Sleeveface

Sleeveface.com, o una de les pàgines més curioses i que més visito darrerament. El concepte és ben senzill, tria una portada de disc i expandeix-la cap a la teva realitat. En trobareu desenes, la majoria de fans amagats darrere els rostres dels seus idols, algunes amb resultats realment curiosos. Jo ja tinc ganes de fer-ne una.

Dels blogs: Blue Note

Al blog de La Escuela Moderna, que també és el nom del fanzine homònim que dirigeix (o codirigeix) Kiko Amat, últimament hi han aparegut una sèrie de posts molt sucosos, que enceta el titulat Record Collectors are people too, consistents en entrevistes a col·leccionistes de discos. De vinils, és clar.

A banda de descobrir (grata sorpresa) que la majoria d'ells els tenen endreçats (o desendreçats) segons l'estil musical i no pas per ordre alfabètic, quan se'ls demana quin és el seu artwork preferit veig que molts d'ells responen que les portades del catàleg de Blue Note, sobretot aquelles en què va intervenir el dissenyador gràfic Reid Miles, sovint en col·laboració amb el fotògraf Francis Wolff, o altres artistes com Andy Warhol, de qui en aquest antic post ja vam lloar la seva col·laboració en la doble caràtula del disc Blue Lights, del guitarrista Kenny Burrell.


De tots els interviuats, amb qui coincideixo més en aquest punt és amb Juan Vicente, que a la reiterada pregunta del blogger "¿Artwork y portadas favoritas?" ell respón:

"Buena parte del trabajo de Reid Miles para el sello Blue Note, algunas de las portadas de Impressions en Curtom, Roy Hargrove en sus últimos discos para Verve, también las de Five Corners Quintet en el sello finlandes Ricky-Tic, el artwork de Emek para el ultimo disco y gira de Erykah Badu, las ilustraciones de Rick Griffin en los primeros discos de Grateful Dead (uno de mis tatoos está basado en una obra suya) pero su tuviera que elegir una seria sin dudar la maravilla de Ernie Barnes para el I Want You de Marvin Gaye, soul estético en estado puro."

Només una cosa m'ha estranyat, que cap col·leccionista no hagi esmentat els fabulosos vinils d'Impulse!. Solament Will Bourton parla de la portada d'Alfie, de Sonny Rollins. En canvi, observar tota la renglera d'àlbums afilerats d'aquesta discogràfica, amb el seu característic logo i els colors negre i taronja, és un dels meus plaers estètics particulars. Fins i tot, recordo que en una peli antiga hi havia una escena en què la càmera s'hi demorava uns instants amb parsimònia. M'agradaria saber de quin film es tractava.


En aquests petits qüestionaris també es demana opinió sobre altres trivialitats musicals, com les últimes adquisicions o les botigues preferides. La tria gràfica que he fet per Newton Town és de la meva col·lecció de Blue Notes. Embotits en algun lloc haig de tenir dos catàlegs gegants amb una selecció de portades a tamany original. Les fotos, però, han sortit d'aquesta fabulosa, escrupulosa i exhaustiva pàgina de nipona laboriositat.

Dels blogs: Cleaning the vinyl

Transcric sense traduir els dos comentaris que el blog de música folk Time Has Told Me ha rebut en un post en què un dels seus membres escrivia que havia començat a digitalitzar la seva col·lecció de vinils i demanava consells sobre software per netejar el so o ensenyaments per arranjar correctament les cobertes dels discs. La informació és detalladíssima.

"When recording (or just playing) vinyl, I always have the surface of the record wet. A drop or two of liquid detergent in 500ml of water is usually sufficient dilution. Keep it in a plastic bottle next to your turntable, put a few drops on the record and smear it across the surface. Any static electricity will be completely eliminated and other surface clicks will often be significantly reduced. If the record is very dirty, the solution will soften the dirt, causing it to build up on the needle (stylus). Clean the needle and try a second time if necessary".

"We clean all LP's before ripping them with denatured (distilled) water and a few drops of detergent. We use a lint free cloth (this is important). Using toilet tissue or tissues from a box will leave more micro-filaments on the record surface than dirt it removes. The surface is washed with the lint free cloth in a circular motion following the grooves. When both sides have been really cleaned, the surface is washed off with plenty of denatured water and a small addition of alcohol (Isopropol), not more than 5% of the water volume. This helps evaporation.
Finally we spin the LP at 1800 RPM (yes 1800) clamped to the spindle of an old industrial fan motor with a specially made spindle clamp.
Its worth remembering that this could be a dangerous operation, never stand and watch it!! We've not had an LP explode YET, but take no chances.
This is better than pure air drying, which always leaves some smears on the surface.
Wet playing is NOT reccommended for quality copies.
Recording the LP requires the best turntable and arm/cartridge combination you can find. You need a really good phono amplifier with low hum before you even start to try to digitise it.
Digitising can be done with a good sound card that allows line input connections to be made to the phono amplifier. If your sound card supports 20 or 24 bit, use it, this will make subsequent de-clicking much easier. We work exclusively at 24 bits right up until the actual MP3 conversion.
We use an Edirol R09 digital recorder here, this provides a 24 bit wave file on an SD card which can be read straight into the PC digitally for editing.
Surface noise removal is by Cool edit (or Adobe audition) using a noise print from the lead-in of the LP (or inter track gap). Sound Forge, is used to re-draw out the major clicks.
Setting recording levels:
Important: Always play the LP first and set the sound (record) level so that it NEVER exceeds the -6dB mark on the VU, you can always raise a low recording digitally later, but once you overload a recording is ruined for ever. This is specially important as clicks will often be a lot louder than the peak music, if the click is clipped by overload it will be made longer and more noticable, also be harder to correctly draw out (remove).
Good luck..."

Dels blogs: High Fidelity

Tothom que hagi llegit el llibre original de Nick Hornby, n'hagi vist l'adaptació de Stephen Frears al cinema (o totes dues coses, com sol passar en aquest cas), li agradi la música o, dintre de les seves possibilitats, sigui col·leccionista de discos, sentirà pessigolles a l'estómac amb aquesta escena eliminada de la versió final de High Fidelity que he conegut gràcies al bloc San Free Bird 72.

Justament en un post de fa ben pocs dies ja en parlàvem, de col·leccions privades de vinils, i això és precisament del que també tracta aquesta part de la novel·la. La seqüència comença quan Rob es presenta a la mansió d'un barri bé de Chicago (Wood Green de Londres, a la novel·la) on l'està esperant la mestressa, que abans ja s'havia posat en contacte amb ell per mostrar-li uns singles que li podrien interessar. Quan entren a l'habitació, ell es queda absolutament bocabadat. Davant seu té tota una prestatgeria de vinils perfectament endreçats coronada per les còpies de 5 elapés, entre ells el Pet Sounds dels Beach Boys, The Psychedelic Sounds of the 13th Floor Elevators, el disc homònim de debut dels Moby Grape i el No Way Out dels Chocolate Watchband. A continuació, ella s'ajup i enretira un petit caixó que conté els senzills en qüestió, entre els que a simple vista es reconeixen edicions originals de Sun Records i el God Save the Queen dels Sex Pistols. A continuació, ell s'ho mira, remira, bada, ho repassa, sospira i li diu que és la millor col·lecció que mai ha vist però que només pot fer front a la compra d'una part molt petita del lot. Sorprenentment, però, ella li diu que per solament 50 dòlars pot ser tot seu. Tots dos saben que el valor és molt (moltíssim) més alt que això, però resulta que són del seu marit, que se n'ha anat a Jamaica (a la costa espanyola, al llibre) amb una adolescent amiga de la seva filla, i que encara ha tingut els pebrots de trucar per demanar-li que els posi a la venda i li enviï un xec amb el valor que en tregui menys un 10% en concepte de comissió.

A continuació, els dos personatges s'embarquen en una mena de subhasta d'ofertes i contraofertes en la qual ell no es mostra disposat a pagar un preu que no sigui el just a un altre col·leccionista, però ella tampoc no vol que el galifardeu del seu marit rebi més diners dels que costa el viatge de tornada. La negociació acaba amb un compromís pel qual ell paga 10$ per un single d'Otis Redding (n'oferia 100) i ella encara li regala el dels Sex Pistols. És el millor moment de tots, els ullets de la bellíssima Beverly D'Angelo quan li diu, "It's Free!".

Com sabem els que hem llegit la novel·la, el personatge de Rob potser no té ben definida una ètica o uns principis morals en allò referent a la seva relació amb les dones, però queda ben clar que sí que la té respecte a la seva condició de col·leccionista de discos. Només cal veure-li la botiga, o el mètode amb què organitza els discos a casa seva. L'escena, doncs, enfronta la integritat d'aquests principis de col·leccionista, que li impedeixen fer una cosa com aquesta a un col·lega, amb l'orgull d'una esposa que sent un profund despit amorós.

Què haguéssiu fet vosaltres? Perquè us feu una idea del que s'endú, el single d'Otis Redding és el You Left the Water Running, una raresa del seu catàleg que, segons allmusic, va ser enregistrat sense autorització i publicat pòstumament (i després ràpidament retirat) pel segell Stone Records. Però és que, segons aquesta pàgina, el God Save the Queen dels Sex Pistols és un dels 10 discos més cotitzats actualment ja que es tracta de l'edició del segell A&M, on només van durar unes setmanes perquè els van despatxar per brètols, i que mai no es va publicar. Van tenir temps, això sí, d'enregistrar-lo com a single de promoció amb previsió de treure'l en coincidència amb la celebració del Jubileu reial. Però això no va passar mai, i els pocs exemplars que existien es van repartir com a regal de comiat entre una dotzena d'executius de les oficines de la companyia a Londres quan van tancar a l'any 1998. Aquesta peça de col·leccionista atreu ofertes de, com a mínim, 20,000 dòlars.

El diàleg sencer es troba al capítol sisè del llibre, al que la cinta és molt fidel. Misteriosament, però, va quedar-ne fora. Aquest cop, per veure el vídeo haureu d'enllaçar fins a la pàgina de YouTube. Aviam què us sembla.

Dels blogs: The Jayhawks

Fa molts pocs dies, a Newton Town parlàvem de música indie i Lleida. Doncs bé, en ocasió de la reunió de la formació clàssica dels Jayhawks per a un concert únic a l'Azkena Rock Festival, l'univers bloc s'ha inundat d'elogis a aquesta banda de Minnesota i, en aquest en concret, el blocaire no només ensabona la banda com es mereix sinó que, a més, recorda com un dels seus cinc concerts més importants precisament el que ells van celebrar al petit Cotton Club de la capital de la Terra Ferma. Això va ser el 26 de octubre de l'any 2001. No puc evitar, doncs, repetir el que ja deia en aquell post de Camera Obscura, que no em sé estar d'aprofitar les poques ocasions que la vida em regala per parlar d'un concert a la meva terra d'una banda de prestigi internacional.

Jo ja n'he parlat en més d'una ocasió, dels Jayhawks, un grup que barreja com ningú el pop i el country. I, en un dels meus primers posts, potser el primer de tots i tot, a més a més celebrava el seu Tomorrow the Green Grass com un dels discos imprescindibles en la meva discoteca. Francament, és impossible no embadalir-se davant la tirallonga de meravelloses composicions de Mark Olson i Gary Louris, que les seves harmonies vocals converteixen en himnes exultants.

Les meves preferides potser són les tres més power-pop, Red’s song, See him on the street i Ten little kids, però és impossible no estimar amb totes les forces el tema amb què s'enceta l'àlbum, un dels més coneguts de tota la seva discografia i un crowd pleaser amb totes les de la llei, a banda de ser una de les obertures de disc més sublims que ara mateix pugui recordar. Si es confirma una gira i toquen a prop a casa vostra no deixeu d'anar-hi. I ara, pareu els rellotges, tanqueu els ulls i apugeu el volum...


The Jayhawks- Tomorrow the Green Grass - Blue

Dels blogs: Arriba l'estiu

Sisplau, llegiu el post titulat The Summer Sun del blog Boogie Woogie Flu i no em digueu que no us ha encantat el retrat, potser idealitzat però estic segur que en part també real, d'aquestes escenes tant familiars a l'estiu que nosaltres coneixem pels llibres i les pel·lícules. No, no em pot estar enganyant, el Ted Barron que signa la crònica xafagosa i pesada, el que diu que amb l'ascens de les temperatures la violència puja a la superfície i surt al carrer, el Ted Barron que explica que tot i el descens de morts violentes cada any l'estiu s'enceta amb algun assassinat sense sentit, sí, aquest Tal Ted Barron ho ha d'haver viscut tot això, de totes totes ha d'haver passat a prop de casa seva. I no, no ho pot haver vist només a les pelis de Spike Lee o d'Elia Kazan.

Us deixo amb una altra imatge, però, la de la canalla jugant al carrer amb les sortides d'aigua, que també il·lustra molt bé l'estació que avui comença, mentre de fons el quintet de Miles Davis interpreta un tema que du el nom amb què es coneixen aquests nens, Water Babies.


boomp3.com

Dels blogs: Un glop de blog

Us deixo la mostra d'un parell de blogs que em sembla que mereixen ser destacats. Del primer en vaig saber per primer cop a La Vanguardia. Es tracta d' Un glop de blog, del dibuixant i animador Susipop. Jo no en sé res de la part tècnica de l'ofici de ninotaire, però ell diu que fa les seves il·lustracions directament amb retolador negre, per mandra perquè és el mètode més ràpid, i que l'ordinador només el fa servir per acabar de retocar els dibuixos o per fer animació. Tot i que, efectivament, amb la màquina sembla que hi té una relació difícil, no en nega la seva utilitat com a eina de treball. Afirma que dibuixa sense pensar el que està fent, que moltes il·lustracions són aïllades, com les de la petita exposició que segueix a continuació, però que també ha fet alguns videoclips i animacions per a sèries de dibuixos animats. Visiteu les vinyetes, gags, jocs visuals o digueu-li com vulgueu que hi té penjats, a banda de les recomanacions de còmics, cinema, música i llibres que li agraden.

Un dels comentaris a Un glop de blog em porta a aquesta altra bitàcola, L'altra meitat, la de l'autoanomenat Caçador d'instant, que hi publica il·lustracions i imatges, aquestes últimes sense dir si són seves o són peces capturades, però on hi trobo aquest formidable exemple d'art al carrer.