de vaixells esfondrats

Hi ha una escena que tinc gravada a la memòria més anys dels que puc recordar. En ella, una dona, a l’ombra de la tènue llum de la cuina, es deixa el pit despullat i meticulosament, amb la persimonia del ritual diari, talla unes llimones a rodanxes i s’unta el cos amb el seu aroma per treure’s l’olor del peix amb el que treballa vuit hores diaries. A l’altra banda, a la finestra del davant, un veí ja entrat en anys, a les fosques, l’observa i deixa que aquella imatge l’acabi enamorant.

Sempre vaig creure que aquella escena estava relacionada amb Coney Island, i tot i que no n’estava del tot segur mai vaig fer l’esforç per corroborar-ho, definitivament no en tenia la necessitat.
Està bé tenir fantasies. En una de les meves agafo un avió i visito sense presses el dos llocs dels Estats Units que em criden més l’atenció per sobre dels altres, Coney Island i Nova Orleans. Son com dos grans vaixells luxosos de començaments de segle que jeuen als abismes de l’oceà, on el rovell i la vida submarina encara no ha pogut despullar-los del seu vell encant.
Fa poc vaig descobrir que l’escena de les llimones pertanyia a la película ‘Atlantic City’ de Luis Malle. La dona en qüestió era Susan Sarandon i el vell era el genial Burt Lancaster ja entrat en anys. La desmitificació de l’escena i la seva falsa relació amb Coney Island no em va importar gens. Ben al contrari, vaig trobar que ‘Las Vegas’ de l’Est, com així li diuen, feia prou justicia a aquell sentiment de casalot abandonat de pareds despullades.
Ahir a la nit mirava una pel.lícula que tant de bo hagués vist als 16 anys. Mirava com un grup de ‘Warriors’ patien la seva pròpia odissea per creuar una Nova York plagada de bandes ribals. Del Bronx a, aquest cop si, Coney Island, el seu propi paradís particular, del qual n’estarien encantats de poder fugir-ne també. I es que la mar sempre ha funcionat a la perfecció com a metàfora de la redempció. On sí no hagués fet cap el noi de la moto?.

Després d’anys d’abandonament, reconversions varies i plans urbanístics en disputa Coney Island ara no és més que un luxòs aparador dels modernitzats circs de Freaks de començament de segle, amb dones barbudes, fakirs i monstres diversos, ara en diuen ‘circus sideshows’.
A tot li arriba la seva hora, però sempre deixa una emprempta inesborrable, a mode de cicatriu. Així com el personatge de Robert de Niro a ‘Casino’ explica amb enyorança la reconversió de la ciutat del pecat en parc d’atraccións per a tots els públics, també penso que no hi res millor que ser un salvatge lliure que un mestre de les maneres lligat a les etiquetes. I es que tots voldriem continuar sent una especie de Robbie Williams a la nostra manera.

El divendres 26 de maig de 1911, la nit abans de la inauguració, el parc d’atracions ‘Dreamland’ -que havia de retornar a Coney Island la seva esplendor i atraure milers de visitats a les noves instal.lacions vora la platja- va cremar sencer. Uns obrers que estaven fent els darrers retocs a l’atracció ‘Hellgate’ van veure com de cop tot s’encenia i el foc escampava lliurement en aquell paradís de fusta. He pensat que funcionaria a mode de metàfora.

El que em pregunto a hores d’ara és com es que mantenia aquella escena gravada a la memòria.