Un dels primers discs que vaig gosar recomanar (ugh!) en aquesta web ara ja fa temps va ser el primer llarga durada editat per Lack of Afro, 'Press on'. Posats que els mesos que han passat des de llavors son considerables i encara continua sent una de les referències que més sovint reescolto, trobo que és el candidat perfecte per ser el nostre següent protagonista a la secció versus. No se fins a quin punt aquest disc va tenir repercussió mediàtica o de vendes però la meva sensació és que va passar més o menys inadvertit i, això, em sembla d'una gran injusticia. Si, ja ho se, d'injusticies n'hi ha moltes al món i de molt més greus, dos pedres. Un dels primers singles extrets de 'Press on' era 'touch my soul', segurament un dels talls més avantguardistes (per dir-ho d'alguna manera) del disc i un clar exemple de com Adam Gibbons havia aconseguit fusionar, de forma magistral, classicisme i modernitat a parts iguals. Ah si, el tema inclou un sàmpler de la veu d'Steve Marriott dels Small Faces cantant a 'Afterglow (of your love)', de fet aquesta és l'excusa d'aquest post. Aquesta i que m'encanta veure gent ballant Northern soul, ja m'entendreu. Tot esperant el seu segon disc...
No és cap secret que La Buena Vida és possiblement el grup de pop espanyol que més m'agrada. Tot sovint me'ls poso, sobretot al cotxe ja que la seva placidesa s'encomana a la conducció i el viatge passa d'una altra manera. Ahir a la nit la Holly Golightly i jo vam anar a la jornada de portes obertes de l'Observatori Fabra i vam agafar Álbum, el seu disc de l'any 2003, perquè ens acompanyés durant el trajecte de tornada, sobretot perquè el tema amb què es clou, titulat Los Planetas (i en què intervé Jota), era una composició molt escaient.
Durant l'audició del disc (que inclou algunes de les meves cançons preferides dels de Donosti com Nada debería fallar o hh:mm:ss) no parava de pensar que l'intro de la majoria de cançons m'eren terriblement familiars, que ja les havía sentit abans, sobretot en temes dels Smiths. L'exemple que penjo potser és el més evident de tots.
The Smiths - Heaven Knows I'm Miserable Know (Single, 1984)
Aquest post juga a ser el que, en definitiva, la secció versus havia de servir des d'un bon començament, un proposit per revisitar les fonts originals d'algunes cançons. Després de set posts em sembla que encara no haviem aconseguit. Vaig descobrir 'Stoned out of my mind' gràcies al recopilatori de rareses 'Extras' de the Jam que vaig comprar un llunyà 1993, el primer any que voltava per barcelona com a estudiant Universitari. En una visita al Sony Mito per raons familiars vaig comprar aquest Cd i la cançó en qüestió és d'aquells pocs temes que m'han acompanyat d'alguna manera per sempre més. El tema compasat per Barbara Acklin i Eugene Record va ser publicat pels Jam en una edició limitada del single 'Beat Surrender' l'any 1982 i era una versió de The Chi-Lites que havien publicat aproximadament deu anys abans per primer cop. El tema tancava el disc homònim del grup i va ser el primer single extret del llarga durada. Aquesta secció de vents i una producció de semblança disco amb les revolucions mal ajustades, sempre aconsegueix alegrar-me el dia.
Només tenia la intenció de penjar un nou videoclip dels Seeds, 'Can't seem to make you mine'. Rebuscant he trobat aquesta joia. Una bona excusa per recordar el mite pin-up per excelència. Dos coses d'allò més eròtiques en una. Tal com diu qui va penjar el video, hi ha coses que simplement, quan s'ajunten, funcionen. Augh!
Aquest 2009 se'n parlarà molt de la Motown, i és que enguany se celebra el 50è aniversari de la seva fundació. La revista MOJO ja hi va dedicar tot un especial al número del mes de febrer i, a El Ambigú, Diego Manrique ja n'ha punxat algún tema en les poques ocasions que tinc de sentir el seu programa. Cap a finals de febrer, però, sí que en vaig poder escoltar un, i justament el va encetar amb aquest single de Marvin Gaye de 1962, el seu primer Top 30, de fet. Encara no és el vocalista caramelitzat de les seves produccions posteriors i està recolzat per Martha and the Vandellas (que en farien una versió tres anys després) a les veus de fons. No us és familiar el començament de la cançó?
Marvin Gaye - Hitch Hike (Tamla 7', 1962)
Continuem. El mateix any que Martha and the Vandellas, els Rolling Stones també van versionar aquest tema al seu disc Out of Our Heads, just l'anterior a Aftermath, d'un any després, que va ser l'àlbum en què van abandonar definitivament les covers de R&B i tots els temes ja van anar signats per la parella Mick Jagger/Keith Richards. Per cert, Frank Zappa també va versionar aquest tema a l'inici de la seva carrera.
Però ni els Stones ni Frank Zappa no van ser els únics a prendre nota d'aquest tema. There She Goes Again, de l'àlbum de debut de la Velvet Underground, i una de les seves composicions més pop i més jangle del seu repertori (juntament amb Beginning to See the Light) en fa una clara referència al començament del tema. Estic d'acord amb allmusic que, quan es parla de la influència de la Velvet en els REM, aquesta és una de les peces a què forçosament cal fer referència.
The Velvet Underground - There She Goes Again (The Velvet Underground & Nico; Verve, 1967)
Després de l'original, d'una versió i de la Velvet, no us continua sent familiar encara aquest començament en staccato? Sí, és la intro a la guitarra d'una de les cançons més emocionants i mòrbidament romàntiques de la banda més canònica del pop britànic dels 80, un clàssic entre els clàssics de la discogràfia dels meus mancunians de capçalera i que, si no li haguessin enganxat al cul la frívola Some Girls Are Bigger Than Others, hagués pogut ser un final memorable a un disc que es va dir The Queen Is Dead. Encara que només són les cabòries d'un jove angoixat a l'interior d'un taxi, això a l'any 1986 sonava a glòria.
The Smiths - There Is a Light That Never Goes Out (The Queen Is Dead; Rough Trade, 1986)
Ahir escoltava el disc Revolver dels Beatles després de molts anys de no fer-ho, molts. Afirmar que el disc és excepcional sería un exercici fútil per part meva i no aportaria res a la llegenda del grup de Liverpool. A l'arribar al darrer tall del disc, 'tomorrow never knows', alguna cosa es va despertar dins del meu cervell. Aquesta no és que sigui precisament una de les peces que la gent més recorda del grup i potser va ser això el que em va sorprendre més, la gran similitud de la cançó amb un tema dels Chemical Brothers. Després de rebuscar entre la discografia d'aquests darrers, vaig arribar a la conclusió que si, que aquella sensació no era un miratge. És curiós que un dels compositors de 'Let forever be' dels Chemical sigui en Noel Gallagher -qui també hi canta-. Aquest ha afirmat en més d'una ocasió que sempre compara les seves composicions amb les dels Beatles, així que no costa entendre que aquests dos temes es barallin per compartir similars territoris sonors, amb 33 anys de diferència. Tant si compartiu aquesta mateixa visió amb mi com si no, com a mínim sentireu dos cançons magnífiques i veureu un excel.lent videoclip dirigit per Michel Gondry. Que aprofiti.
Aquest Déu que probablement no existeix sap que sento un gran respecte per Norman Cook. Des d'aquells temps d'idolatració als Housemartins fins a l'actual Fatboy Slim hi he anat entrepussant constantment en qualsevol de les seves reinvencions, sigui com a Beats International o Freak Power. Diuen les llengües (i només cal escoltar els seus discs o sessions com a dj per adonar-se'n) que aquest senyor té una col.lecció impressionant de vinils. Quin plaer deu ser tenir-lo com a amic i perdre's dins la seva sel.lecció de singles de Northern Soul. Alguns discjoqueis tenen cert recel a fer públic allò que punxen. En Norman però, lluny d'egoismes i plénament conscient de la seva dependència professional de les fonts que beu, sovint mostra la portada del disc que sona al seu públic. Estic completament segur que si li pregunteu d'on va treure la inspiració per parir 'the rockafeller skank', un dels temes que el va catapultar a l'estrellat, no dubtarà a afirmar que els Just brothers en tenen tot el mèrit, potser fins i tot us indiqui on en podeu trobar una còpia i us animi a escoltar-lo, no només el tema 'sliced tomatoes' en qüestió, deu temes més de deu artistes diferents si cal. versió o reinvenció, vet aquí un gran parell de temes.
Al 2007 jo no sabia qui era Lily Allen. Més encara, al Summercase 2007 tampoc sabia qui era, i si em feu anar més enllà, pocs minuts abans del seu concert al citat festival encara no sabia qui era si no hagués estat gràcies a l'oportuna presentació dels meus acompanyants. En canvi si que sabia qui era Professor Longhair. Vet aquí la meva sorpresa quan en ple concert (un concert que vaig disfrutar sobradament) d'un dels hypes del moment vaig sentir els primers compassos d'un piano tant característic. La creativitat és una cosa curiosa i difícil de definir. Tots sabem que res està per inventar i que la inspiració sovint no és res més que un garbuix d'idees prèvies seleccionades acuradament. El que vull dir amb tot plegat és que el procés creatiu que va dur a terme Lily Allen per parir la seva cançó 'Knock'em out' em resulta d'allò més sorprenent. M'imagino que el procés debia ser semblant al de qualsevol aficionat a la música. Un dia decideixes comprar el disc 'new orleans funk -The Original Sound of Funk 1960-75-' de soul jazz records i descobreixes una meravellosa col.lecció de hits imparables pràcticament oblidats per tothom. Si ets oient habitual doncs no pararàs d'escoltar el disc un cop rera l'altre. Si ets discjokey l'intentaràs encabir dins la teva sessió habitual de ritmes impactants. Si tens un equip adequat n'extreuràs bon grapat de sàmplers que adequadament camuflaràs amb els darrers ritmes sintètics més de moda. I si ets la Lily Allen doncs simplement afegeixes una lletra a una cançó instrumental impressionant i en vens uns quants milions de còpies. Sense ànims de menysprear el gust de Lily Allen i amb tota la intenció de, simplement, reivindicar la genialitat de Professor Longhair us invito a mirar els dos següents videos. Em sembla que entendreu perfectament el que he volgut dir fins ara.
Aquest divendres passat, després d'un excel.lent sopar japonés en bona companyia, un cosmopolitan i uns quants gin tonics al ginger (un lloc molt agradable, per cert) i una passejada per les entranyes del raval, el meu subconscient va navegar fins a l'època en que encara escoltava oasis. En plena conversa amb la gent de indiespot i a continuació d'una merescuda menció a la fantàstica versió de I'm the walrus que va publicar oasis com a cara B del seu single 'cigarrettes & alcohol' (ho sento Edu, em sembla que no tinc intenció de despendre-me'n), la coca-cola va pareixer pel mig. No se si molta gent ho recordarà, ja ja quasi ho tenia oblidat, però en plena època d'ebullició brit-pop va sorgir la polèmica per la semblança del single shakermaker amb el famosíssim jingle de la coca-cola 'I'd like to teach the world to sing'. La història en si no em resulta interessant, simplement oasis van haver de pagar 500.000 dolars australians als compositors del jingle. El curiós del fet és que a expenses de la polèmica un grup anomenat 'no way sis' va publicar un curiós single amb clares referències estètiques i musicals al grup de manchester on versionejaven, aquest cop si, legalment la cançó de la coca-cola. Tot sigui per la curiositat o pel fet que darrerament hem parlat sobre versions, inspiració i plagis, us deixo amb ambdues version. Per cert, he de recuperar el single de les capses dels mals endreços la propera vegada que viatgi a Lleida. Un cop, quan a en Noel li van preguntar per la polèmica en una entrevista ell simplement va respondre: 'Ara bevem Pepsi'. Doncs això, salut.
Fa temps que tenia pensat iniciar una nova serie de posts, que imaginava sota el títol de 'versus', on no tenia més intenció que comparar diferents versions sobre una mateixa cançó al llarg de la història. Normalment de projectes d'aquests en tinc desenes en ment, però no passen més enllà d'això, de mers projectes. Avui, però, remirava un dels meus videoclips preferits, concretament 'Stagger Lee' de Nick Cave & the Bad Seeds. Fent una búsqueda al Windows Media Player he trobar que un dels reis de Nova Orleans, el Professor Longhair, també figurava a la meva col·leció amb una cançó de títol homònim però de contingut substancialment diferent. La història ha anat més enllà, però. Sorprenentment, dues cançons més del reproductor m'han picat la curiositat, 'Stack-a-lee', de Dr. John (curiosament un altre dels reis de Nova Oreleans), i Staggolee de 'Pacífic Gas & Electric', cançó que feia poc havia escoltat a la banda sonora de 'Death Proof'. Tanta coincidencia pica la curiositat. Inevitablement, busco el seu nom a Google i clico la primera referència de la llista, la wikipèdia. El que se m'obra al davant és una història com n'hi ha poques, i un exemple de com un fet pot perdurar al llarg de la història, per sort o desgràcia dels implicats. Si em permeteu us en faig un resum. Stagger Lee és el sobrenom que va rebre Lee Shelton, un taxista que va ser acusat, jutjat i engarjolat per haver assassinat William "Billy" Lyons la nit de nadal de 1895 a St. Louis, Missouri. En Lee Shelton era alhora un 'xulo' de la ciutat que pertanyia a un grup que es feien anomenar els 'Macks', es a dir, gent amb qui més et valia no topar. Segons diuen els diaris de l'època, en William va rebre un tret a l'estòmac a les deu de la nit al 'saló' de Bill Curtis, al carrer Morgan. La història conta que en Lee i el William eren amics i anaven de festa plegats. Després de prendre unes quantes copes i 'esperits', i discutir sobre política, allò que va començar com una broma -en William li va prendre el barret a Lee- va acabar en tragèdia. En Lee no va dubtar en treure el seu revolver i va disparar. El 1912, Stagger Lee va morir a la presó de tuberculosis.
La llegenda comença aleshores. Com deiem, per sort o per desgràcia aquesta història es va començar a cantar i va anar passant de boca en boca fins a convertir-se en un cançó de blues tradicional. Encara més de fet, des d'aleshores Stagger Lee s'aplica com a arquetip d'home negre perillós, algú que coneix la vida més fosca de carrer, amoral i potencialment perillós. Estic convençut que Lee Shelton no era l'home més perillós de la ciutat, ni el més explosiu, ni tants sols el que feia més por als carrers foscos de St. Louis, però el fet és que el mite, com a concepte, pot arribar a fer més mal que el temut internet i els mòbils amb càmara d'avui en dia.
La qüestió és que Lee Shelton, sense ser-ne conscient, va passar a ser una icona, un símbol, un concepte - quelcom semblant a la 'bossa del Roschild' però amb sentits ben diferents-. Tant és així que la cançó Stagger Lee, i els fets que narra, s'ha perpetuat en la història quasi com un standard amb multitud de lectures i reinterpretacions. En conseqüencia, el propi nom Stagger Lee ha sofert innombrables modificacions, prous com per haver d'encapçalar aquest post amb un títol tant llarg. Stagolee, Stackerlee, Stack O'Lee o Stack-a-Lee fan referència a la mateixa persona i son només alguns dels nombrosos títols de cançó que hi fan referència. Beck, Neil Diamond, Fats Domino, Lee Dorsay i Duke Ellington són només uns pocs dels personatges que han reinterpretat el mite i han begut de la cançó original. Nick Cave és segurament el que n'ha fet la versió més famosa, amb un contingut molt més explícit, violent i gràfic, però grups tant consagrats com els Clash ja ho havien fet amb anterioritat amb la seva 'Wrong'em boyo' del mític 'London Calling'.
Si us feu una passejada per http://www.jass.com/tom/next/stag.html trobareu un impressionant llistat amb 299 versions diferents enregistrades amb data del 24 de septembre de 2007, i estic convençut que això només és una porció de la realitat. Fins i tot es comptabilitza un mític bootleg d'Elvis Presley. Així doncs us deixo amb tres versions ben diferents del mite. Ja sabeu, compte amb el que feu.
