Adam Gibbons és un xaval multiinstrumentista de 26 anys que després d’haver planxat uns pocs singles llança el seu primer llarga durada amb freestyle records a finals del 2007 i per un servidor s’ha convertit en una de les millors descobertes dels darrers anys.El disc ‘Press on’ comença amb una cosa semblant a una declaració de principis recordant els vells discs de polydor i james brown i segueix amb 12 cançons pràcticament instrumentals que no oblidaràs fàcilment. Lack of Afro aconsegueixen amb el tema ‘the outsider’ (curiosament igual que el darrer disc de dj shadow) que una tornada de vents que es repeteix i repeteix fins a la sacietat es converteixi en un clàssic immediat com si es tractes d’un nou guns of navarone o un nou green onions. I aquesta només és la peça que obre el disc.
És un llarga durada que rebossa heavy funky, jazz i soul de la millor classe pels quatre costats rodejat de Hammonds, saxos i una bateria que dificilment oblidaràs. ‘Mongrel Strut’ veu dels classics més directes amb homenatge inclòs a ‘the champ’ dels Mohawks i per recorder-nos que ens trobem al 2008 s’atreveixen amb una versió impossible de ‘When the sun goes down’ dels Arctic Monkeys que ningú s’espera.
Recorda DJ Shadow i US3. Sens dubte el posaria a l’altura de clàssics moderns com “endtroducing” o “Hand on the torch”, no per similituds eslitístiques sinó pel concepte creatiu que impliquen i la reivindicació dels clàssics des d’un punt de vista contemporani. Si bé dj shadow recorre al samplejat més descarat i a l’scratch més virtuós i US3 ho fa des del hiphop per renovar un gènere com el jazz, amb Lack of Afro aquesta transgressió és molt més difusa i diluida. Potser, per sort, ens trobem ja en un punt d’inflexió en el món de l’electrònica. De la mateixa manera que darrerament hem vist el retorn d’estils com el folk (no, arnau?) potser ja va sent hora que l’electrònica passi a un segont pla i deixi les bases per a esdevenir un element de producció que alimenti i no amagui, sinó que ressalti, les virtuds de la música. Segurament la peça ‘Touch my soul’ en sigui el millor exemple.
‘Press on’ és una reivindicació de l’encant pel so analògic i l’esperit del directe, però poques vegades trobaràs un disc d’esperit tant classic que pugui sonar tant modern. Carn de samplejat directament.
Conceptualment, no és cap novetat agafar com a referència vell jazz i funk afegint break beat, superposant parts en directe per acabar esdevenint musica de ball, com s’ha fet tantes i tantes vegades els darrers anys, però de fet també és el que fa que aquest disc destaqui per sobre dels alters. Hi ha molt soul en aquest disc, però no em refereixo només a música soul, sinó a allò que s’ha de tenir com a músic i productor per enganxar la gent i no deixar que s’escapin.
5 comentaris:
Hola, dues coses. La primera és una curiositat que he detectat, la manera tan diferent d'escriure que tens quan parles de música i quan parles de cine. És possible? Amb la passió encomanadissa del fan però ben diferent. Tot i que normalment les tardes són per mi, últimament les he tingut molt ocupades amb temes diversos (reunions, cursets) i arribar a casa, engegar l'ordinador i trobar un post nou m'ajuda a oblidar el personatge cínic en què em transformo quan sóc a la feina.
La segona cosa que volia dir és que, a banda de bones recomanacions (Pleasantville em fa rodar el cap, no sé si l'he vist o no) també proporciones enllaços que no coneixia. El de filmaffinity.com em sembla que el faré servir en la meva secció.
no se que vols que et digui, noi. L'única diferència que veig és que a pleasenville utilitzo frases llarguíssimes que es fan casi imposibles de llegir i lack of afro és més críptic. Potser ho fa el fet que no havia escrit mai d'un disc i he tardat més d'una setmana en completar-lo i l'altre en canvi va ser de ràpida gestació.
Si tens res concret a comentar o criticar no dubtis a fer-ho i sempre pots corregir qualsevol error que trobis. Com a bloc que és (i no revista de tendències) procuro no preocupar-me massa per l'estil, però cine i música tampoc tenen res a veure. No se, quin t'agrada més, o menys ?
No hi havia caigut, però és veritat que escrius més de cinema i llibres que de música, i és evident que això pot afectar a l'escriptura. Però no, no ho vaig trobar ni millor ni pitjor, simplement hi havia alguna cosa en el text que m'hi va fer simpatitzar per algún motiu especial.
Buf, un altre dia carregós. Dos quarts de 9 del vespre i acabo d'arribar a casa. No tinc ni ganes d'escoltar música.
Bon cap de setmana
Si la tornada del primer tall ja s'acosta al de Guns of Navarone, sembla una aposta musical bastant suculenta.....
Sembla que creïs un paral.lelisme tota l'estona amb dj shadow. Jo també estic bastant d'acord en que l'endtroducing és un dels clàssics moders. Ha marcat un abans i un desprès, és la síntesi de la electrònica i és on conflueix amb el soul, jazz o funk...No penso que la electrònica hagi de passar a un segon pla, el que si que penso és que s'ha d'innovar en electrònica, i crear aquest estil amb instruments analògics és una cosa bastant atractiva. Penso que no s'ha de caure en la redundància i sembla que el Lack of Afro no ho ha fet...em posaré amb el Last.fm a veure si el trobo...siii! he descobert last.fm....i si sembla que el folk ha tornat!
Però bé, abans has dit green onions?? Toooooma ya!
http://www.youtube.com/watch?v=ar-Z_l907DY
Be, no volia dir que l'electrònica hagi de passar sempre a un segon pla, té un lloc dins el seus propis estils clar. El que trobo malamanet es que sempre s'utilitzi com a escusa d'innovació. A aquestes alçades electrònica no es innovació ni molt menys, al l'inrevés, sovint es com tu dius, redundant i arcaica, i encara es nota més quan els seus estils creixen i moren amb una velocitat vertiginosa amb trets diferencials mínims. Es la meva sensació, tampoc en sóc un entés. Jo cada cop la valoro més -però no només- quan menys es nota.
Podras escoltar millor el disc a la web de freestyle records, pots trobar el link a l'oportuna secció.
Publica un comentari a l'entrada