Dels diaris: Probablement Déu no existeix

D'uns dies ençà, la premsa ens està informant que des d'aquest dilluns passat hi ha dues línies d'autobús urbà a Barcelona que han començat a portar publicitat de la campanya ateista coneguda per l'eslògan Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida. Sembla que la idea original prové de Londres, concretament a partir que la periodista Ariane Sherine escrivís un article a The Guardian a favor de promoure una campanya al transport públic que en contrarestés una altra que feia exactament el contrari, proclamar la paraula de Jesús. A l'edició de dimarts de El País, Josep Ramoneda escrivia que el lema és una traducció dolenta al català/castellà del cèlebre motto d'una coneguda marca de cervesa, cosa que salta a la vista, i que no és correcta la presumpció que els creients no puguin fruir de la vida. És més, afirma una cosa que tots sabem, que "en un país católico como éste, todos sabemos el gusto que da comer la fruta prohibida."

També a Anglaterra, a Swindon concretament, a vuitanta milles de Londres, però ara fa 23 anys, Andy Partridge, membre fundador, guitarrista i principal compositor dels XTC, va escriure el tema Dear God, una peça que ara mateix em sembla adient recordar perquè llista totes les raons que farien somriure aquells que simpatitzen amb la campanya. Originalment, la composició va aparèixer com a cara B de Grass, el primer single d'Skylarking, però el rebombori que va ocasionar, i el seu èxit a les ràdios del circuit dels college, va fer que el tema finalment acabés com a peça de tancament de l'àlbum, primer en l'edició nord-americana del LP i ara a totes.

La lletra de la cançó no és gens càustica, ni cínica (tot i que és irònic que l'autor s'adreci a algú a qui, en principi, ell nega l'existència), i per això mateix és una composició exemplar, "[...]I pray you can make it better down here/I don't mean a big reduction in the price of beer/[...]/We all need a big reduction in amount of tears[...]". Malgrat que en algun moment ell pugui aparèixer més aviat com un escèptic, diuen que en realitat Andy Partridge és un ateu convençut.

La cançó està escrita en forma de carta i examina l'existència de Déu en base al clàssic conflicte de l'absència de proves i com Ell deixa que ens passin unes coses tan horribles. També hi ha lloc per les guerres de religions, "[...]And all the people that you made in your image,/See them fighting in the street/'Cause they cant make opinions meet/About God[...]" i la Bíblia, "[...]Dear God,/Don't know if you noticed, but.../Your name is on a lot of quotes in this book/Us crazy humans wrote it, you should take a look[...]" però, com deia, per damunt de tot plana la sensació que, quant a Déu, sempre rondinem pel mateix, que tot depèn massa de la lliure voluntat dels éssers humans i que, quan Ell parla, no contesta amb respostes senzilles ni planeres sinó que les omple de misteri i mite.


XTC - Skylarking - Dear God

Dels diaris: McCain vs. We Can

D'aquí a set dies Estats Units vota. Jo avui he escrit a la pàgina corresponent al dia 4 de novembre, en lletres ben grosses, "Please, Please, Please, Let Me Get What I Want". I em penso passar tots els dies que queden fins dimarts vinent pensant en allò que el Senador Obama repeteix en tots els seus discursos, "Don't tell me we can't change. Yes, we can. Yes, we can change. Yes, we can. Yes, we can heal this nation. Yes, we can seize our future. [...] And to those who tell us that we can't, we will respond with that timeless creed that sums up the spirit of the American people in three simple words -- yes, we can". I que ell sempre acaba amb la mateixa paraula màgica, "Thank you".

Please, Please, Please, Let Me Get What I Want
(Morrissey/Marr)

Good times for a change
See, the luck I've had
can make a good man
turn bad
So please please please
let me, let me, let me
let me get what I want
this time

Haven't had a dream in a long time
See, the life I've had
can make a good man bad

So for once in my life
let me get what I want
Lord knows it would be the first time
Lord knows it would be the first time

Dels diaris: Els indispensables

En un dels últims exemplars de Rockdelux es recollia la notícia de la classificació final, coneguda el passat 4 de juliol, de la celebració del 'Día de los Independientes', en què Radio 3, RTVE.es i la UFI van triar els millors temes de la música independient a Espanya. Aquest és el resultat definitiu. Per cert, els tercers eren uns autèntics desconeguts per a mi; però la guanyadora és una obra mestra del Twee pop, i no només nacional. Me n'alegro per LBV, la banda d'indie pop espanyol que m'ha fet més feliç.


#3 Vetusta Morla - Copenhague


#2 La Casa Azul - La Revolucion Sexual


#1 La buena vida - Qué nos va a pasar

Dels diaris: Banksy?

Ja fa uns mesos un rotatiu publicava una fotografia on deia haver descobert la identitat de l'espabilat artista banksy. Aquella imatge però, feia poc més que alimentar la incògnita ja que la figura retratada a la llunyania podria haver estat perfectament la d'un treballador de british telecom preparant els estris abans d'enfilar-se als cables o la d'un llest jugant a ser els graffiter més famós del món.

Trístament, 'Mail on Sunday' assegura haver descobert definitivament el rostre darrere el nom després d'un any d'investigació i publica amb orgull un jove somrient preparant les seves pintures i stencils. Ara resulta, després de tot, que el més important és que aquest jove d'idees crítiques pertany a la clase mitja i no a la clase obrera com tothom desitjava.
Em molesta particularment aquesta noticia, i no perquè jugui a camuflar un afany de notorietat del mitjà sota l'excusa d'informar un lector que de ben segur no necessitava saber-ho, sinó perquè planteja seriosos dubtes sobre la llibertat creativa, no ja d'un artista en concret, sinó de tots aquells que prefereixen mantenir-se en l'anonimat públic. Com s'ho farà ara banksy per desafiar les idees establertes? Serà capaç de tornar a penjar les seves obres als museus més importants del món desafiant l'establishment intel.lectual ara que tots els vigilants de seguretat coneixen el seu rostre? i el més important, que faran els excel.lentíssims ajuntaments del món amb aquest graffiter? el multaran com a la resta dels mortals per bandalisme o es banagloriaran de tenir als seu carrers obres valorades en desenes de milers d'euros i n'erigiran plaques commemoratives? Una ruta turística amb cotxes elèctrics segurament també serà una bona idea.
Crec ser conscient per primer cop, com els capritxos periodístics han aconseguit capar d'arrel la genialitat i el futur més proper d'algú. Si fos jo, canviaria el nom i desapareixeria altre cop.

Dels diaris: San Francisco estudia protegir el Golden Gate dels suïcides

El meu primer examen psicotècnic el vaig suspendre perquè en una de les preguntes vaig reconèixer que en algun moment de la meva vida potser havia pensat en morir. Massa honest, em van dir. Massa The Smiths, vaig pensar jo, perquè els grans lletristes de la música pop jo sempre els havia vist simpatitzar amb aquesta idea, i al davant de tots ells el meu heroi Morrissey, que és dels que va escriure de forma més bella i més poètica, i també més patètica, sobre la possibilitat de deixar aquest món. En una de les meves cançons preferides, i una de les més emocionants de tot el cànon de la banda de Manchester, There Is a Light That Never Goes Out, fins i tot arriba a dir que morir atropellat per un autobús de dos pisos al costat de la seva altra meitat per ell seria tot un plaer i un privilegi. Les paraules exactes del cuplet, com tots ja deveu saber, són "And if a double-decker bus/Crashes into us/To die by your side/Is such a heavenly way to die/And if a ten-ton truck/Kills the both of us/To die by your side/Well, the pleasure - the privilege is mine".

Una de les composicions més brutals sobre el suïcidi, o més ben dit, sobre els suïcides, que de fet són els protagonistes de la notícia, és The Ocean Doesn't Want Me, de Tom Waits, publicada al disc Bone Machine de l'any 1992, un àlbum que allmusic.com defineix com a mòrbid, un malson sinistre, una obsessió amb el deteriorament i la mortalitat, i com un tractat de la facilitat amb què la nostra existència pot ser anorreada. La cançó és esfereïdora, d'un altre món, apocalíptica, i on la mort s'identifica amb l'alliberament de l'esperit i la possibilitat d'escapar dels terrors i els patiments d'aquest món. En aquest escenari, doncs, el suïcidi es veu gairebé com quelcom natural. Llegiu-ne la lletra, gens miserabilista per cert. Ah, i aprofito per dir que estic llegint Tom Waits. Conversaciones, entrevistas y opiniones, l'antologia de records, articles i entrevistes a Tom Waits que ha editat Global Rhythm Press i que està molt ben traduïda per Ignacio Juliá. Una vida de pel·lícula.

The ocean doesn't want me today

But I'll be back tomorrow to play

And the stranglers will take me

Down deep in their brine

The mischievous braingels

Down into the endless blue wine

I'll open my head and let out

All of my time

I'd love to go drowning

And to stay and to stay

But the ocean doesn't want me today

I'll go in up to here

It can't possibly hurt

All they will find is my beer

And my shirt

A rip tide is raging

And the life guard is away

But the ocean doesn't want me today

The ocean doesn't want me today

I encara hi ha una altra composició que ara em ve al cap i que el seu contingut escau perfectament a la notícia que hem seleccionat. Aquest cop és de David Bowie, Jump, They Say, del seu disc de l'any 1993 titulat Black Tie White Noise, que curiosament inclou una cover del tema de Morrissey I Know It's Gonna Happen Someday.

Dels diaris: Madrid desde Torres Blancas

Després d'un parell de setmanes de vacances i una visita ràpida de tres dies a Madrid torno a Newton Town. En podria parlar molt d'aquest viatge, sobretot perquè la ciutat m'ha decebut moltíssim en comparació a les dues altres vegades. (La primera amb el pare, que hi havia viscut i amb qui sempre era un plaer passejar per les ciutats, amb les enganxades habituals entre nosaltres i les cames i els peus baldats també inclosos). Doncs bé, m'ha semblat una ciutat lletja i deixada (botigues tancades, comerços rònecs, voreres impracticables i parets brutes de papers enganxats), encara que no arriba al nivell d'Atenes, i que, amb franquesa, en cap moment no sembla una capital europea de primer nivell. Per no dir que és una ciutat adaptada a les necessitats del tràfic de vehicles i no pas del vianant! Em sap greu dir-ho perquè en guardava un molt bon record, però ni tan sols carrers pressumptament elegants com Velázquez o Serrano m'han semblat interessants. Em quedo amb el barri de La Latina, ple de barillos amb tapes autóctones i cervesa Mahou, el passeig per Malasaña, on vam passar per davant de la sala La Via Láctea, i la visita a l'exterior del Tribunal Constitucional, que Holly Golightly i jo teníem moltes ganes de veure.

A Madrid vam coincidir-hi amb la semifinal de l'Eurocopa contra Rússia, que ens va proporcionar un altre espectacle realment lamentable afegit, i que jo, honestament, no m'esperava, el famós botellón, consistent en colles i colles de joves (alguns auténtica canalla) al carrer fent barrejes de calimocho o el que fos, fumant i interrompent el tràfic. I això a les sis de la tarda! M'imagino que és el mateix que deu passar a moltes altres ciutats, però veure-ho per primera vegada amb els meus propis ulls em va deixar emocionalment devastat, i no es broma.

Sí, és lleig dir-ho, però m'he quedat amb la sensació que Madrid se salva gràcies als museus perquè, a més, arquitectònicament es deplorable, i això que aquesta vegada la Gran Via la vaig trobar millor que mai. Curiosament, aquests dies ha sortit la notícia de la subhasta a Christie's del quadre Madrid desde Torres Blancas, d'Antonio López, que d'aquesta manera s'ha convertit en el pintor espanyol viu més cotitzat. L'obra va trigar 7 anys a ser finalitzada ja que sembla que l'autor només s'hi posava cinc dies a l'any, el 21 d'abril, el 21 de maig, el 21 de juny, el 21 de juliol i el 21 de agost, per poder captar la mateixa escena a la mateixa hora (les 21:30 del vespre que marca el rellotge al capdamunt de l'edifici) en diferents estacions de l'any, per exemple la claror del mes de juny o l'absència de circulació a l'Avenida de América del mes d'agost.

Ja que érem a Madrid, vaig aprofitar per visitar Radio City, la botiga de discos davant del centre cultural Conde Duque de què sempre parla Luis dB al seu fantàstic programa Islas de Robinson, els caps de setmana a Radio 3. M'hi vaig comprar la recent reedició de l'únic disc de Dennis Wilson, que diuen que és la millor obra publicada per un Beach Boy fora de la banda. Per cert, ell n'era el bateria. La botiga no és més gran que una habitació d'un pis mitjà, la mida d'un d'aquells colmados de barri plens fins al sostre, i tenint en compte que no despatxa discos de novetats estrictes ni radioformules ja us podeu imaginar que m'ho hagués quedat tot. Una auténtica meravella. Com la botiga de còmics que ens varem trobar molt a prop de la Plaza Mayor, El Aventurero, on no vaig trobar el llibre que recomanava kowalsky ara fa uns dies però d'on vaig sortir carregat amb el segon volum de Lost Girls i amb el primer dels quatre àlbums (o còmics de vinil) de Manu, titulat Love Song, que està dedicat als Beatles. Crec que els col·leccionaré tots quatre.

Dels diaris: Stonehenge

El mateix dia que per la premsa ens assabentàvem d'un nou estudi científic que conclou que Stonehenge era un monument dedicat als morts, trobo al llibre que estic llegint sobre The Byrds que, a començaments de l'any 1968, a la gira europea de presentació de la nova formació i el nou estil musical de la banda, Keith Richards i Mick Jagger dels Rolling Stones, acompanyats de les seves companyes d'aleshores Anita Pallenberg i Marianne Faithful, van anar a veure Roger McGuinn, Gram Parsons, Clarence White, Doug Dillard, Chris Hillman i Kevin Kelley al backstage del club Middle Earth de Londres, els van pujar als seus Rolls Royce, i se'l van endur a Stonehenge a veure com es feia de dia enmig d'una ingestió delirant de drogues i Johnny Walker Red Label. Wikipedia ho confirma en aquest epígraf dedicat al galifardeu de Gram Parsons.

Molt a prop, al poble de Stonehenge de fet, hi vivia Keith Richards, on Gram Parsons es va hostatjar durant aquells dies a Londres, i on després es va voler quedar i va deixar penjat al grup, que havia de continuar la gira a Sud-àfrica. Aquí va acabar la seva estada a The Byrds, per haver preferit anar de festa amb l'star system del rock que no pas acomplir el seu contracte amb el grup. Però la veritat és que va ser un enamorament mutu, i els Stones van aprofitar per assaltar Gram Parsons a preguntes sobre la música country i la vida al sud dels Estats Units ja que ells eren uns fanàtics d'aquest estil musical. Chris Hillman, baixista de The Byrds en aquella gira i futur company de Gram Parsons als Flying Burrito Brothers, parla de tot plegat en aquesta entrevista.

Tot i que Gram Parsons mai no va ser membre oficial de The Byrds, la influència de la seva persona sobrevola totalment el disc Sweetheart of the Rodeo d'aquell mateix any i també algunes parts del repertori dels Stones i tot.

Dues peces em sembla adient recordar ara per il·lustrar la notícia hem triat, la seva versió del tema Wild Horses de Jagger & Richards que ell va publicar amb el seu següent grup, els Flying Burrito Brothers, i també Hickory Wind, un dels pocs temes del Sweetheart of the Rodeo en què el van deixar cantar.

----------------------------------------

Versión en español (enlaces en el original)

De los periódicos: Stonehenge
El mismo día que por la prensa me entero de un nuevo estudio científico que concluye que Stonehenge era un monumento dedicado a los muertos, encuentro en el libro que estoy leyendo sobre The Byrds que, a principios de 1968, en la gira europea de presentación de la nueva formación y el nuevo estilo musical de The Byrds, Keith Richards y Mick Jagger de los Rolling Stones, acompañados de sus compañeras de entonces Anita Pallenberg y Marianne faithful, fueron a ver a Roger McGuinn, Gram Parsons, Clarence White, Doug Dillard, Chris Hillman y Kevin Kelley al backstage del club Middle Earth de Londres, los subieron a sus Rolls Royce, y se los llevaron a Stonehenge a ver cómo amanecía en medio de una ingestión delirante de drogas y Johnny Walker Red Label. Wikipedia lo confirma en este epígrafe dedicado al golfo de Gram Parsons.

Muy cerca, en el pueblo de Stonehenge de hecho, vivía Keith Richards, donde Gram Parsons se hospedó durante aquellos días en Londres, y donde después se quiso quedar y dejó colgado al grupo, que debía continuar la gira por Sudáfrica. Aquí terminó su estancia en The Byrds, por haber preferido ir de fiesta con el star system del rock en vez de cumplir su contrato con el grupo. Pero la verdad es que fue un enamoramiento mutuo, y los Stones también aprovecharon para asaltar a Gram Parsons a preguntas sobre la música country y la vida en el sur de los Estados Unidos ya que ellos eran unos fanáticos de este estilo. Chris Hillman, bajista de The Byrds en esa gira y futuro compañero de Gram Parsons en los Flying Burrito Brothers, habla de todo ello en esta entrevista.

Aunque Gram Parsons nunca fue miembro oficial de The Byrds, la influencia de su persona sobrevuela totalmente el disco Sweetheart of the Rodeo de ese mismo año e, incluso, hasta algunas partes del repertorio de los Stones.

Dos temas se me antoja pertinente recordar aqui para ilustrar esta noticia, la versión del tema Wild Horses de Jagger & Richards que él publicó con su siguiente grupo, los Flying Burrito Brothers, y Hickory Wind, uno de los pocos temas del Sweetheart of the Rodeo de los Byrds en que le dejaron cantar.

Dels diaris: Supernova

Segons l'American Heritage Dictionary, una supernova és un fenòmen celeste estrany consistent en l'explosió de la major part de materia d'una estrella que té com a resultat un objecte d'una lluminositat extrema i una vida molt curta que emet vastes quantitats d'energia.

La fotografia pertany a una notícia que vaig trobar a l'edició de dijous passat del diari El País, on s'explicava que telescopis de la NASA havien captat una explosió d'una supernova a la vía làctea que havia tingut lloc fa 140 anys.

Aquesta lectura em va recordar la magnífica definició que allmusic.com fa de Syd Barret. Diu exactament, "Like a supernova, Roger "Syd" Barrett burned briefly and brightly, leaving an indelible mark upon psychedelic and progressive rock as the founder and original singer, songwriter, and lead guitarist of Pink Floyd." Tenint en compte que les supernoves també poden provocar la formació de nous estels, llavors sí, definivament Syd Barrett encaixa del tot amb aquella definició acadèmica, i si no que ho preguntin a David Bowie, a Robyn Hitchcock o a Julian Cope.


The Church - Under the Milky Way



Pink Floyd - Lucifer Sam

Dels diaris: From Hell

Llegeixo a la premsa que hi ha prevista la publicació a Espanya d'una compilació de cartes de Jack l'Esbudellador. Segons l'article, sembla que els ripperòlegs tradicionals no donen massa importància a aquestes missives, però els autors d'aquest nou llibre diuen que són "els nostres únics camins cap a la realitat del passat". Aquesta novetat editorial coincideix amb l'exposició als Docklands de Londres de part de la documentació de la policia utilitzada pels exegetes de la biografia de l'assassí. La de la foto és la única carta de la que s'està absolutament segur que pertany a l'Esbudellador, i fins i tot Alan Moore la fa sortir a la seva obra. Diu exactament, "Sr. Lusk, Li envio la meitat del ronyó que em vaig endur d'una dona i que vaig guardar per vostè. L'altre bocí el vaig fregir i me'l vaig menjar. Va ser boníssim. Segurament, també li faré arribar el ganivet ensangonat que vaig fer servir si s'espera una mica més. Signat: enxampi'm si pot, Sr. Lusk". Si aquesta és la seva lletra, quina tinta devia fer servir? La carta és escrita la tardor de 1888 "des de l'infern".

Malgrat que, com ja vaig dir, en el meu cap el llibre d'Allan Moore i Eddie Campbell sempre estarà associat al disc de Joe Henry, avui no em sé estar de penjar el tema que Morrissey, tant amic de les bromes macabres, va dedicar a Jack The Ripper.


Morrissey - Bethoven Was Deaf - Jack the Ripper