Pleasantville - Gary Ross [1998]

Normalment de la combinació nits d’insomni i televisió no en pot sortir res de bò, i tot i que fa temps que dormo la mar de bé, precisament aquest cap de setmana passat, la combinació en qüestió em va portar una agradable sorpresa de nom ‘Pleasantville’.
Sorprenement, aquella pel.lícula que començava penosament com qualsevol comèdia juvenil dels vuitanta –he de reconéixer que no vaig poder deixar de pensar en ‘Regreso al futuro’ o ‘Matinee’ els quinze primers minuts de metratge-, evolucionava cap a la comèdia fantàstica, amb moments molt intel.ligents, i posteriorment agafava uns tocs dramàtics que em van acabar desvetllant –ara si, definitivamant- deixant-me amb una màgica sensació al cos durant molta estona com només ‘Eduardo Manostijeras’ havia aconseguit abans. Tot i que és veritat que el final decau quan, inevitablement, tant a l’actor com a l’espectador se l’ha de fer tornar a la realitat amb una sensibleria innecessaria, és innegable que durant el seu recorregut ha aconseguit endinsar-te, amb molta solvència, per uns camins de difícil recorregut per qualsevol director.
I es que la pel.lícula té moltíssimes lectures. Tal com Woody Allen ja va fer amb ‘la Rosa púrpura del Cairo’, el protagonista del conte, que apaga les seves frustracions amb el vell serial en blanc i negre que dóna el nom a la pel.lícula, acabarà creuant la frontera del que és real i del que és ficció. Allò que sembla començar com un homenatge a les velles telesèries evoluciona cap una crítica a la intolerancia, al racisme i es converteix en un cant als sentits i a la llibertat d'expressió (en el més ampli dels significats) gràcies a uns efectes especials –brillants per la seva sencillesa i simbolisme- que ens permeten navegar per un món en blanc i negre que a poc a poc es va tenyint de color, aconseguint moments d’una bellesa plàstica innegable. La pel.lícula també funciona com a crítica al masclisme i a la violència de gènere, en alguns moments desde la comicitat més bàsica però també amb alguna de les millors escenes que recordo, com la del fill maquillant la seva mare "de color", d'una tristor alarmant.
Gary Ross va rodar la pel.lícula l’any 1998 i va rebre 3 nominacios als oscars i tot i que n’havia sentit a parlar sovint mai li havia donat importància. Tampoc vull vendre la moto a ningú, bé és cert, tal com he dit, que el film patina en algun moment i alguna de les múltiples lectures podrà molestar a més d'un, però si algun dia et ve de gust una bona comèdia amb crítica social inclosa, no ho dubtis, potser aconseguirà sorprendre’t com a mi.