Set dies #2

Per aquest que us escriu, la notícia musical més important d'aquests últims dies ha estat, sense cap mena de dubte, les cinc nits ininterrompudes dels Wilco al Riviera Theatre de Chicago. Les residències hivernals de la banda en sales de la seva ciutat són força habituals, però el què aquest cop l’ha fet especial ha estat el fet que durant aquestes actuacions el grup ha explorat absolutament tot el seu catàleg oficial. Com que abans que els Wilco pengessin a Internet les demos originals del que després esdevindria el seu llegendari Yankee Hotel Foxtrot Jeff Tweedy ja s'havia declarat partidari de fomentar l'intercanvi gratuït de la seva música en viu (incloent desenes de shows capturats directament de la taula de so), com no podia ser d’una altra manera, al cap de poques hores que acabessin tots cinc concerts ja es podien trobar disponibles a la xarxa.

Evidentment, la meva fal·lera pels Wilco no és la mateixa de quan, ara fa quatre o cinc anys, els vaig conèixer i vaig començar a escoltar-los intensament, però us asseguro que tot plegat ha aconseguit entusiasmar-me de nou i, quan aquests dies tornava a escoltar cada una de les seves composicions, em quedava tan satisfet com quan aleshores escoltava els seus discos per primer cop. La veritat és que en podria parlar hores, dels Wilco. Us deixo set mostres de la seva obra, una per disc. La primera és una petita curiositat ja que es tracta de la única ocasió en tot el seu repertori en què intervé un vocalista diferent a Jeff Tweedy. En aquest cas és John Stirratt, el baixista del grup i segon únic supervivent de la formació original. Com que Being There és un àlbum doble, n'he triat dues mostres, i una d'elles, The lonely 1 (igual que The late greats, però aquesta del seu penúltim disc) és de les que jo més m'estimo perquè abraça una visió melangiosa i romàntica del món de la música que costa molt de trobar, la del punt de vista del fan. Finalment, Ashes of american flags l'he seleccionat perquè durant un temps l'escoltava amb deliri religiós gairebé cada dia. En aquell mateix temps, a l'enyorat programa de Catalunya Cultura Fum d'estampa, Jordi Llavina també era amic de punxar-la sovint. Potser ell no en coneixia la línia que maleeix "I wonder why we listen to poets when nobody gives a fuck" ni que el tema acaba "I would like to salute/the ashes of American flags/And all the fallen leaves/filling up shopping bags". O potser sí. La qüestió és que, passats els anys, ell acaba de publicar un excel·lent recull de relats precisament titulat Ningú ha escombrat les fulles, un llibre que jo recomano a tothom fervorosament. Wilco, Jordi Llavina i també Robert Frost, tres que recullen fulles.

També durant aquesta setmana s'ha sabut que No Depression, la revista bimensual dedicada a l'alt-country, que justament va ajudar tant en la projecció de les carreres de Ryan Adams, Drive-By Truckers, Gillian Welch o els mateixos Wilco, deixa d'existir en la seva edició impresa. Han estat 75 números des del mes de setembre de l'any 1995. I ja que parlem de música country, des d’aquí celebrem que el 12 de febrer s'anunciés que Emmylou Harris entrarà a formar part de la Country Music Hall of Fame. No conec prou la seva carrera com a solista en solitari però, en canvi, us recomanaré tres col·laboracions seves, totes tres superbes, al costat de Bob Dylan, Gram Parsons i els Bright Eyes. Poca broma. Amb música així, jo em rendeixo. Fora de sèrie.

I acabo amb una última notícia d'aquests dies. El pianista Herbie Hancock ha rebut el Grammy al millor disc de l'any per l’àlbum River: The Joni Letters, dedicat al repertori de Joni Mitchell. És el primer cop des de l'any 1964 que el Grammy més important el rep un disc de jazz, quan el van rebre Stan Getz i Joao Gilberto. Bé, de fet, són els dos únics que l'han aconseguit. A l'hora de recollir el premi, Herbie Hancock va voler retre tribut a alguns predecessors seus, especialment el seu mentor Miles Davis. El trompetista el va reclutar pel seu quintet l'any 1964, i ell s'hi va quedar fins el 1968 formant part d'un dels millors combos de jazz de tots els temps. No m'ha costat gaire triar dos temes en què apareguessin plegats, concretament dues balades del que, en la meva opinió, és el millor disc en directe de la història d'aquest gènere, el concert al Philarmonic Hall de Nova York del 12 de febrer de 1964. Un disc amb la seva pròpia llegenda que feia temps que no escoltava, però que cada cop em deixa estupefacte.

Com sempre, més la setmana vinent.

Wilco, AM: It's not that simple
Wilco, Being There: Sunken treasure & The lonely 1
Wilco, Summerteeth: Shot in the arm
Wilco, Yankee Hotel Foxtrot: Ashes of american flags
Wilco, A Ghost is Born: The late greats
Wilco, Sky Blue Sky: Either way
Bob Dylan, Desire: One more cup of coffee & Oh, sister
Gram Parsons, G.P.: A song for you & The new soft shoe
Bright Eyes, I'm Wide Awake, It's Morning: We are nowhere and it's now
Miles Davis, The Complete Concert 1964: My Funny Valentine & Stella by Starlight