Fa temps que tenia pensat iniciar una nova serie de posts, que imaginava sota el títol de 'versus', on no tenia més intenció que comparar diferents versions sobre una mateixa cançó al llarg de la història. Normalment de projectes d'aquests en tinc desenes en ment, però no passen més enllà d'això, de mers projectes. Avui, però, remirava un dels meus videoclips preferits, concretament 'Stagger Lee' de Nick Cave & the Bad Seeds. Fent una búsqueda al Windows Media Player he trobar que un dels reis de Nova Orleans, el Professor Longhair, també figurava a la meva col·leció amb una cançó de títol homònim però de contingut substancialment diferent. La història ha anat més enllà, però. Sorprenentment, dues cançons més del reproductor m'han picat la curiositat, 'Stack-a-lee', de Dr. John (curiosament un altre dels reis de Nova Oreleans), i Staggolee de 'Pacífic Gas & Electric', cançó que feia poc havia escoltat a la banda sonora de 'Death Proof'.
Tanta coincidencia pica la curiositat.
Inevitablement, busco el seu nom a Google i clico la primera referència de la llista, la wikipèdia. El que se m'obra al davant és una història com n'hi ha poques, i un exemple de com un fet pot perdurar al llarg de la història, per sort o desgràcia dels implicats. Si em permeteu us en faig un resum.
Stagger Lee és el sobrenom que va rebre Lee Shelton, un taxista que va ser acusat, jutjat i engarjolat per haver assassinat William "Billy" Lyons la nit de nadal de 1895 a St. Louis, Missouri. En Lee Shelton era alhora un 'xulo' de la ciutat que pertanyia a un grup que es feien anomenar els 'Macks', es a dir, gent amb qui més et valia no topar.
Segons diuen els diaris de l'època, en William va rebre un tret a l'estòmac a les deu de la nit al 'saló' de Bill Curtis, al carrer Morgan. La història conta que en Lee i el William eren amics i anaven de festa plegats. Després de prendre unes quantes copes i 'esperits', i discutir sobre política, allò que va començar com una broma -en William li va prendre el barret a Lee- va acabar en tragèdia. En Lee no va dubtar en treure el seu revolver i va disparar.
El 1912, Stagger Lee va morir a la presó de tuberculosis.
La llegenda comença aleshores. Com deiem, per sort o per desgràcia aquesta història es va començar a cantar i va anar passant de boca en boca fins a convertir-se en un cançó de blues tradicional. Encara més de fet, des d'aleshores Stagger Lee s'aplica com a arquetip d'home negre perillós, algú que coneix la vida més fosca de carrer, amoral i potencialment perillós.
Estic convençut que Lee Shelton no era l'home més perillós de la ciutat, ni el més explosiu, ni tants sols el que feia més por als carrers foscos de St. Louis, però el fet és que el mite, com a concepte, pot arribar a fer més mal que el temut internet i els mòbils amb càmara d'avui en dia.
La qüestió és que Lee Shelton, sense ser-ne conscient, va passar a ser una icona, un símbol, un concepte - quelcom semblant a la 'bossa del Roschild' però amb sentits ben diferents-. Tant és així que la cançó Stagger Lee, i els fets que narra, s'ha perpetuat en la història quasi com un standard amb multitud de lectures i reinterpretacions. En conseqüencia, el propi nom Stagger Lee ha sofert innombrables modificacions, prous com per haver d'encapçalar aquest post amb un títol tant llarg. Stagolee, Stackerlee, Stack O'Lee o Stack-a-Lee fan referència a la mateixa persona i son només alguns dels nombrosos títols de cançó que hi fan referència. Beck, Neil Diamond, Fats Domino, Lee Dorsay i Duke Ellington són només uns pocs dels personatges que han reinterpretat el mite i han begut de la cançó original. Nick Cave és segurament el que n'ha fet la versió més famosa, amb un contingut molt més explícit, violent i gràfic, però grups tant consagrats com els Clash ja ho havien fet amb anterioritat amb la seva 'Wrong'em boyo' del mític 'London Calling'.
Tanta coincidencia pica la curiositat.
Inevitablement, busco el seu nom a Google i clico la primera referència de la llista, la wikipèdia. El que se m'obra al davant és una història com n'hi ha poques, i un exemple de com un fet pot perdurar al llarg de la història, per sort o desgràcia dels implicats. Si em permeteu us en faig un resum.
Stagger Lee és el sobrenom que va rebre Lee Shelton, un taxista que va ser acusat, jutjat i engarjolat per haver assassinat William "Billy" Lyons la nit de nadal de 1895 a St. Louis, Missouri. En Lee Shelton era alhora un 'xulo' de la ciutat que pertanyia a un grup que es feien anomenar els 'Macks', es a dir, gent amb qui més et valia no topar.
Segons diuen els diaris de l'època, en William va rebre un tret a l'estòmac a les deu de la nit al 'saló' de Bill Curtis, al carrer Morgan. La història conta que en Lee i el William eren amics i anaven de festa plegats. Després de prendre unes quantes copes i 'esperits', i discutir sobre política, allò que va començar com una broma -en William li va prendre el barret a Lee- va acabar en tragèdia. En Lee no va dubtar en treure el seu revolver i va disparar.
El 1912, Stagger Lee va morir a la presó de tuberculosis.
La llegenda comença aleshores. Com deiem, per sort o per desgràcia aquesta història es va començar a cantar i va anar passant de boca en boca fins a convertir-se en un cançó de blues tradicional. Encara més de fet, des d'aleshores Stagger Lee s'aplica com a arquetip d'home negre perillós, algú que coneix la vida més fosca de carrer, amoral i potencialment perillós.
Estic convençut que Lee Shelton no era l'home més perillós de la ciutat, ni el més explosiu, ni tants sols el que feia més por als carrers foscos de St. Louis, però el fet és que el mite, com a concepte, pot arribar a fer més mal que el temut internet i els mòbils amb càmara d'avui en dia.
La qüestió és que Lee Shelton, sense ser-ne conscient, va passar a ser una icona, un símbol, un concepte - quelcom semblant a la 'bossa del Roschild' però amb sentits ben diferents-. Tant és així que la cançó Stagger Lee, i els fets que narra, s'ha perpetuat en la història quasi com un standard amb multitud de lectures i reinterpretacions. En conseqüencia, el propi nom Stagger Lee ha sofert innombrables modificacions, prous com per haver d'encapçalar aquest post amb un títol tant llarg. Stagolee, Stackerlee, Stack O'Lee o Stack-a-Lee fan referència a la mateixa persona i son només alguns dels nombrosos títols de cançó que hi fan referència. Beck, Neil Diamond, Fats Domino, Lee Dorsay i Duke Ellington són només uns pocs dels personatges que han reinterpretat el mite i han begut de la cançó original. Nick Cave és segurament el que n'ha fet la versió més famosa, amb un contingut molt més explícit, violent i gràfic, però grups tant consagrats com els Clash ja ho havien fet amb anterioritat amb la seva 'Wrong'em boyo' del mític 'London Calling'.
Si us feu una passejada per http://www.jass.com/tom/next/stag.html trobareu un impressionant llistat amb 299 versions diferents enregistrades amb data del 24 de septembre de 2007, i estic convençut que això només és una porció de la realitat. Fins i tot es comptabilitza un mític bootleg d'Elvis Presley.
Així doncs us deixo amb tres versions ben diferents del mite. Ja sabeu, compte amb el que feu.
Així doncs us deixo amb tres versions ben diferents del mite. Ja sabeu, compte amb el que feu.
Isley Brothers:
The Clash:
Nick Cave & the bad seeds:
2 comentaris:
Bé, suposo que aquesta fenomenal història confirma allò mateix que jo exposava fa uns dies al post titulat Palimpsest, que les històries tradicionals (amb canvis aquí i allà) van evolucionant, es transformen i en creen una altra, i a la nova s'hi afegeix encara més salsa i en neix una de nova... Excel·lent post!
A mi em sonava un tema de Dylan amb aquest nom. Ara Stagger Lee té un còmic i tot.
Que us portin moltes coses els Reis!
http://www.largeheartedboy.com/blog/archive/2007/01/book_notes_dere.html
ja veus, els teus posts són inspiradors
Publica un comentari a l'entrada