Los Bros. Hernández ( I )

Ja fa uns quants dies vaig deixar-me caure per la llibreria Antifaz de Gràcia decidit a comprar un parell de volums de l’obra de Beto Hernández. Feia poc havia sapigut que s’havien editat al llarg de l’any passat i una necessitat imperiosa em demanava que hi fes cap. I així ho vaig fer. La qüestió és que estava decidit a fer-ne una ressenya per a Newton Town. Raons en tenia varies. La meva avidesa de lectura pels còmics ha minvat bastant els darrers deu o dotze anys, és només que de tant en tant –i això vols dir un o dos cops l’any- em permetia alguna exploració que d’altra per aquest submón. El meu camp d’acció però és limitat, a part de tafanejar l’aparador de la llibreria Arkham o Continuarà quan baixo al centre i alguna escapadeta al mercat de Sant Antoni, on em deixo portar per les velles sensacions de quan m’hi portaven els meus pares de petit més que a rebuscar, només em queda la llibreria Antifaz a tocar de casa.
M’hi trobo a gust, ho he de reconéixer. No puc deixar de pensar en la vella llibreria Tótem de Lleida mentre m’hi passejo i en les primeres excursions on comprava antics números de segona mà, plens de pols, de la revista Víbora on vaig descubrir les seves primeres històries a ‘Sopa de gran pena’, que després s'agruparien en forma de novel.la gràfica a ‘Palomar’. Suposo que aquestes escapades no han deixat que me n’acabés de distanciar mai dels còmics, i a poc a poc hi acabo retornant. Són raconets que sovint em saturen de tant i tant material amuntegat amb l’ordre que només el llibreter i l’asidu col.leccionista sap distingir, però que alhora em retorna aquella fascinant sensació de saber que allà s’hi pot trobar de tot, aquella fascinant compulsió obsessiva del melòman, de l’àvid lector o del col.leccionista de segells.

Deia que de raons en tenia diverses. Primer perquè, aquest darrers anys, apart de rellegir vells còmics que ja tenia de l’omnipresent Alan Moore i alguna que d’altra –però poques- descobertes, l’únic autor al que havia recorregut sovint era a ell, a Beto Hernández. I segona perquè trobo que és un autor bastant oblidat, poc recomanat i encara menys ressenyat als mitjans, o aquesta n’és la meva sensació, i tot i que la meva cultura en aquest camp es més aviat minça, crec poder distingir una bona historia i els trets distintius que fan d’un autor un bon narrador o un simple entreteniment.
La qüestió és, com ja he dit, que estava disposat a fer-ne una ressenya. Vaig a la llibreria, tafanejo una mica, obro un parell de volums que semblen interessants, m’acotxo aquí, allargo el braç allà, ignoro algun apartat premeditadament i quan ja estic disposat a agafar els dos volums en qüestió (‘Luba en norteamérica’ i ‘Luba, el libro de Ofelia’, ambdós d'Ediciones La Cúpula) me n’adono que just al cantó hi ha tres volums ben gruixuts de ‘Locas’ del senyor Jaime Hernández (germà d’en Beto per si no hi havieu caigut). La temptació en aquells moments va ser molt gran, molt, però afegir 800 pàgines a les prop de 450 que ja tenia entre les mans, amb el seu valor econòmic corresponent, no em va semblar massa coherent aleshores, així que vaig deixar que les cabres boges continuessin pasturant a les estanteries.
Aquella decisió aviat es demostraria errònea però, i es que els germans hernandez -o los Bros. Hernández, com a ells els agrada firmar sovint- són molt germans, però allò aleshores encara no ho sabia.