XTC * English Settlement * 1981 * Virgin * Pop
Fueron uno de los grupos mas aclamados de la new wave, incluso del punk, y no eran ni lo uno ni lo otro, lo que ocurre es que coincidieron con las premisas de urgencia que tenían estos dos sonidos. Andy Partridge y Colin Moulding eran unos John Lennon y Paul McCartney del punk, sus influencias derivaban del beat y la psicodelia de los 60 y este disco es una clara referencia de ello, un LP doble que supone su quinto trabajo y en que se escapan de los prototipos de la Nueva ola que les habían salpicado, desde el comienzo, con la atmosférica y psicodélica "Runaways" hasta los recuerdos a los Hollies, a los Beatles y a los Who en "Ball and Chain", que parece un cóctel de todos ellos. Un disco de pop añejo que, como en aquellos años se vuelve a recuperar el pasado, acaba sonando moderno y efectivo, con tremendos singles como "Senses Working Overtime" y "Fly on the Wall", con la característica voz de Andy y sus histrionismos. Ellos trataron de generar su propio estilo, algo que les acabó definiendo como una de las bandas más distintivas de la época, corroborado en un album demoledor como éste, con guiños constantes al ácido pop britanico de dos décadas antes -"Jason & The Argonauts", "No Thugs In Our House", "Melt the Guns"- o al nervio del presente -"Yatch Dance", "Down in the Cockpit", "Leisure"- y alguna excentricidad -"It's Nearly Africa"-. Dificilmente ubicables en las tendencias que se movían por el Reino Unido en aquellos años en los que todo se recomponía y se destrozaba con rapidez.
Conexiones: The Soft Boys, Squeeze, Elvis Costello, Magazine
+ info
http://clippernolan.wordpress.com/2008/04/21/xtc-english-settlement-album-cover-with-aerial-photo/
Aquesta és una història trista o joiosa, segons es miri. És la de Hachikō (o Hachi-Ko), un gos de raça Akita amb una vida de fidelitat i amistat al seu amo com n'hi ha poques. Com que les relacions massa submises no solen ser sanes, molt sovint acaben en llàgrimes, i aquesta també hi acaba, però ara d'admiració per un exemple de senzillesa viscuda amb una intensitat realment trasbalsadora.
Hachikō va viure a Tokio entre els anys 1923 i 1935 i era el gos de companyia del professor d'agrònoms Hidesaburō Ueno. Quan aquest va morir l'any 1925, Hachikō el van regalar a uns nous amos, però ell s'escapava cada dia per tornar a la seva antiga casa. Amb els temps, Hachikō es devia adonar que el Professor Ueno ja no hi vivia i el va començar a anar a buscar a l'estació de metro de Shibuya, on ja l'havia acompanyat moltes vegades, just a l'hora en què ell sabia que acostumava arribar.
Aquesta mena de vetlla de la mort del seu amo va atreure l'atenció d'altres viatgers, que li portaven menjar, i també la d'un antic deixeble del professor, que va començar a visitar-lo assíduament i a publicar articles periodístics lloant aquest formidable cas d'esperit de lleialtat. Aquesta campanya de reivindicació d'un exemple de devoció tan notori va fer que, l'any 1934, amb el protagonista a primera fila, s'erigís una estàtua a Hachikō a la parada de Shibuya. Durant la segona guerra mundial es va fondre, però el 1948 se'n va fer una de nova. Avui encara hi és i aquella entrada a l'estació ara es coneix amb el seu nom.
La història de Hachikō va succeir realment en un país que ja sabem que guarda especialment l'acompliment de valors tradicionals com la rectitud, l'honor, la fidelitat i la lleialtat. I com que aquests principis eren alguns dels més alts en el codi ètic dels samurais, a Hachikō també se'l coneix com l'Akita samurai.
Ja hi ha en marxa un remake de la pel·lícula original japonesa que va contar la història de Hachikō. La nova versió serà una producció nord-americana protagonitzada per Richard Gere i Joan Allen, amb el títol de Hachiko: A Dog's Story, que aviat s'encarregarà de popularitzar aquesta increïble aventura.
Un dels vinils que més m'estimo de la meva petita, però creixent, col.lecció és una edició espanyola que va publicar alanicky (bajo licencia de Wand records, com resa la gal.leta interior) del disc 'Spotlight on Maxine Brown' l'any 1965. Quan el vaig comprar al 'Wah Wah' ara ja deu fer uns quatre anys, segurament va ser el disc pel que havia pagat més mai. Si ho penso fredament tampoc era tant i després n'he arribat a pagar bastant més per alguns. No em va importar mai, la veritat, sabía que el que tenía entre mans era una joia, la veu d'aquesta dona val un imperi. Aquest disc és una recopil.lació dels seus primers singles, però s'aguanta perfectament com un gran disc de soul per si mateix.
