Això passava a barcelona

Un dels meus plaers dominicals, que abans cultivava amb més asiduïtat, tot cal dir-ho, és despertar-me de bon matí, quan els quioscs tot just alcen les persiones i els forns comencen a preparar el gènere. Amb un parell d'euros a la butxaca i el paquet de 'Lucky strike' començo a enfilar Gran de gràcia avall. Arribo a la Diagonal i empalmo amb Passeig de Gràcia acompanyat d'alguns turistes, comprant cruisants a preus impossibles a la baguetina catalana o estrenant el dia a les terrasses més cares de la ciutat. Quan arribo a Plaça Catalunya enfilo Portal de l'Àngel i aleshores, i només aleshores, em deixo perdre cada dia per carrers diferents del Gòtic fins a veure el mar.
La darrera vegada que vaig fer-ho va ser ara fa un parell de setmanes, el dissabte dels vendavals. La força dels elements era fascinant. Caminar a contravent rodejat de vidrieres esclafades, motos tumbades i senyals arrencades d'arrel té quelcom d'alliberador també.
Quan voltava per la Barceloneta em vaig topar amb un ex-company de feina que em va explicar alguna anècdota del meu antic lloc de treball que encara no sabía. Ens despedim i acabo el meu trajecte com sempre. El passeig marítim m'ofereix una pau molt desitjada, la llum d'aquelles hores té molt de tranquilitzadora. Faig un petit esmorzar i fumo unes quantes cigarretes contemplant una munió de surfistes competint per agafar la millor onada. Aleshores recordo la maravellosa sensació de trobar-se dins de l'aigua i contemplar el món des d'una altra perspectiva.
Enfilo de nou cap a la parada de metro de la Barceloneta i sento un bon grapat de sirenes que fugen en auxili d'algú. Quan arribo a casa llegeixo a la Vanguardia digital que un poliesportiu de Sant Boi s'ha enssorrat i ha provocat una desgràcia. Només desitjo que si existeix un cel sigui semblant a fer surf de bon matí, és el millor que se m'acut pensar en aquells moments.
Poc després, navegant per funkysurfing.com, trobo una sèrie de fotografies que em posen la pell de gallina. Un afortunat va tenir l'oportunitat de tocar el paradís durant uns pocs segons a la Berceloneta.
Amb la voluntat d'encomanar-vos aquelles sensacions us invito a pitjar play al reproductor. Escoltareu els Trashmen tocant 'King of surf'. Aquest grup de St. Paul Minneapolis, Minnesota (un lloc ben rar per crear un grup de surf, com sentireu a dir al presentador del vídeo), va facturar una cançó que, tot i ser clavada a 'Johnny B. Goode' de Chuck Berry, té una tornada que ella sola és mereix un monument. Escolteu i contempleu les fotografies. Això és un homenatge.

font: www.funkysurfing.com

Dels diaris: Banksy?

Ja fa uns mesos un rotatiu publicava una fotografia on deia haver descobert la identitat de l'espabilat artista banksy. Aquella imatge però, feia poc més que alimentar la incògnita ja que la figura retratada a la llunyania podria haver estat perfectament la d'un treballador de british telecom preparant els estris abans d'enfilar-se als cables o la d'un llest jugant a ser els graffiter més famós del món.

Trístament, 'Mail on Sunday' assegura haver descobert definitivament el rostre darrere el nom després d'un any d'investigació i publica amb orgull un jove somrient preparant les seves pintures i stencils. Ara resulta, després de tot, que el més important és que aquest jove d'idees crítiques pertany a la clase mitja i no a la clase obrera com tothom desitjava.
Em molesta particularment aquesta noticia, i no perquè jugui a camuflar un afany de notorietat del mitjà sota l'excusa d'informar un lector que de ben segur no necessitava saber-ho, sinó perquè planteja seriosos dubtes sobre la llibertat creativa, no ja d'un artista en concret, sinó de tots aquells que prefereixen mantenir-se en l'anonimat públic. Com s'ho farà ara banksy per desafiar les idees establertes? Serà capaç de tornar a penjar les seves obres als museus més importants del món desafiant l'establishment intel.lectual ara que tots els vigilants de seguretat coneixen el seu rostre? i el més important, que faran els excel.lentíssims ajuntaments del món amb aquest graffiter? el multaran com a la resta dels mortals per bandalisme o es banagloriaran de tenir als seu carrers obres valorades en desenes de milers d'euros i n'erigiran plaques commemoratives? Una ruta turística amb cotxes elèctrics segurament també serà una bona idea.
Crec ser conscient per primer cop, com els capritxos periodístics han aconseguit capar d'arrel la genialitat i el futur més proper d'algú. Si fos jo, canviaria el nom i desapareixeria altre cop.

de vaixells esfondrats

Hi ha una escena que tinc gravada a la memòria més anys dels que puc recordar. En ella, una dona, a l’ombra de la tènue llum de la cuina, es deixa el pit despullat i meticulosament, amb la persimonia del ritual diari, talla unes llimones a rodanxes i s’unta el cos amb el seu aroma per treure’s l’olor del peix amb el que treballa vuit hores diaries. A l’altra banda, a la finestra del davant, un veí ja entrat en anys, a les fosques, l’observa i deixa que aquella imatge l’acabi enamorant.

Sempre vaig creure que aquella escena estava relacionada amb Coney Island, i tot i que no n’estava del tot segur mai vaig fer l’esforç per corroborar-ho, definitivament no en tenia la necessitat.
Està bé tenir fantasies. En una de les meves agafo un avió i visito sense presses el dos llocs dels Estats Units que em criden més l’atenció per sobre dels altres, Coney Island i Nova Orleans. Son com dos grans vaixells luxosos de començaments de segle que jeuen als abismes de l’oceà, on el rovell i la vida submarina encara no ha pogut despullar-los del seu vell encant.
Fa poc vaig descobrir que l’escena de les llimones pertanyia a la película ‘Atlantic City’ de Luis Malle. La dona en qüestió era Susan Sarandon i el vell era el genial Burt Lancaster ja entrat en anys. La desmitificació de l’escena i la seva falsa relació amb Coney Island no em va importar gens. Ben al contrari, vaig trobar que ‘Las Vegas’ de l’Est, com així li diuen, feia prou justicia a aquell sentiment de casalot abandonat de pareds despullades.
Ahir a la nit mirava una pel.lícula que tant de bo hagués vist als 16 anys. Mirava com un grup de ‘Warriors’ patien la seva pròpia odissea per creuar una Nova York plagada de bandes ribals. Del Bronx a, aquest cop si, Coney Island, el seu propi paradís particular, del qual n’estarien encantats de poder fugir-ne també. I es que la mar sempre ha funcionat a la perfecció com a metàfora de la redempció. On sí no hagués fet cap el noi de la moto?.

Després d’anys d’abandonament, reconversions varies i plans urbanístics en disputa Coney Island ara no és més que un luxòs aparador dels modernitzats circs de Freaks de començament de segle, amb dones barbudes, fakirs i monstres diversos, ara en diuen ‘circus sideshows’.
A tot li arriba la seva hora, però sempre deixa una emprempta inesborrable, a mode de cicatriu. Així com el personatge de Robert de Niro a ‘Casino’ explica amb enyorança la reconversió de la ciutat del pecat en parc d’atraccións per a tots els públics, també penso que no hi res millor que ser un salvatge lliure que un mestre de les maneres lligat a les etiquetes. I es que tots voldriem continuar sent una especie de Robbie Williams a la nostra manera.

El divendres 26 de maig de 1911, la nit abans de la inauguració, el parc d’atracions ‘Dreamland’ -que havia de retornar a Coney Island la seva esplendor i atraure milers de visitats a les noves instal.lacions vora la platja- va cremar sencer. Uns obrers que estaven fent els darrers retocs a l’atracció ‘Hellgate’ van veure com de cop tot s’encenia i el foc escampava lliurement en aquell paradís de fusta. He pensat que funcionaria a mode de metàfora.

El que em pregunto a hores d’ara és com es que mantenia aquella escena gravada a la memòria.

Bar Piragüa

A Gràcia hi ha un bar que té història, però aviat se li acaba. Arran Princep d’Asturies, just al carrer Guillem Tell a trencar del carrer Vallirana hi ha un local que et passarà desapercebut a no ser que sentis una especial atracció per l’encant d’aquelles coses que ja no en tenen.
Des de fa pocs dies, a la barra del bar Piragüa s’hi pot llegir un cartell on el seu propietari dóna les gràcies per tots aquests anys de fidelitat, que a fe de l’ambient que s’hi respira han de ser molts. Entre llaunes d’escopinyes, ampolles de Sifò i el silenci peculiar d’un radiocaset Sanyo al volum perfecte pots intuir-hi la història d’un barri que a poc a poc va canviant la seva fisonomia.
El dia 29 d’aquest mateix mes tanca les portes un dels pocs llocs on el cafè val menys d’un euro i encara es poc comprar vi de bota a granel.
Us invito a que hi feu un darrer cafè amb llet entre família, com sempre en got de vidre, i hi respireu les històries de carajillo que s’hi ensumen. Hi trobareu de tot menys glamour i en aquest cas la falta d’aquest adjectiu és molt positiva.