10 discs - 10 raons (i II)

Disco Inferno – D.I. go pop [1994]

La meva relació amb aquest grup és d’amor incondicional. Em fascina que gent pugui tirar endavant projectes com aquests al marge de tendències i alhora crear escola. Pioners d’allò que posteriorment s’ha anomenat post-rock, Disco inferno va començar sent un grup molt influenciat per Joy division però amb el seu, aquest, segon disc se’n van distanciar per donar forma a la seva pròpia personalitat musical. El meu primer contacte amb ells va ser através d’un dels primers discs que va incloure Rock de lux amb la cançó Starbound. El seu enigmàtic i experimental so em va fascinar tant que vaig anar com boig durant una temporada per fer-me amb tota la seva discografia, com ja vaig explicar en un post anterior.
Segurament és el disc amb el que vaig sentir, conscientment, la paraula sampler per primera vegada i a interessar-me per totes aquelles coses rares i maravelloses que era capaç de fer. Estranyament bonic.
Cançó destacada: Footprints in snow

Telefilme – Fade in, Fade out [1995]

Reconec que el primer contacte que vaig tenir amb Telefilme va ser d’allò més intrascendent. Recordo veure’l encara com a millor disc de l’any per a la revista Rock de Lux. Aquells eren uns anys que ho comprava pràcticament tot de forma impulsiva buscant noves sensacions. Les referències no podien ser millors però. Aquest grup format per Tito Pintado, ex membre de Penélope Trip –grup pioner de l’indie espanyol- i David Rodríguez de Beef es van treure de la mànega una obra mestra de la forma més inesperada.
L’eleboració del disc ja va ser curiosa si més no. Es diu que David es divertia a casa fent sons amb el seu nou sàmpler i després enviava per correu les cintes a Tito que li acabava de posar les veus. Un disc tant enigmàtic i atractiu com els collages plens de color i aparentment inocents que ilustren la portada.
Cançó destacada: Il diavolo

Rinôçérôse – Rinôçérôse [1996]

La història de per què aquest disc es aquí és curiosa, si més no per a mi, ja que també deu ser un dels discs que he escoltat menys vegades. La veritat és que el disc en si no m’agrada però em recorda un dels millors concerts que he vist mai, en una carpa d’una de les primeres edicions de Benicàssim. Aquest grup aleshores encara pràcticament desconegut havien d’amenitzar la vetllada a la carpa dance mentre un dels grans tocava a l’escenari, i no ho van poder fer millors, es van posar tot el públic a la butxaca amb un espectacle auster però alhora molt surrealista.
Com podia ser que la gent estigués ballant com boja a la carpa dance quan només hi havia cuatre o cinc persones –ara no recordo- amb guitarres a dalt de l’escenari? Com s’ho feien per produir aquells ritmes brillants? I la pregunta més important, qui eren aquells dos tios que es passejaven per allà dalt amb caps de rinoceront fets de paper couché?
L’única experiència similar que he tingut posteriorment a nivell musical va ser el concert de ratatat al Summercase, i va estar a anys llums d’aquesta.
La qüestió és que absolutament suat vaig córrer a l’stand de Elefant records que hi havia just davant de la carpa a comprar el disc, aquest, només acabar el concert. Un dels primers que van publicar al seu segell d’electrònica de nova fornada.
Cançó destacada: Metal mental dub

Novophonic – Novophonic 67/97 [1997]

Aquest disc havia de caure a la força, bé aquest disc no, més aviat aquest grup. Bueno aquest grup tampoc de fet, més aviat aquest col.lectiu o ... potser ni tant sols això, diguem aquest a seques. De fet Novophonic no és un grup, si fos una persona perfeccionista hauria d’haver escrit diversos artístes davant del títol però Novophonic va ser molt més que tot això. Darrera d’aquest segell que va passar pràcticament inadvertit en termes comercials s’amagava l’eclèctic artista Javi P3z, que conjuntament amb altres col.laboradors com Makala o Txarly Brown van tirar endavant aquest ambiciós projecte sota diferent noms artístics, alguns tant delirants com Camping Gaz & Digi Onze, o Digi Ramdom, Electropez, Instrümental, Parafünk i Trio Kempes. Sota tots aquest pseudònims s’amaga sempre la fascinant personalitat de Javi P3z, un xaval que va començar fent hip hop quan ningú encara en feia en aquest país i va acabar fent remixos per a gent com Pizzicato five o Alex Gopher. La llegenda diu que un famós dj francés també li va demanar que fes un remix d’un tema seu, es veu que el resultat (amb veu de Billy Holliday inclosa) va ser tant infinitament superior a l’original que l’artista en qüestió es va negar a publicar-lo i ha quedat inèdit per sempre més.
Abans que el senyor Javi P3z es veiés beneït amb el naixament de tres bessones va tirar endavant aquest segell que va publicar sobretot maxis -que alguns dels millors dj del món es van dedicar a passejar per les pistes- i alguns recopilatoris en cd. No és difícil entendre com el seu eclecticisme va atreure l’atenció forània ni, per aquesta mateixa raó, perqué mai va tenir repercussió comercial. Barrejar house i música surf amb funky i soul, diàlegs de vells serials de televisió i desmontar-ho tot amb un prisma alhora experimental, molt ballable i, sobretot, amb un sentit de l’humor fascinant, no és fàcil.
Posteriorment s’ha pogut veure aquest geni passejant-se amb la Javi P3z Orquesta on, com a mestre de cerimonies, interpreta els seus vells hits a ritme bachata, merengue o chachachà amb tota una orquesta.
Tot un freak i un geni com n’hi ha pocs, i el meu ídol incondicional, encara.
Cançó destacada: Caracas -instrumental-

Diversos Artistes – the In Crowd, the story of northern soul [2001]

La primera vegada que vaig sentir parlar de Northern Soul va ser a través del meu germà petit i d’un recopilatori que escoltava de Bronco Bullfrog. Me’n parlava sovint i tot i que no el vaig arribar a escoltar mai aleshores, si que el vaig sentir molt radera de la porta de la seva habitació. No se quines van ser les raons que em van fer comprar aquest recopilatori en particular però allò va ser l’inici d’una història d’amor que ha perdurat fins ara.
Aquest no és ni de bon troç el millor recopilatori que en tinc però en va ser el primer i té el mèrit d’haver-me obert les portes a tota una col.lecció nova de sons que he devorat compulsivament des de llavors i que ells solets ja em donarien per fer una altre top ten. Indubtablement marca l’inici i final d’una època personal.
Cançó destacada: Doni Burdick – Bari Track