Jaume Sisa - Qualsevol nit pot sortir el sol [1975]

Fantàstic videoclip amateur de la famosa cançó de Jaume Sisa. No cal dir gaires coses més, si la cançó ja és mítica de per si aquest video li escau com com un guant. Animació tradicional i jocs d'ombres. Un petit plaer.

Small Faces Vs. Lack of Afro

Un dels primers discs que vaig gosar recomanar (ugh!) en aquesta web ara ja fa temps va ser el primer llarga durada editat per Lack of Afro, 'Press on'. Posats que els mesos que han passat des de llavors son considerables i encara continua sent una de les referències que més sovint reescolto, trobo que és el candidat perfecte per ser el nostre següent protagonista a la secció versus.
No se fins a quin punt aquest disc va tenir repercussió mediàtica o de vendes però la meva sensació és que va passar més o menys inadvertit i, això, em sembla d'una gran injusticia. Si, ja ho se, d'injusticies n'hi ha moltes al món i de molt més greus, dos pedres.
Un dels primers singles extrets de 'Press on' era 'touch my soul', segurament un dels talls més avantguardistes (per dir-ho d'alguna manera) del disc i un clar exemple de com Adam Gibbons havia aconseguit fusionar, de forma magistral, classicisme i modernitat a parts iguals.
Ah si, el tema inclou un sàmpler de la veu d'Steve Marriott dels Small Faces cantant a 'Afterglow (of your love)', de fet aquesta és l'excusa d'aquest post. Aquesta i que m'encanta veure gent ballant Northern soul, ja m'entendreu. Tot esperant el seu segon disc...

Small Faces - Afterglow (of your love) [1968]


Lack of Afro - Touch my soul [2007]

Daniel Johnston - Heart, Mind & Soul

Fa temps que volia pujar aquesta cançó en concret de Daniel Johnston, una personalitat que ella sola ja es mereixeria tot un reportatge dins la secció Històries increïbles. Com que és tant fàcil com mirar-se el relativament recent documental 'The Devil & Daniel Johnston' per aproximar-se al garbuix de la seva ment, he decidit penjar simplement la cançó. No he estat capaç de trobar-la enlloc d'internet així que he fet jo mateix el meu primer video utilitzant algunes escenes del film 'Hierro 3' de Kim ki-Duk aquesta mateixa tarde. Sense cap mena de pretenció simplement espero que us agradi la cançó. el tema pertany a l'àlbum (o cassette) 'The What of Whom', editat l'any 1982.

The Smiths Vs. La Buena Vida

No és cap secret que La Buena Vida és possiblement el grup de pop espanyol que més m'agrada. Tot sovint me'ls poso, sobretot al cotxe ja que la seva placidesa s'encomana a la conducció i el viatge passa d'una altra manera. Ahir a la nit la Holly Golightly i jo vam anar a la jornada de portes obertes de l'Observatori Fabra i vam agafar Álbum, el seu disc de l'any 2003, perquè ens acompanyés durant el trajecte de tornada, sobretot perquè el tema amb què es clou, titulat Los Planetas (i en què intervé Jota), era una composició molt escaient.

Durant l'audició del disc (que inclou algunes de les meves cançons preferides dels de Donosti com Nada debería fallar o hh:mm:ss) no parava de pensar que l'intro de la majoria de cançons m'eren terriblement familiars, que ja les havía sentit abans, sobretot en temes dels Smiths. L'exemple que penjo potser és el més evident de tots.


The Smiths - Heaven Knows I'm Miserable Know (Single, 1984)


La Buena Vida - Un actor mejicano (Álbum, 2003)

the Chi-Lites Vs. the Jam

Aquest post juga a ser el que, en definitiva, la secció versus havia de servir des d'un bon començament, un proposit per revisitar les fonts originals d'algunes cançons. Després de set posts em sembla que encara no haviem aconseguit.
Vaig descobrir 'Stoned out of my mind' gràcies al recopilatori de rareses 'Extras' de the Jam que vaig comprar un llunyà 1993, el primer any que voltava per barcelona com a estudiant Universitari. En una visita al Sony Mito per raons familiars vaig comprar aquest Cd i la cançó en qüestió és d'aquells pocs temes que m'han acompanyat d'alguna manera per sempre més. El tema compasat per Barbara Acklin i Eugene Record va ser publicat pels Jam en una edició limitada del single 'Beat Surrender' l'any 1982 i era una versió de The Chi-Lites que havien publicat aproximadament deu anys abans per primer cop. El tema tancava el disc homònim del grup i va ser el primer single extret del llarga durada.
Aquesta secció de vents i una producció de semblança disco amb les revolucions mal ajustades, sempre aconsegueix alegrar-me el dia.

The Chi-Lites - Stoned out of my mind [1972]:


The Jam - Stoned out of my mind [1982]:

The Times They Are A-Changin' - Bob Dylan

Dir que els títols de crèdit del film Watchmen és l'únic bo de la pel.lícula no seria just. Dir que és de lo milloret de les seves més de dos hores de metratge ja ho seria una mica més. No se fins quan estarà disponible aquest video abans no el treguin, però em sembla una molt bona manera d'escoltar una magnífica cançó de Bob Dylan. Un repàs alternatiu a la història que Alan Moore proposava.

Bettie Page Vs. the Seeds

Només tenia la intenció de penjar un nou videoclip dels Seeds, 'Can't seem to make you mine'. Rebuscant he trobat aquesta joia. Una bona excusa per recordar el mite pin-up per excelència. Dos coses d'allò més eròtiques en una. Tal com diu qui va penjar el video, hi ha coses que simplement, quan s'ajunten, funcionen. Augh!

The Seed - Can't seem to make you mine:

Marvin Gaye Vs. The Rolling Stones Vs. The Velvet Underground Vs. The Smiths

Aquest 2009 se'n parlarà molt de la Motown, i és que enguany se celebra el 50è aniversari de la seva fundació. La revista MOJO ja hi va dedicar tot un especial al número del mes de febrer i, a El Ambigú, Diego Manrique ja n'ha punxat algún tema en les poques ocasions que tinc de sentir el seu programa. Cap a finals de febrer, però, sí que en vaig poder escoltar un, i justament el va encetar amb aquest single de Marvin Gaye de 1962, el seu primer Top 30, de fet. Encara no és el vocalista caramelitzat de les seves produccions posteriors i està recolzat per Martha and the Vandellas (que en farien una versió tres anys després) a les veus de fons. No us és familiar el començament de la cançó?


Marvin Gaye - Hitch Hike (Tamla 7', 1962)

Continuem. El mateix any que Martha and the Vandellas, els Rolling Stones també van versionar aquest tema al seu disc Out of Our Heads, just l'anterior a Aftermath, d'un any després, que va ser l'àlbum en què van abandonar definitivament les covers de R&B i tots els temes ja van anar signats per la parella Mick Jagger/Keith Richards. Per cert, Frank Zappa també va versionar aquest tema a l'inici de la seva carrera.

Però ni els Stones ni Frank Zappa no van ser els únics a prendre nota d'aquest tema. There She Goes Again, de l'àlbum de debut de la Velvet Underground, i una de les seves composicions més pop i més jangle del seu repertori (juntament amb Beginning to See the Light) en fa una clara referència al començament del tema. Estic d'acord amb allmusic que, quan es parla de la influència de la Velvet en els REM, aquesta és una de les peces a què forçosament cal fer referència.


The Velvet Underground - There She Goes Again (The Velvet Underground & Nico; Verve, 1967)

Després de l'original, d'una versió i de la Velvet, no us continua sent familiar encara aquest començament en staccato? Sí, és la intro a la guitarra d'una de les cançons més emocionants i mòrbidament romàntiques de la banda més canònica del pop britànic dels 80, un clàssic entre els clàssics de la discogràfia dels meus mancunians de capçalera i que, si no li haguessin enganxat al cul la frívola Some Girls Are Bigger Than Others, hagués pogut ser un final memorable a un disc que es va dir The Queen Is Dead. Encara que només són les cabòries d'un jove angoixat a l'interior d'un taxi, això a l'any 1986 sonava a glòria.



The Smiths - There Is a Light That Never Goes Out (The Queen Is Dead; Rough Trade, 1986)

96 tears - Question Mark & the Mysterians [1966]

Estic viciat a lastFm, ho reconec. Tothom té algun vici. Molts ho estan al Facebook, al twitter o al tuenti, a mi que no em treguin del Last. Malgrat tots els seus defectes ho considero una eina genial per navegar entre grups i usuaris. Poder saber que estan escoltant els altres en aquells mateixos moments t'hi apropa més encara. Se que no té la seriositat de Allmusic, ni la coherència de Rateyourmusic, però a qui importa?
En un d'aquests viatges entre links infinits de referències inconexes vaig descobrir fa poc a '? & the Mysterians' -o 'Question Mark and the mysterians'-, quina maravella de nom. El grup té la seva peculiar història. Llegeixo que estan considerats com el primer grup de rock llatí de gran èxit. Més encara, també diuen que va ser la primera banda a ser descrita com a punk rock. Em semblen molt agoserades aquestes afirmacions. El que si que és veritat és que el cantant, Rudy Martínez, -després d'anglicalitzar el nom original de la banda 'Marc y los misteriorsos'- va afanyar-se a canviar legalment el seu nom, i amagar els seus origens, pel de Question Mark. La cara d'espaldamojadas dels altres membres no els hi treu ningú però. Potser per això es diu que al cantant mai se l'ha arribat a fotografiar ni a filmar sense ulleres de sol. És un personatge excèntric, això si que ho té. L'home continua afirmant que és un extraterrestre que va viure entre dinosaures en una vida anterior i que unes veus li van dir que continuaria cantant el seu gran hit '96 tears ' fins l'any 10.000. Espero que així sigui.
Aquesta, de fet, va ser l'única cançó que van necessitar per a passar a ser membres formals de les grans llegendes del so garatge. '96 tears' tanca el primer disc del grup, que inclou altres hits com 'i need somebody' o 'you're telling me lies'. El so del grup destaca sobretot per l'orgue Farfisa i dóna un aire molt marcià a tot el conjunt. '96 tears' va arribar a la primera posició de les llistes del Billboard Hot 100 i va vendre més d'un milió de còpies del single.
Trobareu més informació i el link de descàrrega del disc a la següent referència del blog 'dias de garage', una pàgina que lamentablement va tancar la paradeta ja fa uns mesos, però els links continuen vigents:
http://garagerocks.blogspot.com/search/label/question%20mark%20and%20the%20mysterians

Per acabar, i ja que parlavem d'orgues, us deixo també amb el videoclip de 'Saturn 5', el gran hit d'aquell grup de so Madchester que s'anomenaven 'Inspiral Carpets'. No puc negar que és una de les cançons dels meus anys universitaris. Encara recordo quan la posaven a la sala petita de l'antic 'Zeleste', la mítica 'a saco'. No he pogut evitar pensar-hi després de penjar una de les poques aparicions televisives d'en Question Mark cantant '96 tears'. Per cert, no és Ian Brown qui balla damunt de l'escenari? Això si que és un bon parell de hits i la resta són tonteries. Aquí teniu doncs, una bona dosis de groove.

? & the mysterians - 96 tears [1966]


Inspiral Carpets - Saturn 5 [1994]

the Beatles Vs. the Chemical Brothers

Ahir escoltava el disc Revolver dels Beatles després de molts anys de no fer-ho, molts. Afirmar que el disc és excepcional sería un exercici fútil per part meva i no aportaria res a la llegenda del grup de Liverpool. A l'arribar al darrer tall del disc, 'tomorrow never knows', alguna cosa es va despertar dins del meu cervell. Aquesta no és que sigui precisament una de les peces que la gent més recorda del grup i potser va ser això el que em va sorprendre més, la gran similitud de la cançó amb un tema dels Chemical Brothers. Després de rebuscar entre la discografia d'aquests darrers, vaig arribar a la conclusió que si, que aquella sensació no era un miratge.
És curiós que un dels compositors de 'Let forever be' dels Chemical sigui en Noel Gallagher -qui també hi canta-. Aquest ha afirmat en més d'una ocasió que sempre compara les seves composicions amb les dels Beatles, així que no costa entendre que aquests dos temes es barallin per compartir similars territoris sonors, amb 33 anys de diferència.
Tant si compartiu aquesta mateixa visió amb mi com si no, com a mínim sentireu dos cançons magnífiques i veureu un excel.lent videoclip dirigit per Michel Gondry. Que aprofiti.

the Beatles - Tomorrow never knows:


the Chemical Brothers - Let forever be:

Johnny Marr’s MOJO Mix

Al número de març, la revista MOJO convida Johnny Marr a confeccionar un decàleg de la música que l'ha inspirat i que continua donant-li força. La compilació ell la titula "The Answer to Everything", que s'hauria d'il·lustrar amb aquesta portada autografiada i amb el tracklist següent:

1. Del Shannon, Keep Searchin’ (We’ll Follow The Sun) (Stateside B-side, 1964): "The influence of [A-side] The Answer To Everything on me when writing Please Please Please Let Me Get What I Want is well documented so I picked its sister record, this time. It was the sound of the house when I was little."




2. The Rolling Stones, Get Off Of My Cloud (Decca single, 1965): "The main thing I took from Keith Richards was his musical ideology; that there is a nobility in playing rhythm guitar and being the engine room and steering the ship, all these very valorous concepts which he threw in the face of guitar culture in the early ’70s."




3. T.Rex, Metal Guru (T-Rex Wax Co. single, 1972): "It’s so beautiful and commercial but slightly weird and I could not believe what I was hearing because it was so all-encompassing. It connected with something beyond my regular senses."

4. The Isley Brothers, Behind A Painted Smile (Tamla Motown B-side, 1969): "Motown provided a fantastic alternative to the rock music my mates were getting into. I ventured into this place called Rare Records on John Dalton Street in Manchester, I went into the basement and I remember to this day it was like a sea of future happiness."




5. Iggy And The Stooges, Gimme Danger (Raw Power LP track, CBS 1973): "I remember getting on the bus and just staring at the front cover in disbelief all the way home. I wasn’t disappointed when I played it because it sounded like I thought it would. It was mysterious, sexy, druggy, riffy and to-the-point."

6. The Crystals, There’s No Other Like My Baby (Philles single, 1961): "There is an unpretentiousness to it, and compared to what was passing itself off as weird in rockland with prog music at the time this just sounded weirder to me, and it seemed to come from an odder dimension."

7. Blondie, Hanging On The Telephone (Chrysalis single, 1978): "It reminds me of going to parties and really complaining that I didn’t want to hear Peaches by The Stranglers for the eleventh time and going through record collections with all that ELO shit in them and pulling out Parallel Lines and going, 'Alright then, let’s listen to this very, very loud!'"




8. Bob And Marcia Young, Gifted And Black (Harry J single, 1970): "It was one of the records that both Morrissey and myself liked in the same way. It reminded us both of being youthful fanatics and being outside of the norm… Then, amazingly, when [New Order’s] Bernard Sumner and I started to get close we both discovered that we liked that record in the same way."




9. The Equals, Black Skin Blue Eyed Boys (President single, 1970): "Some records you wear down and you wear out but this one… I remember it from being out from when I was a kid but unlike some of the other tracks I play, I don’t listen to it for that reason, I like it because it reminds me of something shared between me and my mate."




10. The Cribs, Hey Scenesters (Wichita single, 2005): "A fantastic working class street rock’n’roll 45 that could only have come from a band in this country. It’s like, Move over, this is the new generation. The Jarmans are as hip as street musicians get from any generation."

Bonus Tracks:
Paul Davidson – Midnight Rider (Tropical single, 1976)
Alternative TV – Action Time Vision (Deptford Fun City single, 1978)
Built To Spill – In Your Mind (Ancient Melodies Of The Future LP track, WEA, 2001)
The Drifters – I Count The Tears (Atlantic, 1960)
Hamilton Bohannon – Disco Stomp (Dakar/Brunswick, 1975)
TV On The Radio – Wolf Like Me (4AD single, 2006)

the seeds - pushin' too hard

Vídeo musical | The Easybeats

Com sempre, fa ja tantes setmanes que tinc desat aquest vídeo esperant a penjar-lo a Newton Town que ara ja no recordo d'on el vaig treure. Algun enllaç a partir d'un altre enllaç que encara em va portar a un altre enllaç i que em va conduir a YouTube, suposo. El tema és una autèntica bomba i mereix pocs comentaris a banda de recomanar escoltar-lo a un volum ben alt. És vibrant, pur rock & roll, proto-punk, beat, pop mod delinquent provinent d'Austràlia d'una banda que, al seu dia, des d'aquell país se la va promocionar per competir amb els Beatles. Si en voleu més, podeu continuar amb el seu clàssic Friday on My Mind, un single de 1966 que, a més, va ser el seu èxit més important i que el 2001 va ser considerada la millor cançó australiana de tots els temps.

Creieu-vos-ho o no, els AC/DC, que també són de Sydney, porten aquest grup als seus gens. Resulta que George Young, guitarrista i co-compositor dels Easybeats, va ser productor dels primers discos d'aquella banda de rock dur, on tocaven els seus germans petits Malcolm i Angus. De fet, aquestes últimes setmanes també els he escoltat els AC/DC, però aquesta és una altra història i els que em coneixen segurament no se la creurieu.


The Easybeats - 1966 - Sorry

Maxine Brown - Spotlight on Maxine Brown [1965]

Un dels vinils que més m'estimo de la meva petita, però creixent, col.lecció és una edició espanyola que va publicar alanicky (bajo licencia de Wand records, com resa la gal.leta interior) del disc 'Spotlight on Maxine Brown' l'any 1965. Quan el vaig comprar al 'Wah Wah' ara ja deu fer uns quatre anys, segurament va ser el disc pel que havia pagat més mai. Si ho penso fredament tampoc era tant i després n'he arribat a pagar bastant més per alguns. No em va importar mai, la veritat, sabía que el que tenía entre mans era una joia, la veu d'aquesta dona val un imperi. Aquest disc és una recopil.lació dels seus primers singles, però s'aguanta perfectament com un gran disc de soul per si mateix.
Costa entendre com Maxine Brown mai va arribar a ser una gran estrella. El fet és que la discogràfica Wand sempre va preferir centrar-se en Dionne Warwick i això la va deixar en un segon pla. Tot i això Maxine Brown està reconeguda com una de les millors vocalistes de R&B del seu temps. Alguns dels seus èxits més importants van ser els duets gravats amb Chuck Jackson i, si em permeteu una suggerència, no us perdeu la seva versió de la mítica 'Hold on, I'm comming'. Els dos cantants porten aquesta cançó a un altre nivell i les seves veus donen un altre significat a l'àmplia ambigüitat de la lletra. A veure si algun dia la puc publicar aquí.

Avui però us presento una cançó que no apareix en aquest disc. 'One in a million' és la cançó amb la qual vaig descobrir aquesta gran artista, gràcies al recopil.latori 'The In Crowd, the story of northern soul', del qual ja n'havia parlat abans. Una d'aquelles cançons que ve de gust escoltar en determinades situacions, espero que aquesta en sigui una.

Això passava a barcelona

Un dels meus plaers dominicals, que abans cultivava amb més asiduïtat, tot cal dir-ho, és despertar-me de bon matí, quan els quioscs tot just alcen les persiones i els forns comencen a preparar el gènere. Amb un parell d'euros a la butxaca i el paquet de 'Lucky strike' començo a enfilar Gran de gràcia avall. Arribo a la Diagonal i empalmo amb Passeig de Gràcia acompanyat d'alguns turistes, comprant cruisants a preus impossibles a la baguetina catalana o estrenant el dia a les terrasses més cares de la ciutat. Quan arribo a Plaça Catalunya enfilo Portal de l'Àngel i aleshores, i només aleshores, em deixo perdre cada dia per carrers diferents del Gòtic fins a veure el mar.
La darrera vegada que vaig fer-ho va ser ara fa un parell de setmanes, el dissabte dels vendavals. La força dels elements era fascinant. Caminar a contravent rodejat de vidrieres esclafades, motos tumbades i senyals arrencades d'arrel té quelcom d'alliberador també.
Quan voltava per la Barceloneta em vaig topar amb un ex-company de feina que em va explicar alguna anècdota del meu antic lloc de treball que encara no sabía. Ens despedim i acabo el meu trajecte com sempre. El passeig marítim m'ofereix una pau molt desitjada, la llum d'aquelles hores té molt de tranquilitzadora. Faig un petit esmorzar i fumo unes quantes cigarretes contemplant una munió de surfistes competint per agafar la millor onada. Aleshores recordo la maravellosa sensació de trobar-se dins de l'aigua i contemplar el món des d'una altra perspectiva.
Enfilo de nou cap a la parada de metro de la Barceloneta i sento un bon grapat de sirenes que fugen en auxili d'algú. Quan arribo a casa llegeixo a la Vanguardia digital que un poliesportiu de Sant Boi s'ha enssorrat i ha provocat una desgràcia. Només desitjo que si existeix un cel sigui semblant a fer surf de bon matí, és el millor que se m'acut pensar en aquells moments.
Poc després, navegant per funkysurfing.com, trobo una sèrie de fotografies que em posen la pell de gallina. Un afortunat va tenir l'oportunitat de tocar el paradís durant uns pocs segons a la Berceloneta.
Amb la voluntat d'encomanar-vos aquelles sensacions us invito a pitjar play al reproductor. Escoltareu els Trashmen tocant 'King of surf'. Aquest grup de St. Paul Minneapolis, Minnesota (un lloc ben rar per crear un grup de surf, com sentireu a dir al presentador del vídeo), va facturar una cançó que, tot i ser clavada a 'Johnny B. Goode' de Chuck Berry, té una tornada que ella sola és mereix un monument. Escolteu i contempleu les fotografies. Això és un homenatge.

font: www.funkysurfing.com

Vídeo musical | ABC

Com tots els caps de setmana, dissabte passat al migdia vaig anar a fer la compra al súper. Com és habitual, en això tampoc no hi ha mai cap canvi, tenien posat exactament el mateix fil musical amb què regularment em distreuen les oïdes mentre poso la llet, l'aigua, el formatge i els iogurts al cistell. I abans d'ahir, com cada cop que hi vaig, va tornar a sonar la mateixa cinta, amb les mateixes cançons i en el mateix ordre, que ja em sé de memòria. Comença amb aquesta peça dels ABC i segueix amb altres hits de synth-pop de la mateixa època, com el Tainted Love dels Soft Cell i el Don't You Want Me dels Human League. Tots ells doncs, són part indissociable de la meva compra sabatina. No hi ha cap manera d'escapar-me'n.

El vídeo correspon a la primera de les cançons perquè és el senyal que, com cada dissabte, aquell també tornarà a ser igual que tots els altres. Quan la sento, aixeco el cap, somric, i continuo la compra. Per cert, avui hi he passat un moment a la sortida de la feina per una urgència i la música que sonava era una altra, La chica de ayer ("mi ca-ca-ca-cabeza da vueltas persiguiéndote...")


ABC - The Look of Love

Just Brothers Vs. Fatboy Slim

Aquest Déu que probablement no existeix sap que sento un gran respecte per Norman Cook. Des d'aquells temps d'idolatració als Housemartins fins a l'actual Fatboy Slim hi he anat entrepussant constantment en qualsevol de les seves reinvencions, sigui com a Beats International o Freak Power.
Diuen les llengües (i només cal escoltar els seus discs o sessions com a dj per adonar-se'n) que aquest senyor té una col.lecció impressionant de vinils. Quin plaer deu ser tenir-lo com a amic i perdre's dins la seva sel.lecció de singles de Northern Soul.
Alguns discjoqueis tenen cert recel a fer públic allò que punxen. En Norman però, lluny d'egoismes i plénament conscient de la seva dependència professional de les fonts que beu, sovint mostra la portada del disc que sona al seu públic. Estic completament segur que si li pregunteu d'on va treure la inspiració per parir 'the rockafeller skank', un dels temes que el va catapultar a l'estrellat, no dubtarà a afirmar que els Just brothers en tenen tot el mèrit, potser fins i tot us indiqui on en podeu trobar una còpia i us animi a escoltar-lo, no només el tema 'sliced tomatoes' en qüestió, deu temes més de deu artistes diferents si cal.
versió o reinvenció, vet aquí un gran parell de temes.

Just Brothers - Sliced Tomatoes:


Fatboy Slim - the rockafeller skank:

Professor Longhair Vs. Lily Allen

Al 2007 jo no sabia qui era Lily Allen. Més encara, al Summercase 2007 tampoc sabia qui era, i si em feu anar més enllà, pocs minuts abans del seu concert al citat festival encara no sabia qui era si no hagués estat gràcies a l'oportuna presentació dels meus acompanyants. En canvi si que sabia qui era Professor Longhair.
Vet aquí la meva sorpresa quan en ple concert (un concert que vaig disfrutar sobradament) d'un dels hypes del moment vaig sentir els primers compassos d'un piano tant característic.
La creativitat és una cosa curiosa i difícil de definir. Tots sabem que res està per inventar i que la inspiració sovint no és res més que un garbuix d'idees prèvies seleccionades acuradament. El que vull dir amb tot plegat és que el procés creatiu que va dur a terme Lily Allen per parir la seva cançó 'Knock'em out' em resulta d'allò més sorprenent.
M'imagino que el procés debia ser semblant al de qualsevol aficionat a la música. Un dia decideixes comprar el disc 'new orleans funk -The Original Sound of Funk 1960-75-' de soul jazz records i descobreixes una meravellosa col.lecció de hits imparables pràcticament oblidats per tothom. Si ets oient habitual doncs no pararàs d'escoltar el disc un cop rera l'altre. Si ets discjokey l'intentaràs encabir dins la teva sessió habitual de ritmes impactants. Si tens un equip adequat n'extreuràs bon grapat de sàmplers que adequadament camuflaràs amb els darrers ritmes sintètics més de moda. I si ets la Lily Allen doncs simplement afegeixes una lletra a una cançó instrumental impressionant i en vens uns quants milions de còpies.
Sense ànims de menysprear el gust de Lily Allen i amb tota la intenció de, simplement, reivindicar la genialitat de Professor Longhair us invito a mirar els dos següents videos. Em sembla que entendreu perfectament el que he volgut dir fins ara.

Big chief - Professor Longhair:


Lily Allen - Knock'em out:

Dels diaris: Probablement Déu no existeix

D'uns dies ençà, la premsa ens està informant que des d'aquest dilluns passat hi ha dues línies d'autobús urbà a Barcelona que han començat a portar publicitat de la campanya ateista coneguda per l'eslògan Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida. Sembla que la idea original prové de Londres, concretament a partir que la periodista Ariane Sherine escrivís un article a The Guardian a favor de promoure una campanya al transport públic que en contrarestés una altra que feia exactament el contrari, proclamar la paraula de Jesús. A l'edició de dimarts de El País, Josep Ramoneda escrivia que el lema és una traducció dolenta al català/castellà del cèlebre motto d'una coneguda marca de cervesa, cosa que salta a la vista, i que no és correcta la presumpció que els creients no puguin fruir de la vida. És més, afirma una cosa que tots sabem, que "en un país católico como éste, todos sabemos el gusto que da comer la fruta prohibida."

També a Anglaterra, a Swindon concretament, a vuitanta milles de Londres, però ara fa 23 anys, Andy Partridge, membre fundador, guitarrista i principal compositor dels XTC, va escriure el tema Dear God, una peça que ara mateix em sembla adient recordar perquè llista totes les raons que farien somriure aquells que simpatitzen amb la campanya. Originalment, la composició va aparèixer com a cara B de Grass, el primer single d'Skylarking, però el rebombori que va ocasionar, i el seu èxit a les ràdios del circuit dels college, va fer que el tema finalment acabés com a peça de tancament de l'àlbum, primer en l'edició nord-americana del LP i ara a totes.

La lletra de la cançó no és gens càustica, ni cínica (tot i que és irònic que l'autor s'adreci a algú a qui, en principi, ell nega l'existència), i per això mateix és una composició exemplar, "[...]I pray you can make it better down here/I don't mean a big reduction in the price of beer/[...]/We all need a big reduction in amount of tears[...]". Malgrat que en algun moment ell pugui aparèixer més aviat com un escèptic, diuen que en realitat Andy Partridge és un ateu convençut.

La cançó està escrita en forma de carta i examina l'existència de Déu en base al clàssic conflicte de l'absència de proves i com Ell deixa que ens passin unes coses tan horribles. També hi ha lloc per les guerres de religions, "[...]And all the people that you made in your image,/See them fighting in the street/'Cause they cant make opinions meet/About God[...]" i la Bíblia, "[...]Dear God,/Don't know if you noticed, but.../Your name is on a lot of quotes in this book/Us crazy humans wrote it, you should take a look[...]" però, com deia, per damunt de tot plana la sensació que, quant a Déu, sempre rondinem pel mateix, que tot depèn massa de la lliure voluntat dels éssers humans i que, quan Ell parla, no contesta amb respostes senzilles ni planeres sinó que les omple de misteri i mite.


XTC - Skylarking - Dear God

Vídeo musical | Andy Williams

La primera setmana de desembre, Holly Golightly i jo finalment vam acabar amb la tanda de cinc entrevistes amb el gabinet de psicòlegs que ara ens ha de confeccionar l'estudi psico-social, que resultarà en la concessió pel Departament d'Acció Social i Ciutadania d'un certificat d'idoneïtat, que és el requisit administratiu previ a tots els tràmits amb el país d'origen de l'infant que volem adoptar. Bufa! Com totes les altres vegades, jo hi vaig arribar amb cotxe des de casa i ella amb metro des de la feina. I com sempre, per alleugerir el pes del trajecte, vaig triar un parell cedés perquè em fessin companyia durant el viatge, entre ells un que el dissabte abans havia manllevat de la biblioteca municipal, el Jukebox de Cat Power. Com potser ja he dit en alguna altra ocasió, el seu The Greatest per mi va ser el millor disc del 2006, que haig de reconèixer que continuo escoltant sovint amb el mateix delit que el primer dia. El tema amb què s'enceta, i que dóna nom a l'àlbum, ara apareix a My Blueberry Nights, la nova peli de Wong Kar-Wai. En aquest vídeo la cançó s'acompanya d'escenes del film. Per cert, ara veig que a la banda sonora encara hi ha un segon track d'aquest mateix disc, Living Proof, i que la mateixa Cat Power hi apareix com a actriu.

A la sortida de l'entrevista, doncs, vam anar a buscar el cotxe a l'aparcament, vam comprar un accessori de la cuina que se'ns havia trencat i vam tornar cap a casa. Al reproductor de cedés encara hi havia el disc de Cat Power, i jo em vaig afanyar a seleccionar la única peça de totes que m'havia fet goig, curiosament la única composició original del disc, que per la resta són solament versions, Song to Bobby, un fenomenal homenatge a Bob Dylan. Però, com cada dia que havíem anat a Barcelona, pel viatge de tornada vam estimar-nos més escoltar Flor de Pasión, el programa de Juan de Pablos a Radio 3 que ja ens havia acompanyat tots els altres dies. En aquest lloc web, fet per fans i per a fans, he trobat el playlist amb què ens va il·lustrar aquell dia, que ara veig que era el dimecres dia 3. Amb el vídeo que deixo, Music to Watch Girls By, de Andy Williams, una de les peces amb què ens va amenitzar el viatge, em sembla que ho dic tot, qui és Juan de Pablos, quina música li agrada, quina mena de tresor és Radio 3 i, suposo, quina mena de personatges som aquests dos galifardeus que, d'aquí dos o tres anys, haurem d'anar a recollir a la porta de l'escola un nen o una nena amb els ulls serradets com dos fils. Va ser un dia complert.