Històries exemplars: Hachikō

Aquesta és una història trista o joiosa, segons es miri. És la de Hachikō (o Hachi-Ko), un gos de raça Akita amb una vida de fidelitat i amistat al seu amo com n'hi ha poques. Com que les relacions massa submises no solen ser sanes, molt sovint acaben en llàgrimes, i aquesta també hi acaba, però ara d'admiració per un exemple de senzillesa viscuda amb una intensitat realment trasbalsadora.

Hachikō va viure a Tokio entre els anys 1923 i 1935 i era el gos de companyia del professor d'agrònoms Hidesaburō Ueno. Quan aquest va morir l'any 1925, Hachikō el van regalar a uns nous amos, però ell s'escapava cada dia per tornar a la seva antiga casa. Amb els temps, Hachikō es devia adonar que el Professor Ueno ja no hi vivia i el va començar a anar a buscar a l'estació de metro de Shibuya, on ja l'havia acompanyat moltes vegades, just a l'hora en què ell sabia que acostumava arribar.

Aquesta mena de vetlla de la mort del seu amo va atreure l'atenció d'altres viatgers, que li portaven menjar, i també la d'un antic deixeble del professor, que va començar a visitar-lo assíduament i a publicar articles periodístics lloant aquest formidable cas d'esperit de lleialtat. Aquesta campanya de reivindicació d'un exemple de devoció tan notori va fer que, l'any 1934, amb el protagonista a primera fila, s'erigís una estàtua a Hachikō a la parada de Shibuya. Durant la segona guerra mundial es va fondre, però el 1948 se'n va fer una de nova. Avui encara hi és i aquella entrada a l'estació ara es coneix amb el seu nom.

La història de Hachikō va succeir realment en un país que ja sabem que guarda especialment l'acompliment de valors tradicionals com la rectitud, l'honor, la fidelitat i la lleialtat. I com que aquests principis eren alguns dels més alts en el codi ètic dels samurais, a Hachikō també se'l coneix com l'Akita samurai.

Ja hi ha en marxa un remake de la pel·lícula original japonesa que va contar la història de Hachikō. La nova versió serà una producció nord-americana protagonitzada per Richard Gere i Joan Allen, amb el títol de Hachiko: A Dog's Story, que aviat s'encarregarà de popularitzar aquesta increïble aventura.

Històries increïbles: The Shaggs

Al 1968 al senyor Austin Wiggin se li va posar al cap que les seves tres filles havien de gravar un disc. A Dorothy 'Dot' Wiggin, Betty Wiggin i Helen Wiggin no se'ls va acudir portar-li la contraria, tot i que en sabien ben poc de música.
La història comença uns quants anys abans però. Quan l'Austin era ben jove encara, la seva mare li va vaticinar, tot llegint-li les mans, tres coses. Primer, es casaria amb una pelroja, segon, abans ella morís tindria dos fills i tercer, les seves filles formarien un grup de música de gran èxit. Com que les dues primeres s'havien dut a terme ell va decidir que havia de forçar la tercera. El que no sabia aleshores era la mena d'èxit que tindrien.
Així doncs l'Austin va fer seguir a les seves filles classes de música i veu per correu. Les seves composicions van anar creixent sense cap mena d'orientació externa ni les nocions més elementals de ritme, melodía o armonía.

El 9 de març de 1969 va ser el gran dia. Les Shaggs van entrar als estudis de gravació Fleetwood a Revere, Massachusetts. Tot i la suggerència de l'ingenier de so d'assajar una mica més les cançons, el pare va insistir que allò s'havia de gravar, 'ara que estan animades' va dir.
D'aquella sessió en van sorgir 12 cançons que van donar forma al disc 'Philosophy of the world' i es va convertir en una de les gravacions més estranyes mai fetes i un dels discs de culte que més reivindicacions ha generat.
Us el podeu imaginar. Tocaven els sus intruments fora de to (instruments de poca qualitat comprats de segona mà) que semblaven obeïr només les lleis de la dissonància i el caos. Aquest so abrupte, desquadrat i de transicions assimètriques creen també una bellesa i coherència estranya que sembla haver-se avançat en el temps. Qui l'escolta ha de desafiar qualsevol idea preestablerta sobre el talent, l'originalitat i l'habilitat musical. De ben segur cap disc que puguis haver escoltat mai abans sonarà, ni remotament, així.
Charlie Dreyer, un tipus que es trobava per casualitat a l'estudi i que es devia fregar les mans pensant com timar aquell grapat d'insensats, es va ofrerir a imprimir 1000 còpies del disc al seu segell 'Third World'. Va demanar que li adelantessin els diners, els en va enviar 100 còpies i va desaparèixer amb les 900 restants.

Sense saber-ho, tots plegats van posar aquesta banda de Fremont, New Hampshire, al punt de mira dels majors col.leccionistes musicals del món. Tot i la poca repercussió que van tenir al seu dia, al cap dels anys va començar a ser reivindicat en determinats cercles musicals. Frank Zappa va dir que eren millors que els Beatles i que era un dels millors discs que havia escoltat mai. Bé, ja sabeu com era en Frank Zappa. El que està clar és que, per molts, si es pugués jutjar un disc en funció de la seva honestedat i originalitat, segurament 'Philosophy of the world' seria el disc més gran mai realitzat. Sens dubte però, depenent de com t'hi acostis pot sonar d'allò més contemporani, arriscat, experimental i avanguardista.

Les Shaggs van continuar tocant en directe a nivel local, amb la incorporació d'una quarta germana al baix, fins l'any 1975. Quan va morir el progenitor la banda va decidir desaparèixer. El més divertit de tot plegat és que, al final, l'Austin aconseguiria que els tres vaticinis de la seva mare s'acabessin duent a terme.

Aquí teniu doncs un disc del que en sentireu a dir tots els adjectius possibles. Naïve, primitiu, amateur o seminal, sigui el que sigui també ha aconseguit el seu propi lloc dins de la història. Alguns el qualifiquen com el millor pitjor àlbum mai publicat o, com diu un comentari a la pàgina de lastFm, "música bonica e inocent que et farà somriure com un idiota... si primer no t'ha fet sagnar les orelles".

Històries exemplars: Philippe Petit

Aquest estiu s'ha estrenat oficialment als Estats Units i el Regne Unit Man on a Wire, la narració de la fantàstica història de Philippe Petit, el funambulista que el 7 d'agost de 1974 va creuar d'estranquis, a 417 metres d'alçada, les dues torres bessones del World Trade Center de Nova York, un final estel·lar a tota una vida fidel al seu principi "When I see two oranges, I juggle; when I see two towers, I walk". Si teniu curiositat per saber-ne més, l'Enciclopèdia Wikipedia n'explica tota la casuística, així com totes les altres exhibicions malabars d'aquest artista de les altures. Pel que he llegit, el film s'ajuda magistralment de les circumstàncies històriques del moment (dos dies després, Richard Nixon dimitia de la presidència dels Estats Units) per confrontar dos actes igualment punibles però èticament ben diferents, un crescut entre la cobdícia i la incompetència, l'altre amb aspiracions artístiques; un miserable i deshonest, l'altre extravagant però poètic.

Jo, la història ja la coneixia per Paul Auster, de qui al seu recull de textos Experimentos con la verdad (Anagrama, 2001) trobareu el titulat En la cuerda floja, que suposo que és el prefaci a l'edició anglesa del "Traité du funambulisme" de Petit, que Auster mateix es va encarregar de traduir a l'anglès. (Que és el prefaci ho dic jo, perquè el llibre no en parla pas). Ben pensat, que l'autor que em descobrís aquest personatge fos Paul Auster té el seu sentit, ja que la seva història és ben típica de les vivències obsessives dels personatges d'esperit magnànim que jo recordo encara tan vivament dels primers llibres de l'autor de Brooklyn.

Petit, que a la força va haver de ser tremendament racional en la mecànica del seu repte, i a la vegada molt filosòfic en els seus motius, no estava preparat per la primera pregunta amb què l'esperaven els periodistes desprès d'aconseguir el seu objectiu, "Per què, Sr. Petit?" Però ell no en tenia cap, de motiu, ho havia fet per la simple i pura bellesa de l'acció. I és així com, en la meva opinió, el seu acte punible esdevé definitivament art.


Man On Wire Trailer

Històries exemplars: Paul Mawhinney

En un dels meus primers posts a Newton Town vaig parlar de la subhasta a ebay de la presumpta col·lecció privada de discos més gran de què es té coneixement en l'actualitat. S'estima que el seu valor real podria superar els 50 milions de dòlars i, tot i que de sortida el propietari solament en demanava 3, la notícia és que no només no ha trobat cap comprador sinó que no ha rebut cap oferta seriosa.

L'oferent d'aquest lot tan sucós és Paul Mawhinney, un agent comercial que va començar a col·leccionar discos com a hobby i que, amb els anys, ha acumulat més d'un milió d'àlbums i més d'un milió i mig de senzills, tots en vinil, entre ells algunes peces d'alt valor històric o rareses com un disc dels Stones del que es van editar algunes còpies però que no es va arribar a publicar mai. Només aquest últim està valorat entre 6 i 10.000 dòlars. El més frapant de tot, però, és que, en alguns casos, la seva és de les últimes còpies conegudes ja que, de tota la música publicada entre 1948 i 1966, només el 17% es troba disponible en CD. Com que les discogràfiques tampoc en guarden els masters, això vol dir que, si cap entitat pública o privada no se'n fa càrrec, una part important d'aquesta música es podria perdre per sempre més ja que no es pot aconseguir enlloc altre. Aquest episodi final d'arxiu definitiu em recorda les esgarrifoses últimes pàgines de la cèlebre novel·la de Ray Bradbury, Fahrenheit 451.

Tot això s'explica en aquest emocionant vídeo que penjo, la vida d'aquest col·leccionista de debò, que et trenca el cor amb aquesta obra d'amor a la música, i que quan va arribar als 150.000 discos va convertir la seva devoció en negoci, en forma de botiga, a Pittsburgh, on mai no venia la última còpia de cap disc. Record Rama va començar a liquidar les seves existències el mes de febrer d'enguany, i el passat 22 d'agost va tancar definitivament. La col·lecció ara té pagina web aquí.

I si en Tardà comencés a pensar en una marató?




Avui, per primer cop, en llegeixo alguna referència en un mitjà de casa nostra, a l'edició digital de La Vanguardia del dia 10 de setembre.

Històries exemplars: Miles Davis

Ahir Miles Davis hagués fet 82 anys. Com en la seva cèlebre fotografia, cada dia veig més clar que aprenc més quan tinc la boca tancada i escolto.

Històries exemplars: Hugo Cabret

Acabo de retrobar aquesta fotografia, un fet real, el d'un tren Exprés que el 22 d'octubre de 1895 havia entrat a massa velocitat a l'estació de Montparnasse de París. Els frens no li van funcionar, la locomotora va envestir la tanca de protecció i el tren va descarrilar, va travessar rabent el vestíbul, va esberlar dues parets i va acabar sortint per una finestra i aparcant al carrer envoltat de miques de vidre. Diuen que molts anys després la gent encara en parlava. La única víctima va ser Marie-Augustine Aguilard, ferida de mort per un bocí de mur, que estava esperant el seu marit al peu de l'estació. La companyia de trens va pagar les despeses del funeral i una pensió de manteniment als seus dos fills.

La imatge és la típica d'un somni o d'una pel·lícula infantil, però ja la vaig descobrir a La invenció d'Hugo Cabret, de l'escriptor i il·lustrador Brian Selznick, un llibre que parteix d'uns fets reals, uns autòmats de corda que es van trobar abandonats en un pis de París, que van ser donats a un museu de la ciutat, però que finalment van acabar a les escombraries. L'obra, una combinació d'àlbum il·lustrat i novel·la gràfica, intenta refer la història a partir d'Hugo, un noiet orfe que malviu amagat a l'estació amb la dèria de reparar un autòmat que havia trobat el seu pare i que representa un home escrivint en una taula. Hugo l'aconseguirà fer funcionar, el dibuix que en surt el conduirà a l'ancià venedor de la parada de joguines, i acabarà descobrint que darrera d'aquell home sorrut s'hi amaga l'inventor d'un dels artefactes més formidables del nostre temps. El llibre és un homenatge a la imaginació i a la glòria del cinema i està editat en català per Editorial Cruïlla.