Set dies #4

Llegeixo a la premsa que Molly Ringwald acaba de fer 40 anys. Encara que fa massa temps per poder-me'n recordar amb exactitud, puc endevinar que la vaig veure per primer cop a El club de los cinco, tot i que de la peli seva que jo volia parlar és Pretty in Pink, títol d'or del cinema adolescent d'aquella època en què ella sortia especialment guapa i en què, per primera vegada en una sala de cinema, jo vaig sentit un tema d’una banda que aleshores ja feia una temporada que em pessigollejava l’estomac i el cervell, The Smiths, de qui cap al final del film sonava una cançó titulada Please, Please, Please, Let Me Get What I Want, que condensava a la perfecció l’angoixa existencial adolescent de la protagonista (“Haven't had a dream in a long time/See, the life I've had/would make a good man bad/So for once in my life/let me get what I want/Lord knows it would be the first time”) i, de passada, també d’un pòtol com jo. Durant un temps, la Reingwald d’aquella peli va significar l’ideal de dona absent i irreal que jo buscava. Després he sabut que va refusar els papers d’artista principal a Pretty Woman i a Ghost, i que fins i tot va ser portada de la prestigiosa revista Time. Pel que fa a The Smiths, els havia sentit per primer cop dos anys abans en un inesperat regal de festes, el primer volum de la compilació Now Esto Es Música. El tema seu que incloien era ni més ni menys que This Charming Man, que té el mèrit de recollir en precipitació tots els elements més idiosincràtics de la banda de Manchester. L’edició de març de la revista Mojo ha triat aquest single de Morrissey i Marr com el disc britànic de música independent més important de tots els temps. Espero llegir l’article i la setmana vinent us destapo els altres 49 classificats. Tot i que el CD que regalen en cada número de la revista normalment jo el despatxo ràpid, aquest cop incorpora unes quantes joies relacionades amb l’article de portada realment precioses.

El segon aniversari d’aquesta setmana vull que sigui la celebració dels 10 primers anys d’una altra cause célèbre de la música indie, en aquest cas nord-americana, l’àlbum In the Aeroplane Over the Sea dels Neutral Milk Hotel, l’únic cas que jo conec en què Pitchfork Media s’ha atrevit a concedir un 10/10 a un disc. Merge Records en continua despatxant més còpies que de cap altre disc del seu catàleg i, a la col·lecció 33 1/3 de biografies de discos, el llibre dedicat a aquest àlbum és, de forma miraculosa, el més venut de tots, per davant de Beatles, Kinks, Stones, Smiths, Led Zeppelin i The Velvet Underground. L’anima i arquitecte intel·lectual que hi ha darrera d’aquesta banda d’Athens, Georgia, fundada al voltant del llegendari col·lectiu de músics locals Elephant Six, és Jeff Mangum, ara desaparegut completament de l’escena i que en aquest article s’atreveixen a etiquetar com el Salinger de l’indie rock. Durant un temps jo m’hi vaig obsessionar amb aquesta banda, i en guardava les esporàdiques ressenyes i pocs articles que trobava a Internet. Fa dos anys, quan ni encara tenia el costum d’escriure que tinc ara, una força interior em va impulsar a intentar-ho i vaig omplir dues quartilles empés per la intensitat d'aquella petita obra mestra. Les seves lletres em semblaven autèntica poesia. Què pot tenir un disc per generar tan rebombori? Només qui s’hi acosti tastarà la glòria d’un dels autèntics grans àlbums de la nostra generació.

Ara ja comença a fer temps que no m’acosto a un club a veure un concert. Els meus horaris entre setmana em deixen baldat i amb poques ganes de sortir de casa i anar fins a Barcelona i tornar. Com us explicava fa una setmana, si hi ha un disc que m’ha subjugat darrerament és el Civilians de Joe Henry. Doncs bé, resulta que estava assabentat que venia a actuar a la Sala Apolo, i haig de reconèixer que en el meu interior alguna cosa em burxava a anar-hi, amb la certesa que podia ser un d’aquells concerts que es recorden tota la vida. Finalment, però, no hi vaig acudir, i la crítica de Luís Hidalgo al País és tan formidable que, mentre la llegia, la ràbia em rosegava i no sabeu de quina manera. Una autèntica llàstima, una oportunitat perduda. Només em veig capaç de recuperar-me'n si finalment es compleix el que s'anuncia aquí , la possible gira de Tom Waits per Europa aquest estiu.

Demà toquen a Lleida, en concert únic a Espanya, Fairport Convention la mítica banda britànica de folk-rock psicodèlic de finals dels 60 i començaments dels 70. Espero parlar-ne la setmana vinent. Un dels punts de venda és aquesta fantàstica botiga, segell i distribuïdor discogràfic local de nom Guerssen, que farà les delícies dels que cerquen rareses.

I acabo amb una trivialitat. Ha mort Paul Cole, l’home que apareix badant a la vorera dreta de la cèlebre portada del disc Abbey Road dels Beatles.

The Psychedelic Furs, Pretty in Pink BSO: Pretty in Pink
The Smiths, Hatful of Hollow: Please, Please, Please, Let Me Get What I Want
The Smiths, This Charming Man 7’’: This Charming Man
Felt, Penelope Tree 7’’: Penelope Tree
The Sound, Shock of Daylight & Heads and Hearts: Total Recall
The Wild Swans, The Revolutionary Spirit 7’’: The Revolutionary Spirit
Neutral Milk Hotel, In the Aeroplane Over the Sea: In the Aeroplane Over the Sea, Holland 1945, Ghost & Two-Headed Boy Pt.Two
Tom Waits, Closing Time: Grapefruit Moon
Tom Waits, Real Gone: Trampled Rose
The Beatles, Abbey Road: tota la cara 2