La Vanguardia del passat dia 12 publicava un article titulat Pop-rock: una historia de homenajes, préstamos, éxitos y... plagios que, a banda de ser un exemple de la mena de periodisme de pixarrin que ens serveix la premsa generalista a canvi d'un euro (tants errors hi havia a la notícia que posteriorment la van haver de refer; i encara n'hi ha: mireu què són per ells els bootlegs), com a mínim ens serveix com a excusa per parlar d'un dels temes més importants, i també més intangibles, de la música popular, el de la inspiració.
Comencem per aquest post del blog Time Has Told Me, on l'autor reprodueix el text de la carpeta del disc Passing Through, de Cisco Houston, un cantautor tradicional tal com l'entenem ara, amb una guitarra a l'esquena, viatjant amunt i avall dels Estats Units, absorbint les tonades que sentia a la gent i convertint-les en cançons folk. En aquest escrit, titulat The Songs I Sing, va descriure aquest procés de rescriptura en què consisteix la música tradicional. Diu així:
"Una cançó tradicional és una manera de cantar en veu alta les notícies: un casament, un assassinat, les bones i les males noves, les de la bona gent i les de la gent dolenta. És una de les maneres de deixar documentades coses que han passat i que mereixen ser recordades. Abans que existissin els diaris, i entre la gent que no en llegia, les cançons populars eren una mena de crònica comentada del que passava. Moltes tonades tradicionals han sobreviscut centenars d'anys mentre que no hi ha res més passat que el diari del dia abans. També és veritat que les cançons populars i les balades històriques no eren precisament narracions que es poguessin dir ajustades a la realitat ja que, un cop l'esdeveniment s'havia documentat, les següents generacions de cantants l'anaven elaborant i transformant, fent-la més planera o canviant-ne la forma perquè encaixés amb la pròpia versió dels fets. Sovint, els fets que van desencadenar la cançó es feien borrosos o es perdien del tot a mesura que passaven els anys. Aleshores, la cançó prenia una vida independent. A la seva Poètica, Aristòtil va dir que l'art és més real que la història perquè mostra el que hauria d'haver passat més que no pas allò que realment va passar. I que és més fidel a la inevitabilitat d'aquell fet que no pas a l'esdeveniment històric accidental. En aquest sentit, la cançó és indubtablement veritat perquè, amb independència de quant s'hagin modificat els fets que la van inspirar, sempre ha estat una crònica fidel de les actituds i els sentiments de les generacions."
Al Mojo del mes de desembre hi ha un extens article-entrevista a Leonard Cohen. A la primera pàgina, quan encara estan contant els primers anys de la seva biografia, el cantautor de Quebec recorda el descobriment de la força de les cançons durant els anys de monitor a les colònies d'estiu. I diu a la periodista: "El director del campament, un nord-americà, va resultar ser un socialista [...] En aquell temps, els socialistes eren els únics que tocaven la guitarra i cantaven cançons folk. Els semblava que tenien l'obligació de conèixer-les [...] Les lletres em van impressionar. Moltes eren simples cançons folk, la majoria rescrites des d'un punt de vista ideològic".
En una entrevista de Robert Hilburn per Los Angeles Times que es recull al llibre Dylan sobre Dylan. 31 entrevistas memorables, acabat de publicar per Global Rhythm, i que també va sortir al suplement Babelia de El País, Bob Dylan diu si fa no fa el mateix amb aquestes altres paraules: "Les meves cançons estan basades en antics càntics protestants, o en cançons de la tradició del folklore tradicional, o en variacions de l’esquema blues. Agafo una cançó que conec, la començo a tocar i me’n surt una de nova. Vaig escriure Blowin' in the Wind en 10 minuts, em vaig limitar a posar paraules a un antic espiritual, probablement alguna cosa que havia après de discos de grups de country. Aquesta és la tradició de la música folk. Fas servir el que has rebut en herència".
En una altra entrevista a la revista Mojo, aquesta molt més antiga, Tom Waits també es va referir a la tradició i ho va fer d'aquesta altra manera, críptica i poètica a la vegada: "Les cançons són com aquaris, hi ha més coses darrere de les coses que veus, tot és belluga, i no pots atrapar allò que és viu, i les cançons són vives. Amb més motiu encara abans de la música gravada, aleshores les cançons sempre estaven en moviment, i tothom era part del canvi i de la seva evolució. Senties una cançó i l’aprenies, i si n’oblidaves una estrofa la substituïes per una altra. I si et convenia, l’adaptaves a les teves circumstàncies o n’eliminaves una la part de la lletra perquè la pogués cantar la canalla."
Ja ho veieu doncs, assumptes com inspiració o composició són certament relatius, i passa que molt sovint no es fa més que rescriure el que altres ja han escrit abans. Com diu el títol del post, hi escrivim a sobre amb algunes variacions personals. Aquest és un dels temes que més m'interessen de la música popular. Com, sense adonar-nos-en, una antiga balada cowboy, una work song dels treballadors del ferrocarril, un salm sentit a l'església, una cançó sindical, les clàssiques tonades sobre històries de bons i dolents, rodamóns o assassins, antigues cançons de la serralada dels Apalatxes, rondalles infantils o un número humorístic pot esdevenir, al cap dels anys, passat pel sedàs de Leonard Cohen, Bob Dylan, Tom Waits, o qui sigui, en un himne generacional.
2 comentaris:
Excel·lent entrada, Oriol. Per cert, el que per a Dylan era l'herència folklòrica, espiritual, ¿oi que per als autors pop (els Weller dels setanta) eren les cançons obreres? Una abraçada
Gràcies pel comentari, Jordi. En efecte, i Billy Bragg també, excel·lent incís. Per no parlar de la poesia, que també té deixebles en alguns lírics pop del nostre temps. Potser un dia m'atreveixo a parlar-ne.
Publica un comentari a l'entrada