Blue-Eyed Soul

Segons l'Enciclopèdia Wikipedia, el blue-eyed soul no s'ha d'entendre com un estil musical sinó més aviat com el terme amb què, des de meitats de la dècada dels 60, s'associa a artistes blancs que interpreten soul i rhythm and blues a la manera aspra i expressiva amb què identifiquem el so clàssic dels segells Motown i Stax. Ara, també és veritat que en la majoria de casos, fins i tot en mestres com Van Morrison, Joe Cocker, Steve Winwood o Rod steward, això simplement vol dir disposar d'una veu profunda que ressoni ben negra des dels fons de la gola.

El Sant Greal del blue-eyed soul, el tema que a mi em serveix per assenyalar l'origen baptismal d'aquests vocalistes blancs és el celebèrrim What'd I Say de Ray Charles, l'artista que va delinear el R&B modern i a qui podriem considerar com el pare putatiu de tots els alumnes d'ulls blaus i pell blanca. Evidentment, va ser número 1 a les llistes R&B, però també va ser el seu primer hit a les llistes pop, on s'hi va estar 15 setmanes i va arribar al número 6. L'enregistrament és del 18 de febrer de l'any 1959 i Ray Charles està acompanyat de la seva pròpia banda i de les Raelettes als cors.

Per la seva formidable veu, i perquè toca el mateix instrument que el mestre, l'alumne que porta més avantatge als altres en influència de Ray Charles és Steve Winwood, que als tretze anys ja tocava pels pubs de la zona de Birmingham amb el seu germà i als quinze ja formava part de l'Spencer Davis Group, una banda de R'n'B electritzant que es reconeix per la seva ferotge veu, carregada de soul, en temes com Keep on Running, el seu primer èxit a les Illes Britàniques, o en altres escrits per ell mateix com Gimme Some Lovin', que va ser número 1 a les llistes americanes l'any 1967. Aquell mateix any va marxar per formar Traffic, una banda més ecléctica que fusionava gèneres com el pop, el jazz o el folk, però que en altres moments també s'endinsava en territori negre, encara que atrapat per les grapes de la psicodèlia del moment. Els dos temes del seu àlbum de debut, Dear Mr. Fantasy, en són exemples perfectes, mentre que en els dos del segon es demostra com es començaven a desempallegar de la influència lisèrgica.

Un altre germà de pell blanca que deu molt a Ray Charles és Joe Cocker, del que he triat el seu àlbum Mad Dogs & Englishmen, enregistrat en directe al Fillmore East de Nova York els dies 27 i 28 de març de 1970 i publicat l'agost d'aquell mateix any. És un dels millors discos de tota la seva carrera, i un dels grans àlbums del seu temps, però viu del repertori d'altres, ja siguin temes contemporanis del rock i el pop dels Stones, Bob Dylan o dels mateixos Traffic, o bé del repertori clàssic del soul, cas de Ray Charles, Sam and Dave o Otis Redding. Space captain és una petita meravella, sobretot els cors femenins, amb uns sospirs que et roben el cor.

En la meva opinió, i a banda de Ray Charles, que ja hem anat anomenant i que hem quedat que el coronàvem rei, els altres dos vocalistes clàssics de soul que més es noten en els intérprets blancs són Otis Redding i Sam Cooke. I que aquest últim és una de les grans influències en Van Morrison no és cap secret, ja que ell mateix no s'ha amagat mai de reconèixer-ho, Sam Cooke i també Bobby Bland, i exemples no en falten en la seva discografia. Per il·lustrar-ho, he triat tres temes del seu tercer disc, titulat Moondance, també de l'any 1970, que és un dels àlbums més unànimament preferits de tota la seva discografia. A Brand New Day i These Dreams of You hi ha una mica de tots tres, mentre que a Crazy Love jo fins i tot també hi trobo una mica de Al Green, un altre vocalista negre majúscul, de qui Van Morrison sovint li agradava copiar els gemecs, queixes i udols tan típics de la seva veu i la seva interpretació. En el moment més àlgit de la seva etapa més creativa, Van Morrison va enregistrar un disc en directe titulat It's Too Late to Stop Now, acompanyat de la Caledonia Soul Orchestra i, posats a buscar imatges del passat, just després de versionar Sam Cooke a Bring It on Home to Me, la banda executa un tema propi, Saint Dominic's Preview, amb uns arranjaments de vent que recorden enormement les maneres de les sessions de Stax Records.

Ray Charles: What'd I say & Drown in my tears
Spencer Davies Group: Keep on Running & Gimme Some Lovin'
Traffic, Dear Mr. Fantasy: Heaven is in your mind, Dear Mr. Fantasy
Traffic, Traffic: Who knows what tomorrow may bring & Means to an end
Joe Cocker, Mad Dogs & Englishmen: Sticks and stones, Let's go get stoned, Space captain & The letter
Otis Redding: Respect, Hard to handle & That's how strong my love is
Sam Cooke: Shake & Ain't that good news
Van Morrison, Moondance: Brand new day, These Dreams of You & Crazy love

Van Morrison, It's Too Late to Stop Now: Saint Dominic's Preview
Van Morrison, His Band And The Street Choir: Gypsy Queen
Al Green: Here I Am, Love and happiness, How can you mend a broken heart & Simply beautiful