Presentacions en Societat [9-5-2009, Sala Sidecar]

Allò de la nit del dissabte va semblar, més que res, una reunió d'amics. Un concert així acull el millor de cada casa i no n'hi havia per menys. Per una banda es presentaven en societat 'Els Trons' i per una altra apareixien per primera vegada a la ciutat 'Jenny Dee & the Deelinquents', un grup en rodatge que sembla estar-se preparant pel següent adveniment.

Pocs minuts després de dos quarts d'onze de la nit trepitjava un escenari, per primera vegada, la banda liderada per Marc argenter (ex-membre de 'Flashback Five') i Marcel Caballé (ex de 'selenitas'). Fa tot just un mes apareixia al fòrum del web de l'Azquena Rock Festival un post que semblava ser la carta de presentació d'aquest grup que encara es mou entre bambolines. Reivindicant el Fuzz, el garatge i la ratafia, els cinc temes fets públics fins ara són tota una declaració de principis. No se si mig en serio o mig en conya, sembla que tot s'ha anat coent solet fins a aquest punt i sembla que res els pugui aturar.
Es noten els anys de rodatge dels membres als seus grups anteriors. El directe, tot i alguns petits problemes de so, va ser curt i realment enèrgic, allò que tots desitjàvem. El grup s'ha sapigut fer seves unes versions fantàstiques i van aprofitar per presentar un parell de temes nous de cullita pròpia. Caràcter, experiència i ganes de divertir-se. Espero poder sentir aviat més temes nous d'ells, perquè a jutjar pel que he sentit fins ara, tenen tots els punts per ser una gran banda. Incrïble la versió de 'No jutgis un disc per la seva portada' per finalitzar el bolo. No us perdeu el següent concert, dia 16 a l'Espai Jove de l'Eixample.
Si us plau, que algú els publiqui aquest primer e.p.!

El que en principi havia de ser l'atractiu principal del concert, 'Jenny Dee & the Deelinquents' es van convertir en un deliciós segon plat. En rodatge, aquesta és la paraula que m'anava passant tota l'estona pel cap, aplicable a ambdós grups. La comparació amb Eli "Paperboy" Reed és inevitable. Comparteixen productors, casa discogràfica i estil revival. No dubteu que aviat els veurem junts en gira, compartint cartell, escenari i estil. Se'ls nota que porten pulint el seu espectacle ja fa un cert temps, mesurant el ritme, les paraules i el show en general. L'escenari del Sidecar es va quedar petit per aquesta banda de vuit membres amb regust a les Ronettes, Shangri-las o les Shirelles. El disc que hauria d'haver produït Phil Spector abans d'entrar a la presó.
D'alguna manera tot sembla haver-se posat d'acord per funcionar fa relativament poc. Fins i tot l'E.P. que venen al concert fa més aviat pinta de demo que de senzill a punt de menjar-se el món. Q-Dee records està disposada a convertir-se en la nova Motown i a fe de Déu que si continuen així ho acabaran aconseguint. Darrera la seva fabulosa versió dels Flamin' Groovies hi ha molt més a descobrir. Aquests dies volten per la península, potser encara les pots acabar atrapant.

Jenny Dee & the deelinquents + els Trons, Sala Sidecar, 9 de maig

Està bé això de descobrir nous grups perquè sempre duen alguna sorpreseta amagada. Si l'altre dia presentava aquesta maravellosa banda de garatge català anomenada 'els trons', ara descobreixo que el proper dissabte 9 de maig acompanyaran a 'Jenny Dee & the deelinquents' en la seva presentació barcelonina a la Sala Sidecar.
No en se massa cosa d'aquesta nova banda de soul vocal femenina, però sembla que tenen totes les paperetes de ser la nova sensació dins d'aquesta espiral revival. Alguns s'aferren a no deixar passar el temps, musicalment parlant, i jo me n'alegro.
'Jenny Dee & the deelinquents' és una banda de Boston Massachusets que fa poc es passeja pels escenaris. Per ara ja compten amb un single al mercat i un nou llarga durada que aviat veurà la llum, produït per Matt Beaudoin i Ed Valauskas, els mateixos que van ajudar a L'Eli "paperboy" Reed a arribar on és ara. No es casualitat doncs que hagin tocat junts en alguna ocasió.
Feu una volteta pel seu myspace, us sorprendran.

Guitar Hero World Tour al Sidecar

La crisi a la indústria musical ja té un salvador, els videojocs. Ja fa temps que s'intuïa. Bé, és palpava clarament, les xifres parlen per si soles. Alguns grans noms de la indústria ja fa temps que facturem més a partir dels royalties generats pels jocs (Guitar Hero, Rock Band o el que sigui) que no pas per la venda dels propis temes (digitals o en qualsevol dels seus format físics). Metallica ja disposa d'un joc específic per les seves cançons i els propers a apuntar-se al carro son els Beatles. Nou material mai publicat, remasteritzacions i tot allò que els fans voldrien per escoltar a casa seva, interactiu.
Guitar Hero World Tour al Sidecar, aquesta és la nova proposta a Barcelona cada dilluns. La democratització de la música al màxim exponent. Jugar a ser estrella del rock i amb públic! Diuen que el primer Show de dilluns passat va ser apoteòsic i d'allò més divertit, no ho dubto. El Sidecar ja en sap un munt d'això.

Eli 'paperboy' Reed, l'home espectacle [Primavera Club, Auditori del Fòrum, 13/12/2008]

Els pocs mortals d’aquesta ciutat que dissabte passat van decidir que tenien quelcom més important a fer que mirar el Barça-Madrid tenien moltes opcions per elegir. Anar al cinema, al teatre o escarxofar-se a la seva butaca preferida tot llegint un bon llibre. D’entre aquells, molts vam decidir quedar-nos fins al darrer concert (i a mi, de fet, l’únic que m’interessava) de l’Auditori del Forum dins el Primavera Club de dissabte. No ens vam equivocar, de fet crec que tots estaran d’acord que va ser una de les millors decisions que podíem haver pres, perqué un concert com el que vam viure d’Eli (o E-lai com així li diuen) “Paperboy” Reed & the True Loves poques vegades el tornarem a veure.

Recorec que, de bones a primeres, l’Auditori no em va semblar un lloc gens escaient per a la cita, però com d’equivocat n’estava. Pocs dies abans escoltava a ‘Mai a la vida’ una entrevista amb Abel Suarez, organitzador del Primavera Club, on afirmava que en espais similars els grans Soul Singers havien fet la seva carrera i millors concerts. Allò no em va semblar res més que una burda excusa. Totalment errat.

L’ambient era perfecte. Acabaven de veure un concert més aviat ensopidot de La Buena Vida i semblava que la gent volia alguna cosa més, molt més. El partit de l’any s’estava jugant a pocs kilometres de distància i tots compartiem aquell sentiment, que només es pot donar entre masses multitudinaries, d’esperança, neguit i alegria continguda. L’Eli, a contracorrent de tothom, ha facturat un segon disc tant perfecte com desacomplexadament retro i clàssic. Allò necesitava ser jutjat en directe.


(Intro a Madrid, el dia abans)

Recordo pocs espectacles tant gratificants com els primers cinc minuts d’aquest concert. L’orquesta sense el cantant fan una intro al més pur estil funky i un dels dels saxofonistes presenta a Mr. Boom Boom. A la segona cançó tota la platea ja era en peu ocupant les primeres files de l’escenari. Aquell prodigi de veu i showman va aconseguir reviure allò que molts només podem somiar a veure en vells concerts de James Brown o en les pel.lícules dels Blues Brothers. La resta va ser cosir i cantar, encadenar una cançó rera l’altra gairebé sense pauses i fer-ne partícep a un públic entregat i extasiat, fins i tot el més incrèdul. La invasió de l’escenari era quasi inevitable, i tot i els primers problemes amb els de seguretat, es va poder dividir la munió en dos rodejant el grup i donant vista lliure als molts que encara érem a platea. Un final perfecte per un final de gira prodigiós. Un concert per recordar i una bona prova que la bona música no entén d’etiquetes, ni de modes ni de tendències.

L’Eli és un gran home-espectacle. No només és que sigui un gran músic amb una veu privilegiada que s’ha sabut envoltar d'un grup de músics refotudament bons sinó que, com els grans cantants de la història, sap dur el seu públic allà on vol i se l’acaben posant a la butxaca amb un espectacle calculat al milímetre. I el millor de tot, allò que hauria de fer replantejar les bases dels més importants agents musicals del món, les discogràfiques més agosarades, els grups més desvergonyits i les campanyes de marketing més importants, és que no innova en res i, a més a més, ens fa retrocedir a tots a una època que ni tant sols hem viscut com cap altre mestre de ceremònies podria fer. Només és ell, la seva música, la seva veu i el seu públic.

Un cop acabat el concert, l’Eli, tot suat com només ho pot estar aquell qui ho ha deixat tot a l’escenari i amb els genolls pelats de tant agenollar-se amb el micro a la ma, es va barrejar amb el públic i es va deixar abraçar, tocar, fotografiar i ves a saber que més. Una proba més del saber fer d’aquest jove senyor. Em trec el barret.

Merci Vanessa i Arnau, ja sabeu perquè.

fotos: Daniel Villanueva

EDIT: només volia editar el post per afegir una foto de Xavier Mercadé que trobo sensacional i reflecteix molt bé el que va ser aquella experiència. Per cert, al myspace de l'Eli ja s'han afanyat a afegir-la com a avatar del web. Aquí va:

Perqué no m’agraden els directes

Fa uns dies mirava la pel.lícula ‘the doors’ d’Oliver Stone. Cap al final, enmig d’una multitudinaria massa anònima corejant un dels seus hits, amb els braços drets alçats al ritme de la melodia, al desamparat Jim no se li acut res més que anomenar-los a tots plegats feixistes. La veritat és que entre els xiulets i la indignació posterior la comparació funciona.

Sempre arriba un moment en que el personatge públic ja no pot, o no vol, donar allò que s’espera d’ell i la devoció es converteix en la més gran manca d’honestedat per part del públic sota capes de falses bones intencions. I es que a tots plegats no ens interessa res més que salvar-nos el nostre propi cul.

El lamentable espectacle al voltant de la figura d’Andrés Pajares, salvant les distancies, no es diferencia en res a les velles imatges de l’Elvis de la darrera època, la manca de gràcia de l’humorista Lenny Bruce quan no feia res més que criticar la hipocresia institucional dalt dels escenaris o la desgraciada trajectòria d’un dilapidat Michael Jackson que no ha tingut al seu voltant més que voltors carronyers.

Els grans escenaris no funcionen, i això no és una afirmació literal.