?q=Millennium
http://smalltownpleasures.blogspot.com/2009/03/association-insight-out-warner-bros.html

Artwork #8: Cars

2009-07-07T19:18:00.007+02:00

Discos ocultos | Present Tense

2009-06-30T19:36:00.005+02:00

Sagittarius * Present Tense * 1967 * Columbia * Pop/Psicodelia

Instalados en el árbol genealógico de Beach Boys e involucrados en los proyectos de Millennium, Gary Usher y Curt Boettcher, genios de la baja California y artífices del mejor pop psicodélico de la zona montaron esta banda con la ayuda de amigos insignes de los grupos antes citados, pero llevando ellos la batuta en un LP grandioso que está a la altura de lo mejor firmado por el señor Wilson. Sagittarius fue un rival para Millennium porque desviaba la atención de Curt hacia el grupo con mas posibilidades y dejaba estancados a brillantes talentos como Sandy Salisbury, Mike Fennelly, Lee Mallroy y Joey Stec, que participan también en este disco, ya que todos formaban parte de una gran família de músicos que colaboraban entre sí -también se encuentran aquí Bruce Johnston y Glenn Campbell, del mundo Beach Boys-. El álbum es un punto de partida del pop regado con dulce psicodelia que marcará pautas para el futuro de los grupos en Los Angeles, con una exquisita producción de ambos líderes, por lo que nos detendremos en "Another Time", "You Know I've Found a Way", "My World Fell Down" y "I'm Not Living Here", composiciones en las que Boettcher muestra su sensibilidad, emparentada con lo que hacía en su otra banda, con ayuda de Gary Alexander, de The Association, en "Glass". La canción final, íntegramente compuesta por Usher, es un epílogo lujurioso para un disco histórico y fundamental.

Conexiones: The Beach Boys, Millennium, The Beatles

+info:
http://newtontown.blogspot.com/search?q=Millennium
http://therisingstorm.net/sagittarius-present-tense/
http://softsoundsforgentlepeople.blogspot.com/2009/02/sagittarius-present-tense.html
http://smalltownpleasures.blogspot.com/2009/01/sagittarius-present-tense-columbia-1968.html
http://www.cherryred.co.uk/revola/artists/sagittarius.htm
http://www.ready-steady-go.org.uk/sunshine_pop.html
http://www.ready-steady-go.org.uk/millennium.html

Artwork #7: Motorcycles

2009-06-22T18:56:00.010+02:00

Discos ocultos | Once Upon a Dream

2009-06-14T11:27:00.002+02:00

The Rascals * Once Upon a Dream * 1968 * Atlantic * Pop/Psicodelia

El disco era demasiado ambicioso y, como todos estos proyectos musicales de riesgo, fue el típico fracaso comercial de lo genial. Primero eran los Young Rascals, un grupo de pop adolescente, con mucho de soul y rythm'n'blues divertido para vender el formato single, que se movía por Nueva York, liderados por un par de italoamericanos, Felix Cavaliere y Eddie Brigati, con mucho talento para atrapar melodias con chispa. De esa forma grabaron tres álbumes, con hits que todavía resuenan en las emisoras de Estados Unidos hoy en día. Luego acortaron su nombre a The Rascals -ya no eran tan jóvenes- y decidieron invertir toda su creatividad en un trabajo rico y exuberante en instrumentación, textos, contexto y hasta en la portada. Según Cavaliere, los sueños eran mensajes que había que musicalizar y embutir en una caja sonora para que ésta llegase a un gran número de gente, también la portada y el libro interior se basan en ello. Así y metidos en LSD hicieron un disco que todavía sigue siendo espectacular, una revalida para el pop psicodélico americano, con la ayuda de toda una filarmónica y un grupo de canciones que pocos superaron en aquellos años, encabezados por "Rainy Day" y "It's Wonderful", pero acompañadas por intros, enlaces y otra serie de temas, todos compuestos por el tándem Brigati/Cavaliere, con los arreglos de Arif Mardin. Demasiado denso y difícil -pese a tener un intenso contingente pop- para vender lo que la compañía esperaba.

Conexiones: The Zombies, The Beatles, Millennium, The Left Banke

+ info:
http://therisingstorm.net/the-rascals-once-upon-a-dream/
http://www.richieunterberger.com/rascals4.html
http://mygeneration60s.blogspot.com/2009/05/rascals-once-upon-dream-1968.html

Artwork #6: Balloons

2009-06-07T19:19:00.021+02:00

Jaume Sisa - Qualsevol nit pot sortir el sol [1975]

2009-06-06T06:49:00.000+02:00

Fantàstic videoclip amateur de la famosa cançó de Jaume Sisa. No cal dir gaires coses més, si la cançó ja és mítica de per si aquest video li escau com com un guant. Animació tradicional i jocs d'ombres. Un petit plaer.

Tros de tema!

2009-06-04T05:30:00.002+02:00

Jo, personalment, fa temps que no vaig a festivals multitudinaris. Les coses avancen al seu ritme i arriba un moment que dius prou. No és que descarti anar-hi més endavant, però només pensar en el mal de peus que m'esperaria al finalitzar prefereixo girar el cap i agafar els auriculars que tinc damunt del giradisc d'aquí a la vora.
Una de les coses que sempre m'han fet més gràcia d'aquest tipus d'espectacles són els cartellets que acostumen a portar alguns dels assistents i que alcen ben amunt des de les primeres files d'esquena a l'escenari amb la paraula "Temazo" escrita sobre els suports més inverosímils. Aix, no se vosaltres però a mi aquesta paraula em fa venir esgarrifances. No estic lliure de culpabilitat, ho reconec, jo també l'he utilitzada, més d'un cop. No, no sóc dels que es passeja amb els cartellets davant de l'escenari però ja sabem que això de l'economia de llenguatge, generalment, juga males passades i el meu vocabulari no és massa ric.
Ara que estic posat més que mai cavant les arrels de la nostra música, he decidit crear una associació per defensar els interessos d'aquesta llengua que cada dia, vergonyosament, escric i parlo pitjor. Així, des de la P.N.L.C.P.M.N.E.A., és a dir, la 'Plataforma per la normalització lingüística del Català en el panorama musical de la nova escena actual' tenim com a primera demanda eliminar la paraula 'Temazo' del nostre vocabulari d'una vegada per totes. Com a solució definitiva volem que el jovent d'avui en dia porti cartells amb la frase 'TROS DE TEMA' als grans concerts que es celebren a les nostres terres. Algú s'hi apunta?

Nota mental: Potser hauria de crear un grup al Facebook per atreure més l'atenció...

Eurogrup - L'estiu a ciutat [1967]

2009-06-03T02:04:00.002+02:00

Continuem amb alguns dels ep's més interessants editats per concèntric d'allò que ells anomenaven "cançó moderna" per diferencir-ho de "la nova cançó". A jutjar per la portada, com us podeu imaginar, 'Eurogrup' havien de ser els més moderns de Barcelona. Aquestes samarretes pop i les xupes de cuero segur que atreien totes les mirades dels habituals de Tusset Street i de la mítica truiteria Flash-Flash (per cert, fa tot just una setmana moria Alfons Milà, mític interiorista del local i arquitecte de l'anella olímpica de Monjuïc entre molts d'altres, serveixi això com a petit homenatge).
'Eurogrup' només va editar un parell de treballs, un single i aquest e.p. que aquí us proposo, el so més beat del segell i una magnífica referència. Com sempre, la informació que disposo del grup és molt minça. Els seus components (segons la web a45rpm) eren:

-guitarra solista: Víctor
-guitarra rítmica: Fernando (primer disc) y Idio (segon disc)
-baix: Juan
-bateria: Adriano
-cantant: Jaume (chino).

Les versions que inclou l'E.P. son:

-L’estiu a ciutat (Summer in the city) de Lovin' Spoonful.
-Perdo l'esma (I’ll go crazy), gravada per James Brown and The Famous Flames i multitud d'altres artistes com els Rolling Stones o The Moody Blues.

-Que passa amb els duros? (Get out of my life, woman) d'Allen Toussaint.

-A la vora de l’aigua (you’ve lost that lovin feelin), escrita per Barry Mann, Phil Spector i Cynthia Weil i mundialment famosa per l'enregistrament que els Righteous Brothers en van fer l'any 1965. Com a curiositat direm que el 1999 la BMI (Broadcast Music, Inc.) la va declarar la cançó més vegades reproduïda del segle XX, poca cosa.

+info

Samitier - Porter-Davanter E.P. [2009]

2009-06-01T10:00:00.001+02:00

Samitier és un nou grup de Barcelona que acaba de penjar de forma completament gratuïta el primer E.P. enregistrat al seu myspace. Aquest grup amb nom de poblet d'Osca o de jugador mític del F.C. Barcelona és el nou projecte de Adrià Gonzalez, vocalista de 'l'Ana és un Koala'. Els cinc temes del seu 'Porter-Davanter E.P.' tenen l'estranya capacitat d'aconseguir atrapar-te des d'un primer moment i anar creixent dins teu amb les successives escoltes. A mi personalment em recorden molt a David Gedge i els seus projectes musicals, tant Wedding Present com Cinerama, especialment amb la cançó que dona nom a l'E.P. i 'l'hombra encesa', la cançó que el tanca. Saben navegar maravellosament entre aquells puntejats espitosos tant característics i la placidesa lírica més pop.
Recordeu que el dia 18 d'aquest mateix mes els podreu veure en directe al Bar Fantàstico dins la sèrie de concerts 'A viva veu' que la gent del 'Mai a la vida' organitzen per presentar grups de nova fornada a la ciutat de Barcelona.
Encara no tenen contracte discogràfic senyors, que algú s'afanyi. Aquí podeu descarregar el seu nou treball.

Discos ocultos | Bandwagonesque

2009-05-30T10:32:00.001+02:00

Teenage Fanclub * Bandwagonesque * 1991 * Creation * Pop

Antes de convertirse en los amigos que animan cada fiesta escolar, los escoceses que formaron el club de fans de la adolscencia tenían mucha mayor enjundia. Sus guitarras podían estar desafinadas y seguir conteniendo porciones de pop corrosivo y sus voces eran algo menos melosas. Fueron tiempos amateurs con Norman Blake, Gerard Love, Raymond McGinley y Brendan O'Hare rindiéndose ante los discos de Big Star, Badfinger, Stories y, por supuesto, Beatles, grabando un primer y exquisito LP que andaba entre la revisitación del power pop americano de finales de los 70, el beat inglés y el grounge del estado de Washington. Un pequeño grupo de amigos que se movían por bandas hermanadas por estilos comunes acaba dando a Teenage Fanclub la batuta de su generación, son Capitan America -llamados luego Eugenius- y BMX Bandits entre otros. Cuando aparece su segundo disco, aunque las ventas no son excepcionales, la prensa les adora, su falta de pretensiones con respeto a la grabación, sus acercamientos a los Byrds y a Alex Chilton en "What You Do To Me" y "I Don't Know", power pop sin tapujos y sin aditamentos extras, con alguna distorsión que equilibra la balanza de la modernidad, se codea con la lírica de "The Concept", añorando un George Harrison con su elegante guitarra que gemía, melodías enfrascadas en efectos del pasado, pero con artilugios del presente, como en "Metal Baby", un neo glam que trae a T.rex a los 90, o propulsiones poppies como "Star Sign" o "Sidewinder". Siguieron, lo hicieron bien, pero aquí eran menos melifluos.

Conexiones: Big Star, Gene Clark, BMX Bandits, Eugenius, The Smiths, Aztec Camera

+ info:
http://newtontown.blogspot.com/search?q=teenage+fanclub

d.j. salinger - una nit perfecta pels peixos voladors

2009-05-30T08:18:00.006+02:00

Ja fa uns quants anys vaig fer aquesta recopilació. La idea era fer un homenatge a la desapareguda -i per mi idolatrada- discogràfica basca Novophonic. Finalment la idea no va acabar de quallar completament i hi vaig acabar fent entrar una bona representació de l'electrònica nacional que a mi més m'agradava; Eddie Cochran, Skeewiff i the incredible bongo band en són l'única excepció.
Aprofitant l'avinentesa que Txarly Brown acaba d'editar el segon volum del seu exitòs 'Achilifunk' he trobat que seria un bon homenatge a tot plegat. I quina relació hi té? Bé doncs, Txarly Brown, al seu dia, va ser membre, dissenyador i compositor del col.lectiu Novophonic i també va formar part d'un dels projectes més iconoclastes de l'escena barcelonina dels 90 amb els seus 'The Nairobi Trio' i el segell 'Business Class' que aquí també hi té una petita representació amb les incrïbles 'I'm the Airbus' i 'Rum'n'bass' (si, la rumba ja corria per les seves venes aleshores). El sentit de l'humor anava molt arrelat a la música d'aquesta gent, només escoltant-lo em sembla que us n'adonareu.
Reescoltar-lo m'ha servit per adonar-me'n que aquest blog necessita una bona dosi de futurs posts relacionats amb el tema. Espero que us agradi. Aquí teniu el llistat de les cançons:

1-Despierta! - Do the right thing dialogue
2-Apache [my way remix] - the incredible Bongo Band & Frank Sinatra
3-George Gerswing - Camping Gaz & Digi Random
4-Juan Ignacio - Camping Gaz & Digi Random
5-Caracas -instrumental- - Parafünk
6-el regreso del leon Bizco [Watch tv remix] - Axel Krygier
7-Oasiko Erregina [pez instrumental mix] - FM Dub Manifest
8-Mais pourquoi? -swinging mix- - the Pinker Tones
9-Nitty Gritty - Skeewiff
10-Pinker Party -dry pinkertini mix- - dj niño & the Pinker Tones
11-da real tech-funk of An Der Beat - An Der Beat
12-Jaio Silver -Wild West Zirküs Rock- - Camping Gaz & Digi Random
13-C'mon everybody - Eddie Cochran
14-Surfin out - Digi Onze
15-I'm the Airbus - el Jamón Ibérico
16-Rum'n'Bass - Astrex
17-Kasparov deep blues - Javi P3z Orquesta

VII Fira Disc a Barcelona

2009-05-27T03:20:00.000+02:00

Aquest cap de setmana setena Fira Disc a les cotxeres de Sants a Barcelona.

Els Xocs - Els Xocs [1966]

2009-05-26T16:30:00.000+02:00

Atenció a la següent referència, jo la trobo particularment interessant. Tot l'e.p. sencer em resulta d'una coherència sonora molt ben portada. Sembla tenir el so més garatge de tots els que he sentit fins ara editats per Concèntric. És curiós però que sigui un grup de qui pràcticament ningú en recorda informació. 'Els Xocs' van ser un grup efímer amb una sola referència publicada, aquesta. Kiko Amat, en un artícle al suplement Culturas de la Vanguardia datat el 2004 afirma que el nom els el va posar Josep Mª Espinàs. Podeu llegir aquest article tot clicant la imatge que us deixo aquí a l'esquerra.

Fantàstiques les versions que proposen, totes elles. Aquí en teniu el llistat:

1-Plora per ells (Piangi con me) Mogol- Shapiro
2-Més enllà (Milk cow blues) J. Estes
3-Els bons temps, on han anat ? (Where have all the times gone ?) R. Davies
4-Tot negre (Pain’t it black) Jagger- Richard

+ info

Els Dracs - Visca la Patum! [1967]

2009-05-24T19:26:00.006+02:00

Aquest és el primer post d'una tanda de missatges on aniré enllaçant algunes edicions publicades per Concèntric, Edigsa i algun altre segell durant els anys 60 a Catalunya i que trobo particularment interessants. Comencem amb 'Els Dracs' i el seu tercer e.p. 'Visca la Patum!' de l'ant 1967 editat per Concèntric.

"Concèntric va néixer com a escissió d'Edigsa el 1964. La companyia va ser fundada per Ermengol Passola i Josep Maria Espinàs amb la mateixa intenció d'Edigsa: aconseguir la normalització de l'ús del català mitjançant la música. Per això, a més d'editar títols pertanyents a la Nova Cançó i als Setze Jutges, d'influència molt més francesa i intel·lectualitzada, van promoure joves músics que buscaven la inspiració en la música anglosaxona (qualificada d'imperialista pels més engatjats), en el rock, en el pop i en el folk americà, entre les quals destaquen Els Dracs, Eurogrup, Pau Riba, a més de Lluís Llach, Tete Montoliu i Maria del Mar Bonet, entre d'altres. Es va presentar com a segell més innovador que Edigsa, el qual resultava massa encarcarat per al públic més jove. Les adaptacions al català dels èxits dels Animals o dels Yardbirds anaven a càrrec de Ramon Folch i Camarasa. L'èxit més important de la companyia va ser La casa del sol naixent interpretada pels Dracs, i que va fer vendre gran quantitat de discos.

La companyia es va dissoldre el 1973 i el 1990 es va lliurar tot el fons discogràfic a la Generalitat de Catalunya." (Text extret del blog 'Pots sentir-me?')

Aquesta banda de Molins de rei capitanejada per la poderosa veu de Jordi Carreres va publicar quatre referències i es va fer particularment famosa per la seva versió de 'la casa del sol naixent' que ja enllaçarem més endavant. Com la majoria de bandes d'aquella època versionaven al català grans èxits internacionals. Aquest vinil destaca per una fantàstica versió de 'My Girl' (És Ella) , una diverstidissima 'Visca la Patum!' que dona nom al disc i 'Visca l'amor' (Vive l’amour) -atenció perquè estem parlant de dos grans hits potencials-.
Si esteu tant interessats com jo en aquest particular moment de la nostra història no dubteu a escoltar l'entrevista a Òscar Dalmau (Phil Musical) que la gent del 'mai a la vida' acaben de penjar al seu blog.

+ info

Artwork #5: Sailing

2009-05-23T19:11:00.008+02:00

The right ons haurien d'escoltar Tokyo Sex Destruction

2009-05-19T13:59:00.006+02:00

Alguns diran que sóc un pesat i no negaré que tenen certa part de raó. Seran les meves neures obsesives però per coses aquelles de la vida tornaré a anomenar a l'Eli "Paperboy" Reed (ja em fa fins i tot vergonya escriure aquest nom). Bé, de fet, de qui he de parlar és del seu productor Ed Valauskas qui fa poc ja vaig mencionar en un post anterior. La qüestió és que fa poc llegia que hi ha un grup madrileny anomenat 'The right ons' a qui ha produït el seu últim disc, 'Look inside, Now!'. Ves quina sorpresa penso i m'afanyo a escoltar els seus dos únics treballs. No passa sempre que algú que tens en un pedestal (segurament de forma exagerada) des de fa poc es dediqui a produir gent a pocs quilòmetres d'aquí. Sempre fa així com una mica més d'il.lusió.
El tema no acaba aquí. Es veu que han estat voltat de gira amb l'Eli els darrers mesos com a suporters del grup i normalment acompanyen a la percussió en el darrer tema del concert del noi rei del soul, '(Doin' the) Boom Boom'.
A internet en llegeixo maravelles però ja em comença a preocupar que les primeres referències siguin la MTV i Heineken Music. Animat per la crítica de Mondo sonoro (amb qui no comparteixo molts dels seus cànons estètics ni sonors) però, m'animo a donar-los una oportunitat.
Bé, la història s'acaba aquí. Si el seu primer disc '80.81' em sorprén amb algun tema, en general la seva proposta m'acaba resultant tant poc gustosa com un café amb llet aigualit. En alguns moments diria que són una cosa semblant a uns alumnes aventatjats d'M-Clan (i en certs aspectes millors) però crec que lo millor que tenen a oferir s'acosta, molt de passada, a lo millor que van poder oferir els 'Spin Doctors' en el seu millor moment ( i que consti que jo vaig tenir una època que escoltava 'Spin Doctors' cada cinc minuts).
Tantes crítiques fent referència al Soul, el Rock, la Psicodelia, el Funk, James Brown, Little Barrie, Jon Spencer o Sly and the Family Stone fan una mica així com de vergonya aliena. No cal anar tant lluny senyors. Fent referència al títul del post, ja els estaria bé als 'Right Ons' que escoltessin una mica 'Tokyo Sex Destruction'. Jo, és el que vaig necessitar escoltar després per treure'm el mal gust de boca.

Discos ocultos | Neighb'rhood Childr'n

2009-05-16T10:02:00.003+02:00

Neighb'rhood Childr'n * Neighb'rhood Childr'n * 1968 * Acta * Psicodelia/Rock Hippie

El embrión se formó en Oregón, con muchos pedales de efectos en la guitarra, órgano Farfisa y bastante distorsión. Eran The Navarros, que grabaron un single con Rick Bolz a la guitarra, John Morrison a la batería, George Glenn al bajo y Dyan Hoffman como cantante y organista. En un viaje a San Francisco para promocionar su disco se quedaron espantados con la psicodelia de High Ashbury y decidieron quedarse allí y reformar la banda, para lo que reclutan a otro guitarrista, Ron Raschdorf, y sustituyen a Morrison por W.A.Farrens. El único LP lo graban, con el definitivo nombre, en un sello muy pequeño, pero las críticas que reciben son formidables -no era de extrañar-, lo que les vale para girar por todo el país, teloneando a los Who, Iron Butterfly y Beau Brummels, que en cierto modo les apadrinan. El disco es un puente entre el garage -del que vienen- y la psicodelia -a donde van- y está repleto de enormes canciones, que van desde el reflejo pop de "Long Years in Space" o "Patterns" hasta la irreverencia ácida de "Help", "I'm a Rock" y "Chocolate Angel", sin olvidar su pasado más duro, que vuelcan en la nerviosa "She Got No Identification" o "Feeling Zero", con mucho de rythm'n'blues en su seno. Las malas lenguas dicen que se convirtieron en fanáticos religiosos y, tras formar un nuevo grupo (White Horse), acabaron regresando a su lugar de origen.

Conexiones: Iron Butterfly, Country Joe & The Fish, Love, Steppenwolf

+ info:
http://aventuraspsicodelicas.blogspot.com/2009/04/1997-neighbrhood-childrn-long-years-in.html
http://dropoutrecords.blogspot.com/2009/09/neighbrhood-childrn-selftitled-us-psych.html
http://psychspaniolos.blogspot.com/2008/04/neighbrhood-childrn-neighbrhood-childrn.html

Small Faces Vs. Lack of Afro

2009-05-15T15:24:00.004+02:00

Un dels primers discs que vaig gosar recomanar (ugh!) en aquesta web ara ja fa temps va ser el primer llarga durada editat per Lack of Afro, 'Press on'. Posats que els mesos que han passat des de llavors son considerables i encara continua sent una de les referències que més sovint reescolto, trobo que és el candidat perfecte per ser el nostre següent protagonista a la secció versus.
No se fins a quin punt aquest disc va tenir repercussió mediàtica o de vendes però la meva sensació és que va passar més o menys inadvertit i, això, em sembla d'una gran injusticia. Si, ja ho se, d'injusticies n'hi ha moltes al món i de molt més greus, dos pedres.
Un dels primers singles extrets de 'Press on' era 'touch my soul', segurament un dels talls més avantguardistes (per dir-ho d'alguna manera) del disc i un clar exemple de com Adam Gibbons havia aconseguit fusionar, de forma magistral, classicisme i modernitat a parts iguals.
Ah si, el tema inclou un sàmpler de la veu d'Steve Marriott dels Small Faces cantant a 'Afterglow (of your love)', de fet aquesta és l'excusa d'aquest post. Aquesta i que m'encanta veure gent ballant Northern soul, ja m'entendreu. Tot esperant el seu segon disc...

Small Faces - Afterglow (of your love) [1968]

Lack of Afro - Touch my soul [2007]

Kind of Bloop - An 8-bit Tribute

2009-05-14T12:06:00.003+02:00

Quan un aconsegueix crear una obra unánimement considerada com el millor disc i més influent mai creat ha d'estar disposat a veure les seves peces homenatjades de les formes més inimaginables.
Andi Baio es va posar d'acord amb uns quants compositors fanàtics dels 8 bits per crear un particular hometge al disc 'Kind of Blue' i en qüestió de 4 hores -utilitzant aquesta fantàstica web anomenada Kickstarter- va reunir els 2000 dollars que necessitava, i uns quants més, per financiar el projecte, pagar royalties i llançar una edició limitada en Cd del seu particular projecte.
Si tens curiositat per sentir aquesta joia discogràfica reinterpretada amb una NES, un commodore 64 o un Amiga només et cal esperar un temps abans no es faci públic definitivament. Mentrestant però, per a que et vagis fent una idea de com sonarà aquí tens uns quants exemples d'aquest estil de música reinventant clàssics del jazz. Curiòs si més no.

- Giant steps de John Coltrane per Astor
- Confirmation de Charlie Parker per Astor
- Giant Steps de John Coltrane per Bun
- My favorite thing de John Coltrane per Bun

Presentacions en Societat [9-5-2009, Sala Sidecar]

2009-05-11T03:31:00.021+02:00

Allò de la nit del dissabte va semblar, més que res, una reunió d'amics. Un concert així acull el millor de cada casa i no n'hi havia per menys. Per una banda es presentaven en societat 'Els Trons' i per una altra apareixien per primera vegada a la ciutat 'Jenny Dee & the Deelinquents', un grup en rodatge que sembla estar-se preparant pel següent adveniment.

Pocs minuts després de dos quarts d'onze de la nit trepitjava un escenari, per primera vegada, la banda liderada per Marc argenter (ex-membre de 'Flashback Five') i Marcel Caballé (ex de 'selenitas'). Fa tot just un mes apareixia al fòrum del web de l'Azquena Rock Festival un post que semblava ser la carta de presentació d'aquest grup que encara es mou entre bambolines. Reivindicant el Fuzz, el garatge i la ratafia, els cinc temes fets públics fins ara són tota una declaració de principis. No se si mig en serio o mig en conya, sembla que tot s'ha anat coent solet fins a aquest punt i sembla que res els pugui aturar.
Es noten els anys de rodatge dels membres als seus grups anteriors. El directe, tot i alguns petits problemes de so, va ser curt i realment enèrgic, allò que tots desitjàvem. El grup s'ha sapigut fer seves unes versions fantàstiques i van aprofitar per presentar un parell de temes nous de cullita pròpia. Caràcter, experiència i ganes de divertir-se. Espero poder sentir aviat més temes nous d'ells, perquè a jutjar pel que he sentit fins ara, tenen tots els punts per ser una gran banda. Incrïble la versió de 'No jutgis un disc per la seva portada' per finalitzar el bolo. No us perdeu el següent concert, dia 16 a l'Espai Jove de l'Eixample.
Si us plau, que algú els publiqui aquest primer e.p.!

El que en principi havia de ser l'atractiu principal del concert, 'Jenny Dee & the Deelinquents' es van convertir en un deliciós segon plat. En rodatge, aquesta és la paraula que m'anava passant tota l'estona pel cap, aplicable a ambdós grups. La comparació amb Eli "Paperboy" Reed és inevitable. Comparteixen productors, casa discogràfica i estil revival. No dubteu que aviat els veurem junts en gira, compartint cartell, escenari i estil. Se'ls nota que porten pulint el seu espectacle ja fa un cert temps, mesurant el ritme, les paraules i el show en general. L'escenari del Sidecar es va quedar petit per aquesta banda de vuit membres amb regust a les Ronettes, Shangri-las o les Shirelles. El disc que hauria d'haver produït Phil Spector abans d'entrar a la presó.
D'alguna manera tot sembla haver-se posat d'acord per funcionar fa relativament poc. Fins i tot l'E.P. que venen al concert fa més aviat pinta de demo que de senzill a punt de menjar-se el món. Q-Dee records està disposada a convertir-se en la nova Motown i a fe de Déu que si continuen així ho acabaran aconseguint. Darrera la seva fabulosa versió dels Flamin' Groovies hi ha molt més a descobrir. Aquests dies volten per la península, potser encara les pots acabar atrapant.

Artwork #4: Nudes

2009-05-08T18:43:00.027+02:00

+info:
http://lpcoverlover.com/category/nudes/
http://rateyourmusic.com/list/JonFox/hips_n_ass_/
http://rateyourmusic.com/list/cesardijkutrecht/nude_girls__sexy_ladies_and_pin_ups_on_the_cover_of_records__more_than_2000___ http://rateyourmusic.com/list/cesardijkutrecht/nude_girls__sexy_ladies_and_pin_ups__second_list__1e_list_more_than_2000_covers_

Jenny Dee & the deelinquents + els Trons, Sala Sidecar, 9 de maig

2009-05-03T07:04:00.004+02:00

Està bé això de descobrir nous grups perquè sempre duen alguna sorpreseta amagada. Si l'altre dia presentava aquesta maravellosa banda de garatge català anomenada 'els trons', ara descobreixo que el proper dissabte 9 de maig acompanyaran a 'Jenny Dee & the deelinquents' en la seva presentació barcelonina a la Sala Sidecar.
No en se massa cosa d'aquesta nova banda de soul vocal femenina, però sembla que tenen totes les paperetes de ser la nova sensació dins d'aquesta espiral revival. Alguns s'aferren a no deixar passar el temps, musicalment parlant, i jo me n'alegro.
'Jenny Dee & the deelinquents' és una banda de Boston Massachusets que fa poc es passeja pels escenaris. Per ara ja compten amb un single al mercat i un nou llarga durada que aviat veurà la llum, produït per Matt Beaudoin i Ed Valauskas, els mateixos que van ajudar a L'Eli "paperboy" Reed a arribar on és ara. No es casualitat doncs que hagin tocat junts en alguna ocasió.
Feu una volteta pel seu myspace, us sorprendran.

Discos ocultos | Suddenly One Summer

2009-04-30T21:13:00.006+02:00

J.K. & Co. * Suddenly One Summer * 1968 * White Whale * Psicodelia

Jay Kaye tenía sólo quince años cuando ideó esta obra maestra de psicodelia oscura inspirada en los Beatles y concebida desde Canadá, en Vancouver, la British Columbia. Su madre, Mary Kaye fue realmente famosa en una banda de western en Las Vegas hasta que se trasladó al Norte. Ella fue la quién instó a su hijo a concluir este extraño y único trabajo exuberante en arreglos de orquesta y melódicamente superior a la mayoria de pop canadiense en la época. Al comienzo, con "Break of Dawn/Fly", a cualquiera se le eriza el cabello ante esa densidad emotiva y esa armonía deslizándose por los oídos. Otro chico prodigio, Robert Buckley, que estaba en una banda llamada Spring, le ayudó a rematar el LP, con instantes que quitan el aliento, como "Christine", pluscuamperfecta canción pop, seguida por el ácido de "Speed/Christal Ball" y la suave "Nobody". Jay intentó conectar con los espíritus, según el mismo contaba, a través del LSD y el disco es todo un viaje a través de esa substancia, como hicieran los Beatles y los Stones un año antes, por eso hay tanto acercamiento al Sgt.Peppers en "O.D." y en "Magical Fingers of Minerva". Corto LP, tan sólo treinta minutos más o menos, de un joven inquieto motivado por la esencia de la espiritualidad, pero con un número de canciones que valen por sí solas. Otra de las obras maestras escondidas en el tiempo.

Conexiones: The Beatles, The Left Banke, The Who

+ info:
http://therisingstorm.net/jk-co-suddenly-one-summer
http://phrockblog.blogspot.com/2009/02/jk-co-suddenly-one-summer-1968-canada.html
http://smalltownpleasures.blogspot.com/2008/12/jk-co-suddenly-one-summer-white-whale.html
http://redtelephone66.blogspot.com/2008/06/jk-co-suddenly-one-summer-1968-white.html
http://psychedelicobscurities.blogspot.com/2007/07/jk-and-co-1969-suddenly-one-summer.html
http://psychspaniolos.blogspot.com/2008/02/jk-co-suddenly-one-summer-1968.html
http://mza-acid.blogspot.com/2008/12/jk-co-suddenly-one-summer-can-1968.html

Els Trons

2009-04-29T12:19:00.004+02:00

Fa una estona llegia el blog 'la escuela moderna' de Kiko Amat i m'he quedat al tercer paràgraf del darrer post, d'aquí no he pogut passar. La raó és que anomena un grup català que s'anomenen 'els trons' i per una raó desconeguda m'han cridat l'atenció, he visitat el seu myspace i ja és la cinquena vegada que escolto en "repeat" les cinc covers que tenen penjades al seu myspace, i això no m'acostuma a passar.

Copypaste directe del blog:
"ELS TRONS, una banda de 60's-garage-punk-del-bueno pero que además ha incorporado la óptica catalana sixties que popularizó el sello Concèntric y traduce al catalán -como hacían entonces Els Bonds, Els Dracs, etc- sus adaptaciones endiabladamente groovy de Seeds, Squires y Music Machine. "

Això és el que hi ha. Si, ho se, són versions i tot el que vulgueu, però son refotudament bons. Trobo que no ha de ser gens fàcil adaptar clàssics del garatge al català, sense perdre una ni una mica de força. Per ara identifico 'Un noi del carrer' (I ain't no miracle worker) de Chocolate Watch Band, 'Em trobarás a faltar' (you're gonna miss me) de 13th floor elevator i 'El que queda de mi' (The people in me) de the Music Machine. Si coneixeu les altres deixeu un missatget aquí sota.

En un forum llegeixo que hi ha ex-membres de 'los selenitas' entre els membres, hòstia, devia fer deu anys que no sentia anomenar aquest grup.

Daniel Johnston - Heart, Mind & Soul

2009-04-25T19:54:00.005+02:00

Fa temps que volia pujar aquesta cançó en concret de Daniel Johnston, una personalitat que ella sola ja es mereixeria tot un reportatge dins la secció Històries increïbles. Com que és tant fàcil com mirar-se el relativament recent documental 'The Devil & Daniel Johnston' per aproximar-se al garbuix de la seva ment, he decidit penjar simplement la cançó. No he estat capaç de trobar-la enlloc d'internet així que he fet jo mateix el meu primer video utilitzant algunes escenes del film 'Hierro 3' de Kim ki-Duk aquesta mateixa tarde. Sense cap mena de pretenció simplement espero que us agradi la cançó. el tema pertany a l'àlbum (o cassette) 'The What of Whom', editat l'any 1982.

Artwork #3: Parodies & Copycats

2009-04-23T07:43:00.038+02:00

+info:
http://www.amiright.com/album-covers/a-hard-days-night-parodies/
http://www.amiright.com/album-covers/elvis-presley-parodies
http://www.amiright.com/album-covers/
http://nitejacket.blog39.fc2.com/
http://www.beatlesagain.com/btsgtppr.html
http://www.acesandeighths.com/sgtpep.html
http://www.amiright.com/album-covers/sgt-peppers-parodies/
http://www.sun-inet.or.jp/~paradox/jacket.html
http://sleevage.com/10-landmark-albums-that-have-created-landmarks/

http://www.amiright.com/album-covers/rolling-stones-some-girls-parodies/

Discos ocultos | One Year

2009-04-15T20:53:00.003+02:00

Colin Blunstone * One Year * 1971 * Epic * Pop

Durante muchos años fue el cantante de los Zombies, su voz sugerente hacía de las canciones del grupo unas delicias incomparables, cuando la banda se separó y Rod Argent caminó hacia el sonido progresivo con su nuevo grupo, Colin se dedicó a vender seguros y a grabar esporádicamente algún disco. One Year es su primer LP en solitario, un trabajo muy suave, con arreglos de violines y una voz que ronda lo jazzístico de Chet Baker, caso de "Misty Roses" -de Tim Hardin". Las canciones están escritas por él mismo y por los amigos de antaño, Rod Argent y Chris White ex de los Zombies le prestan la mas alegre, "She Loves the Way They Love Her" y las mas orquestadas, "Her Song" y "Smokey Day". Además de producirle el LP, Denny Laine compone "Say You Don't Mind" con ambientes pastorales, también envueltos en violines y cellos. Un disco fantasioso en donde la voz característica y cristalina de Blunstone está desnuda entre un mar de cuerdas, sin dejar de ser pop de alta ganancia, como en "Caroline Goodbye", que presenta el mejor legado de Inglaterra que podría recibir. Fábulas de amor y relaciones que se tambalean en "I Can't Live Without You" y los arreglos de Tony Visconti, siempre generosos en instrumentación, aquí se muestran comedidos porque el disco así lo requiere, muy pocas baterías, muy poca electricidad, sólo la immensidad de la orquesta y su voz bonita pero desolada.

Conexiones: Scott Walker, The Hollies, Honeybus, Chet Baker

+info
http://newtontown.blogspot.com/2008/03/set-dies-de-msica-7.html
http://therisingstorm.net/colin-blunstone-one-year/

Artwork #2: Cityscapes

2009-04-08T08:49:00.016+02:00

+info:
http://sleevage.com/10-landmark-albums-that-have-created-landmarks/

The Smiths Vs. La Buena Vida

2009-04-05T12:21:00.005+02:00

No és cap secret que La Buena Vida és possiblement el grup de pop espanyol que més m'agrada. Tot sovint me'ls poso, sobretot al cotxe ja que la seva placidesa s'encomana a la conducció i el viatge passa d'una altra manera. Ahir a la nit la Holly Golightly i jo vam anar a la jornada de portes obertes de l'Observatori Fabra i vam agafar Álbum, el seu disc de l'any 2003, perquè ens acompanyés durant el trajecte de tornada, sobretot perquè el tema amb què es clou, titulat Los Planetas (i en què intervé Jota), era una composició molt escaient.

Durant l'audició del disc (que inclou algunes de les meves cançons preferides dels de Donosti com Nada debería fallar o hh:mm:ss) no parava de pensar que l'intro de la majoria de cançons m'eren terriblement familiars, que ja les havía sentit abans, sobretot en temes dels Smiths. L'exemple que penjo potser és el més evident de tots.

The Smiths - Heaven Knows I'm Miserable Know (Single, 1984)

La Buena Vida - Un actor mejicano (Álbum, 2003)

Discos ocultos | Crooked Rain, Crooked Rain

2009-03-31T20:19:00.002+02:00

Pavement * Crooked Rain, Crooked Rain * 1994 * Big Cat * Rock

La banda de los 90, sin duda, como el sonido que ellos engendraron, viniendo de influencias externas como la Velvet Underground, Pixies o The Fall, supuso una forma de explorar el pop que inundaría el movimiento independiente, lo que les colocó en el podium de grupo de culto. Pop fracturado, letras lacónicas y baja fidelidad, tres sinónimos de Pavement, liderados por Stephen Malkmus y Spiral Stairs -de nombre real Scott Kannberg-, se forman en Stockton, cerca de San Francisco, a finales de los 80, motivados por el orgullo irreverente de R.E.M., pero su sentido del humor es mas preciso y despreocupado. Con unos cuantos instrumentos y muchas ganas de divertirse, graban unas maquetas que circulan en todos los mentideros del indie de la Bay Area, cuando perfilan su primer disco, Slanted & Enchanted (Matador, 1992), tan insuperable como el segundo, todos les aclaman como la gran esperanza del rock amaericano. Lo son, lo demuestran con Crooked Rain, Crooked Rain, un LP perfecto, el disco de la década, con canciones saltarinas que juegan al low-fi pero que comportan un estilete de pop agresivo y pletórico melódicamente hablando, con la voz de Malkmus como si se escapara del asunto y unas guitarras improvisadas que transmiten fuerza y alegría. Superando sus propias referencias, "Stop Breathing" le da lecciones a los mismos Sonic Youth, "Range Life" es un homenaje al Neil Young más pop, "Cut Your Hair" es un himno para las nuevas generaciones, todas las canciones llevan una historia propia que encadenan al oyente desde el primer segundo. Dentro de veinte años seguirá siendo la piedra filosofal de los 90.

Conexiones: Pixies, Sonic Youth, The Fall, Grandaddy, Yo La Tengo

+info
http://cdlandia.blogspot.com/2009/01/pavement-range-life-ep-1995-big-cat.html
http://cdlandia.blogspot.com/2009/01/pavement-cut-your-hair-ep-1994-matador.html
http://cdlandia.blogspot.com/2009/01/pavement-gold-soundz-ep-1994-matador.html

the Chi-Lites Vs. the Jam

2009-03-28T12:48:00.002+01:00

Aquest post juga a ser el que, en definitiva, la secció versus havia de servir des d'un bon començament, un proposit per revisitar les fonts originals d'algunes cançons. Després de set posts em sembla que encara no haviem aconseguit.
Vaig descobrir 'Stoned out of my mind' gràcies al recopilatori de rareses 'Extras' de the Jam que vaig comprar un llunyà 1993, el primer any que voltava per barcelona com a estudiant Universitari. En una visita al Sony Mito per raons familiars vaig comprar aquest Cd i la cançó en qüestió és d'aquells pocs temes que m'han acompanyat d'alguna manera per sempre més. El tema compasat per Barbara Acklin i Eugene Record va ser publicat pels Jam en una edició limitada del single 'Beat Surrender' l'any 1982 i era una versió de The Chi-Lites que havien publicat aproximadament deu anys abans per primer cop. El tema tancava el disc homònim del grup i va ser el primer single extret del llarga durada.
Aquesta secció de vents i una producció de semblança disco amb les revolucions mal ajustades, sempre aconsegueix alegrar-me el dia.

The Chi-Lites - Stoned out of my mind [1972]:

The Jam - Stoned out of my mind [1982]:

The Times They Are A-Changin' - Bob Dylan

2009-03-27T14:08:00.002+01:00

Dir que els títols de crèdit del film Watchmen és l'únic bo de la pel.lícula no seria just. Dir que és de lo milloret de les seves més de dos hores de metratge ja ho seria una mica més. No se fins quan estarà disponible aquest video abans no el treguin, però em sembla una molt bona manera d'escoltar una magnífica cançó de Bob Dylan. Un repàs alternatiu a la història que Alan Moore proposava.

Tres és multitud -un twilight zone a l'espanyola-

2009-03-26T01:14:00.003+01:00

D'uns mesos ençà he pogut satisfer un dels meus petits plaers de forma considerable. Hi ha poques coses que m'agradint tant com una bona història misteriosa ben narrada. La disfruto especialment si, a més, qui la narra és un autor nou, algú que sembla tenir un gran futur per endavant. Reconec que tinc una debilitat especial per les òperes primes. Hi deu haver una raó per a que així sigui. No m’hi he parat mai a analitzar-ho però, en certa manera, em sembla tenir-hi molt a veure les limitacions presupostaries que, en general, han de fer front. Sempre he cregut que les limitacions, siguin del caire que siguin, són bones per a la creativitat.
També he de reconéixer que tinc una debilitat especial per aquelles pel.lícules que limiten el seu contingut a una única localització i a un grup de personatges més aviat petit. Parlem d’un minimalisme formal. D'alguna manera, tres pel.lícules que he vist darrerament convergeixen em molts d'aquets punts. Cada una desplega un arsenal propi de raons per converir-se en un nou capítul, de durada especial, d'una 'Twilight zone' molt particular.

Comença la sessió. 'Los cronocrímenes' ofereix un trencaclosques prou complex, d'aquells que inviten a una remirada. En aquest cas es tracta d'un enigma temporal. Aquesta especie de 'regreso al futuro' gamberro i minimalista, segurament, l'únic dolent que tingui són el cartell i el títol, i ho dic en sentit positiu. El director, Nacho Vigalondo, és un home orquestra que li agrada fer de tot. Músic aficionat, entre el seu currículum figura la seva nominació als oscars 2004 en la categoria de millor curtmetratge per '7:35 de la mañana', un divertit i peculiar musical que es va guanyar els elogis de tothom. A 'los cronocrímenes', a part de ser-ne guionista i director, també juga a interpretar el científic despistat que, en certa manera, no deixa de ser una revisió de la seva faceta de director. Qui engaña a qui? o Qui sap més del que diu? un experiment accidental o un accident premeditat? És possible que només vulguis arribar a treure'n l'entrallat si et deixes enganyar durant una estoneta. Destacar l'actuació de Karra Elejalde, un actor que en general no me l’acabo de creure mai però que, aquí, està especialment contingut i millor que mai.

El segon passi de la sessió és 'el rey de la montaña'. Alguns dels trets d'aquesta pel.lícula em semblen especialment destacables. Potser ho va fer el fet que en tenia bastant males referències però el resultat global de l'experiment em sembla d'allò més gratificant. Aquesta òpera prima de Gonzalo López-Gallego juga a ser la nova versió de 'El diablo sobre ruedas'. En aquest cas els vehicles deixen pas a una persecució a peu, absurda i il.lògica per uns fantàstics paissatges de montanya.
Al finalitzar em va semblar un molt bon exercici de realització i totes les crítiques que pugués haver llegit anteriorment em van semblar d'allò més insignificants. Prou difícil és aconseguir una sensació d'angoixa entre paratges desolats com per a que després vinguem nosaltres a jugar a fer de crítics viscerals des de la nostra butaca preferida. El film funciona com a crítica bastant superficial als videojocs violents, tot i que segurament només funcionarà com a tal per aquelles persones que estiguin familiaritzades amb aquest tipus d'oci. No se si qualsevol persona aliena a aquest món serà capaç de reconéixer tots els guinys a l'espectador que el director proposa. Tret d'això, aquest film em fa pensar que si Steven Spielberg va poder tirar endavant una carrera tant espectacular amb la seva òpera prima abans mencionada, no veig perquè Gonzalo López- Gallego no hauria de poder tenir un vot de confiança. Una pel.lícula molt rodona.

Finalitzem la sessió amb 'La habitación de Fermat', un altre joc d'enganys firmat per Luis Piedrahita (el famós humorista televisiu) i Rodrigo Sopeña. Segurament el film em resulta el més fluixet dels tres. La premisa que mou el film -cinc matemàtics invitats a resoldre un anigma tancats en una habitació que encongeix- és d'allò més intrigant. La pel.lícula comença amb molt bones maneres però a poc a poc resulta que els enigmes en qüestió, a part de resultar d'allò més infantils, no acaben convencent al personal de les grans capacitats d'un grup d'alts coeficients intelectuals que s'agrupen allà. El final, així com el desenvolupament, sembla voler emular un altre gran film de característiques similars que va enamorar a tothom ara ja fa uns anys, 'Cube', però en definitiva no deixa de ser això, un referent que no aconsegueixen atrapar. Tot i així és un espectacle prou gratificant i divertit si només intentes passar una estona el divendres per la nit.

En definitiva, tres pel.lícules de caire fantàstic que juguen a això, a el que és el cinema de fet, a enganyar i a deixar-se prendre el pel durant una estona. Requereixen molt poc per part de l’espectador. Si estàs disposat a no posar en dubte la premisa en que basen el seu guió estic convençut que disfrutaràs de l’espectacle. No intentis buscar tres peus al gat, això és cinema nois. Compreu palometes.

Si per alguna casualitat algú encara s'ha quedat amb ganes de més, sempre pot recórrer a aquest experiment fallit anomenat 'Zulo', de Carlos Martín Ferrera. Una pel.lícula que no deixa de semblar un exercici de final de carrera però que comparteix els mateixos trets que les pel.lícules anteriors. Tres personatges, una habitació i molts minuts per andavant.

Artwork #1: Cowboys

2009-03-25T15:46:00.009+01:00

+info:
http://lpcoverlover.com/category/cowboys-and-indians/

Bettie Page Vs. the Seeds

2009-03-21T14:14:00.000+01:00

Només tenia la intenció de penjar un nou videoclip dels Seeds, 'Can't seem to make you mine'. Rebuscant he trobat aquesta joia. Una bona excusa per recordar el mite pin-up per excelència. Dos coses d'allò més eròtiques en una. Tal com diu qui va penjar el video, hi ha coses que simplement, quan s'ajunten, funcionen. Augh!

The Seed - Can't seem to make you mine:

Marvin Gaye Vs. The Rolling Stones Vs. The Velvet Underground Vs. The Smiths

2009-03-20T07:46:00.000+01:00

Aquest 2009 se'n parlarà molt de la Motown, i és que enguany se celebra el 50è aniversari de la seva fundació. La revista MOJO ja hi va dedicar tot un especial al número del mes de febrer i, a El Ambigú, Diego Manrique ja n'ha punxat algún tema en les poques ocasions que tinc de sentir el seu programa. Cap a finals de febrer, però, sí que en vaig poder escoltar un, i justament el va encetar amb aquest single de Marvin Gaye de 1962, el seu primer Top 30, de fet. Encara no és el vocalista caramelitzat de les seves produccions posteriors i està recolzat per Martha and the Vandellas (que en farien una versió tres anys després) a les veus de fons. No us és familiar el començament de la cançó?

Marvin Gaye - Hitch Hike (Tamla 7', 1962)

Continuem. El mateix any que Martha and the Vandellas, els Rolling Stones també van versionar aquest tema al seu disc Out of Our Heads, just l'anterior a Aftermath, d'un any després, que va ser l'àlbum en què van abandonar definitivament les covers de R&B i tots els temes ja van anar signats per la parella Mick Jagger/Keith Richards. Per cert, Frank Zappa també va versionar aquest tema a l'inici de la seva carrera.

Però ni els Stones ni Frank Zappa no van ser els únics a prendre nota d'aquest tema. There She Goes Again, de l'àlbum de debut de la Velvet Underground, i una de les seves composicions més pop i més jangle del seu repertori (juntament amb Beginning to See the Light) en fa una clara referència al començament del tema. Estic d'acord amb allmusic que, quan es parla de la influència de la Velvet en els REM, aquesta és una de les peces a què forçosament cal fer referència.

The Velvet Underground - There She Goes Again (The Velvet Underground & Nico; Verve, 1967)

Després de l'original, d'una versió i de la Velvet, no us continua sent familiar encara aquest començament en staccato? Sí, és la intro a la guitarra d'una de les cançons més emocionants i mòrbidament romàntiques de la banda més canònica del pop britànic dels 80, un clàssic entre els clàssics de la discogràfia dels meus mancunians de capçalera i que, si no li haguessin enganxat al cul la frívola Some Girls Are Bigger Than Others, hagués pogut ser un final memorable a un disc que es va dir The Queen Is Dead. Encara que només són les cabòries d'un jove angoixat a l'interior d'un taxi, això a l'any 1986 sonava a glòria.

The Smiths - There Is a Light That Never Goes Out (The Queen Is Dead; Rough Trade, 1986)

96 tears - Question Mark & the Mysterians [1966]

2009-03-18T12:29:00.000+01:00

Estic viciat a lastFm, ho reconec. Tothom té algun vici. Molts ho estan al Facebook, al twitter o al tuenti, a mi que no em treguin del Last. Malgrat tots els seus defectes ho considero una eina genial per navegar entre grups i usuaris. Poder saber que estan escoltant els altres en aquells mateixos moments t'hi apropa més encara. Se que no té la seriositat de Allmusic, ni la coherència de Rateyourmusic, però a qui importa?
En un d'aquests viatges entre links infinits de referències inconexes vaig descobrir fa poc a '? & the Mysterians' -o 'Question Mark and the mysterians'-, quina maravella de nom. El grup té la seva peculiar història. Llegeixo que estan considerats com el primer grup de rock llatí de gran èxit. Més encara, també diuen que va ser la primera banda a ser descrita com a punk rock. Em semblen molt agoserades aquestes afirmacions. El que si que és veritat és que el cantant, Rudy Martínez, -després d'anglicalitzar el nom original de la banda 'Marc y los misteriorsos'- va afanyar-se a canviar legalment el seu nom, i amagar els seus origens, pel de Question Mark. La cara d'espaldamojadas dels altres membres no els hi treu ningú però. Potser per això es diu que al cantant mai se l'ha arribat a fotografiar ni a filmar sense ulleres de sol. És un personatge excèntric, això si que ho té. L'home continua afirmant que és un extraterrestre que va viure entre dinosaures en una vida anterior i que unes veus li van dir que continuaria cantant el seu gran hit '96 tears ' fins l'any 10.000. Espero que així sigui.
Aquesta, de fet, va ser l'única cançó que van necessitar per a passar a ser membres formals de les grans llegendes del so garatge. '96 tears' tanca el primer disc del grup, que inclou altres hits com 'i need somebody' o 'you're telling me lies'. El so del grup destaca sobretot per l'orgue Farfisa i dóna un aire molt marcià a tot el conjunt. '96 tears' va arribar a la primera posició de les llistes del Billboard Hot 100 i va vendre més d'un milió de còpies del single.
Trobareu més informació i el link de descàrrega del disc a la següent referència del blog 'dias de garage', una pàgina que lamentablement va tancar la paradeta ja fa uns mesos, però els links continuen vigents:
http://garagerocks.blogspot.com/search/label/question%20mark%20and%20the%20mysterians

Per acabar, i ja que parlavem d'orgues, us deixo també amb el videoclip de 'Saturn 5', el gran hit d'aquell grup de so Madchester que s'anomenaven 'Inspiral Carpets'. No puc negar que és una de les cançons dels meus anys universitaris. Encara recordo quan la posaven a la sala petita de l'antic 'Zeleste', la mítica 'a saco'. No he pogut evitar pensar-hi després de penjar una de les poques aparicions televisives d'en Question Mark cantant '96 tears'. Per cert, no és Ian Brown qui balla damunt de l'escenari? Això si que és un bon parell de hits i la resta són tonteries. Aquí teniu doncs, una bona dosis de groove.

? & the mysterians - 96 tears [1966]

Inspiral Carpets - Saturn 5 [1994]

Guitar Hero World Tour al Sidecar

2009-03-17T08:39:00.005+01:00

La crisi a la indústria musical ja té un salvador, els videojocs. Ja fa temps que s'intuïa. Bé, és palpava clarament, les xifres parlen per si soles. Alguns grans noms de la indústria ja fa temps que facturem més a partir dels royalties generats pels jocs (Guitar Hero, Rock Band o el que sigui) que no pas per la venda dels propis temes (digitals o en qualsevol dels seus format físics). Metallica ja disposa d'un joc específic per les seves cançons i els propers a apuntar-se al carro son els Beatles. Nou material mai publicat, remasteritzacions i tot allò que els fans voldrien per escoltar a casa seva, interactiu.
Guitar Hero World Tour al Sidecar, aquesta és la nova proposta a Barcelona cada dilluns. La democratització de la música al màxim exponent. Jugar a ser estrella del rock i amb públic! Diuen que el primer Show de dilluns passat va ser apoteòsic i d'allò més divertit, no ho dubto. El Sidecar ja en sap un munt d'això.

the Beatles Vs. the Chemical Brothers

2009-03-13T18:29:00.004+01:00

Ahir escoltava el disc Revolver dels Beatles després de molts anys de no fer-ho, molts. Afirmar que el disc és excepcional sería un exercici fútil per part meva i no aportaria res a la llegenda del grup de Liverpool. A l'arribar al darrer tall del disc, 'tomorrow never knows', alguna cosa es va despertar dins del meu cervell. Aquesta no és que sigui precisament una de les peces que la gent més recorda del grup i potser va ser això el que em va sorprendre més, la gran similitud de la cançó amb un tema dels Chemical Brothers. Després de rebuscar entre la discografia d'aquests darrers, vaig arribar a la conclusió que si, que aquella sensació no era un miratge.
És curiós que un dels compositors de 'Let forever be' dels Chemical sigui en Noel Gallagher -qui també hi canta-. Aquest ha afirmat en més d'una ocasió que sempre compara les seves composicions amb les dels Beatles, així que no costa entendre que aquests dos temes es barallin per compartir similars territoris sonors, amb 33 anys de diferència.
Tant si compartiu aquesta mateixa visió amb mi com si no, com a mínim sentireu dos cançons magnífiques i veureu un excel.lent videoclip dirigit per Michel Gondry. Que aprofiti.

the Beatles - Tomorrow never knows:

the Chemical Brothers - Let forever be: