Suposo que va ser l'article de la revista Mojo de què us parlava la setmana passada, la qüestió és que aquests set dies he patit un tenebrós atac de nostàlgia. Imagineu, he volgut viatjar a la època en què recordava haver començat a escoltar música per primer cop. Va ser al pis de Barcelona, en aquella habitació amb una enorme finestra, al final d'un modestíssim corredor, on en un petit prestatge als peus del llit jo vaig tenir el meu primer receptor de FM. Allí devia sentir per primer cop la cançó que jo identifico amb la melodia més llunyana a que jo soc capaç de retrocedir. Sí, allmusic.com em comfirma el títol, Don't pay the ferryman. Era l'any 1983 i triomfava a la ràdio, per això la dec recordar tan bé. Però això és gairebé anecdòtic al costat del que realment us volia parlar, de l'emissora que aleshores em va convertir en un oient conscient de la música que escoltava, la ara llegendària Ràdio Pica, de la que vaig retenir especialment el nom d'una banda que després no tornaria a sentir fins als dies d'Internet, o sigui, gairebé vint anys després, els Crosby, Stills & Nash. En els anys d'entremig, tothom a qui deia aquest nom es reia de mi. Estic gairebé segur que el que jo recordo haver sentit és el seu disc de l'any 1977.
La classificació dels 50 discos de música indie també m'ha fet adonar del perquè de la importància de The Smiths en la història d'aquest gènere, més que res perquè van significar un canvi en el paradigma estètic d'aquesta categoria musical. Abans d'ells, les dues bandes que més pesaven eren Love i The Byrds, molt anteriors en el temps, però de qui tants grups van absorbir el so barroc i psicodèlic dels primers i les guitarres jangle dels segons. D'alguna manera, Morrissey i Marr van obrir les portes a un nou estat de coses, i també a una nova estética indie -la del lletraferit insatisfet- que també deu tant als anys de regnat de la Thatcher.
The Sea Urchins, Pristine Christine
McCarthy, Keep an open mind or else
Els de COM Ràdio m'han tornat a demanar un parell de programes, ara per aquests dies de Pasqua, i he aprofitat per programar alguns discos dels que he estat parlant aquestes últimes setmanes, a banda d'alguns altres de qui solament havia esmentat el seu nom i altres que simplement m'agrada punxar perquè rarament sonen a les emisores comercials, com els XTC (qué bons que són i qué bona que és aquesta cançó). Una vegada, al cd drome del carrer Tallers em van dir que el disc dels South San Gabriel era un dels seus long-sellers més clàssics, que sempre en tenien alguna còpia i que sempre es despatxava ràpidament. Els discos d'Eels i Sparklehorse tenen en comú que els seus autors els van escriure durant el periòde de recuperació posterior a una estada a l'hospital, en el cas de Mark Linkous gairebé fatal.
Aquesta setmana tampoc no ens escapem de les notícies necrològiques. Fa uns dies va morir Buddy Miles, conegut per ser el bateria de la Band of Gypsys, un dels power trio més brutals de tots els temps i la formació amb què, durant els dies àlgids del Black Power, Jimi Hendrix va combatre les crítiques de la seva gent per no tenir músics negres al seu grup. També convé recordar-lo, però, per A long time comin', el disc de The Electric Flag amb el meu guitarrista blanc preferit d'aquells anys, Mick Bloomfield.
I avui m'acomiado amb dos blogs que recuperen discos antics no reeditats, the "B" side i The Record Robot. Espero que els pogueu aprofitar.
Que passeu una bona setmana.
Chris de Burg, Gateway: Don't pay the ferryman
Crosby, Stills & Nash, CSN: Carried away, Cathedral, Dark star
Beachwood Sparks, When We Were Trees: The hustler
Sparklehorse, Good Morning Spider: Sick of goodbyes
Eels, Electro-shock Blues: Climbing to the moon
Mojave 3, Excuses for Travellers: Trying to reach you
South San Gabriel, The Carlton Chronicles: Predatory king today
XTC, Apple Venus: Frivolous tonight
Fairport Convention, What We Did on Our Holidays: Meet on the edge
K.D.Lang, Watershed: I dream of spring, Upstream & Shadow and the frame
Jimi Hendrix, Band of Gypsys: Machine gun
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
que curiós, el video dels sea urchins inclou el meu avatar de lastfm els primers segons. Un bon guiny. McCarthy és el primer grup en anys que em recorden els housemartins. Pobres, els tinc oblidats fa un deseni però com algú gosi dir que no van ser ningú i que no tenen ni punt de comparació amb qualsevol "indie" molón d'aquella època li tallo les orelles.
Love, Byrds i Smiths? No s'ha perdut alguna cosa pel mig?
Per cert, saps quin és un dels meus primers records musicals -a part de pablo abraira, clar-? Doncs una melodia que sonava a la radio de l'habitacio de barcelona que cantaven uns gossos, si home, un cut'n'paste d'aquells estrambotics.
guau, guaguau, guaguau, guaguaguaguaguaguau!
Je, je. Sí, em deixo coses entremig, però segurament no tantes com ens pensem, i parlo a grans trets. No serviria, és veritat, per l'indie nord-americà ni per l'indie britànic actual. És més aviat una foto dels anys 80. A mi The Smiths m'agraden per motius obvis, però la seva influència a aquest nivell general se m'escapava. No hi ha els Housmartins a la classificació, ni els Pulp ni molts altres, però amb les seves limitacions em serveix. I la cançó dels Sea Urchins l'he penjat perquè és l'exemple d'indie que m'agrada més.
El tema Abraira l'he callat com un puta, je. Ah, i la cançó del gos! La tenia oblidada. Quins records!
Publica un comentari a l'entrada