Els pocs mortals d’aquesta ciutat que dissabte passat van decidir que tenien quelcom més important a fer que mirar el Barça-Madrid tenien moltes opcions per elegir. Anar al cinema, al teatre o escarxofar-se a la seva butaca preferida tot llegint un bon llibre. D’entre aquells, molts vam decidir quedar-nos fins al darrer concert (i a mi, de fet, l’únic que m’interessava) de l’Auditori del Forum dins el Primavera Club de dissabte. No ens vam equivocar, de fet crec que tots estaran d’acord que va ser una de les millors decisions que podíem haver pres, perqué un concert com el que vam viure d’Eli (o E-lai com així li diuen) “Paperboy” Reed & the True Loves poques vegades el tornarem a veure.
Recorec que, de bones a primeres, l’Auditori no em va semblar un lloc gens escaient per a la cita, però com d’equivocat n’estava. Pocs dies abans escoltava a ‘Mai a la vida’ una entrevista amb Abel Suarez, organitzador del Primavera Club, on afirmava que en espais similars els grans Soul Singers havien fet la seva carrera i millors concerts. Allò no em va semblar res més que una burda excusa. Totalment errat.
L’ambient era perfecte. Acabaven de veure un concert més aviat ensopidot de La Buena Vida i semblava que la gent volia alguna cosa més, molt més. El partit de l’any s’estava jugant a pocs kilometres de distància i tots compartiem aquell sentiment, que només es pot donar entre masses multitudinaries, d’esperança, neguit i alegria continguda. L’Eli, a contracorrent de tothom, ha facturat un segon disc tant perfecte com desacomplexadament retro i clàssic. Allò necesitava ser jutjat en directe.(Intro a Madrid, el dia abans)
Recordo pocs espectacles tant gratificants com els primers cinc minuts d’aquest concert. L’orquesta sense el cantant fan una intro al més pur estil funky i un dels dels saxofonistes presenta a Mr. Boom Boom. A la segona cançó tota la platea ja era en peu ocupant les primeres files de l’escenari. Aquell prodigi de veu i showman va aconseguir reviure allò que molts només podem somiar a veure en vells concerts de James Brown o en les pel.lícules dels Blues Brothers. La resta va ser cosir i cantar, encadenar una cançó rera l’altra gairebé sense pauses i fer-ne partícep a un públic entregat i extasiat, fins i tot el més incrèdul. La invasió de l’escenari era quasi inevitable, i tot i els primers problemes amb els de seguretat, es va poder dividir la munió en dos rodejant el grup i donant vista lliure als molts que encara érem a platea. Un final perfecte per un final de gira prodigiós. Un concert per recordar i una bona prova que la bona música no entén d’etiquetes, ni de modes ni de tendències.
L’Eli és un gran home-espectacle. No només és que sigui un gran músic amb una veu privilegiada que s’ha sabut envoltar d'un grup de músics refotudament bons sinó que, com els grans cantants de la història, sap dur el seu públic allà on vol i se l’acaben posant a la butxaca amb un espectacle calculat al milímetre. I el millor de tot, allò que hauria de fer replantejar les bases dels més importants agents musicals del món, les discogràfiques més agosarades, els grups més desvergonyits i les campanyes de marketing més importants, és que no innova en res i, a més a més, ens fa retrocedir a tots a una època que ni tant sols hem viscut com cap altre mestre de ceremònies podria fer. Només és ell, la seva música, la seva veu i el seu públic.
Un cop acabat el concert, l’Eli, tot suat com només ho pot estar aquell qui ho ha deixat tot a l’escenari i amb els genolls pelats de tant agenollar-se amb el micro a la ma, es va barrejar amb el públic i es va deixar abraçar, tocar, fotografiar i ves a saber que més. Una proba més del saber fer d’aquest jove senyor. Em trec el barret.
Merci Vanessa i Arnau, ja sabeu perquè.
fotos: Daniel Villanueva
EDIT: només volia editar el post per afegir una foto de Xavier Mercadé que trobo sensacional i reflecteix molt bé el que va ser aquella experiència. Per cert, al myspace de l'Eli ja s'han afanyat a afegir-la com a avatar del web. Aquí va:
2 comentaris:
Osti, osti. No hi ha res com el primer concert d'un músic a qui acabes de conèixer. En aquests casos els espectacles solen ser molt especials i el teu cor de fan rarament t'enganya. Una personalitat honesta que simplement vol fer bona música. Impossible d'oblidar. Decididament, els que vareu anar-hi vau fer un gol a tots aquells que es van quedar a casa a veure el Barça. Me n'alegro molt per vosaltres.
bruuuuu-tal!!!
Publica un comentari a l'entrada