Unsung heroes

Unsung Hero, from Wiktionary, "One who does great deeds but receives little or no recognition for them."

Els protagonistes del post d'aquesta setmana són quatre guitarristes genuïnament virgueros, d'aquells que s'escapen de la rutina del típic solo que enfarfega. Creieu-me, no són vulgars Guitar Heroes d'exposició amb posat de mascle que només pensen en la galeria; no, ells són autèntics artistes que saben què han de fer per embellir un tema i convertir-lo en un clàssic. I avui en parlarem d'uns quants, de clàssics; però, per un cop, intentant concentrar-nos en l'instrument de l'acompanyant i no pas en el vocalista. Tot i que no podem dir que cap dels quatre siguin precisament uns desconeguts, i que tots ells han intervingut en algunes de les sessions més importants de la història del soul, el blues i el rock, malauradament massa sovint han passat desapercebuts precisament per això, perquè toquen al costat de veus solistes d'enorme prestigi en peces que ja són estàndards del nostre temps que hem sentit desenes de vegades. Avui doncs, simplement es tracta de trobar petroli, musicalment parlant, en terrenys ja explorats.

El primer és Steve Cropper, que va intervenir en alguns dels enregistraments més selectes del llegendari segell de Southern Soul Stax Records i, amb tota seguretat, ha estat un dels millors guitarristes de música soul de tots els temps. Com a membre dels Booker T. & the MG's, l'immaculat grup de músics de sessió dels estudis d'aquella companyia de Memphis, el seu nom figura en la majoria d'enregistraments d'Otis Redding. Els temes que hem seleccionat són exemples majúsculs del seu estil aparentment tant simple i de la seva facilitat en triar les notes que posin els fonaments a aquest groove tant encomanadís que és indissociable a la música soul. A (Sittin' On) The Dock of the Bay, co-composició d'Otis Redding i Steve Cropper, el so de les gavines surt de la seva guitarra. Try A Little Tenderness i l'abrasador tema d'Eddie Floyd són d'un any abans, el 1966, i estan gravats amb a penes dos mesos de diferència amb un altre músic important a l'estudi, Isaac Hayes al piano, que temps després ajudaria a ressuscitar econòmicament el segell Stax gràcies a l'èxit comercial de la seva banda sonora per la pel·lícula Shaft.

boomp3.com

Del soul de Memphis passem al blues de Chicago, i per il·lustrar-lo també hem seleccionat unes de les sessions més canòniques d'un dels grans mestres del gènere, Howlin' Wolf. Tot i que ell era guitarrista, i fins i tot es diu que a la dècada dels 30 se'l va veure tocant una de les primeres guitarres elèctriques del delta del Mississipí, quan vint anys després va viatjar a Chicago es va associar amb Hubert Sumlin, que acabaria sent un dels seus col·laboradors més fidels i protagonista d'algunes de les descàrregues elèctriques més vibrants que es recorden a les oficines del segell Chess, una altra de les grans institucions discogràfiques de la història de la música contemporània. He triat Smokestack Lightnin' per la veu de llop i l'harmònica de Howlin' Wolf, per la guitarra de Hubert Sumlin, evidentment, però també perquè és un dels riffs més coneguts del blues, que anys més tard Jimmy Page i Eric Clapton, entre altres, van manllevar sense compassió després d'escoltar-lo una vegada darrera d'una altra quan estaven aprenent l'instrument. A mi però, el que m'agrada de Hubert Sumlin és el seu estil molt més concís que el dels seus alumnes, que en mig minut aconsegueix pelar uns solos que literalment esgarrifen, com el de Hidden Charms, que diuen que és un dels millors de tota la seva carrera.

boomp3.com

Més guitarristes per gourmets de la música a qui els agrada recrear-se en estilistes. El següent és Robbie Robertson, guitarrista de The Band, un músic i un grup bàsics per entendre la història del rock tal com el reconeixem avui. The Band ja van sortir al post de fa tres setmanes, i en fa dues en vaig tornar parlar quan us explicava la meva última visita al Discos Revolver petit del carrer Tallers. Encara tinc pendent un monogràfic dedicat a la influència d'aquest grup, sobretot dels seus dos primers discos, gràcies als quals molts músics van aprendre a despullar les seves cançons d’indumentàries supèrflues i molts guitarristes van aprendre que en un solo de guitarra es podia dir el mateix i millor si es concentrava en poques notes. Potser costa entrar-hi, tenen un estil de musicar que algú anomenaria primitiu o retrògrad, però quan els coneixes acaben sent un grup que vius intensament.

boomp3.com

I per acabar, The Doors. Costa abstreure's del rebombori que sempre hi ha al seu voltant, però en aquest cas és molt necessari que ho feu, que per un moment us deixeu estar dels teclats de Ray Manzarek i de l'esverat de Jim Morrison i us concentreu en el guitarrista, Robby Krieger, un altre músic també massa menystingut, i de qui rarament ni surt el nom quan es parla d'aquest grup de Los Angeles. La primera selecció és del disc Morrison Hotel de l’any 1970, mentre que la segona és el tema homònim amb què s'acabava la primera cara del LA Woman, d’un any després, últim àlbum amb Jim Morrison, que en aquesta composició es presenta amb el seu alter ego, Mr. Mojo Risin’, un anagrama format amb les lletres del seu nom. Busqueu el vostre aquí.

boomp3.com


Booker T. & the MG's: Green onions
Eddie Floyd: Knock on wood
Otis Redding: Try a little tenderness & Sitting on the dock of the bay
Howlin Wolf, The Chess Box: Smokestack Lightnin', Wang Dang Doodle, Shake for me, Hidden charms & Killing floor
The Band, Music from Big Pink: To kingdom come & Long distance operator
The Band, Stage Fright: The rumor
The Doors, Morrison Hotel: Roadhouse Blues
The Doors, L.A. Woman: L.A.Woman