The Times They Are A-Changin' - Bob Dylan

Dir que els títols de crèdit del film Watchmen és l'únic bo de la pel.lícula no seria just. Dir que és de lo milloret de les seves més de dos hores de metratge ja ho seria una mica més. No se fins quan estarà disponible aquest video abans no el treguin, però em sembla una molt bona manera d'escoltar una magnífica cançó de Bob Dylan. Un repàs alternatiu a la història que Alan Moore proposava.

Tres és multitud -un twilight zone a l'espanyola-

D'uns mesos ençà he pogut satisfer un dels meus petits plaers de forma considerable. Hi ha poques coses que m'agradint tant com una bona història misteriosa ben narrada. La disfruto especialment si, a més, qui la narra és un autor nou, algú que sembla tenir un gran futur per endavant. Reconec que tinc una debilitat especial per les òperes primes. Hi deu haver una raó per a que així sigui. No m’hi he parat mai a analitzar-ho però, en certa manera, em sembla tenir-hi molt a veure les limitacions presupostaries que, en general, han de fer front. Sempre he cregut que les limitacions, siguin del caire que siguin, són bones per a la creativitat.
També he de reconéixer que tinc una debilitat especial per aquelles pel.lícules que limiten el seu contingut a una única localització i a un grup de personatges més aviat petit. Parlem d’un minimalisme formal. D'alguna manera, tres pel.lícules que he vist darrerament convergeixen em molts d'aquets punts. Cada una desplega un arsenal propi de raons per converir-se en un nou capítul, de durada especial, d'una 'Twilight zone' molt particular.

Comença la sessió. 'Los cronocrímenes' ofereix un trencaclosques prou complex, d'aquells que inviten a una remirada. En aquest cas es tracta d'un enigma temporal. Aquesta especie de 'regreso al futuro' gamberro i minimalista, segurament, l'únic dolent que tingui són el cartell i el títol, i ho dic en sentit positiu. El director, Nacho Vigalondo, és un home orquestra que li agrada fer de tot. Músic aficionat, entre el seu currículum figura la seva nominació als oscars 2004 en la categoria de millor curtmetratge per '7:35 de la mañana', un divertit i peculiar musical que es va guanyar els elogis de tothom. A 'los cronocrímenes', a part de ser-ne guionista i director, també juga a interpretar el científic despistat que, en certa manera, no deixa de ser una revisió de la seva faceta de director. Qui engaña a qui? o Qui sap més del que diu? un experiment accidental o un accident premeditat? És possible que només vulguis arribar a treure'n l'entrallat si et deixes enganyar durant una estoneta. Destacar l'actuació de Karra Elejalde, un actor que en general no me l’acabo de creure mai però que, aquí, està especialment contingut i millor que mai.

El segon passi de la sessió és 'el rey de la montaña'. Alguns dels trets d'aquesta pel.lícula em semblen especialment destacables. Potser ho va fer el fet que en tenia bastant males referències però el resultat global de l'experiment em sembla d'allò més gratificant. Aquesta òpera prima de Gonzalo López-Gallego juga a ser la nova versió de 'El diablo sobre ruedas'. En aquest cas els vehicles deixen pas a una persecució a peu, absurda i il.lògica per uns fantàstics paissatges de montanya.
Al finalitzar em va semblar un molt bon exercici de realització i totes les crítiques que pugués haver llegit anteriorment em van semblar d'allò més insignificants. Prou difícil és aconseguir una sensació d'angoixa entre paratges desolats com per a que després vinguem nosaltres a jugar a fer de crítics viscerals des de la nostra butaca preferida. El film funciona com a crítica bastant superficial als videojocs violents, tot i que segurament només funcionarà com a tal per aquelles persones que estiguin familiaritzades amb aquest tipus d'oci. No se si qualsevol persona aliena a aquest món serà capaç de reconéixer tots els guinys a l'espectador que el director proposa. Tret d'això, aquest film em fa pensar que si Steven Spielberg va poder tirar endavant una carrera tant espectacular amb la seva òpera prima abans mencionada, no veig perquè Gonzalo López- Gallego no hauria de poder tenir un vot de confiança. Una pel.lícula molt rodona.

Finalitzem la sessió amb 'La habitación de Fermat', un altre joc d'enganys firmat per Luis Piedrahita (el famós humorista televisiu) i Rodrigo Sopeña. Segurament el film em resulta el més fluixet dels tres. La premisa que mou el film -cinc matemàtics invitats a resoldre un anigma tancats en una habitació que encongeix- és d'allò més intrigant. La pel.lícula comença amb molt bones maneres però a poc a poc resulta que els enigmes en qüestió, a part de resultar d'allò més infantils, no acaben convencent al personal de les grans capacitats d'un grup d'alts coeficients intelectuals que s'agrupen allà. El final, així com el desenvolupament, sembla voler emular un altre gran film de característiques similars que va enamorar a tothom ara ja fa uns anys, 'Cube', però en definitiva no deixa de ser això, un referent que no aconsegueixen atrapar. Tot i així és un espectacle prou gratificant i divertit si només intentes passar una estona el divendres per la nit.

En definitiva, tres pel.lícules de caire fantàstic que juguen a això, a el que és el cinema de fet, a enganyar i a deixar-se prendre el pel durant una estona. Requereixen molt poc per part de l’espectador. Si estàs disposat a no posar en dubte la premisa en que basen el seu guió estic convençut que disfrutaràs de l’espectacle. No intentis buscar tres peus al gat, això és cinema nois. Compreu palometes.

Si per alguna casualitat algú encara s'ha quedat amb ganes de més, sempre pot recórrer a aquest experiment fallit anomenat 'Zulo', de Carlos Martín Ferrera. Una pel.lícula que no deixa de semblar un exercici de final de carrera però que comparteix els mateixos trets que les pel.lícules anteriors. Tres personatges, una habitació i molts minuts per andavant.

Històries exemplars: Hachikō

Aquesta és una història trista o joiosa, segons es miri. És la de Hachikō (o Hachi-Ko), un gos de raça Akita amb una vida de fidelitat i amistat al seu amo com n'hi ha poques. Com que les relacions massa submises no solen ser sanes, molt sovint acaben en llàgrimes, i aquesta també hi acaba, però ara d'admiració per un exemple de senzillesa viscuda amb una intensitat realment trasbalsadora.

Hachikō va viure a Tokio entre els anys 1923 i 1935 i era el gos de companyia del professor d'agrònoms Hidesaburō Ueno. Quan aquest va morir l'any 1925, Hachikō el van regalar a uns nous amos, però ell s'escapava cada dia per tornar a la seva antiga casa. Amb els temps, Hachikō es devia adonar que el Professor Ueno ja no hi vivia i el va començar a anar a buscar a l'estació de metro de Shibuya, on ja l'havia acompanyat moltes vegades, just a l'hora en què ell sabia que acostumava arribar.

Aquesta mena de vetlla de la mort del seu amo va atreure l'atenció d'altres viatgers, que li portaven menjar, i també la d'un antic deixeble del professor, que va començar a visitar-lo assíduament i a publicar articles periodístics lloant aquest formidable cas d'esperit de lleialtat. Aquesta campanya de reivindicació d'un exemple de devoció tan notori va fer que, l'any 1934, amb el protagonista a primera fila, s'erigís una estàtua a Hachikō a la parada de Shibuya. Durant la segona guerra mundial es va fondre, però el 1948 se'n va fer una de nova. Avui encara hi és i aquella entrada a l'estació ara es coneix amb el seu nom.

La història de Hachikō va succeir realment en un país que ja sabem que guarda especialment l'acompliment de valors tradicionals com la rectitud, l'honor, la fidelitat i la lleialtat. I com que aquests principis eren alguns dels més alts en el codi ètic dels samurais, a Hachikō també se'l coneix com l'Akita samurai.

Ja hi ha en marxa un remake de la pel·lícula original japonesa que va contar la història de Hachikō. La nova versió serà una producció nord-americana protagonitzada per Richard Gere i Joan Allen, amb el títol de Hachiko: A Dog's Story, que aviat s'encarregarà de popularitzar aquesta increïble aventura.

Actor's Studio

Se n'ha anat un heroi, el bo, el xic de la pel·lícula. Quan ara fa dues setmanes vaig llegir a la portada de l'edició digital d'El País l'anunci de la mort de Paul Newman, la notícia em va deixar francament torbat, i és que costa trobar actors amb la seva presència i integritat, o que la seva carrera i la seva vida no hagin estat devorades per Hollywood ni intoxicades per la premsa rosa. També és just que el recordi perquè és un dels actors contemporanis, juntament amb Marlon Brando i Robert de Niro, que em van acompanyar en les meves primeres sessions com a diletant del setè art. En el seu cas, els primers dos títols que em vénen al cap són El largo y cálido verano (Cat on a Hot Tin Roof; Richard Brooks, 1958) i El buscavidas (The Hustler; Robert Rossen, 1961).

No m'imagino què puc fer per homenatjar-lo, potser el més honest seria simplement fer-ne esment i acompanyar-ho d'aquesta magnífica instantània capturada per Sanford Roth durant el rodatge de Marcado por el odio (Somebody Up There Likes Me; Robert Wise, 1956). Precisament, aquest mateix fotògraf s'associa sovint amb un altre actor, James Dean, ja que la majoria de retrats seus mentre rodava Gigante són d'ell, però també perquè és l'autor de les úniques fotografies conegudes del seu accident mortal, preses instants després de produir-se ja que ell també viatjava dins del vehicle.

Ara mateix no se m'acut ni una sola referència de la música pop a Paul Newman ni a qualsevol de les seves pel·lícules, però sí a altres alumnes de l'Actor's Studio, la cèlebre escola de formació d'actors segons les teories de Stanislavskij fundada a Nova York l'any 1947 per, entre altres, Elia Kazan, i que, a partir de 1952, va dirigir Lee Strasberg.

El cas del que conec més referències és justament el d'aquest de què he començat a parlar, que fins i tot apareix a la foto de coberta d'un single oficial dels Smiths, Bigmouth Strikes Again, i d'un concert pirata. Morrissey, que l'idolatrava, ja en solitari li va fer un petit gran homenatge al vídeo de Suedehead, el primer senzill del seu àlbum de debut, que està farcit d'imatges i iconografia referida a l'actor de Fairmount, Indiana, i en què a Mozzer fins i tot se'l pot veure visitant la seva tomba. James Dean també va donar nom a una obscura banda britànica de finals dels 80, els James Dean Driving Experience, que es defineixen com a indie, pop-punk i pop alternatiu, i que es declaren influïts per la new wave i... The Smiths. Tots els discos de la seva curta carrera llueixen a la coberta fotografies de deesses del cel·luloide com Audrey Hepburn, Brigitte Bardot, Claudia Cardinale, Rita Hayworth o Gina Lollabrigida. Curiosament, aquest últim, a més, s'enceta amb una cançó que porta el nom d'un altre astre de les pantalles, Sean Connery. Ni ell ni elles, però, van anar a l'escola d'interpretació que ens ocupa. La última referència a James Dean que conec és dels Beach Boys, concretament al seu disc Little Deuce Coupe, publicat el mes d'octubre de l'any 1963, que és una espècie d'àlbum conceptual al voltant de composicions dedicades als cotxes. Cap al final del disc hi ha el tema A Young Man is Gone, compost per Mike Love i cantat a capella per tota la banda, que és un panegíric obertament dedicat a l'actor.

Una altra referència a un altre actor de la nòmina de l'Actor's Studio que em ve al cap afecta Christopher Walken. Nascut a Queens, Nova York, ara fa 65 anys, òbviament ha desenvolupat tota la seva carrera a Los Angeles. Al tema Hackensack, del disc Welcome Interstate Managers, els Fountains of Wayne el prenen com a exemple per il·lustrar, en el llenguatge pur i ingenu de la música pop, aquell moment de l'adolescència, ara ja gairebé convertit en un paradigma de la literatura juvenil, quan al final de l'escola uns s'han de quedar a la seva ciutat i començar la seva vida d'adult mentre uns altres marxen a estudiar a la capital. El personatge d'aquest tema es debat entre l'enyor i la melangia tot esperant el retorn d'aquests segons ("And if you ever get back to Hackensack/I'll be here for you"). Però totes dues parts s'enganyen, perquè ni tots els que marxen triomfen a Hollywood, ni tots els que es queden han de portar forçosament una vida rutinària. Íntimament, celebro molt la referència dels Fountains of Wayne a Christopher Walken perquè a la seva filmografia hi apareixen dues de les pel·lícules de referència en el meu cànon particular, Annie Hall (Woody Allen, 1977) i El Cazador (Dear Hunter; Michael Cimino, 1978).

Les referències a més actors de l'acadèmia a què estem dedicant aquest post no s'acaba encara. Al tema que dona nom al disc Absent friends dels Divine Comedy, que ja va sortir fa 10 dies en aquest altre post, Neil Hannon hi deixa caure el nom d'Steve McQueen. Les celebracions dels amics absents, ja ho sabem, solen idealitzar-se, i aquesta composició els està dedicada, a ells i als dies feliços que ells representen. Però l'homenatge més explícit a aquest actor és dels Prefab Sprout, que van titular amb el seu nom el seu segon disc, i que als Estats Units van haver de canviar per Two Wheels Good per desacords amb els hereus de l'actor. I ja em perdonareu que torni a anar a raure a Morrissey, però no em puc resistir a citar aquesta entrevista seva de l'any 1999, que The Times Magazine il·lustra amb una imatge de la seva sala d'estar amb un retrat de l'actor gairebé a mida real decorant la paret principal de l'estança. Impagable. La llista de referències cinematogràfiques de l'exlíder dels Smiths és tan llarga que més val que aneu directament a aquesta detalladíssima pàgina a veure'n el catàleg sencer.

La llista de més actors de l'Actor's Studio iconografiats per la música pop i rock podria continuar, per exemple, amb el tema Daydream Believer dels Monkees, que en el seu retrat d'una ingènua i innocent "sleepy jean" algú hi ha suggerit una referència a Marilyn Monroe; amb el desconegut (per mi) Richard Bradford, que surt a la portada de Panic, un altre single dels Smiths (torna-hi!); amb el Mickey Rourke de Rumble Fish al tema El chico de la moto, de La Granja; o amb la bella comparació que Lloyd Cole fa entre la protagonista del seu tema Rattlesnakes i el personatge d'Eva Marie Saint a la pel·lícula La ley del silencio (On the Waterfront; Elia Kazan, 1954).

Però amb qui vull acabar és amb un dels primers actors que he esmentat a l'encapçalament d'aquest text, Marlon Brando, que curiosament és l'actor principal d'aquest film sobre la màfia i la corrupció als molls de Nova York. Que jo sàpiga, tampoc no n'hi ha gaires, de referències a Marlon Brando, i les que conec no són precisament d'allò més evidents. Per exemple, al llibre dedicat al disc The Kinks Are the Village Green Preservation Society publicat per Continuum Books dins de l'excel·lent col·lecció 33⅓, l'autor afirma que Ray Davies va escriure el tema Johnny Thunder després de veure The Wild One al cinema, i amb el personatge de Marlon Brando (que al film es deia Johnny Strabler) en ment. [No només això, aquest film encara conté una altra referència a la música dels nostres dies ja que la banda rival de la de Marlon Brando, els Black Rebels Motorcycle Club, han donat nom a una banda de rock contemporani. A la pantalla, aquesta banda està liderada per Lee Marvin]. La menció a Marlon Brando més explícita de totes, però, és la del tema Pocahontas, en què un Neil Young que viatja per paisatges de l'oest nord-americà comparteix escena amb la companyia de l'actor i la dels indis pocahontas, amb qui Marlon Brando tan simpatitzava.

Dels blogs: High Fidelity

Tothom que hagi llegit el llibre original de Nick Hornby, n'hagi vist l'adaptació de Stephen Frears al cinema (o totes dues coses, com sol passar en aquest cas), li agradi la música o, dintre de les seves possibilitats, sigui col·leccionista de discos, sentirà pessigolles a l'estómac amb aquesta escena eliminada de la versió final de High Fidelity que he conegut gràcies al bloc San Free Bird 72.

Justament en un post de fa ben pocs dies ja en parlàvem, de col·leccions privades de vinils, i això és precisament del que també tracta aquesta part de la novel·la. La seqüència comença quan Rob es presenta a la mansió d'un barri bé de Chicago (Wood Green de Londres, a la novel·la) on l'està esperant la mestressa, que abans ja s'havia posat en contacte amb ell per mostrar-li uns singles que li podrien interessar. Quan entren a l'habitació, ell es queda absolutament bocabadat. Davant seu té tota una prestatgeria de vinils perfectament endreçats coronada per les còpies de 5 elapés, entre ells el Pet Sounds dels Beach Boys, The Psychedelic Sounds of the 13th Floor Elevators, el disc homònim de debut dels Moby Grape i el No Way Out dels Chocolate Watchband. A continuació, ella s'ajup i enretira un petit caixó que conté els senzills en qüestió, entre els que a simple vista es reconeixen edicions originals de Sun Records i el God Save the Queen dels Sex Pistols. A continuació, ell s'ho mira, remira, bada, ho repassa, sospira i li diu que és la millor col·lecció que mai ha vist però que només pot fer front a la compra d'una part molt petita del lot. Sorprenentment, però, ella li diu que per solament 50 dòlars pot ser tot seu. Tots dos saben que el valor és molt (moltíssim) més alt que això, però resulta que són del seu marit, que se n'ha anat a Jamaica (a la costa espanyola, al llibre) amb una adolescent amiga de la seva filla, i que encara ha tingut els pebrots de trucar per demanar-li que els posi a la venda i li enviï un xec amb el valor que en tregui menys un 10% en concepte de comissió.

A continuació, els dos personatges s'embarquen en una mena de subhasta d'ofertes i contraofertes en la qual ell no es mostra disposat a pagar un preu que no sigui el just a un altre col·leccionista, però ella tampoc no vol que el galifardeu del seu marit rebi més diners dels que costa el viatge de tornada. La negociació acaba amb un compromís pel qual ell paga 10$ per un single d'Otis Redding (n'oferia 100) i ella encara li regala el dels Sex Pistols. És el millor moment de tots, els ullets de la bellíssima Beverly D'Angelo quan li diu, "It's Free!".

Com sabem els que hem llegit la novel·la, el personatge de Rob potser no té ben definida una ètica o uns principis morals en allò referent a la seva relació amb les dones, però queda ben clar que sí que la té respecte a la seva condició de col·leccionista de discos. Només cal veure-li la botiga, o el mètode amb què organitza els discos a casa seva. L'escena, doncs, enfronta la integritat d'aquests principis de col·leccionista, que li impedeixen fer una cosa com aquesta a un col·lega, amb l'orgull d'una esposa que sent un profund despit amorós.

Què haguéssiu fet vosaltres? Perquè us feu una idea del que s'endú, el single d'Otis Redding és el You Left the Water Running, una raresa del seu catàleg que, segons allmusic, va ser enregistrat sense autorització i publicat pòstumament (i després ràpidament retirat) pel segell Stone Records. Però és que, segons aquesta pàgina, el God Save the Queen dels Sex Pistols és un dels 10 discos més cotitzats actualment ja que es tracta de l'edició del segell A&M, on només van durar unes setmanes perquè els van despatxar per brètols, i que mai no es va publicar. Van tenir temps, això sí, d'enregistrar-lo com a single de promoció amb previsió de treure'l en coincidència amb la celebració del Jubileu reial. Però això no va passar mai, i els pocs exemplars que existien es van repartir com a regal de comiat entre una dotzena d'executius de les oficines de la companyia a Londres quan van tancar a l'any 1998. Aquesta peça de col·leccionista atreu ofertes de, com a mínim, 20,000 dòlars.

El diàleg sencer es troba al capítol sisè del llibre, al que la cinta és molt fidel. Misteriosament, però, va quedar-ne fora. Aquest cop, per veure el vídeo haureu d'enllaçar fins a la pàgina de YouTube. Aviam què us sembla.

Històries exemplars: Philippe Petit

Aquest estiu s'ha estrenat oficialment als Estats Units i el Regne Unit Man on a Wire, la narració de la fantàstica història de Philippe Petit, el funambulista que el 7 d'agost de 1974 va creuar d'estranquis, a 417 metres d'alçada, les dues torres bessones del World Trade Center de Nova York, un final estel·lar a tota una vida fidel al seu principi "When I see two oranges, I juggle; when I see two towers, I walk". Si teniu curiositat per saber-ne més, l'Enciclopèdia Wikipedia n'explica tota la casuística, així com totes les altres exhibicions malabars d'aquest artista de les altures. Pel que he llegit, el film s'ajuda magistralment de les circumstàncies històriques del moment (dos dies després, Richard Nixon dimitia de la presidència dels Estats Units) per confrontar dos actes igualment punibles però èticament ben diferents, un crescut entre la cobdícia i la incompetència, l'altre amb aspiracions artístiques; un miserable i deshonest, l'altre extravagant però poètic.

Jo, la història ja la coneixia per Paul Auster, de qui al seu recull de textos Experimentos con la verdad (Anagrama, 2001) trobareu el titulat En la cuerda floja, que suposo que és el prefaci a l'edició anglesa del "Traité du funambulisme" de Petit, que Auster mateix es va encarregar de traduir a l'anglès. (Que és el prefaci ho dic jo, perquè el llibre no en parla pas). Ben pensat, que l'autor que em descobrís aquest personatge fos Paul Auster té el seu sentit, ja que la seva història és ben típica de les vivències obsessives dels personatges d'esperit magnànim que jo recordo encara tan vivament dels primers llibres de l'autor de Brooklyn.

Petit, que a la força va haver de ser tremendament racional en la mecànica del seu repte, i a la vegada molt filosòfic en els seus motius, no estava preparat per la primera pregunta amb què l'esperaven els periodistes desprès d'aconseguir el seu objectiu, "Per què, Sr. Petit?" Però ell no en tenia cap, de motiu, ho havia fet per la simple i pura bellesa de l'acció. I és així com, en la meva opinió, el seu acte punible esdevé definitivament art.


Man On Wire Trailer

La temptació de saber

L'obesessió pel control absolut i el coneixement total sempre m'ha semblat absurda, però és una malaltia del nostre temps. Absurda i, en certs casos, anti-clímax i anti-poètica. Jo ja fa molt de temps que he renunciat a abastar-ho tot, en tinc prou amb el que em trobo cada dia, i he arribat a la conclusió que les coses que que em deixo pel camí senzillament no cal saber-les. I si cal, ja les aprendré quan toqui. Jo he decidit conviure amb la poesia del fortuit, amb la partitura de l'atzar.

S'ha d'admetre, però, que de vegades en necessitem més, i tot i que ja ens cordem nosaltres mateixos les sabates des de fa temps i ens sabem mocar solets des de fa anys, hi ha moments en que se'ns pot fer absolutament necessari saber, per exemple, què li xiuxiueja Bill Murray a Scarlett Johansson en els moments finals de Lost In Translation, just abans que els Jesus & Mary Chain engeguin Just Like Honey. Amb l'ajuda de la tècnica digital, sembla que algú ha pogut desentrallar aquestes últimes paraules abans que la parella se separi. Però, és una mentida el que sentim? Formen part del guió aquestes paraules? És això el que pretenia Sofia Coppola? Ho fa tot més interessant saber-ho? Cliquem el play?

de vaixells esfondrats

Hi ha una escena que tinc gravada a la memòria més anys dels que puc recordar. En ella, una dona, a l’ombra de la tènue llum de la cuina, es deixa el pit despullat i meticulosament, amb la persimonia del ritual diari, talla unes llimones a rodanxes i s’unta el cos amb el seu aroma per treure’s l’olor del peix amb el que treballa vuit hores diaries. A l’altra banda, a la finestra del davant, un veí ja entrat en anys, a les fosques, l’observa i deixa que aquella imatge l’acabi enamorant.

Sempre vaig creure que aquella escena estava relacionada amb Coney Island, i tot i que no n’estava del tot segur mai vaig fer l’esforç per corroborar-ho, definitivament no en tenia la necessitat.
Està bé tenir fantasies. En una de les meves agafo un avió i visito sense presses el dos llocs dels Estats Units que em criden més l’atenció per sobre dels altres, Coney Island i Nova Orleans. Son com dos grans vaixells luxosos de començaments de segle que jeuen als abismes de l’oceà, on el rovell i la vida submarina encara no ha pogut despullar-los del seu vell encant.
Fa poc vaig descobrir que l’escena de les llimones pertanyia a la película ‘Atlantic City’ de Luis Malle. La dona en qüestió era Susan Sarandon i el vell era el genial Burt Lancaster ja entrat en anys. La desmitificació de l’escena i la seva falsa relació amb Coney Island no em va importar gens. Ben al contrari, vaig trobar que ‘Las Vegas’ de l’Est, com així li diuen, feia prou justicia a aquell sentiment de casalot abandonat de pareds despullades.
Ahir a la nit mirava una pel.lícula que tant de bo hagués vist als 16 anys. Mirava com un grup de ‘Warriors’ patien la seva pròpia odissea per creuar una Nova York plagada de bandes ribals. Del Bronx a, aquest cop si, Coney Island, el seu propi paradís particular, del qual n’estarien encantats de poder fugir-ne també. I es que la mar sempre ha funcionat a la perfecció com a metàfora de la redempció. On sí no hagués fet cap el noi de la moto?.

Després d’anys d’abandonament, reconversions varies i plans urbanístics en disputa Coney Island ara no és més que un luxòs aparador dels modernitzats circs de Freaks de començament de segle, amb dones barbudes, fakirs i monstres diversos, ara en diuen ‘circus sideshows’.
A tot li arriba la seva hora, però sempre deixa una emprempta inesborrable, a mode de cicatriu. Així com el personatge de Robert de Niro a ‘Casino’ explica amb enyorança la reconversió de la ciutat del pecat en parc d’atraccións per a tots els públics, també penso que no hi res millor que ser un salvatge lliure que un mestre de les maneres lligat a les etiquetes. I es que tots voldriem continuar sent una especie de Robbie Williams a la nostra manera.

El divendres 26 de maig de 1911, la nit abans de la inauguració, el parc d’atracions ‘Dreamland’ -que havia de retornar a Coney Island la seva esplendor i atraure milers de visitats a les noves instal.lacions vora la platja- va cremar sencer. Uns obrers que estaven fent els darrers retocs a l’atracció ‘Hellgate’ van veure com de cop tot s’encenia i el foc escampava lliurement en aquell paradís de fusta. He pensat que funcionaria a mode de metàfora.

El que em pregunto a hores d’ara és com es que mantenia aquella escena gravada a la memòria.

Set dies #4

Llegeixo a la premsa que Molly Ringwald acaba de fer 40 anys. Encara que fa massa temps per poder-me'n recordar amb exactitud, puc endevinar que la vaig veure per primer cop a El club de los cinco, tot i que de la peli seva que jo volia parlar és Pretty in Pink, títol d'or del cinema adolescent d'aquella època en què ella sortia especialment guapa i en què, per primera vegada en una sala de cinema, jo vaig sentit un tema d’una banda que aleshores ja feia una temporada que em pessigollejava l’estomac i el cervell, The Smiths, de qui cap al final del film sonava una cançó titulada Please, Please, Please, Let Me Get What I Want, que condensava a la perfecció l’angoixa existencial adolescent de la protagonista (“Haven't had a dream in a long time/See, the life I've had/would make a good man bad/So for once in my life/let me get what I want/Lord knows it would be the first time”) i, de passada, també d’un pòtol com jo. Durant un temps, la Reingwald d’aquella peli va significar l’ideal de dona absent i irreal que jo buscava. Després he sabut que va refusar els papers d’artista principal a Pretty Woman i a Ghost, i que fins i tot va ser portada de la prestigiosa revista Time. Pel que fa a The Smiths, els havia sentit per primer cop dos anys abans en un inesperat regal de festes, el primer volum de la compilació Now Esto Es Música. El tema seu que incloien era ni més ni menys que This Charming Man, que té el mèrit de recollir en precipitació tots els elements més idiosincràtics de la banda de Manchester. L’edició de març de la revista Mojo ha triat aquest single de Morrissey i Marr com el disc britànic de música independent més important de tots els temps. Espero llegir l’article i la setmana vinent us destapo els altres 49 classificats. Tot i que el CD que regalen en cada número de la revista normalment jo el despatxo ràpid, aquest cop incorpora unes quantes joies relacionades amb l’article de portada realment precioses.

El segon aniversari d’aquesta setmana vull que sigui la celebració dels 10 primers anys d’una altra cause célèbre de la música indie, en aquest cas nord-americana, l’àlbum In the Aeroplane Over the Sea dels Neutral Milk Hotel, l’únic cas que jo conec en què Pitchfork Media s’ha atrevit a concedir un 10/10 a un disc. Merge Records en continua despatxant més còpies que de cap altre disc del seu catàleg i, a la col·lecció 33 1/3 de biografies de discos, el llibre dedicat a aquest àlbum és, de forma miraculosa, el més venut de tots, per davant de Beatles, Kinks, Stones, Smiths, Led Zeppelin i The Velvet Underground. L’anima i arquitecte intel·lectual que hi ha darrera d’aquesta banda d’Athens, Georgia, fundada al voltant del llegendari col·lectiu de músics locals Elephant Six, és Jeff Mangum, ara desaparegut completament de l’escena i que en aquest article s’atreveixen a etiquetar com el Salinger de l’indie rock. Durant un temps jo m’hi vaig obsessionar amb aquesta banda, i en guardava les esporàdiques ressenyes i pocs articles que trobava a Internet. Fa dos anys, quan ni encara tenia el costum d’escriure que tinc ara, una força interior em va impulsar a intentar-ho i vaig omplir dues quartilles empés per la intensitat d'aquella petita obra mestra. Les seves lletres em semblaven autèntica poesia. Què pot tenir un disc per generar tan rebombori? Només qui s’hi acosti tastarà la glòria d’un dels autèntics grans àlbums de la nostra generació.

Ara ja comença a fer temps que no m’acosto a un club a veure un concert. Els meus horaris entre setmana em deixen baldat i amb poques ganes de sortir de casa i anar fins a Barcelona i tornar. Com us explicava fa una setmana, si hi ha un disc que m’ha subjugat darrerament és el Civilians de Joe Henry. Doncs bé, resulta que estava assabentat que venia a actuar a la Sala Apolo, i haig de reconèixer que en el meu interior alguna cosa em burxava a anar-hi, amb la certesa que podia ser un d’aquells concerts que es recorden tota la vida. Finalment, però, no hi vaig acudir, i la crítica de Luís Hidalgo al País és tan formidable que, mentre la llegia, la ràbia em rosegava i no sabeu de quina manera. Una autèntica llàstima, una oportunitat perduda. Només em veig capaç de recuperar-me'n si finalment es compleix el que s'anuncia aquí , la possible gira de Tom Waits per Europa aquest estiu.

Demà toquen a Lleida, en concert únic a Espanya, Fairport Convention la mítica banda britànica de folk-rock psicodèlic de finals dels 60 i començaments dels 70. Espero parlar-ne la setmana vinent. Un dels punts de venda és aquesta fantàstica botiga, segell i distribuïdor discogràfic local de nom Guerssen, que farà les delícies dels que cerquen rareses.

I acabo amb una trivialitat. Ha mort Paul Cole, l’home que apareix badant a la vorera dreta de la cèlebre portada del disc Abbey Road dels Beatles.

The Psychedelic Furs, Pretty in Pink BSO: Pretty in Pink
The Smiths, Hatful of Hollow: Please, Please, Please, Let Me Get What I Want
The Smiths, This Charming Man 7’’: This Charming Man
Felt, Penelope Tree 7’’: Penelope Tree
The Sound, Shock of Daylight & Heads and Hearts: Total Recall
The Wild Swans, The Revolutionary Spirit 7’’: The Revolutionary Spirit
Neutral Milk Hotel, In the Aeroplane Over the Sea: In the Aeroplane Over the Sea, Holland 1945, Ghost & Two-Headed Boy Pt.Two
Tom Waits, Closing Time: Grapefruit Moon
Tom Waits, Real Gone: Trampled Rose
The Beatles, Abbey Road: tota la cara 2

Pleasantville - Gary Ross [1998]

Normalment de la combinació nits d’insomni i televisió no en pot sortir res de bò, i tot i que fa temps que dormo la mar de bé, precisament aquest cap de setmana passat, la combinació en qüestió em va portar una agradable sorpresa de nom ‘Pleasantville’.
Sorprenement, aquella pel.lícula que començava penosament com qualsevol comèdia juvenil dels vuitanta –he de reconéixer que no vaig poder deixar de pensar en ‘Regreso al futuro’ o ‘Matinee’ els quinze primers minuts de metratge-, evolucionava cap a la comèdia fantàstica, amb moments molt intel.ligents, i posteriorment agafava uns tocs dramàtics que em van acabar desvetllant –ara si, definitivamant- deixant-me amb una màgica sensació al cos durant molta estona com només ‘Eduardo Manostijeras’ havia aconseguit abans. Tot i que és veritat que el final decau quan, inevitablement, tant a l’actor com a l’espectador se l’ha de fer tornar a la realitat amb una sensibleria innecessaria, és innegable que durant el seu recorregut ha aconseguit endinsar-te, amb molta solvència, per uns camins de difícil recorregut per qualsevol director.
I es que la pel.lícula té moltíssimes lectures. Tal com Woody Allen ja va fer amb ‘la Rosa púrpura del Cairo’, el protagonista del conte, que apaga les seves frustracions amb el vell serial en blanc i negre que dóna el nom a la pel.lícula, acabarà creuant la frontera del que és real i del que és ficció. Allò que sembla començar com un homenatge a les velles telesèries evoluciona cap una crítica a la intolerancia, al racisme i es converteix en un cant als sentits i a la llibertat d'expressió (en el més ampli dels significats) gràcies a uns efectes especials –brillants per la seva sencillesa i simbolisme- que ens permeten navegar per un món en blanc i negre que a poc a poc es va tenyint de color, aconseguint moments d’una bellesa plàstica innegable. La pel.lícula també funciona com a crítica al masclisme i a la violència de gènere, en alguns moments desde la comicitat més bàsica però també amb alguna de les millors escenes que recordo, com la del fill maquillant la seva mare "de color", d'una tristor alarmant.
Gary Ross va rodar la pel.lícula l’any 1998 i va rebre 3 nominacios als oscars i tot i que n’havia sentit a parlar sovint mai li havia donat importància. Tampoc vull vendre la moto a ningú, bé és cert, tal com he dit, que el film patina en algun moment i alguna de les múltiples lectures podrà molestar a més d'un, però si algun dia et ve de gust una bona comèdia amb crítica social inclosa, no ho dubtis, potser aconseguirà sorprendre’t com a mi.

Simple men - Hal Hartley

Doncs una cosa porta a l'altra. Els carrers de París i els sentiments més desbocats a ritme de David Bowie, a mi em porten a un altre racó de la memòria. Del l'individu a la parella, i ara al trio. Aquesta escena que rescato pertany a la pel.lícula 'Simple Men' [1992] del director americà Hal Hartley, un d'aquells idolatrats meus que malauradament no s'ha prodigat gaire per aquestes contrades.

Va ser precisament amb aquesta pel.lícula que el vig descobrir, una tarde al Casablanca després de saltar-me unes quantes classes, i aquesta escena es va quedar gravada a la retina. Perquè ho deia tot sense dir res, perquè trencava radicalment el ritme i perquè retrata amb una coreografia una escena que tots hem viscut algun cop, i sempre des del prisma d'aquest petit geni.
Després d'un 'no soporto aquesta tranquilitat', un altre pla seqüència que retrata amb senzillesa cada un dels personatges i un joc de mirades que resumeix gairebé tot el film i, de fons, Sonic Youth amb 'Kool thing' del disc 'Goo'.

Mauvais Sang, Leo Carax (1986)

Haig de reconèixer que mai no m'havia penjat per YouTube, tot i que això no m'hauria d'estranyar perquè ja sol ser habitual que arribi tard a les novetats. Els dos post de kowalsky, però, m'han estimulat a surfejar-hi per primer cop, sobretot gràcies a C'était un rendevous. Suposo que alguna connexió mental devia activar aquell vídeo, i que hi devia ajudar el fet que fos francés i el llarg pla seqüència, la qüestió és que em va venir a la memòria una pel·lícula que vaig veure en la època quan pràcticament només m'acostava al cinema per anar a les sessions de filmoteca. M'imagino que encara era a la sala del carrer Bonaire, però del que sí que estic segur és que el meu amic dareboy i jo en vam estar parlant durant setmanes. A la pantalla gran, amb el so de la sala bombejant més i més sang al nostre cor, aquell inoblidable travelling va quedar registrat als plecs del nostre cervell i ara torna. Una d'aquelles escenes d'afirmació personal, narcicista però sincera. Un moment subtil, un moment sublim, en el que el xic (Denis Lavant) es replanteja la seva relació amb la noia (Juliette Binoche). La prova que la misèria de vegades és necessària. I Bowie engega al cap d'un minut. La independència i la eufòria en imatges. Potser la meva primera epifania? Un carpe diem conscient?

- Digues un número Anna. A l'atzar. Ràpid, Anna, un número...





Mauvais Sang, Leo Carax (1986)

C'était Un Rendezvous

(si us plau, visualitzeu a pantalla complerta)

Si fa pocs dies parlava de 'Vanishing point' allunyant-la de l'arquetip dels cotxes i la velocitat, avui us invito a fer tot el contrari. Si mai t'has plantejat com seria creuar París a primera hora del dia sense deixar anar el peu de l'accelerador, aleshores deixat endur per 'C'était Un Rendezvous'. Curiós curtmetratge de l'any 1976 rodat per Claude Lelouch que invita a pensar entre els límits del creatiu i la temeritat més vergonyosa, de la qual n'hem tingut uns bons exemples darrerament als diaris
Entre pitades, semàfors en roig i vianants sorpresos, sense artificis ni trucatges, un pla seqüència destinat a fer història que es va acabar convertint en un mite underground per mèrits propis. El rodatge es va fer sense permisos oficials i el director no va tenir pocs problemes després de l'estrena. Si busqueu per internet en trobareu mil i un rumors i curiositats. Políticament incorrecte al 100% a la vella escola.
Curiosament va servir l'any 2006 com a base del videoclip de la cançó 'Open your eyes' del grup escocés Snow Patrol.

El recorregut és:
Bd Périphérique au Porte Dauphine - Avenue Foch - Pl Charles-de-Gaulle - Av des Champs-Elysées - Place de la Concorde - Quai des Tuileries - Arc de Triomphe du Carrousel - R de Rohan - Avenue de l’Opera - Pl de l’Opéra - Fromental Halévy - R de la Chausée d’Antin - Pl d’Estienne d’Orves - R Blanche - R Pigalle - Pl Pigalle - Bd de Clichy - R Caulaincourt - Av Junot - Pl Marcel Aymé - R Norvins - Place du Tertre - R Ste-Eleuthère - R Azais - Pl du Parvis du Sacré Coeur.

10.420 m. en 7 min. 57 seg. abocats a un final, si més no, curiós. Semblant a un viatge organitzat però molt més emocionant.
Si us plau, no ho proveu a les vostres ciutats.

Nota mental 1: Això em fa pensar que algun dia he de parlar de 'Night on Earth' de Jim Jarmusch. especialment del capítul de Roberto Benigni.
Nota mental 2: Recordes Driver i Driver 2 per la PSX? Si? doncs no ho oblidis.

Menys és més

Hi ha pocs directors que puguin lluir una trajectoria fílmica tant impecable com Martin Scorsese. Se li podran retreure algunes devallades creatives en pro d’una comercialitat més evident, o podrás estar més o menys d’acord en la temática d’alguna de les seves obres. Però és evident que fins i tot la majoria de les seves peces “menors” tenen molt a dir, o van tenir molt a dir en el seu moment.

Es precisament en una d’aquestes obres “menors” en que em volia fixar avui, més concretament en “Jo, que noche” (‘After hours’) [1985] i procuro escriure la paraula “menor” entre cometes perqué sempre m’ha fet molta grácia quan la crítica, professional o no, l’ha utilitzada.
Per què, què vol dir “menor”? Recordo una ocasió, una discussió sobre ves a saber què amb una companya, en que vaig deixar anar (parafrassejant algú altre) “No totes les pel.lícules han d'aspirar a ser Ciudadano Kane”. És una frase que he utilitzat sovint i que continuaré fent-ne ús perqué de ben segur me la crec. La qüestió és que ella, immediatament, sense dubtar ni un segon (o si més no a mi em va semblar que ho creia fermament) va contestar: “Tant de bo totes aspiressin a ser-ho”. No vaig poder fer res més que sentir una estranyesa descomunal en aquella afirmació i una mica de llàstima pel que acabava d'assegurar.
Mai he sentit una afinitat especial per la paraula ‘art’ i menys encara per la paraula ‘artista’ però en canvi si l’he sentida per altres com ‘creador’ o ‘tècnica’. I això és el que em sembla que és Martin Scorsese, un gran creador amb una gran tècnica.
Aquesta és una d’aquelles pel.lícules que la crítica no dubtaria a qualificar de comèdia sofisticada (uf! quina rabia) que planteja un vitge cíclic i desbocat a través dels ulls de Griffin Dunne durant una nit boja on les circumstàncies serán més fortes que la seva pròpia voluntat. Reflexió interessant sobre el mon dels yuppies, tant en voga als vuitanta, els artistes del Soho, de la Nova York més moderna i glomourosa del moment i de les buides i avorrides vides d'un grapat de ciutadans. Tema que no deixa de ser interessant avui en dia, sobretot en una ciutat com aquesta, Barcelona. Ciutat de moda i paradís actual del cosmopolitanisme més desfassat.
No puc deixar de pensar que segurament aquesta ciutat no podrà aspirar a ser mai la Nova York a la que tant li agrada jugar a ser (per molts esforços que hi posin les institucions) fins que algun director en faci l’equivalent fílmic d’After Hours, i no em refereixo precisament al que s’ha fet amb el sr. Woody Allen, a força de talonari i d’interesos turístics, sinó a coses com ‘En la ciudad’ de Cesc Gay, a priori molt més interessants i creatives.

Dónde vas, hermano?

Sin duda habrás oído hablar alguna vez de dodge mustangs del 70, de road movies y de persecuciones por carreteras polvorientas como parte de la iconografía juvenil de los 70, y seguramente también te habrás preguntado que diablos son esas pelis de las que hablan especialista Mick, Zöe y sus amiguitas en la última película de Quentin Tarantino, ‘Death Proof’. Bien, pues esta película, ‘Vanishing point’ (‘Punto límite, zero’, 1971) es una de ellas y también es uno de esos iconos contraculturales a los que hacía referencia. El problema al hablar de iconos es que normalmente su significado se ve reducido a una mera caricatura, algo así como contemplar un bello retrato de Marilyn Monroe sin ser consciente de toda la tragedia que pudo haber detrás.

Sin duda ‘Vanishing point’ puede leerse como un canto a la libertad pero sobretodo es un retrato de la América post Vietnam de los 70 en este caso ambientada en pleno desierto. De Nevada a California, el protagonista Kowalski recorre su particular odisea ,sin saber muy bien que motivaciones lo empujan a hacerlo, acompañado por la voz de Supersoul, el discjokey de la emisora KOW como guía espiritual de su particular viaje iniciatico.
Toda la película se plantea como un gran flashback salpicada por pequeños pasajes de la vida del protagonista (algunos de ellos de dudoso gusto, todo cabe decirlo) donde se nos abren pequeñas puertas a su particular tragedia de la cual el mismo no sabrá como salir y de la que seguramente será su propio detonador hasta el impactante final, que sin duda ayudo en su medida a la mitificación de la cinta.
Si bien no se trata de ninguna obra maestra, si que después de verla tras 15 años ha conseguido emocionarme de nuevo y me parece muy injusto que siempre caiga en el saco de las películas de coches y persecuciones. Los personajes que se irá encontrando Kowalski ofrecen un bello retrato de la nueva América enfrentada a la desconfianza de las viejas tradiciones donde todo tiene cabida. De los fanatismos al racismo, de la fuerza de los medios a la manipulación, de las fuerzas del orden a la fuerza de las acciones individuales de cada uno de nosotros,...

Como diría Supersoul de la KOW : ‘Dónde vas hermano?’

L'atelier 13

Me encanta poder hacer esta recomendación. Siempre he tenido una predisposición natural a amar las causas perdidas y todo aquello que haga referencia a los años 50/60 americanos, con esa fabulosa estética de neón que lo recorría todo y los maravillosos excesos estéticos que conllevaba. Supongo que la última aventura de los atrevidos señores de l'atelier 13 reúne todas las características para que se vuelvan de la noche a la mañana en mis ídolos incondicionales.

Esta distribuidora se atreve a poner a nuestro alcance el mejor cine de ciencia ficción de la época dorada de este tipo de industria. Para ello ha sacado dos maravillosos recopilatorios bajo el lema “lo mejor y lo peor de la ciencia-ficción de los años 50”, a un precio más que asequible, para que puedas disfrutar sin salir de casa, con la mejor compañía y sujetando tu combinado preferido, de las sesiones definitivas.

El primer volumen incluye ‘la invasión de los ladrones de cuerpos’, toda una obra de culto dirigida por Don Siegel basada en el relato de Jack Finney, y que ha tenido repetidos remakes incluyendo ‘Secuestradores de cuerpos’ de Abel Ferrara, ‘La invasión de los ultracuerpos’ de Philip Kaufman y más recientemente ‘Invasión’ de Oliver Hirschbiegel con Nicole Kidman y Daniel Craig. Acompañando esta joya nos encontramos con ‘The man from planet X’, ‘Tarántula!’ y ‘Plan 9 from outer space’, quizá la película casposa más famosa de Ed Wood, mundialmente famoso gracias a Tim Burton.

El segundo volumen incluye, a su vez, los clásico ‘Godzilla, king of monsters’, ‘It came from outer space’, ‘Donovan’s Brain’ y ‘Los invasores de marte’. Cabe destacar que la primera de ellas resulta ser el montaje ‘a la americana’ de Terry Morse sobre el original ‘Gojira, Japón bajo el terror del monstruo’ de Takeo Murata, donde se añadieron escenas con el actor Raymond Burr (el famoso Perry Mason de la televisión) y eliminaron otras tantas para disfrazar los dramáticos episodios de Hiroshima y Nagasaki que aparecían en el original, de cara al público norteamericano.

Sin duda la forma perfecta de pasar los sábados por la tarde recordando como era disfrutar ‘Twilight zone’, ‘Ultimátum a la tierra’ o ‘Planeta prohibido’ cuando todavía se nos podía engañar con facilidad... o nos dejábamos.
Cabe destacar que los dos packs incluyen un libreto con todo la información necesaria, las películas vienen acompañadas con sus carátulas originales sin retoques modernos absurdos, toda una gozada del diseño gráfico y cada una de los DVD incluyen extras de lo más suculentos. Así, también podrás recrearte con la entrañable adaptación de ‘La guerra de los mundos’ de H.G. Wells por Orson Welles en ‘The night America Trembled’ (1957) con los jovencísimos James Coburn y Warren Beatty como actores, o el mediometraje ‘Supersonic Saucer’ del año 1956 que presenta preocupantes similitudes con ‘E.T.’ de Steven Spielberg.
En definitiva, toda una obra de arqueología fílmica que no merecería pasar desapercibida no solo para los amantes de la ciencia-ficción, clásica o no, también puede ser catada por cualquiera que eche de menos esas sensaciones inocentes e ingenuas que nos hacían disfrutar de niños. Y si no has tenido suficiente, l'atelier 13 no ha sucumbido todavía, valientemente se atreven a lanzar al mercado continuas aportaciones a la causa. Entre ellas, últimamente han editado:

- IT CAME FROM BENEATH THE SEA (EEUU, 1955) de Robert Gordon
- THE BRAIN THAT WOULDN’T DIE (EE UU, 1962) de Joseph Breen
- THE MONOLITH MONSTERS (EE UU, 1957) de Josh Sherwood
- THE WEREWOLF (EE UU, 1956) de FRED F. SEARS

No lo dudes, echale un vistazo a su web y déjate seducir.

Tienes un cigarrillo?

Si estás cansado de Wes Anderson's, Wong Kar-Wai's, Hermanos Cohen's y demás quizá es hora de recordar lo que eran aquellas tardes de cine de cuando eras un crio y lo único que importaba era divertirse con los amigos y disfrutar sin pretensiones intelectuales ni ejercicios estéticos. Y que mejor que recurrir a una de las mejores (a mi parecer) obras de uno de los más míticos directores de serie B como es John Carpenter? Un genio capaz de parir joyas como 'Halloween', 'la Cosa', 'Golpe en la pequeña China' y bodrios como 'Memorias de un hombre invisible' empezó su carrera con esta genial película. 'Asalto a la comisaría del distrito 13', peculiar homenaje a 'Río Bravo' de Howard Hawks, es un mito de esos cines desaliñados de antaño, de sillas descosidas y suelos pegajosos. El personaje Napoleon Wilson es uno de los mejores anti-heroes que recuerdan estos ojos y es un ejemplo de los mejores rostros inexpresivos dignos de este tipo de cine.

Sin duda un ejemplo de como la falta de recursos y dinero pueden ser beneficiosos a nivel creativo. Una película que prácticamente transcurre en una sola localización pero supo aprovechar los pocos exteriores para crear unos primeros veinte minutos perfectos para hacerte entrar en la acción.
Escenas para recordar: La niña con el vendedor de helados y los escualidos diálogos y miradas "electrizantes" (por decirlo de alguna forma) entre Napoleon y la chica de turno.