Los Bros. Hernández ( II )

El món del còmic és un món difícil, més que res perquè sovint no saps on trobar informació. Sí de biografies d’escriptors se’n poden trobar unes quantes, el còmic no pot fer res més que esgarrapar alguna petita aportació a les pàgines d’alguna revista moderna, i això que diuen que està de moda. El que és ben cert és que l’única font fiable d’informació són els canals especialitzats de distribució amb alguna revista de curta tirada, alguna publicació estrangera o les recomanacions d’aquell amic o llibreter de confiança. Internet aporta també alguna font valiosa si saps buscar i tens la sort de cara, però normalment la informació que puguis trobar a la wikipèdia no serà més extensa que la que puguis llegir a les solapes o la contraportada de qualsevol obra, que llastimosament es va repetint ara si i ara també.Aquest era el panorama que afrontava quan, pocs dies després, decidia començar ‘Luba en Norteamérica’. Fullejant les primeres planes m'adonava que no tenia gaire fresca la seva obra anterior, així que vaig apartar uns segons aquell volum per anar a buscar els seus primers recopilatoris que havia llegit un parell d’anys abans, ‘Palomar’ i ‘Rio Veneno’. L’obra d’en Beto requereix un esforç d’atenció, pràcticament ha basat la globalitat de la seva obra en el petit univers d’habitants del fictici poble rural de Palomar, màgic però real -amb bruixes de peus d’ànec i fantasmes de pintors morts- prop de la frontera mexicana amb els Estats Units. I dic petit com podria dir enorme, perqué les desenes de personatges i d’històries que s’entrecreuen al llarg dels centenars de pàgines que ha guionitzat i dibuixat des de l’any 1981 així ho demostren. Aquesta és la raó per la qual sovint s’ha definit la seva obra com el ‘cien años de soledad’ del còmic. No seré jo qui ho afirmi, però tampoc qui ho negui. A mi sovint però, em recorda també la familia Glass dels contes de Salinger i els seus dubtes existencials, o la cootidianitat dels personatges de Raymond Carver i les seves debilitats, però sempre des de l’optimisme del qui sap que les coses no li poden anar pitjor. Ja se sap, cadascú té els seus propis referents, ves.

Dins d’aquest univers assistim al naixement dels personatges, som partíceps de les seves vicissituds i en contemplem les seves morts i tragèdies particulars. Amb el temps alguns d’aquests personantges agafaran més rellevància i les seves vides cobraran més detall. Particularment Luba acabarà protagonitzant totes les seves darreres obres, però allò que fa que l’univers Palomar tingui vida pròpia és el canvi de protagonista. Sovint el mateix fet apareix explicat al llarg del temps des de punts de vista diferents, des del record o des del moment puntual dels fets, des de l’ingenuitat d’un infant espectador o des del punt de vista del protagonista. Tothom es part d’algú o d’alguna cosa, des de Martín ‘el loco’ a la petita Casimira.

En un atac de coherencia temporal doncs, volia retornar a l’inici cronològic de tot plegat, i rebuscant entre els prestatges, per art de màgia, apareixen uns pocs números, que ni recordava haver comprat, de la col.lecció ‘Penny Century’ i ‘la muerte de Speedy’ del seu germà Jaime editats a la col.lecció Brut Comix. I aquí comença la meva petita aventura. Fullejant aquells còmics rústics de paper rugòs i tapes acartronades, llegint les eventures de Maggie i Hopey, les heroines d’en Jaime, no puc deixar de pensar en la Luba o la Chelo, les mestresses d’en Beto. Aleshores recordo que tant a les solapes dels volums d’un germà com de l’altre sempre hi ha alguna referència a la seva mare, àvida lectora de còmics a la seva joventut i culpable d’aquella afició encomanadissa. I aquí comença la meva petita aventura perquè no n’hi ha prou, penso, no n’hi ha prou, la senyora Hernández devia ser tota una dona.