La primera setmana de desembre, Holly Golightly i jo finalment vam acabar amb la tanda de cinc entrevistes amb el gabinet de psicòlegs que ara ens ha de confeccionar l'estudi psico-social, que resultarà en la concessió pel Departament d'Acció Social i Ciutadania d'un certificat d'idoneïtat, que és el requisit administratiu previ a tots els tràmits amb el país d'origen de l'infant que volem adoptar. Bufa! Com totes les altres vegades, jo hi vaig arribar amb cotxe des de casa i ella amb metro des de la feina. I com sempre, per alleugerir el pes del trajecte, vaig triar un parell cedés perquè em fessin companyia durant el viatge, entre ells un que el dissabte abans havia manllevat de la biblioteca municipal, el Jukebox de Cat Power. Com potser ja he dit en alguna altra ocasió, el seu The Greatest per mi va ser el millor disc del 2006, que haig de reconèixer que continuo escoltant sovint amb el mateix delit que el primer dia. El tema amb què s'enceta, i que dóna nom a l'àlbum, ara apareix a My Blueberry Nights, la nova peli de Wong Kar-Wai. En aquest vídeo la cançó s'acompanya d'escenes del film. Per cert, ara veig que a la banda sonora encara hi ha un segon track d'aquest mateix disc, Living Proof, i que la mateixa Cat Power hi apareix com a actriu.
A la sortida de l'entrevista, doncs, vam anar a buscar el cotxe a l'aparcament, vam comprar un accessori de la cuina que se'ns havia trencat i vam tornar cap a casa. Al reproductor de cedés encara hi havia el disc de Cat Power, i jo em vaig afanyar a seleccionar la única peça de totes que m'havia fet goig, curiosament la única composició original del disc, que per la resta són solament versions, Song to Bobby, un fenomenal homenatge a Bob Dylan. Però, com cada dia que havíem anat a Barcelona, pel viatge de tornada vam estimar-nos més escoltar Flor de Pasión, el programa de Juan de Pablos a Radio 3 que ja ens havia acompanyat tots els altres dies. En aquest lloc web, fet per fans i per a fans, he trobat el playlist amb què ens va il·lustrar aquell dia, que ara veig que era el dimecres dia 3. Amb el vídeo que deixo, Music to Watch Girls By, de Andy Williams, una de les peces amb què ens va amenitzar el viatge, em sembla que ho dic tot, qui és Juan de Pablos, quina música li agrada, quina mena de tresor és Radio 3 i, suposo, quina mena de personatges som aquests dos galifardeus que, d'aquí dos o tres anys, haurem d'anar a recollir a la porta de l'escola un nen o una nena amb els ulls serradets com dos fils. Va ser un dia complert.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
que bona, feia molt temps que no la sentia. No donarem la sensació que ens estem tornant molt retro bizarros? que consti que no és una crítica, m'encanta.
retro bizarros, exactament el mateix que vaig pensar jo. però la història és real, del començament al final, i la temptació era tan gran!
Publica un comentari a l'entrada