Discos ocultos | English Settlement

XTC * English Settlement * 1981 * Virgin * Pop

Fueron uno de los grupos mas aclamados de la new wave, incluso del punk, y no eran ni lo uno ni lo otro, lo que ocurre es que coincidieron con las premisas de urgencia que tenían estos dos sonidos. Andy Partridge y Colin Moulding eran unos John Lennon y Paul McCartney del punk, sus influencias derivaban del beat y la psicodelia de los 60 y este disco es una clara referencia de ello, un LP doble que supone su quinto trabajo y en que se escapan de los prototipos de la Nueva ola que les habían salpicado, desde el comienzo, con la atmosférica y psicodélica "Runaways" hasta los recuerdos a los Hollies, a los Beatles y a los Who en "Ball and Chain", que parece un cóctel de todos ellos. Un disco de pop añejo que, como en aquellos años se vuelve a recuperar el pasado, acaba sonando moderno y efectivo, con tremendos singles como "Senses Working Overtime" y "Fly on the Wall", con la característica voz de Andy y sus histrionismos. Ellos trataron de generar su propio estilo, algo que les acabó definiendo como una de las bandas más distintivas de la época, corroborado en un album demoledor como éste, con guiños constantes al ácido pop britanico de dos décadas antes -"Jason & The Argonauts", "No Thugs In Our House", "Melt the Guns"- o al nervio del presente -"Yatch Dance", "Down in the Cockpit", "Leisure"- y alguna excentricidad -"It's Nearly Africa"-. Dificilmente ubicables en las tendencias que se movían por el Reino Unido en aquellos años en los que todo se recomponía y se destrozaba con rapidez.

Conexiones: The Soft Boys, Squeeze, Elvis Costello, Magazine

+ info
http://clippernolan.wordpress.com/2008/04/21/xtc-english-settlement-album-cover-with-aerial-photo/

Discos ocultos | Begin

The Millennium * Begin * 1968 * Columbia * Pop/Psicodelia

Uno de los mas grandes tratados de pop californiano con gotas de psicodelia hermosa y vehemente, un disco por el que vale la colección de una vida. A la altura de un Pet Sounds, con el que comparte intereses de concepto, de armonías y de lujuria creativa. Es increíble pensar ahora cómo este LP fue únicamente pasto de coleccionistas, cómo no ha servido de emblema de la música de la baja California, porque el capricho del tiempo le dará la razón treinta años después. Pocas veces se han dado cita en un mismo grupo personalidades tan geniales y diferentes como las de Curt Boettcher, Sandy Salisbury, Joe Stec y Lee Mallroy, todos ellos lumbreras de Los Angeles en el mejor momento de la ciudad, con amistades compartidas con Terry Melcher y Gary Usher -Brian Wilson de por medio-. Arreglos intrincados, dulces y efervescentes junto a emocionales construcciones melódicas dan luz a Millennium, que nacieron como The Ballroom y acabaron como Sagittarius y que se definían como "una forma de folk progresivo". Llegar a tan alto grado de perfección en una sola obra se da muy pocas veces en cualquier tipo de arte y este disco es una muestra de lo injusta que es la historia, basta decir que hasta los supuestos segundones de la banda componían con delicioso gusto -Mike Fennelly y Doug Rodhes-. Ni una sola canción está de sobra en el único disco que publicaron, pero por destacar ahí están "I Just Want to Be Your Friend", "To Claudia on Thursday" o "The Island". Uno de los mejores hallazgos que puedes descubrir en este libro.

Conexiones: The Beach Boys, The Association, The Beatles, Free Design

+ info
http://www.musicangle.com/album.php?id=750
http://www.sundazed.com/product_info.php?products_id=989
http://mza-acid.blogspot.com/2008/04/millennium-1968-begin.html
http://rateyourmusic.com/release/album/the_millennium/begin/
http://www.ready-steady-go.org.uk/millennium.html
http://www.ready-steady-go.org.uk/sunshine_pop.html
http://www.allmusic.com/cg/amg.dll?p=amg&sql=10:d9fyxqw5ld6e
http://www.geocities.com/Hollywood/3218/

Discos ocultos

Sota aquest epígraf encetem una nova categoria de posts de contingut musical a Newton Town, aquest cop inspirats en el llibre de Juan Vitoria amb aquest mateix títol, publicat per Avantpress Edicions de València l'any 2005. El seu subtítol és 350 obras maestras de la música contemporánea por descubrir i en cada post acompanyarem el text que signa l'autor amb un enllaç al disc seleccionat. Amb això ens proposem dos objectius. El primer, treure a la llum obres mestres de segona fila, del seient de darrera, digueu-ne com vulgueu. En definitiva, tresors perduts que no gaudeixen de prou exposició, encara que sovint sí que tenen un ampli reconeixement entre la gran base de connoisseurs de la música del nostre temps. I, en segon lloc, convidar-vos a que adquiriu un exemplar d'aquest llibre, que és una obra que us sorprendrà, us ensenyarà i estareu consultant contínuament.

No pretenem abastar tots 350 discs, només una selecció dels nostres favorits. D'aquí a uns dies el primer.

Gene Clark

Pel que fa a mi, a Newton Town enguany no hi ha llista dels millors del 2008. Si m'ho demaneu, us diré que, personalment, aquest any ha estat, sense cap mena de dubte, el de la descoberta de Gene Clark, un artista que allmusic defineix, ras i curt, com "the greatest underrated singer/songwriter to emerge from the '60s rock explosion, and deserves to be mentioned in the same breath as Neil Young", que es diu ràpid. L'any fins i tot l'acabo havent acomplert la meva promesa d'anar comprant els seus discos a mesura que els trobava, i també havent satisfet el meu deute llargament ajornat d'escoltar com Déu mana tota la discografia dels Byrds, que ja tenia a la meva discoteca en les fabuloses reedicions de Columbia/Legacy. Cal dir, però, que en això últim he estat molt ben acompanyat pel llibre The Byrds. Más jóvenes que ayer, de Fernando López Chaurri, que recomano a tothom que vulgui conèixer aquesta memorable banda de Los Angeles.

En aquest post ni vull comentar la discografia de Gene Clark ni tampoc vull reproduir-ne la seva biografia, per a això ja hi ha pàgines que s'hi esforcen més laboriosament. A més, considero que la seva música és tan intensa que només entendria que es pogués consumir en la intimitat, mica en mica, assaborint-la lentament i amb dedicació. És molt difícil posar-ho en paraules, però noto que tothom que s'hi ha endinsat n'ha sortit enriquit d'alguna manera, la seva puresa ha fet prosperar els seus dies i, sobretot, han fet un nou company per aquest viatge que anomenem vida. Si més no, això és el que m'ha succeït a mi. Aquest post, doncs, no és per parlar ni de la seva vida ni de la seva música, en tot cas pretén ser una miscel·lània d'una part de l'obra mai escrita d'aquest compositor, guitarrista i cantant de Tipton, Missouri. En altres paraules, una selecció de composicions pròpies, o inspirades en ell, o pensades per a ell, que durant aquest any he anat trobant en discos d'altres intèrprets, totes elles executades amb la delicadesa que la seva persona demana.

Els primers són Velvet Crush, que al seu segon àlbum, Teenage Symphonies to God, de l'any 1994, van versionar Why Not Your Baby, una de les covers més honestes d'una composició de Gene Clark que jo hagi sentit mai. Si fins i tot Paul Chastain afecta la seva veu perquè s'acosti a la calidesa que desprèn la del seu compositor! Originalment, el tema es va incloure en el primer disc del duet Dillard & Clark, titulat The Fantastic Expedition of Dillard & Clark, que Gene Clark va enregistrar al costat del banjoista i guitarrista Doug Dillard i que va sortir publicat l'any 1968. Els que hi entenen diuen que és un dels discos bàsics de country-rock, tot i que potser es fa una mica costa amunt en els moments d'estil més bluegrass, que fan que el disc costi al començament, però que per això mateix al final te l'acabes apreciant encara més. En la meva edició, aquest cedé el van treure acompanyat del segon i últim àlbum que aquest duet va publicar només un any després, Through the Morning, Through the Night.

El segon disc que he triat és una altra obra de finals dels seixanta, però aquest cop força supèrflua, irrellevant gairebé diria, perquè sospito que es va pensar simplement per plaure el públic que aleshores demanava folk-rock. El disc és una fotocòpia descarada de l'estil Byrds (harmonies i guitarra Rickenbacker de 12 cordes) però sense la imaginació ni la intensitat d'aquests. Es tracta de l'àlbum homònim dels Rose Garden, l'únic que van treure. En tot el disc només hi ha un tema original i, de les nou versions, dues són composicions inèdites que Gene Clark va escriure pels Byrds però que no es van arribar a publicar mai, Till Today i Long Time. Aleshores eren repertori desconegut, però ara ja no ho són perquè es poden trobar en alguna compilació recent d'aquesta banda.

Com els Byrds, The Long Ryders també eren de Los Angeles, però de començaments dels anys 80 i, com The Rose Garden, tampoc no amagaven que aquells eren una de les seves grans influències musicals (a banda d'altres grups de la zona com els Buffalo Springfield). The Long Ryders però, van ser un grup amb molt suc. Per començar, van ser una de les bandes que, a meitats de la dècada dels 80, van tornar a posar el country-rock de nou en circulació i en van tornar a fer un gènere creïble, és a dir, van tornar-li el llustre que havia tingut abans que grups de caire més comercial com els Eagles el deslluïssin. Native Sons és el seu primer disc i, tot i que no inclou cap composició original de Gene Clark, Ivory Tower podria ser-ne ben bé una. De fet, ell hi canta i, com diu el blog C-60 Low Noise, "[it] remains the greatest song the Byrds never wrote". Hi estic d'acord. I també que és un dels tributs més sincers que mai s'han fet al so de la banda capitanejada per Roger McGuinn. Un altre blog favorit meu, The Rising Storm, diu això altre d'Ivory Tower, "[it] ended up being one of the great lost 80s tracks, downbeat and moody, sounding like a really terrific fusion of mid 60s Byrds and the early 70s solo work of Gene Clark". No cal que hi afegeixi res mes, doncs.

També de Los Angeles, també de la dècada dels 80, i també de l'escena musical local que ha passat a la història amb el nom de Paisley Underground. També tot això són The Three O'Clock, de qui rescatem el seu primer EP sota aquest nom (fins aleshores s'havien dit The Salvation Army), titulat Baroque Hoedown, que ara es troba en un cedé doble juntament amb el seu primer llarga durada, Sixteen Tambourines. En l'edició francesa, el seu disc de debut incloïa una cover de la que possiblement és la composició més coneguda de Gene Clark, I'll Feel A Whole Lot Better, que va ser cara B del segon single dels Byrds, que com a tema principal portava una composició de Dylan, All I Really Want to Do. La versió és superba, tot i que jo cada vegada que sento aquesta peça no puc evitar pensar en La Granja, la primera banda jingle jangle que vaig sentir a la meva vida.

El cinquè tema que he seleccionat és una curiositat curiosa, si em permeteu l'expressió. De fet, és un altre d'aquells discs que no passaran a la història però amb una història graciosa darrera seu. Es diu Happens i és l'únic àlbum publicat per David Hemmings, l'actor que un any abans havia protagonitzat un dels films més iconogràfics de la cultura pop dels anys 60, Blow Up, de Michelangelo Antonioni, i que un any després encara en protagonitzaria un altre, Barbarella, de Roger Vadim. Aprofitant la seva posició momentània d'estrella del cel·luloide, va poder enregistrar tot un disc acompanyat per dos membres dels Byrds, el guitarrista Roger McGuinn i el baixista Chris Hillman. Van gravar nou temes i es va publicar l'any 1967. El disc s'enceta amb una composició que Gene Clark va escriure justament pels Byrds, Back Street Mirror, inèdita fins aleshores, i que aquí s'aprofita amb la veu de l'actor superposada damunt de l'enregistrament original.

The Textones és una altra banda de Los Angeles, però aquest cop amb la peculiaritat que originàriament va ser fundada per dues dones, Carla Olson i Kathy Valentine, totes dues provinents d'Austin, Texas, però que van anar a raure a la ciutat californiana coincidint amb l'explosió de bandes i clubs que va patir Los Angeles a començaments dels 80. Kathy Valentine es va incorporar molt aviat a The Go-Go's i Carla Olson és va convertir en líder única del grup, que també es coneixia com Carla Olson & The Textones. Amb aquest nom van debutar amb l'àlbum Midnight Mission, de 1984, en què hi van col·laborar Gene Clark, que feia cors, i Ry Cooder. A la compilació titulada Through the Canyon, però, publicada per Rhino Records l'any 1989, hi ha una composició de Gene Clark titulada Day for Night en què ell porta la veu cantant i toca la guitarra solista, o sigui que d'alguna manera els Textones li fan de banda d'acompanyament. Posteriorment, Carla i Gene van formar el duet Gene Clark & Carla Olson i fins i tot van treure un disc plegats, So Rebellious a Lover. Enregistrada l'any 1985, Day for Night és la interpretació més tardana de Gene Clark de totes les que hem seleccionat aquí.

I acabem amb una de les grans bandes de pop i power-pop dels últims anys, els Teenage Fanclub, que tant deuen als Byrds en general i a Gene Clark en particular. Ells són un dels meus grups favorits i sempre que puc jo els reivindico. En rescato un àlbum que no es troba pas entre els meus preferits, Thirteen, publicat l'any 1993 entre les seves dues obres mestres, Bandwagonesque i Grand Prix. El disc acaba amb una llarguíssima composició, amb una coda inicial instrumental inclosa, titulada precisament Gene Clark. L'autor n'és Gerard Love, baixista de la banda, i la lletra diu: "[...]All the seeds you sow/are just looking for a space to grow/So sleep, sleep and lay your white body down/So sleep, sleep and lay your white body down/No matter what you do it all returns to you/No matter what you say you'll hear it all someday[...]".

Un emocionant homenatge final dels Teenage Fanclub a un artista que durant aquests dotze mesos jo he escoltat amb, perquè no, sí, amb emoció, i que em serveix per cloure aquest post de celebració a Gene Clark. Crec que hi pensaré durant molt de temps en què el 2008 va ser l'any en què kowalsky me'l va fer conèixer (gràcies!). Per tot això penjo aquest post a Newton Town en memòria seva l'últim minut de l'últim dia d'aquest 2008. Feliç any 9.

----------------------------------------

Versión en español (enlaces en el original)

Por lo que a mi se refiere, en Newton Town este año no hay lista de los mejores del 2008. Pídanmelo y les diré que este año fue sin duda el del descubrimiento de Gene Clark, un artista que allmusic define como "the greatest underrated singer / songwriter to emerge from the'60s rock explosion, and deserves to be mentioned in the same breath as Neil Young". ¿Tajante, no? También termino este 2008 habiendo cumplido mi promesa de ir comprando sus discos a medida que los iba encontrando, y habiendo satisfecho también mi deuda largamente aplazado de escuchar como Dios manda toda la discografía de los Byrds, que ya tenía en mi discoteca en las fabulosas reediciones de Columbia/Legacy. Es justo reconocer que en esto último he estado muy bien acompañado por el libro "The Byrds. Más jóvenes que ayer", de Fernando López Chaurri, que recomiendo a todos aquellos que quieran conocer en profundidad esta memorable banda de Los Ángeles.

En este post no quiero comentar la discografía de Gene Clark ni tampoco quiero reproducir su biografía, para eso ya existen otros sitios. Además, su música es tan intensa que yo sólo entiendo que pueda consumirse en la intimidad, poco a poco, saboreándola lentamente y con dedicación. Es muy difícil ponerlo en palabras, pero creo que no me equivoco si digo que todos los que se han adentrado en ella han salido de alguna manera enriquecidos, su pureza ha hecho prosperar sus días y, sobre todo, han hecho un nuevo compañero para este viaje que llamamos vida. Al menos, eso es lo que me sucedió a mí. Este post, pues, no es para hablar ni de su vida ni de su música, solo pretende ser una miscelánea de una parte de la obra nunca escrita de este compositor, guitarrista y cantante de Tipton, Missouri. En otras palabras, una selección de composiciones propias, inspiradas en él, o pensadas para él, que durante este año he ido encontrando en discos de otros intérpretes. Eso sí, todas ellas ejecutadas con la delicadeza que su persona requiere.

Los primeros son Velvet Crush, que en su segundo álbum, Teenage Symphonies to God, del año 1994, versionaron Why Not Your Baby, una de las covers más honestas de una composición de Gene Clark que yo haya escuchado nunca. ¡Si incluso Paul Chastain afecta su voz para que se acerque a la calidez que desprende la de su compositor! Originalmente, el tema se incluyó en el primer disco del dúo Dillard & Clark, titulado The Fantastic Expedition of Dillard & Clark, que Gene Clark gravó junto al banjoista y guitarrista Doug Dillard y que salió publicado el año 1968. Los entendidos dicen que es uno de los discos básicos de country-rock, aunque personalmente se me hizo un poco cuesta arriba en los momentos en que el estilo se torna más bluegrass. Esto hace que el disco cueste un poco al principio, aunque precisamente por ello al final acabas apreciándotelo un poco más. En mi edición, este cedé va acompañado del segundo y último álbum que este dúo publicó sólo un año después, Through the Morning, Through the Night.

El segundo disco que he elegido es otra obra de finales de los sesenta, aunque esta vez bastante superflua, irrelevante casi diría, porque sospecho que se pensó simplemente para agradar al público que entonces pedía folk-rock. El disco es una fotocopia descarada del estilo Byrds (armonías y guitarra Rickenbacker de 12 cuerdas) pero sin la imaginación ni la intensidad de éstos. Se trata del álbum homónimo de los Rose Garden, y el único que sacaron. En todo el disco sólo hay un tema original y, de las nueve versiones, dos (Till Today y Long Time) son composiciones inéditas que Gene Clark escribió en su día para los Byrds pero que éstos nunca llegaron a publicar. Actualmente, pueden encontrarse en alguna recopilación de inéditos.

Como los Byrds, The Long Ryders también eran de Los Ángeles, pero de principios de los años 80 y, como The Rose Garden, tampoco escondían que aquellos eran una de sus grandes influencias musicales (además de otros grupos de la zona como los Buffalo Springfield). A diferencia de The Rose Garden, sin embargo, los Long Ryders fueron un grupo con mucho jugo. Para empezar, fueron una de las bandas que, a mediados de la década de los 80, volvieron a poner el country-rock de nuevo en circulación y volvieron a hacer de él un género creíble, es decir, que volvía a tener el relumbrón que había tenido antes que grupos de carácter más comercial como los Eagles lo deslucieran. Native Sons es su primer disco y, aunque no incluye ninguna composición original de Gene Clark, Ivory Tower podría serlo perfectamente. De hecho, él canta y, como dice el blog C-60 Low Noise, "[it] remains the greatest song the Byrds never wrote". Estoy de acuerdo. Y también que es uno de los tributos más sinceros que nunca se han hecho al sonido de la banda capitaneada por Roger McGuinn. Otro blog favorito mío, The Rising Storm, dice esto otro de Ivory Tower, "[it] ended up being one of the great lost 80s tracks, downbeat and moody, sounding like a really terrific fusion of mid 60s Byrds and the early 70s solo work of Gene Clark”. ¿Es necesario que añada algo más?

También de Los Ángeles, también de la década de los 80, y también de la escena musical local que pasó a la historia con el nombre de Paisley Underground. Todo esto fueron también The Three O'clock, de quienes rescato su primer EP bajo este nombre (hasta entonces se habían llamado The Salvation Army), titulado Baroque Hoedown, que ahora se encuentra en un cedé doble junto con su primer larga duración, Sixteen Tambourines. En la edición francesa, su disco de debut incluía una cover de la que posiblemente es la composición más conocida de Gene Clark, I'll Feel A Whole Lot Better, que fue cara B del segundo single de los Byrds, que como tema principal llevaba una composición de Dylan, All I Really Want to Do. La versión es soberbia, aunque cada vez que yo oigo esta pieza no puedo evitar pensar en La Granja, la primera banda jingle jangle que oí en mi vida.

El quinto tema que he seleccionado es una curiosidad curiosa, si se me permite la expresión. De hecho, es otro de aquellos discos que no pasarán a la historia pero que esconden una historia graciosa detrás de él. Se llama Happens y es el único álbum publicado por David Hemming, el actor que un año antes había protagonizado uno de los films más iconográficos de la cultura pop de los años 60, Blow Up, de Michelangelo Antonioni, y que un año después aún iba a protagonizar otro, Barbarella, de Roger Vadim. Aprovechando su posición momentánea de estrella del celuloide, pudo grabar un disco acompañado por dos miembros de los Byrds, el guitarrista Roger McGuinn y el bajista Chris Hillman. Grabaron nueve temas y se publicó en 1967. El disco se inicia con una composición que Gene Clark precisamente escribió para los Byrds, Back Street Mirror, inédita hasta entonces, y que aquí se aprovecha con la voz del actor superpuesta encima de la grabación original.

The Textones es otra banda de Los Ángeles, pero esta vez con la peculiaridad que originariamente fue fundada por dos mujeres, Carla Olson y Kathy Valentine, ambas provenientes de Austin, Texas, pero que fueron a parar a la ciudad californiana coincidiendo con la explosión de bandas y clubes que sufrió Los Ángeles a principios de los 80. Kathy Valentine se incorporó en seguida a The Go-Go's y Carla Olson se convirtió en líder única del grupo, que también se conocía como Carla Olson & The Textones. Con este nombre debutaron en 1984 con el álbum Midnight Mission, en el que colaboraron Gene Clark, que hacía coros, y Ry Cooder. En la recopilación titulada Through the Canyon, sin embargo, publicada por Rhino Records en 1989, hay una composición de Gene Clark titulada Day for Night en la que él lleva la voz cantante y toca la guitarra solista, o sea que de alguna manera los Textones le hacen de banda de acompañamiento. Posteriormente, Carla y Gene formaron el dúo Gene Clark & Carla Olson e incluso sacaron un disco juntos, So Rebellious a Lover. Gravada el año 1985, Day for Night es la interpretación más tardía de Gene Clark de todas las que hemos seleccionado aquí.

Y acabamos con una de las grandes bandas de pop y power-pop de los últimos años, los Teenage Fanclub, que tanto deben a los Byrds en general y a Gene Clark en particular. De hecho, son uno de mis grupos favoritos y siempre que puedo los reivindico. De ellos rescato Thirteen, publicado en 1993, probablemente uno de sus álbumes menores, y que tampoco se encuentra entre mis preferidos ya que tuvo la mala fortuna de salir entre sus dos obras maestras, Bandwagonesque y Grand Prix. El disco termina con una larguísima composición, con coda instrumental incluida, titulada precisamente Gene Clark. El autor es Gerard Love, bajista de la banda, y la letra dice: "[...] All the seeds you sow / are just looking for a space to grow / So sleep, sleep and lay your white body down / So sleep, sleep and lay your white body down / No matter what you do it all returns to you / No matter what you say you'll hear it all someday [...]".

Un emocionante homenaje final de los Teenage Fanclub a un artista que durante estos doce meses he escuchado con, porqué no decirlo, sí, con emoción, y que me sirve para cerrar este post de celebración a Gene Clark. Creo que durante mucho tiempo voy a estar pensando que el 2008 fue el año en que Kowalsky me lo dio a conocer (¡gracias!). Por todo ello cuelgo este post en su memoria el último minuto del último día de este 2008. Feliz año 9.

Històries exemplars: Paul Mawhinney

En un dels meus primers posts a Newton Town vaig parlar de la subhasta a ebay de la presumpta col·lecció privada de discos més gran de què es té coneixement en l'actualitat. S'estima que el seu valor real podria superar els 50 milions de dòlars i, tot i que de sortida el propietari solament en demanava 3, la notícia és que no només no ha trobat cap comprador sinó que no ha rebut cap oferta seriosa.

L'oferent d'aquest lot tan sucós és Paul Mawhinney, un agent comercial que va començar a col·leccionar discos com a hobby i que, amb els anys, ha acumulat més d'un milió d'àlbums i més d'un milió i mig de senzills, tots en vinil, entre ells algunes peces d'alt valor històric o rareses com un disc dels Stones del que es van editar algunes còpies però que no es va arribar a publicar mai. Només aquest últim està valorat entre 6 i 10.000 dòlars. El més frapant de tot, però, és que, en alguns casos, la seva és de les últimes còpies conegudes ja que, de tota la música publicada entre 1948 i 1966, només el 17% es troba disponible en CD. Com que les discogràfiques tampoc en guarden els masters, això vol dir que, si cap entitat pública o privada no se'n fa càrrec, una part important d'aquesta música es podria perdre per sempre més ja que no es pot aconseguir enlloc altre. Aquest episodi final d'arxiu definitiu em recorda les esgarrifoses últimes pàgines de la cèlebre novel·la de Ray Bradbury, Fahrenheit 451.

Tot això s'explica en aquest emocionant vídeo que penjo, la vida d'aquest col·leccionista de debò, que et trenca el cor amb aquesta obra d'amor a la música, i que quan va arribar als 150.000 discos va convertir la seva devoció en negoci, en forma de botiga, a Pittsburgh, on mai no venia la última còpia de cap disc. Record Rama va començar a liquidar les seves existències el mes de febrer d'enguany, i el passat 22 d'agost va tancar definitivament. La col·lecció ara té pagina web aquí.

I si en Tardà comencés a pensar en una marató?




Avui, per primer cop, en llegeixo alguna referència en un mitjà de casa nostra, a l'edició digital de La Vanguardia del dia 10 de setembre.

Estàs tocant la meva cançó

Fent el badoc per la xarxa llegeixo que els Monkees (un dels grups que he decidit redescobrir aquest estiu a més dels Hollies) mai no han estat nominats per ser admesos al Rock and Roll Hall of Fame. Sembla que Jann Wenner, editor de la revista musical Rolling Stone, que és qui té a les mans el vot decisori, hi manté una particular batalla en contra que ja dura més de quaranta anys, presumptament per un motiu tan discutible com que Peter Tork, Micky Dolenz, Davy Jones i Michael Nesmith no interpretaven personalment les cançons en els seus primers discos, justament els que els van aportar la majoria d'èxits. Com diu aquest bloc, és curiós que s'encaparri en una cosa així el mateix que omple les pàgines de la seva revista amb artistes totalment superflus que ni escriuen les seves cançons, ni toquen la seva música i que, en definitiva, se'ns presenten com una cosa que no són. El més greu, però, és la injustícia que es comet amb The Monkees, un grup amb un repertori de cançons pop tan perfectes, tants èxits merescuts, de tanta influència, i tants grans discos. A la inversa, seria com negar-li mèrits a un escriptor de cançons pel fet de no haver-les interpretat mai ell mateix, com Cole Porter, Irving Berlin o Richard Rodgers & Lorenz Hart, tres exemples de compositors clau del repertori de la música popular nord-americana del que han viscut generacions de cantants melòdics, com ara Frank Sinatra, un altre galifardeu que ni escrivia ni interpretava composicions pròpies. Va, home, va...

Com he dit, el judici moral de calibrar una obra musical (o una part, ja que a partir del tercer disc els Monkees ja tocaven els seus respectius instruments) en funció d'aquest sol element per mi és discutible. De tota manera, ells no van ser els únics a cometre el pecat de deixar en mans "dels millors músics d'estudi que podíem pagar" la interpretació del seu catàleg.

Els primers que vénen al cap són els Beach Boys, més concretament el disc Pet Sounds, la seva obra mestra de l'any 1966, per a l'enregistrament de la qual Brian Wilson va decidir prescindir del tot dels seus companys de grup a l'hora de planificar l'elapé, que com qui diu es van trobar pràcticament muntat, va tirar dels millors músics de sessió de Los Angeles, i només els va cridar al final perquè hi posessin les veus.

Al llibre Más jóvenes que ayer s'explica que per l'enregistrament dels seu llegendari primer single (Mr. Tambourine Man/I Knew I'd Want You) el productor dels Byrds va reclutar el cèlebre grup de músics de sessió de Los Angeles coneguts com The Wrecking Crew perquè posessin les seves habilitats musicals al servei del grup. Aquesta colla de músics apareix en incomptables discos d'aquella època i, curiosament, ells sí que formen part del Saló de la Fama. Tornant al disc, l'únic instrument interpretat per un membre dels Byrds que s'hi sent és la guitarra Rickenbacker de Jim McGuinn, a banda de la seva veu i les de Gene Clark i David Crosby. No cal ni dir que la cara A del single és el mateix tema que va escriure Bob Dylan, i la primera de les QUINZE versions que els Byrds van gravar de temes del geni de Minnesota al llarg de la seva carrera, una circumstància que mai no s'ha fet servir com a excusa per llevar mèrits a la discografia d'aquest grup.

I encara hi ha un quart grup d'aquell mateix temps que té cabuda en aquest post, els Love, i un altre dels grans àlbums del final de la dècada daurada de la música pop, el seu Forever Changes. He recollit diferents informacions de diferents fonts, i el que hi queda clar a totes elles és que en les sessions d'enregistrament d'almenys dos temes, Andmoreagain i The Daily Planet, només hi havia dos membres de la banda, Arthur Lee i Bryan MacLean, i que tots els altres es van substituir per músics de sessió de Los Angeles.

Ben mirat, l'autèntic protagonista d'aquest post és Hal Blaine, la figura que repeteix en tots els àlbums que hem anat esmentant. Ell era el bateria del Wrecking Crew, i un autèntic Unsung Hero de la música pop que, ell sí, té el seu lloc a la palestra del Rock and Roll Hall of Fame des del 6 de març de l'any 2000.

Honorables institucions

L'altre dia estava ocupant les hores amb un dels meus passatemps preferits, llegir les ressenyes i les llistes de favorits de clients i (sovint molt ben informats) maniàtics de la llibreria Amazon. A la pàgina corresponent al disc Bandwagonesque dels Teenage Fanclub llegeixo una frase que descriu perfectament una categoria molt especial de grup musical, la d'aquells que, com ells i com tants d'altres, tothom ja té assumit que són grans bandes però que, precisament per aquest motiu, en comptes de ser els protagonistes principals de la pel·lícula, simplement s'han convertit en venerables i reverenciades institucions, una mena d'actors secundaris que agraden a tothom, i tothom en parla, però que ningú ja no compra.

Que jo sàpiga, aquests escocesos encara estan en actiu, de fet fa un parell d'hiverns van venir al Primavera Club a interpretar íntegre el Bandwagonesque, precisament. També és l'àlbum amb què jo els vaig conèxer, i potser per això és el meu número ú, sobretot temes com The concept o Alcoholiday, encara que hagués pogut triar a l'atzar qualsevol dels quatre amb què es van retratar entre 1991 i 1997, que són un mareig de melodies i puresa interpretativa sublim.

Els Teenage Fanclub no amaguen en aquest disc les influències d'una altra institució, els Big Star. (També dels Byrds, però en aquest àlbum potser no és tant evident). Els Big Star jo els vaig conèixer d'una manera encantadora, quan l'endemà de veure els Wilco per primer cop, al Primavera Sound del 2004, dos dels seus integrants, John Stirratt i Pat Sansone, sota el nom de The Autumn Defense, van fer un concert preciós en una petita sala de Barcelona. Va ser realment emocionant veure'ls de tant a prop, interpretant temes propis i versions, poques hores després de la marabunta del Poble Espanyol. Els Big Star són el model de totes les bandes de melodies pop amb energia, i un altre grup que corre el perill de convertir-se en una vaca sagrada.


Uns altres que no podien faltar en aquesta mena d'acte de reivindicació de l'ofici de ser músic i compositor són els Television, una banda amb solament tres discos en estudi però amb una influència incalculable, i que encara perdura en alguns grups contemporanis nostres. El seu segon disc, Adventure, no té el renom de l'aclamat Marquee Moon, però si us agrada el rock de guitarres i les virgueries amb l'instrument no us el podeu pas perdre. Massa música pel seu temps. Inclassificable i avantguardista, però una lectura respectuosa del rocknroll. No van arribar al Billboard com Blondie, no van vendre milions com els Ramones, no van seduir la intelectualitat com els Talking Heads, pero musicalment els avantatjaven a tots.


Més grups de segona fila, o del seient de darrera, digue-ne com vulgueu. Sovint, noms idolatrats per altres músics però amb no tanta requesta entre el públic, com els fenomenals The Kinks, veritables artesans de melodies que van tenir la mala sort de coincidir en el temps i als charts amb els Beatles, però amb un repertori que és autèntica orfebreria pop i rock al servei del poble. Pocs plaers són tan econòmics i tan perdurables com escoltar un tema qualsevol del seu disc Something Else, per exemple. I em sembla que aviat en tornarem a sentir parlar de The Kinks en aquesta pàgina.


I per acabar, algunes bandes més encara, reverenciades, amb pedigrí, amb prestigi i tot el que volgueu, però amb el perill que ningú no se les escolti prou. Com Traffic, el grup de Dave Mason, Chris Wood, Steve Winwood i Jim Capaldi. O com dues bandes que ja han visitat Newton Town recentment però que tornem a rebre amb els braços oberts, The Go-Betweens i XTC que, com tots els altres noms, estan associats a una immensa minoria de públic que no entén qui pot haver fabulat perquè tots ells no hagin venut milions de discos i ara estiguin agonitzant... d'èxit.

Unsung heroes

Unsung Hero, from Wiktionary, "One who does great deeds but receives little or no recognition for them."

Els protagonistes del post d'aquesta setmana són quatre guitarristes genuïnament virgueros, d'aquells que s'escapen de la rutina del típic solo que enfarfega. Creieu-me, no són vulgars Guitar Heroes d'exposició amb posat de mascle que només pensen en la galeria; no, ells són autèntics artistes que saben què han de fer per embellir un tema i convertir-lo en un clàssic. I avui en parlarem d'uns quants, de clàssics; però, per un cop, intentant concentrar-nos en l'instrument de l'acompanyant i no pas en el vocalista. Tot i que no podem dir que cap dels quatre siguin precisament uns desconeguts, i que tots ells han intervingut en algunes de les sessions més importants de la història del soul, el blues i el rock, malauradament massa sovint han passat desapercebuts precisament per això, perquè toquen al costat de veus solistes d'enorme prestigi en peces que ja són estàndards del nostre temps que hem sentit desenes de vegades. Avui doncs, simplement es tracta de trobar petroli, musicalment parlant, en terrenys ja explorats.

El primer és Steve Cropper, que va intervenir en alguns dels enregistraments més selectes del llegendari segell de Southern Soul Stax Records i, amb tota seguretat, ha estat un dels millors guitarristes de música soul de tots els temps. Com a membre dels Booker T. & the MG's, l'immaculat grup de músics de sessió dels estudis d'aquella companyia de Memphis, el seu nom figura en la majoria d'enregistraments d'Otis Redding. Els temes que hem seleccionat són exemples majúsculs del seu estil aparentment tant simple i de la seva facilitat en triar les notes que posin els fonaments a aquest groove tant encomanadís que és indissociable a la música soul. A (Sittin' On) The Dock of the Bay, co-composició d'Otis Redding i Steve Cropper, el so de les gavines surt de la seva guitarra. Try A Little Tenderness i l'abrasador tema d'Eddie Floyd són d'un any abans, el 1966, i estan gravats amb a penes dos mesos de diferència amb un altre músic important a l'estudi, Isaac Hayes al piano, que temps després ajudaria a ressuscitar econòmicament el segell Stax gràcies a l'èxit comercial de la seva banda sonora per la pel·lícula Shaft.

boomp3.com

Del soul de Memphis passem al blues de Chicago, i per il·lustrar-lo també hem seleccionat unes de les sessions més canòniques d'un dels grans mestres del gènere, Howlin' Wolf. Tot i que ell era guitarrista, i fins i tot es diu que a la dècada dels 30 se'l va veure tocant una de les primeres guitarres elèctriques del delta del Mississipí, quan vint anys després va viatjar a Chicago es va associar amb Hubert Sumlin, que acabaria sent un dels seus col·laboradors més fidels i protagonista d'algunes de les descàrregues elèctriques més vibrants que es recorden a les oficines del segell Chess, una altra de les grans institucions discogràfiques de la història de la música contemporània. He triat Smokestack Lightnin' per la veu de llop i l'harmònica de Howlin' Wolf, per la guitarra de Hubert Sumlin, evidentment, però també perquè és un dels riffs més coneguts del blues, que anys més tard Jimmy Page i Eric Clapton, entre altres, van manllevar sense compassió després d'escoltar-lo una vegada darrera d'una altra quan estaven aprenent l'instrument. A mi però, el que m'agrada de Hubert Sumlin és el seu estil molt més concís que el dels seus alumnes, que en mig minut aconsegueix pelar uns solos que literalment esgarrifen, com el de Hidden Charms, que diuen que és un dels millors de tota la seva carrera.

boomp3.com

Més guitarristes per gourmets de la música a qui els agrada recrear-se en estilistes. El següent és Robbie Robertson, guitarrista de The Band, un músic i un grup bàsics per entendre la història del rock tal com el reconeixem avui. The Band ja van sortir al post de fa tres setmanes, i en fa dues en vaig tornar parlar quan us explicava la meva última visita al Discos Revolver petit del carrer Tallers. Encara tinc pendent un monogràfic dedicat a la influència d'aquest grup, sobretot dels seus dos primers discos, gràcies als quals molts músics van aprendre a despullar les seves cançons d’indumentàries supèrflues i molts guitarristes van aprendre que en un solo de guitarra es podia dir el mateix i millor si es concentrava en poques notes. Potser costa entrar-hi, tenen un estil de musicar que algú anomenaria primitiu o retrògrad, però quan els coneixes acaben sent un grup que vius intensament.

boomp3.com

I per acabar, The Doors. Costa abstreure's del rebombori que sempre hi ha al seu voltant, però en aquest cas és molt necessari que ho feu, que per un moment us deixeu estar dels teclats de Ray Manzarek i de l'esverat de Jim Morrison i us concentreu en el guitarrista, Robby Krieger, un altre músic també massa menystingut, i de qui rarament ni surt el nom quan es parla d'aquest grup de Los Angeles. La primera selecció és del disc Morrison Hotel de l’any 1970, mentre que la segona és el tema homònim amb què s'acabava la primera cara del LA Woman, d’un any després, últim àlbum amb Jim Morrison, que en aquesta composició es presenta amb el seu alter ego, Mr. Mojo Risin’, un anagrama format amb les lletres del seu nom. Busqueu el vostre aquí.

boomp3.com


Booker T. & the MG's: Green onions
Eddie Floyd: Knock on wood
Otis Redding: Try a little tenderness & Sitting on the dock of the bay
Howlin Wolf, The Chess Box: Smokestack Lightnin', Wang Dang Doodle, Shake for me, Hidden charms & Killing floor
The Band, Music from Big Pink: To kingdom come & Long distance operator
The Band, Stage Fright: The rumor
The Doors, Morrison Hotel: Roadhouse Blues
The Doors, L.A. Woman: L.A.Woman