Marvin Gaye Vs. The Rolling Stones Vs. The Velvet Underground Vs. The Smiths

Aquest 2009 se'n parlarà molt de la Motown, i és que enguany se celebra el 50è aniversari de la seva fundació. La revista MOJO ja hi va dedicar tot un especial al número del mes de febrer i, a El Ambigú, Diego Manrique ja n'ha punxat algún tema en les poques ocasions que tinc de sentir el seu programa. Cap a finals de febrer, però, sí que en vaig poder escoltar un, i justament el va encetar amb aquest single de Marvin Gaye de 1962, el seu primer Top 30, de fet. Encara no és el vocalista caramelitzat de les seves produccions posteriors i està recolzat per Martha and the Vandellas (que en farien una versió tres anys després) a les veus de fons. No us és familiar el començament de la cançó?


Marvin Gaye - Hitch Hike (Tamla 7', 1962)

Continuem. El mateix any que Martha and the Vandellas, els Rolling Stones també van versionar aquest tema al seu disc Out of Our Heads, just l'anterior a Aftermath, d'un any després, que va ser l'àlbum en què van abandonar definitivament les covers de R&B i tots els temes ja van anar signats per la parella Mick Jagger/Keith Richards. Per cert, Frank Zappa també va versionar aquest tema a l'inici de la seva carrera.

Però ni els Stones ni Frank Zappa no van ser els únics a prendre nota d'aquest tema. There She Goes Again, de l'àlbum de debut de la Velvet Underground, i una de les seves composicions més pop i més jangle del seu repertori (juntament amb Beginning to See the Light) en fa una clara referència al començament del tema. Estic d'acord amb allmusic que, quan es parla de la influència de la Velvet en els REM, aquesta és una de les peces a què forçosament cal fer referència.


The Velvet Underground - There She Goes Again (The Velvet Underground & Nico; Verve, 1967)

Després de l'original, d'una versió i de la Velvet, no us continua sent familiar encara aquest començament en staccato? Sí, és la intro a la guitarra d'una de les cançons més emocionants i mòrbidament romàntiques de la banda més canònica del pop britànic dels 80, un clàssic entre els clàssics de la discogràfia dels meus mancunians de capçalera i que, si no li haguessin enganxat al cul la frívola Some Girls Are Bigger Than Others, hagués pogut ser un final memorable a un disc que es va dir The Queen Is Dead. Encara que només són les cabòries d'un jove angoixat a l'interior d'un taxi, això a l'any 1986 sonava a glòria.



The Smiths - There Is a Light That Never Goes Out (The Queen Is Dead; Rough Trade, 1986)

Johnny Marr’s MOJO Mix

Al número de març, la revista MOJO convida Johnny Marr a confeccionar un decàleg de la música que l'ha inspirat i que continua donant-li força. La compilació ell la titula "The Answer to Everything", que s'hauria d'il·lustrar amb aquesta portada autografiada i amb el tracklist següent:

1. Del Shannon, Keep Searchin’ (We’ll Follow The Sun) (Stateside B-side, 1964): "The influence of [A-side] The Answer To Everything on me when writing Please Please Please Let Me Get What I Want is well documented so I picked its sister record, this time. It was the sound of the house when I was little."




2. The Rolling Stones, Get Off Of My Cloud (Decca single, 1965): "The main thing I took from Keith Richards was his musical ideology; that there is a nobility in playing rhythm guitar and being the engine room and steering the ship, all these very valorous concepts which he threw in the face of guitar culture in the early ’70s."




3. T.Rex, Metal Guru (T-Rex Wax Co. single, 1972): "It’s so beautiful and commercial but slightly weird and I could not believe what I was hearing because it was so all-encompassing. It connected with something beyond my regular senses."

4. The Isley Brothers, Behind A Painted Smile (Tamla Motown B-side, 1969): "Motown provided a fantastic alternative to the rock music my mates were getting into. I ventured into this place called Rare Records on John Dalton Street in Manchester, I went into the basement and I remember to this day it was like a sea of future happiness."




5. Iggy And The Stooges, Gimme Danger (Raw Power LP track, CBS 1973): "I remember getting on the bus and just staring at the front cover in disbelief all the way home. I wasn’t disappointed when I played it because it sounded like I thought it would. It was mysterious, sexy, druggy, riffy and to-the-point."

6. The Crystals, There’s No Other Like My Baby (Philles single, 1961): "There is an unpretentiousness to it, and compared to what was passing itself off as weird in rockland with prog music at the time this just sounded weirder to me, and it seemed to come from an odder dimension."

7. Blondie, Hanging On The Telephone (Chrysalis single, 1978): "It reminds me of going to parties and really complaining that I didn’t want to hear Peaches by The Stranglers for the eleventh time and going through record collections with all that ELO shit in them and pulling out Parallel Lines and going, 'Alright then, let’s listen to this very, very loud!'"




8. Bob And Marcia Young, Gifted And Black (Harry J single, 1970): "It was one of the records that both Morrissey and myself liked in the same way. It reminded us both of being youthful fanatics and being outside of the norm… Then, amazingly, when [New Order’s] Bernard Sumner and I started to get close we both discovered that we liked that record in the same way."




9. The Equals, Black Skin Blue Eyed Boys (President single, 1970): "Some records you wear down and you wear out but this one… I remember it from being out from when I was a kid but unlike some of the other tracks I play, I don’t listen to it for that reason, I like it because it reminds me of something shared between me and my mate."




10. The Cribs, Hey Scenesters (Wichita single, 2005): "A fantastic working class street rock’n’roll 45 that could only have come from a band in this country. It’s like, Move over, this is the new generation. The Jarmans are as hip as street musicians get from any generation."

Bonus Tracks:
Paul Davidson – Midnight Rider (Tropical single, 1976)
Alternative TV – Action Time Vision (Deptford Fun City single, 1978)
Built To Spill – In Your Mind (Ancient Melodies Of The Future LP track, WEA, 2001)
The Drifters – I Count The Tears (Atlantic, 1960)
Hamilton Bohannon – Disco Stomp (Dakar/Brunswick, 1975)
TV On The Radio – Wolf Like Me (4AD single, 2006)

Palimpsest

Palimpsest, Gran Diccionari de la Llengua Catalana: "PALEOG/CODIC 1 Text escrit al damunt d'un altre després d'esborrar-lo"

La Vanguardia del passat dia 12 publicava un article titulat Pop-rock: una historia de homenajes, préstamos, éxitos y... plagios que, a banda de ser un exemple de la mena de periodisme de pixarrin que ens serveix la premsa generalista a canvi d'un euro (tants errors hi havia a la notícia que posteriorment la van haver de refer; i encara n'hi ha: mireu què són per ells els bootlegs), com a mínim ens serveix com a excusa per parlar d'un dels temes més importants, i també més intangibles, de la música popular, el de la inspiració.

Comencem per aquest post del blog Time Has Told Me, on l'autor reprodueix el text de la carpeta del disc Passing Through, de Cisco Houston, un cantautor tradicional tal com l'entenem ara, amb una guitarra a l'esquena, viatjant amunt i avall dels Estats Units, absorbint les tonades que sentia a la gent i convertint-les en cançons folk. En aquest escrit, titulat The Songs I Sing, va descriure aquest procés de rescriptura en què consisteix la música tradicional. Diu així:

"Una cançó tradicional és una manera de cantar en veu alta les notícies: un casament, un assassinat, les bones i les males noves, les de la bona gent i les de la gent dolenta. És una de les maneres de deixar documentades coses que han passat i que mereixen ser recordades. Abans que existissin els diaris, i entre la gent que no en llegia, les cançons populars eren una mena de crònica comentada del que passava. Moltes tonades tradicionals han sobreviscut centenars d'anys mentre que no hi ha res més passat que el diari del dia abans. També és veritat que les cançons populars i les balades històriques no eren precisament narracions que es poguessin dir ajustades a la realitat ja que, un cop l'esdeveniment s'havia documentat, les següents generacions de cantants l'anaven elaborant i transformant, fent-la més planera o canviant-ne la forma perquè encaixés amb la pròpia versió dels fets. Sovint, els fets que van desencadenar la cançó es feien borrosos o es perdien del tot a mesura que passaven els anys. Aleshores, la cançó prenia una vida independent. A la seva Poètica, Aristòtil va dir que l'art és més real que la història perquè mostra el que hauria d'haver passat més que no pas allò que realment va passar. I que és més fidel a la inevitabilitat d'aquell fet que no pas a l'esdeveniment històric accidental. En aquest sentit, la cançó és indubtablement veritat perquè, amb independència de quant s'hagin modificat els fets que la van inspirar, sempre ha estat una crònica fidel de les actituds i els sentiments de les generacions."

Al Mojo del mes de desembre hi ha un extens article-entrevista a Leonard Cohen. A la primera pàgina, quan encara estan contant els primers anys de la seva biografia, el cantautor de Quebec recorda el descobriment de la força de les cançons durant els anys de monitor a les colònies d'estiu. I diu a la periodista: "El director del campament, un nord-americà, va resultar ser un socialista [...] En aquell temps, els socialistes eren els únics que tocaven la guitarra i cantaven cançons folk. Els semblava que tenien l'obligació de conèixer-les [...] Les lletres em van impressionar. Moltes eren simples cançons folk, la majoria rescrites des d'un punt de vista ideològic".


En una entrevista de Robert Hilburn per Los Angeles Times que es recull al llibre Dylan sobre Dylan. 31 entrevistas memorables, acabat de publicar per Global Rhythm, i que també va sortir al suplement Babelia de El País, Bob Dylan diu si fa no fa el mateix amb aquestes altres paraules: "Les meves cançons estan basades en antics càntics protestants, o en cançons de la tradició del folklore tradicional, o en variacions de l’esquema blues. Agafo una cançó que conec, la començo a tocar i me’n surt una de nova. Vaig escriure Blowin' in the Wind en 10 minuts, em vaig limitar a posar paraules a un antic espiritual, probablement alguna cosa que havia après de discos de grups de country. Aquesta és la tradició de la música folk. Fas servir el que has rebut en herència".


En una altra entrevista a la revista Mojo, aquesta molt més antiga, Tom Waits també es va referir a la tradició i ho va fer d'aquesta altra manera, críptica i poètica a la vegada: "Les cançons són com aquaris, hi ha més coses darrere de les coses que veus, tot és belluga, i no pots atrapar allò que és viu, i les cançons són vives. Amb més motiu encara abans de la música gravada, aleshores les cançons sempre estaven en moviment, i tothom era part del canvi i de la seva evolució. Senties una cançó i l’aprenies, i si n’oblidaves una estrofa la substituïes per una altra. I si et convenia, l’adaptaves a les teves circumstàncies o n’eliminaves una la part de la lletra perquè la pogués cantar la canalla."

Ja ho veieu doncs, assumptes com inspiració o composició són certament relatius, i passa que molt sovint no es fa més que rescriure el que altres ja han escrit abans. Com diu el títol del post, hi escrivim a sobre amb algunes variacions personals. Aquest és un dels temes que més m'interessen de la música popular. Com, sense adonar-nos-en, una antiga balada cowboy, una work song dels treballadors del ferrocarril, un salm sentit a l'església, una cançó sindical, les clàssiques tonades sobre històries de bons i dolents, rodamóns o assassins, antigues cançons de la serralada dels Apalatxes, rondalles infantils o un número humorístic pot esdevenir, al cap dels anys, passat pel sedàs de Leonard Cohen, Bob Dylan, Tom Waits, o qui sigui, en un himne generacional.

Vídeo musical | The Last Shadow Puppets

Reconec que no simpatitzo amb aquesta mena de grups com ara els Last Shadow Puppets. De fet, el que passa és que no coincidim enlloc i, quan això succeeix, els ignoro perquè ja tinc prou feina a abastar tota la música que m'agrada, la que encara vull conèixer i, sobretot, la que em queda per escoltar. Llegir una entrevista amb ells al penúltim exemplar de la revista Mojo tampoc no ha ajudat ha pujar-ne la cotització. Són molt joves, 22 anys, com qui diu encara viuen a casa dels pares, es pentinen amb clares referències mod, i les influències que reconeixen són les òbvies després de veure el vídeo, la música dels anys 60. Tota la dècada, però.

El grup el formen Alex Turner dels Arctic Monkeys i Miles Kane dels Rascals i és un projecte paral·lel a les seves respectives bandes. La història va començar quan l'anterior grup d'aquest segon, els Little Flames, van fer de teloners dels Artics Monkeys durant la seva gira de debut. Això va ser l'any 2005. Des de llavors són dos amics íntims que estan creixent i aprenent plegats en un format, per la formació poc habitual de duet i en les tasques conjuntes de composició, molt diferent al de les bandes que lideren. Als crèdits sempre apareixen tots dos (com Lennon & McCartney) però la que nosaltres hem triat és de Miles Kane.

Perquè enganyar-nos, Standing Next to Me és un gran, gran tema. I recordeu, no són ni els Walker Brothers ni el Dúo Dinámico, són The Last Shadow Puppets.


The Last Shadow Puppets - Standing Next to Me EP - Standing Next to Me

"The ancient art of weaving"

Weaving, The American Heritage Dictionary: "1.To interlace (threads, for example) into cloth; 2.To interweave or combine (elements) into a complex whole"

Aprofitant la imminent visita dels Built to Spill a la Sala Apolo per interpretar íntegrament el seu Perfect From Now On, i també que el Mojo del mes d'octubre la portava a col·lació en la ressenya d'un concert dels My Morning Jacket, en aquest post mirarem d'explicar el significat d'aquesta misteriosa denominació del títol, o sigui, de l'antic art de teixir. L'Enciclopèdia Wikipedia en parla a l'entrada dedicada a Keith Richards, amb referència directa al llibre According to the Rolling Stones, perquè així la va fer servir ell per definir la manera de tocar la guitarra basada en la interacció, el joc i l'empatia mútua quan ell i Ron Wood la toquen plegats als Stones. De fet, sense anomenar-lo, el que Keef també estava fent en parlar-ne era, en part, retreure a Mick Taylor (l'exguitarrista solista de la banda) l'antic estil del grup, més centrat en la tècnica del solo. (Una altra cosa és el que en pensin els fans, ja que per molts d'ells no s'han tornat a superar el concerts de les gires de 1969 i 1972 en què ell va participar). També, les males llengües sempre han dit que la tècnica de Mick Taylor deixava en evidència a Richards, i que per això el va despatxar. Però el que sí que és veritat, i això és del que realment volem parlar, és que Keef sempre s'ha manifestat molt més satisfet amb l'estil de guitarres entrellaçades (com si estiguessin teixint una trama) que ha pogut desenvolupar amb estilistes còmplices com Ronnie Wood que no pas al costat de prodigis de la guitarra com Mick Taylor.

Del que tractarem aquí, doncs, és d'aquesta manera d'executar la música consistent en dos guitarristes que interactuen, en guitarres que s'entrellacen com si fossin els fils d'un teixit, i que nosaltres entenem com l'experiència musical justament oposada a aquella altra que separa els rols de la guitarra solista i la guitarra rítmica. En veurem quatre exemples:

A l'inici, obligatòriament, els Stones, la banda del nostre protagonista, que l'any 1978 van publicar l'inmens Some Girls després d'uns anys de produccions més aviat pobres. És el primer disc en estudi amb Ron Wood com a membre oficial de la banda, que s'hi havia incorporat dos anys abans com a especialista en la slide, la lap steel i la pedal steel guitar, i que aporta la meitat de l'"art of weaving" amb què els Stones trenquen la tradicional fórmula d'una guitarra rítmica i una altra de solista que havia dominat la seva música els anteriors 10 anys. La ressenya que allmusic dedica de la peça Beast of Burden parla exactament d'això, d'un mix en què un rasca la guitarra mentre l'altre la va puntejant. La intenció final és allunyar-se del solo i, a canvi, posar l'accent en la creació d'un groove. Espero que quan sentiu el tema ho entengueu. Altres temes destacats: Just My Imagination i Respectable.

Com diu aquella mateixa ressenya, efectivament, aquesta tècnica de dues guitarres bessones en constant intercanvi no s'allunyava pas gaire d'allò que en aquell mateix temps també estava fent un dels grans grups de l'escena punk i new wave de Nova York de la segona meitat dels anys 70, els Television, una altra banda amb dos grans guitarristes, Tom Verlaine i Richard Lloyd, i amb moltes ganes d'improvisar i poques de seguir les estructures més convencionals del gènere. Per una vegada no acudirem al seu formidable disc de debut, sinó al segon i últim de la seva època clàssica, Adventure, d'un any després. Totes les ressenyes de l'àlbum es posen d'acord a notar que aquest disc té una producció molt més polida i matisada que Marquee Moon, així com les noves textures que aporta la utilització de teclats (a Carried Away, per exemple) però, sobretot, que en cap moment no es perd el complex treball de guitarres que va fer tant atractiu el seu primer disc. Temes destacats: Glory, Carried Away & The Dream's Dream.

Els Built to Spill, amb qui hem començat aquest post, al meu parer són una de les encarnacions contemporànies més perfectes de banda de rock de guitarres continuadora de la tradició estètica de que estem tractant. En portem el disc que precisament vindran a interpretar sencer el proper dimecres a Barcelona, Perfect from Now On, un àlbum que possiblement no reculli les seves millors composicions però que, a canvi, mostra a la perfecció aquesta arquitectura d'espirals de guitarres amb què es construeix l'"art of waving". El disc acaba de complir 10 anys i, durant aquest temps, jo mai he deixat de celebrar el dia que vaig conèixer aquesta banda de Boise, Idaho. Al seu últim disc, You in Reverse, d'ara fa dos anys, els Built to Spill continuen fent surf per les ones que creen les seves guitarres. Si en la intimitat d'un club (més difícil en un Festival, com el Primavera Sound del 2007) són capaços de reproduir-ho, pot ser que de l'Apolo en surti gent que li rodi el cap. Temes destacats: Randy Described Eternity, Velvet Waltz, Kicked It in the Sun & Untrustable/Part 2 (About Someone Else).

El weaving no exclou de cap manera els solos, i l'exemple més perfecte d'això són Neil Young & Crazy Horse, de qui els Built to Spill són hereus per via directa. D'ells és impossible triar-ne un sol disc de mostra, i no diguem un tema destacat, ja que els exemples són incomptables i la qualitat general és extraordinària. Jo aprofito per recomanar-vos, per si encara no l'heu pogut veure, The Year of the Horse, la pel·lícula que Jim Jarmusch va fer de la seva gira de l'any 1996. És possible que els acompanyants de Neil Young (Ralph Molina, bateria; Frank "Poncho" Sampedro, guitarra, teclats i veus; i Billy Talbot, baix i veus) no siguin els millors músics sobre el planeta, però quan pugen amb ell dalt d'un escenari la música que recepten és una autèntica bomba. Temes explosius: Slip Away i F*!#in' Up. Discos recomanats: Everybody Knows This Is Nowhere, On the Beach , Rust Never Sleeps i Weld .

Fins aquí l'evangeli del weaving. I entre els deixebles de l'art de fer que les guitarres s'esmunyin i llisquin a través de la melodia i ballin en cercles al voltant del ritme, tres noms més. Matthew Sweet, que al seu disc Girlfriend va convidar Richard Lloyd (dels Television) i Robert Quine; els fabulosos The Dream Syndicate, que a l'any 1982 mostraven la influència d'uns Neil Young & Crazy Horse aleshores molt poc en voga; o el groove dels The Blue Aeroplanes de Beatsongs.

Sento colors

Sinestèsia, "Experiència sensorial involuntària per la qual en determinats individus l'estimulació d'un sentit provoca percepcions addicionals en un altre. Molt pròpia de la infància, la sinestèsia pot perdurar en l'adult, sense ésser necessàriament patològica. Sovint és una font d'inspiració poètica i artística."

Llegeixo a l'últim numero de la revista MOJO que enguany se celebra el quarantè aniversari de l'àlbum blanc dels Beatles. Aprofitant l'efemèride, ja tenia la intenció de parlar-ne àmpliament, però això serà en un proper post. A canvi, el que avui us proposo és que cadascú remeni la seva discoteca a veure quins altres colors podem trobar entre tots plegats als prestatges de les nostres col·leccions. És un joc sense guanyador, però el repte seria arribar, com a mínim, a completar la gamma més bàsica dels 12 colors del model petit del clàssic estoig de cartró de la casa Alpino. En el meu cas no us puc assegurar que el disc el tingui en forma física de CD o LP (o cinta de casset; per cert, hauré de donar-hi una ullada), però sí que podeu estar segurs que en un moment o altre de la meva vida els he sentit. Si no és així, no val. Som-hi?

No queda més remei que començar tornant a The Band, i aquest cop per parlar per primera vegada a Newton Town del meu àlbum favorit de la seva època clàssica, concretament el seu disc homònim de l'any 1969, però que entre els aficionats es coneix com l'àlbum marró. El títol que originalment s'havia pensat pel disc era Harvest, però Capitol Records volia que no hi hagués cap dubte pel que fa al nom de la banda, que ja era prou ambigu, així que per no embolicar la concurrència amb massa denominacions a la coberta es va optar per deixar-hi simplement el nom del grup. Tothom està d'acord en què aquest és EL disc de The Band, una meravella d'arrels nord-americanes amb espai pel folk, el gospel, el country, el rhythm & blues, el soul, el funk i el rock & roll. Robbie Robertson havia crescut enormement com a compositor i aquí la majoria de temes són seus. Si voleu saber-ne més d'aquesta colla de músics, a Newton Town ja vam parlar de l'enorme influència del seu primer disc aquí i, sobretot, aquí, i de la tècnica del seu guitarrista principal aquí. Temes destacats: Whispering Pines, Rockin' Chair i The Unfaithful Servant

Els Weezer, el grup de power pop i rock de guitarres originaris de Los Angeles, tenen ni més ni menys que tres àlbums amb el nom d'un color. Precisament, enguany n'acaben de treure un altre, The Red Album, després de tres anys sense publicar res i quan molta gent ja es pensava que havien deixat d'existir. Ara més que mai, però, sembla que la banda gira al voltant de Rivers Cuomo, el guitarrista i compositor principal, però també és el primer cop en la seva discografia que altres membres del grup intervenen com a vocalistes en algun tema del disc. Fins que la banda no ho va confirmar, ningú no es creia que el disseny de portada d'aquí el costat fos el definitiu. De fet, la gent de Pitchfork (que, per cert, va suspendre el disc en la seva crítica) es va atrevir a fer-ne mofa dient que eren els nou Village People.

Em voldria concentrar, però, en els altres dos àlbums dels Weezer, els realment importants. Primer de tot, el del seu debut, The Blue Album, de l'any 1994, un disc que al seu dia no va provocar precisament onades de simpatia envers la banda, potser per la imatge de nerds que transmetien, també en les lletres, que s'allunyava molt de la ona grunge llavors tant en voga. Però com diu el crític de allmusic, el temps ho guareix tot, i ara gairebé es pot afirmar que aquest és un dels discos que defineixen aquella dècada. És un àlbum de guitarres tremendes, produït per Rick Ocasek, líder dels Cars, i com a mínim hi ha un parell de temes que, doncs això, que dibuixen molt bé la música d'aquells anys, els singles Undone - The Sweater Song i Buddy Holly, que també van ser uns dels primers exercicis de Spike Jonze en la direcció de vídeos musicals. El disc figura a la llista dels 500 més importants de tots els temps de la revista Rolling Stones i a la dels 50 de la dècada dels 90 de Pitchfork Media. Temes destacats: The World Has Turned And Left Me Here, Buddy Holly i Only In Dreams.

Malauradament, haig de passar per alt el meu disc preferit dels Weezer, Pinkerton, per arribar fins al de l'any 2001, homònim com els altres dos i conegut com The Green Album per motius cromàtics obvis. Rick Ocasek torna a ser-ne el productor i és la obra més pop (punk, però pop) de la discografia de la banda, que després de les crítiques devastadores a Pinkerton van esperar 5 anys a publicar un disc nou, i no ho van fer fins que no van estar segurs que hi havia algú disposat a escoltar-lo. Que la crítica i el públic comencessin a rectificar les opinions més indignes i agres que havien abocat sobre les seves primeres obres, més una gira l'any 2000 per Japó, van servir per reviscolar la banda. I l'èxit dels singles Hash Pipe, Photograph i, sobretot, Island in the Sun, només van fer que confirmar que pels Weezer aquest disc era com una mena de renaixement. Excepte pel color, la coberta del disc fa recordar el primer, i de fet és un retorn a l'estil del seu àlbum de debut. Els mateixos Weezer ho reconeixen en una cita de Giuseppe Verdi que van deixar escrita als crèdits, "Torniamo all'antico e sarà un progresso". Temes destacats: Island in the Sun i O Girlfriend.

Aquesta exposició acaba amb The Black Album, de Prince. D'aquest disc en vaig sentir parlar l'estiu de 1987 a Irlanda, on sóc conscient d'haver visitat per primer cop una botiga on despatxaven discos pirates, i per on també circulaven d'estranquis enregistraments de concerts en viu. De fet, l'endemà mateix del concert de Bruce Springsteen a Dublín ja en vaig poder comprar una còpia en tres cassets que encara guardo. Doncs bé, allí mateix vaig veure com de sota del taulell treien una còpia en vinil d'aquest disc de Prince, que oficialment no sortiria fins al cap de 7 anys més tard, però del que ja se n'havia estat parlant tot aquell any perquè alguns exemplars havien escapat dels circuits de distribució, d'on va ser retirat al cap de pocs dies de ser posat a la venda. The Black Album havia de ser la resposta de Prince a tots aquells que li retreien que, després de Purple Rain, la seva música havia aigualit una mica massa la seva ànima negra i, per això, les 8 peces són autèntic funk. Al seu lloc, però, es va publicar Lovesexy. Temes destacats: When 2 R in Love i Rockhard in a Funky Place.

Anacronismes

Anacronisme, de la Enciclopèdia Catalana,"Qualsevol cosa (fet, costum, etc) no pròpia del temps al qual es vol referir o incongruent amb el seu ambient."

Exactament la paraula anacrònic no surt, però durant l'entrevista que li fan a l'últim exemplar de la revista MOJO Neil Diamond explica que l'any 1968 va deixar Nova York per anar a Califòrnia i que, mentre tothom es dedicava a col·locar-se i a anar penjat, ell va començar a actuar mudat amb un vestit de lluentons ben ajustat al cos i un cinturó ben ample a la cintura, a l'estil dels artistes de cabaret de Las Vegas. Segons diu, ell ja no tenia edat per cabrioles i, a més, ja era casat i pare de família. No va ser, doncs, cap acte de rebel·lia i ni cap posat forçat d'outsider, simplement ell era un professional i aquella escena hip no feia per ell. Tampoc és el cas de cap dels discos que repassarem aquí, d'aquella mateixa època, que en contra de les modes del temps no responien ni al caràcter, ni a l'ètica, ni als principis ni als costums d'aquell determinat moment històric.

El primer que he triat és el cèlebre Forever Changes, dels Love, enregistrat entre juny i setembre de l'any 1967, l'any dels hippies, les flors, la fantasia i, perquè no, també del cinisme. Mentre tothom s'ho passava teta, ells s'avancen un any en la visió de final de festa en un disc que, per aquest mateix motiu, no va ser ben rebut, però que ara es considera un dels millors àlbums de la història del pop. El primer vers de la composició d'Arthur Lee que hem triat diu "Oh, the snot has caked against my pants/It has turned into crystal/There's a bluebird sitting on a branch/I guess I'll take my pistol/I've got it in my hand/Because he's on my land/And so the story ended/Do you know it oh so well/Well should you need I'll tell you/The end-end-end-end-end-end-end-end". O sigui, mocs secs als pantalons i un tret de pistola a qui es passegi per casa meva. Vaja, vaja, una visió més aviat fosca i ombrívola d'aquells dies d'expansió de la ment, bon rotllo i col·leguisme.

boomp3.com

Fa unes setmanes, a Newton Town vam estar parlant del disc Music from Big Pink, l'àlbum de debut de The Band, una obra despullada de pirotècniques que va xocar a molts músics de la psicodèlia i que els va fer retornar a estils musicals més autèntics. En aquell post ja vam explicar la seva enorme influència, però vam passar per alt un disc de Bob Dylan, el John Wesley Harding, que va néixer de les mateixes sessions a la casa de camp de Woodstock de què parlàvem allí. Tots dos àlbums incorporen estils musicals més tradicionals, com el soul, el blues, el folk o el country, radicalment allunyats de les modes d'aleshores i, per tant, també es troben en una mena de viatge fora del seu temps que els encaixa perfectament en aquest article d'avui.

boomp3.com

Ja ho vàrem advertir la setmana passada, tornen The Kinks. Aquest cop però, per parlar del seu disc The Kinks Are the Village Green Preservation Society, publicat cap a finals de 1968, i que des del mateix títol ja anuncia què pretén, homenatjar la senzillesa de la vida rural i, per extensió, la innocència i la idealització de les gents i els temps passats. És un disc ple de nostàlgia que s'enceta amb un tema que és una llarga lletania de personatges, objectes, i gairebé estats d'ànim, que evoquen la vida bucòlica i d'un temps anterior, com l'ànec Donald, el vodevil i les varietés, la melmelada autèntica de maduixa, la cervesa de barril i la crema cremada, l'anglès autòcton de Sherlock Holmes, les botigues petites, la porcellana xinesa, les edificacions de la època Tudor, els billars o la virginitat. El tema que hem triat és un homenatge als trens de vapor i el que Ray Davies canta s'ho podria ben bé estar aplicant a ell mateix, "I'm the last of the good old renegades./All my friends are all middle class and grey,/But I live in a museum, so I'm okay./I'm the last of the good old fashioned steam-powered trains."Em permeto afirmar que és un dels discos preferits de la meva discoteca, ple de cançons que emocionen.

boomp3.com

El This Was dels Jethro Tull és un altre disc anacrònic, començant pel mateix nom del grup (un agricultor del s XVIII) i acabant per la portada i tot, on es veu Ian Anderson i companyia amb mangala i vestits de treballadors de començaments del segle XX. És un disc de folk d'antiquari, de vida amb renuncia a les drogues i l'alcohol, i això el mateix any en que també es van publicar el Sgt. Pepper's dels Beatles, el Are You Experienced de la Jimi Hendrix Experience i el disc de debut de la Velvet Underground.

boomp3.com

I, per acabar, si hi ha una banda que mereix figurar en aquest post dedicat a discos que al seu dia sonaven fora del seu temps, i que no responien ni a les seves modes ni als seus principis, aquests són els fantàstics Flaming Groovies, un grup de San Francisco que feia Rock & Roll i garatge a finals dels anys 60 i començaments dels 70 i que, literalment, semblaven traspassats d'un altre temps, sempre a la seva, sempre al seu rotllo i fent allò que els agradava, com en aquesta mostra que he triat d'una de les seves obres mestres, el Teenage Head de l'any 1971.

boomp3.com

Pluja

Hi arribo a temps o ja faig tard a dedicar un post a la pluja? Sembla que no, a la web del Servei Meteorològic de Catalunya anuncien que la nuvolositat variable i els xàfecs continuaran les properes jornades, sobretot a l'interior i en especial al nord de Catalunya, i que el cap de setmana el temps insegur encara guanyarà més protagonisme i els ruixats i les tempestes es podran generalitrzar a tot el dia i a més indrets del territori. Això vol dir que, amb una mica de sort, el que ve pot ser el tercer cap de setmana seguit passat per aigua.

Aquests dies m'he entretingut a buscar temes musicals que tinguessin la pluja com a protagonista i n'he trobat un fotimer. El primer, el tema que els The Go-Betweens van triar per encetar el seu quart disc, Liberty Belle & the Black Diamond Express, de l'any 1986, una peça molt impetuosa que fa començar amb força un disc que inclou algunes de les millors composicions de Robert Forster i Grant McLennan com The Wrong Road o Twin Layers of Lightning.


The Go-Betweens - Spring rain

Estic d'acord amb l'Enciclopèdia Wikipedia que Rain és una de les millors cares B de single de tota la discografia dels Beatles. En un número de la revista MOJO dedicat a la banda de Liverpool, Andy Partridge dels XTC deia que aquest tema representa el tret de gràcia als Beatles de la primera època, entés com la música feta simplement amb guitarra, baix i bateria. De fet, aquesta cançó es va enregistrar durant les sessions de gravació del Revolver, que al seu temps va ser el primer disc estilísticament ambiciós dels Fab Four. Ah, a la cara A del senzill hi havia Paperback Writer.


The Beatles - Rain

Ben aviat vull dedicar un post a un dels instruments que més m'emociona escoltar, la guitarra Rickenbacker. Precisament aquests dies estic llegint una biografia de The Byrds i repassant tota la seva discografia, o sigui que n'estic ben amarat. També és l'elecció del guitarrista de The Loft, una banda de meitat dels 80 que militava al cèlebre segell Creation d'Alan McGee. Aquí hi apareixen perquè tampoc hi ha tantes ocasions de desenterrar bandes d'aquesta discogràfica però és que, a més, sabeu com es va dir el següent grup del seu cantant i guitarrista quan es van separar? The Weather Prophets.


The Loft, Creation: Flowers In the Sky 1984-1987: Why does the rain

Hi ha grups que per algun misteriós motiu t'atrapen emocionalment i no pots evitar continuar donant-los una i una altra oportunitat. És el cas dels The Ladybug Transistor, per exemple. I no és que la seva música no m'agradi, senzillament és que tenen un so tan especial que els fa uns éssers únics. Tots en tenim de bandes d'aquestes, que defensariem davant de tothom i que ens agraden per motius inexplicables. Són grups d'una bellesa indefinible, inatrapable i inenarrable, i deixes que la seva música et gronxi i et segresti l'ànima. Uf! I ara mateix acabo de decidir que queda pendent un post dedicat a aquesta mena de grups.


The Ladybug Transistor, The Albemarle Sound: Like a summer rain

I m'acomiado amb un estàndard de la música popular nord-americana, el que els anglosaxons en diuen un evergreen, un d'aquells temes que no moriran mai. La majoria estan associats a un intèrpret, però no crec que aquest sigui el cas. M'encanta quan diu "Every time it rains, it rains/pennies from heaven./Don't you know each cloud contains/pennies from heaven./You'll find yor fortune falling/all over town./Be sure that your umbrella is upside down.[...]So when you hear it thunder/Don't run under a tree./There'll be pennies from heaven for you and me.", em recorda quan a casa deien quan plovia que allò eren com bitllets de mil. També deu ser el que pensen els pagesos fins que comença a pedregar. La versió de Sinatra és del seu disc Songs for Swingin' Lovers, una de les seves col·laboracions amb l'arranjador Nelson Riddle per la companyia Capitol. També en trobareu versions de Billie Holiday, Louis Armstrong, Tony Bennett, Big Joe Turner, Dean Martin o Louis Prima.


Frank Sinatra, Songs for Swingin' Lovers: Pennies from heaven

The Troggs, Cellophane: When will the rain come
The Jayhawks, Rainy Day Music: Save it for a rainy day
Bill Evans, Alone: Here's that rainy day
Ella Fitzgerald, The Songbooks: Come rain or come shine
Billie Holliday, Lady in Autumn: Stormy weather
Diana Krall, Love Scenes: Garden in the rain
Sir Douglas Quintet, The Best of Sir Douglas Quintet: The rains came
Grateful Dead, American Beauty: Box of rain
Traffic, Mr.Fantasy: Coloured rain
Temptations, I Wish It Would Rain: I wish it would rain
The Jesus & Mary Chain, Darklands: Happy when it rains
Gene Clark, This Byrd Has Flown: Rain song
Richard Hawley, Coles Corner: Just Like The Rain

Set dies #5

Suposo que va ser l'article de la revista Mojo de què us parlava la setmana passada, la qüestió és que aquests set dies he patit un tenebrós atac de nostàlgia. Imagineu, he volgut viatjar a la època en què recordava haver començat a escoltar música per primer cop. Va ser al pis de Barcelona, en aquella habitació amb una enorme finestra, al final d'un modestíssim corredor, on en un petit prestatge als peus del llit jo vaig tenir el meu primer receptor de FM. Allí devia sentir per primer cop la cançó que jo identifico amb la melodia més llunyana a que jo soc capaç de retrocedir. Sí, allmusic.com em comfirma el títol, Don't pay the ferryman. Era l'any 1983 i triomfava a la ràdio, per això la dec recordar tan bé. Però això és gairebé anecdòtic al costat del que realment us volia parlar, de l'emissora que aleshores em va convertir en un oient conscient de la música que escoltava, la ara llegendària Ràdio Pica, de la que vaig retenir especialment el nom d'una banda que després no tornaria a sentir fins als dies d'Internet, o sigui, gairebé vint anys després, els Crosby, Stills & Nash. En els anys d'entremig, tothom a qui deia aquest nom es reia de mi. Estic gairebé segur que el que jo recordo haver sentit és el seu disc de l'any 1977.

La classificació dels 50 discos de música indie també m'ha fet adonar del perquè de la importància de The Smiths en la història d'aquest gènere, més que res perquè van significar un canvi en el paradigma estètic d'aquesta categoria musical. Abans d'ells, les dues bandes que més pesaven eren Love i The Byrds, molt anteriors en el temps, però de qui tants grups van absorbir el so barroc i psicodèlic dels primers i les guitarres jangle dels segons. D'alguna manera, Morrissey i Marr van obrir les portes a un nou estat de coses, i també a una nova estética indie -la del lletraferit insatisfet- que també deu tant als anys de regnat de la Thatcher.


The Sea Urchins, Pristine Christine


McCarthy, Keep an open mind or else

Els de COM Ràdio m'han tornat a demanar un parell de programes, ara per aquests dies de Pasqua, i he aprofitat per programar alguns discos dels que he estat parlant aquestes últimes setmanes, a banda d'alguns altres de qui solament havia esmentat el seu nom i altres que simplement m'agrada punxar perquè rarament sonen a les emisores comercials, com els XTC (qué bons que són i qué bona que és aquesta cançó). Una vegada, al cd drome del carrer Tallers em van dir que el disc dels South San Gabriel era un dels seus long-sellers més clàssics, que sempre en tenien alguna còpia i que sempre es despatxava ràpidament. Els discos d'Eels i Sparklehorse tenen en comú que els seus autors els van escriure durant el periòde de recuperació posterior a una estada a l'hospital, en el cas de Mark Linkous gairebé fatal.

Aquesta setmana tampoc no ens escapem de les notícies necrològiques. Fa uns dies va morir Buddy Miles, conegut per ser el bateria de la Band of Gypsys, un dels power trio més brutals de tots els temps i la formació amb què, durant els dies àlgids del Black Power, Jimi Hendrix va combatre les crítiques de la seva gent per no tenir músics negres al seu grup. També convé recordar-lo, però, per A long time comin', el disc de The Electric Flag amb el meu guitarrista blanc preferit d'aquells anys, Mick Bloomfield.

I avui m'acomiado amb dos blogs que recuperen discos antics no reeditats, the "B" side i The Record Robot. Espero que els pogueu aprofitar.

Que passeu una bona setmana.


Chris de Burg, Gateway: Don't pay the ferryman
Crosby, Stills & Nash, CSN: Carried away, Cathedral, Dark star
Beachwood Sparks, When We Were Trees: The hustler
Sparklehorse, Good Morning Spider: Sick of goodbyes
Eels, Electro-shock Blues: Climbing to the moon
Mojave 3, Excuses for Travellers: Trying to reach you
South San Gabriel, The Carlton Chronicles: Predatory king today
XTC, Apple Venus: Frivolous tonight
Fairport Convention, What We Did on Our Holidays: Meet on the edge
K.D.Lang, Watershed: I dream of spring, Upstream & Shadow and the frame
Jimi Hendrix, Band of Gypsys: Machine gun

Set dies #4

Llegeixo a la premsa que Molly Ringwald acaba de fer 40 anys. Encara que fa massa temps per poder-me'n recordar amb exactitud, puc endevinar que la vaig veure per primer cop a El club de los cinco, tot i que de la peli seva que jo volia parlar és Pretty in Pink, títol d'or del cinema adolescent d'aquella època en què ella sortia especialment guapa i en què, per primera vegada en una sala de cinema, jo vaig sentit un tema d’una banda que aleshores ja feia una temporada que em pessigollejava l’estomac i el cervell, The Smiths, de qui cap al final del film sonava una cançó titulada Please, Please, Please, Let Me Get What I Want, que condensava a la perfecció l’angoixa existencial adolescent de la protagonista (“Haven't had a dream in a long time/See, the life I've had/would make a good man bad/So for once in my life/let me get what I want/Lord knows it would be the first time”) i, de passada, també d’un pòtol com jo. Durant un temps, la Reingwald d’aquella peli va significar l’ideal de dona absent i irreal que jo buscava. Després he sabut que va refusar els papers d’artista principal a Pretty Woman i a Ghost, i que fins i tot va ser portada de la prestigiosa revista Time. Pel que fa a The Smiths, els havia sentit per primer cop dos anys abans en un inesperat regal de festes, el primer volum de la compilació Now Esto Es Música. El tema seu que incloien era ni més ni menys que This Charming Man, que té el mèrit de recollir en precipitació tots els elements més idiosincràtics de la banda de Manchester. L’edició de març de la revista Mojo ha triat aquest single de Morrissey i Marr com el disc britànic de música independent més important de tots els temps. Espero llegir l’article i la setmana vinent us destapo els altres 49 classificats. Tot i que el CD que regalen en cada número de la revista normalment jo el despatxo ràpid, aquest cop incorpora unes quantes joies relacionades amb l’article de portada realment precioses.

El segon aniversari d’aquesta setmana vull que sigui la celebració dels 10 primers anys d’una altra cause célèbre de la música indie, en aquest cas nord-americana, l’àlbum In the Aeroplane Over the Sea dels Neutral Milk Hotel, l’únic cas que jo conec en què Pitchfork Media s’ha atrevit a concedir un 10/10 a un disc. Merge Records en continua despatxant més còpies que de cap altre disc del seu catàleg i, a la col·lecció 33 1/3 de biografies de discos, el llibre dedicat a aquest àlbum és, de forma miraculosa, el més venut de tots, per davant de Beatles, Kinks, Stones, Smiths, Led Zeppelin i The Velvet Underground. L’anima i arquitecte intel·lectual que hi ha darrera d’aquesta banda d’Athens, Georgia, fundada al voltant del llegendari col·lectiu de músics locals Elephant Six, és Jeff Mangum, ara desaparegut completament de l’escena i que en aquest article s’atreveixen a etiquetar com el Salinger de l’indie rock. Durant un temps jo m’hi vaig obsessionar amb aquesta banda, i en guardava les esporàdiques ressenyes i pocs articles que trobava a Internet. Fa dos anys, quan ni encara tenia el costum d’escriure que tinc ara, una força interior em va impulsar a intentar-ho i vaig omplir dues quartilles empés per la intensitat d'aquella petita obra mestra. Les seves lletres em semblaven autèntica poesia. Què pot tenir un disc per generar tan rebombori? Només qui s’hi acosti tastarà la glòria d’un dels autèntics grans àlbums de la nostra generació.

Ara ja comença a fer temps que no m’acosto a un club a veure un concert. Els meus horaris entre setmana em deixen baldat i amb poques ganes de sortir de casa i anar fins a Barcelona i tornar. Com us explicava fa una setmana, si hi ha un disc que m’ha subjugat darrerament és el Civilians de Joe Henry. Doncs bé, resulta que estava assabentat que venia a actuar a la Sala Apolo, i haig de reconèixer que en el meu interior alguna cosa em burxava a anar-hi, amb la certesa que podia ser un d’aquells concerts que es recorden tota la vida. Finalment, però, no hi vaig acudir, i la crítica de Luís Hidalgo al País és tan formidable que, mentre la llegia, la ràbia em rosegava i no sabeu de quina manera. Una autèntica llàstima, una oportunitat perduda. Només em veig capaç de recuperar-me'n si finalment es compleix el que s'anuncia aquí , la possible gira de Tom Waits per Europa aquest estiu.

Demà toquen a Lleida, en concert únic a Espanya, Fairport Convention la mítica banda britànica de folk-rock psicodèlic de finals dels 60 i començaments dels 70. Espero parlar-ne la setmana vinent. Un dels punts de venda és aquesta fantàstica botiga, segell i distribuïdor discogràfic local de nom Guerssen, que farà les delícies dels que cerquen rareses.

I acabo amb una trivialitat. Ha mort Paul Cole, l’home que apareix badant a la vorera dreta de la cèlebre portada del disc Abbey Road dels Beatles.

The Psychedelic Furs, Pretty in Pink BSO: Pretty in Pink
The Smiths, Hatful of Hollow: Please, Please, Please, Let Me Get What I Want
The Smiths, This Charming Man 7’’: This Charming Man
Felt, Penelope Tree 7’’: Penelope Tree
The Sound, Shock of Daylight & Heads and Hearts: Total Recall
The Wild Swans, The Revolutionary Spirit 7’’: The Revolutionary Spirit
Neutral Milk Hotel, In the Aeroplane Over the Sea: In the Aeroplane Over the Sea, Holland 1945, Ghost & Two-Headed Boy Pt.Two
Tom Waits, Closing Time: Grapefruit Moon
Tom Waits, Real Gone: Trampled Rose
The Beatles, Abbey Road: tota la cara 2