A Gràcia hi ha un bar que té història, però aviat se li acaba. Arran Princep d’Asturies, just al carrer Guillem Tell a trencar del carrer Vallirana hi ha un local que et passarà desapercebut a no ser que sentis una especial atracció per l’encant d’aquelles coses que ja no en tenen.
Des de fa pocs dies, a la barra del bar Piragüa s’hi pot llegir un cartell on el seu propietari dóna les gràcies per tots aquests anys de fidelitat, que a fe de l’ambient que s’hi respira han de ser molts. Entre llaunes d’escopinyes, ampolles de Sifò i el silenci peculiar d’un radiocaset Sanyo al volum perfecte pots intuir-hi la història d’un barri que a poc a poc va canviant la seva fisonomia.
El dia 29 d’aquest mateix mes tanca les portes un dels pocs llocs on el cafè val menys d’un euro i encara es poc comprar vi de bota a granel.
Us invito a que hi feu un darrer cafè amb llet entre família, com sempre en got de vidre, i hi respireu les històries de carajillo que s’hi ensumen. Hi trobareu de tot menys glamour i en aquest cas la falta d’aquest adjectiu és molt positiva.
Des de fa pocs dies, a la barra del bar Piragüa s’hi pot llegir un cartell on el seu propietari dóna les gràcies per tots aquests anys de fidelitat, que a fe de l’ambient que s’hi respira han de ser molts. Entre llaunes d’escopinyes, ampolles de Sifò i el silenci peculiar d’un radiocaset Sanyo al volum perfecte pots intuir-hi la història d’un barri que a poc a poc va canviant la seva fisonomia.
El dia 29 d’aquest mateix mes tanca les portes un dels pocs llocs on el cafè val menys d’un euro i encara es poc comprar vi de bota a granel.
Us invito a que hi feu un darrer cafè amb llet entre família, com sempre en got de vidre, i hi respireu les històries de carajillo que s’hi ensumen. Hi trobareu de tot menys glamour i en aquest cas la falta d’aquest adjectiu és molt positiva.
1 comentari:
Sé de què em parles, és com si em diguessin que tanca El Coro, el bar on cada dia vaig a esmorzar. Sense cap mena de dubte, els millors 25 minuts de tot el matí. Per cert, el dimecres, a La Vanguardia, el Kiko Amat reivindicava en un article aquesta Barcelona castissa.
Publica un comentari a l'entrada