Los Bros. Hernández (i III)

Deixeu que m’expliqui. Després de córrer altre cop a l’Antifaz i fer-me d’una revolada amb els tres volums de ‘Locas’ –i de pas amb un delirant recopilatori de les primeres histories curtes de ciencia ficció en blanc i negre d’alan Moore a 2000 AD titulat ‘Future Shocks’- decideixo començar a llegir-ho tot de nou paral.lelament, si, tant en Beto com en Jaime, i de pas de la seva senyora mare que volta per aquí d’alguna manera.

Això és un còmic de dones, fortes i voluptuoses, rodejades d’homes infantilitzats i sovint ridículs. Molt poques vegades, de ben segur, trobaràs un comic que pugui interessar a parts iguals a un públic mixte, aquest n’és el cas. Tant Beto com Jaime Hernández no s’assembla a res que puguis haver llegit abans. Cada un dins el seu propi univers màgic ha creat la col.lecció més interessant de personatges femenins que puc recordar. Chelo, la llevadora i encarregada dels banys reconvertida a sheriff del poble; l’india Luba, l’exuberant propietaria del cinema i banyadora oficial del poble, mare de set fills; Tonantzín, deesa vivent (segons afirmen els homes del poble) i venedora de llimacs fregits; Maggie la mecànica, capaç d’arreglar qualsevol maquinària; Rena Titañon excampiona de lluita lliure o Penny Century, obsesionada a convertir-se en heroína que no dubta a passejar pels carrers de Califòrnia amb botes i capa a conjunt. Tot un ventall d’heroines enfrontades a un món d’homes o tal com diu Beto més d’un cop:

“Bienvenidos a Palomar, donde los hombres son hombres y las mujeres tienen sentido del humor”

Els germans Hernandez van començar publicant la seva pròpia revista ‘Love & Rockets’, tot un mite del còmic underground, i han anat intercalant les aventures dels seus personatges al llarg dels anys, des d’histories d’una sola plana fins a linies argumentals que ocupaven diversos números, sovint trencant la temporalitat dels fets. Gràcies però a les recents reedicions recopilatories podem llegir-les d’una tirada amb una continuitat i coherencia molt clara. Ambdós autors representen aquesta dicotomia cultural de les dos bandes de la frontera. L’esperit Tex-Mex es manifesta a través de guinys a referents culturals, Beto des de l’humilitat dels seus personantges i Jaime des del llenguatge de carrer i les bandes que poblen el barri de Hoppers de Los Angeles. És potser aquesta herència mexicana, que fa que omplin els seus univers d’elements fantàstics que permeten donar un to poètic a tota l’obra.
Així com ‘Palomar’ de seguida atrapa per l’encant dels personantges és possible que ‘Locas’ es faci més difícil d’entrar-hi. Les primeres aventures de Maggie, entre cohets, dinosaures i multimilionaris, no inviten a pendre's l’obra seriosament, però amb el temps, acabarà centrant les històries en el dia a dia de les protagonistes i els seus problemes més trivials esdevenen el millor recurs dràmatic per convertir l’obra en tota una soup òpera Tex-Mex.
Beto és, segurament, millor guionista que dibuixant, hereu de la filosofia punk ‘do it yourself’, el seu estil ha anat cambiant molt al llarg dels anys i el seu dibuix s’ha anat caricaturitzant amb el temps a l’estil Daniel Clowes (autor de ‘Ghost World’). En canvi Jaime és millor dibuixant que guionista, però de quina manera. El seu estil és exquisit i amb el temps s’ha convertit en un dels meus dibuixant preferits, amb un toc realista no exent d’ironia i comicitat, de traç senzill i linia clara, realçat per un entintat delicat que acaricia cada un dels personatges dotant-los d’una expressivitat molt propera.
El que més m'agrada però és que, segurament, amb les seves obres vaig aprendre a entendre un mitjà, tant vàlid com qualsevol altre, que sembla que s'hagi d'estar justificant constantment a si mateix. El concepte d'heroi, amb capa o sense, és tant ampli com tu vulguis que sigui i sí les pintures d'altamira ja narreven els esforços d'una comunitat per caçar mamuts, després de tants anys, en certa manera, no hem deixat d'explicar la mateixa història una vegada rera l'altra, i ben bé és igual com es faci.

Encara no he aconseguit la meva meta, però això ja és igual. Aquest propòsit, que podria subtitular ‘imaginant la seva mare’, continua. Només creia que aquest ara el més sincer homenatge que els podia fer des del meu modest dia a dia, de la mateixa manera que ells ho han aconseguit amb els seus personatges, que a poc a poc han anat entrant a la meva vida. Hi he estat lligat més anys dels que pensava, i aquesta ja és una historia per si mateixa.

Nota: la llibreria Antifaz còmics canvia de local per situar-se uns números més amunt del mateix carrer Gran de Gràcia, concretament al número 239, a partir del día 25 d’aquest mateix mes.