Set dies #3

Ja he acabat de llegir From Hell, d'Alan Moore. Ara, seguint els consells de kowalsky, vull continuar amb Watchmen i, després, La lliga dels homes extraordinaris. Gràcies a aquest llibre, i abans Contrato con Dios, de Will Eisner, crec que ha despertat definitivament el meu gust per la novel·la gràfica, i em demostra com n’estan d’equivocats tots aquells que ignoren l’art tan refinat d’aquest gènere. Ah, i dono les gràcies per haver començat amb dos dels grans.

Musicalment, From Hell per mi sempre estarà associat a Civilians, de Joe Henry, un disc que escoltava una vegada rera l'altra mentre passava les pàgines a les aventures de Jack the Ripper, i no pas per la imatgeria cinematogràfica tant evocadora de la seva música i instrumentació, sinó més aviat perquè és una obra de la vella escola, que marxa a un ritme humà, a la velocitat d'un artista que vol demorar-se en el seu ofici, en els detalls, als què dedica tot el temps necessari. En definitiva, a la velocitat de la calessa amb què el Dr.William Gull travessa Londres en el fascinant capítol quart. Cap a la meitat del disc, hi ha un moment que la música em transporta automàticament als dies en què també escoltava sense parar un altre disc, The Greatest, de Cat Power, que per mi va ser el millor de fa dos anys.

Fa dues setmanes us deia, aprofitant que parlava de Liverpool, que havia anat al Revolver petit del carrer Tallers i que havia tingut a les mans el Crocodiles dels Echo & the Bunnymen. Doncs bé, no vaig acabar d'explicar la història del tot ja que, si bé no em vaig quedar aquell disc, en canvi sí que en vaig agafar un dels prestatges de segona mà d'un grup que sempre havia tingut curiositat per conèixer, The Blue Nile. De moment, m'ha semblat una d'aquelles bandes de pop adult i elegant a la manera dels XTC de la segona època, però reconec que no n'hi ha prou amb un únic disc per valorar-los i hauré d'aprofundir més abans d'emetre un judici més definitiu d'aquesta banda de Glasgow. Per cert, i tornant a Liverpool, ara penso que va ser un error imperdonable oblidar-me del meu llargament admirat Elvis Costello quan al primer Set dies vaig parlar de la capital del Mersey ja que, tot i que no hi va néixer, hi va anar a viure als 15 anys. Per rescabalar-nos, us presento dos temes del que ell afirma que és, amb diferència, el seu pitjor àlbum però que, en canvi, per mi és el més estimat de tota la seva discografia ja que va ser el disc amb què el vaig conèixer. Qui sí que són originaris de Liverpool són The Boo Radleys, de qui encara ara no se per quins set sous em devia comprar el seu Giant Steps, en una època en què jo escoltava una música totalment diferent. He triat tres tracks consecutius, que jo trobo particularment fascinants, d'aquest disc que l'any 1993 va ser considerat el millor de la temporada per les revistes NME i Select. Ah, i ara recordo que, juntament amb aquest, també me'n vaig comprar tres més, Once we were trees dels Beachwood Sparks, Goodmorning spider de Sparklehorse, i Electro-shock blues d'Eels. Una decisió de compra que ara mateix no puc explicar, amb els seus ingredients d'imprudència, candidesa i ingenuïtat cega, però que al final ha resultat tenir recompensa. I és curiós que una misteriosa però potent força interior em fa tenir aquests quatre discos desats junts, i escoltar-los gairebé sempre seguits.

Com dissabte passat, hem de tornar a parlar de Miles Davis. Avui, però, per lamentar la mort el passat dia 19 de Teo Macero, figura llegendària del segell Columbia que sobretot serà recordat per la seva tasca de producció en els primers experiments del trompetista amb la música rock. Concretament, a Teo Macero li devem la feina de selecció dels fragments improvisats i la posterior edició d'aquests talls per convertir-los en els que després serien els dos iconogràfics discos de fusió jazz-rock que Miles Davis publicaria entre 1969 i 1970, In a Silent Way i Bitches Brew, dos àlbums en què el productor considerava igualment important per l'obra acabada tant els enregistraments sonors dels músics com la seva feina d'empalmar cintes. Aquesta és la segona mort recent d'un protagonista important d'aquests dues autèntiques fites artístiques de la música del segle XX ja que, l'onze de setembre passat, també va morir el teclista i co-compositor d'alguns temes Joe Zawinul, igualment important perquè, quan Miles Davis el va conèixer dos anys abans, s'hi va inspirar perquè el seu pianista d'aleshores, Herbie Hancock, canviés el piano acústic pel Fender Rhodes.

I, per acabar, la notícia de dues subhastes amb solera. La primera, a la galeria Sotheby’s de Londres, de la tela que fa 10 anys va servir per il·lustrar un dels discos més clàssics de la història de la música popular contemporània, el Daydream Nation dels Sonic Youth. L’obra en qüestió, una combinació de fotografia i pintura que du per títol Kerze (Espelma), és obra de l’artista alemany Gerhard Richter i va sortir amb un preu de catàleg de 2,5 milions de lliures esterlines. La segona, a ebay, 3 milions de dòlars per la presumpta col·lecció privada de discos més gran de tota la història. Paga la pena llegir tot l’article, és realment sucós. Fins d’aquí set dies més.

Joe Henry, Civilians: You can't fail me now
Cat Power, The Greatest: The greatest, Willie, Island
The Blue Nile, High: High, Soul boy
Elvis Costello and the Attractions, Goodbye Cruel World: Inch by inch, The Comedians
The Boo Radleys, Giant Steps: Best lose the fear, Take the time around, Lazarus
Miles Davis, In a silent way: Shhh/Peaceful
Miles Davis, Bitches Brew: Miles runs the voodoo down, Sanctuary
Sonic Youth, Daydream Nation: Teen age riot, Total trash, Candle