Andy Warhol

Aquesta setmana se'n compleixen deu de la meva primera col·laboració a Newton Town i vull aprofitar-ho per canviar el nom a la secció, que a partir d'avui passa a dir-se La música de l'atzar. De fet, és just fer-ho perquè els meus posts sempre han estat inspirats en el programa del mateix nom a Ràdio Vilafranca. Així doncs, l'epígraf de Set dies de música desapareix com a títol, encara que no renuncio a retornar-hi de tant en tant, sobretot perquè era una excusa perfecta per parlar de la música que havia estat escoltant aquella setmana.

El primer protagonista de La música de l'atzar és Andy Warhol, en totes les seves facetes, com veureu. La primera la de productor musical, en què es va estrenar en el disc de debut de la Velvet Underground, tot i que, més que produir-lo, el que ell va fer simplement va ser pagar les sessions d'enregistrament, però la realitat és que surt als crèdits com a productor. Seva també va ser la idea de fer participar Nico, la cantant germànica que apareix en tres peces, All tomorrow's parties, I'll be your mirror i Femme Fatale. Però el que evidentment més perdura d'Andy Warhol en aquest disc és el seu disseny de portada. N'hi ha molta de música relacionada amb ell, però costa d'imaginar un disc que l'identifiqui més que aquest àlbum de la Velvet Underground, The Velvet Underground & Nico (Verve, 1967), una icona de la música popular que de fet també és coneix com "El disc del plàtan". La imatge de l'esquerra és el disseny original, amb la invitació a "Peel slowly and see" que es pot llegir a l'extrem de dalt. De fet, en les primeres edicions en format LP, la peça de fruita es podia pelar i tot, i a sota quedava a la vista una esplèndida banana de color de la pell humana. Ara no és el moment d'esplaiar-nos en aquest disc des del punt de vista musical, però prometo tornar a parlar-ne ben aviat.

La història que hi ha darrera del segon disc no és pas tant glamurosa, de fet no hi ha massa cosa a explicar llevat que per mi és un dels millors dissenys de carpeta que conec, i no solament de la fabulosa col·lecció de caràtules de la discogràfica Blue Note a la què correspon aquest disc. El protagonista és Kenny Burrell, un guitarrista de jazz d'execució molt càlida, swing i molt, molt bon gust. El disc és de l'any 1958 i quan es posa bluesy com en el tema seleccionat és difícil no caure en l'abandonament dels sentits. La il·lustració d'Andy Warhol jo la trobo superba i, en l'antiga edició en dos volums, un tenia la portada colorada de color blau i el segon de color rosa. Crec que ara es comercialitza en un sol volum, una llàstima. Insisteixo, un dels discos de disseny més elegant que podreu trobar mai, i que en format LP ha de ser francament preciós. De la col·laboració entre el dissenyador Reid Miles i Andy Warhol per Blue Note en van sortir algunes obres més, però cap supera aquesta.

Una altra portada concebuda per Andy Warhol és la del disc Sticky Fingers dels Rolling Stones. Com la de la Velvet, la seva edició original en vinil també incloïa una cremallera, però el que aquest cop deixava al descobert eren uns magnífics calçotets de cotó que, segons l'Enciclopèdia Wikipedia, no són de Mick Jagger. Calia parar molt compte amb aquestes cremalleres, que sovint feien malbé els pobres discos del costat. En aquest disc, que va ser número 1 a tot el món, debuta el formidable guitarrista Mick Taylor, que els acompanyaria fins a meitats de la dècada següent, i va ser l'inici d'una sèrie de discos de la que per molts és la millor etapa dels Stones. Sister Morphine és un tema que es va incloure en aquest disc de l'any 1971 però que, cronològicament, pertany a unes sessions del disc anterior, el Let it Bleed, que van enregistrar als estudis Muscle Shoals d'Alabama cap al final de la seva gira de 1969 pels Estats Units, la mateixa que va acabar catastròficament al concert gratuït d'Altamont, on uns Àngels de l'Infern passats de rosca van assassinar un espectador a escassos metres de la banda. Aquest disc va incloure per primer cop el disseny dels llavis i la llengua (que no és de Warhol) i a l'estat espanyol va sortir censurat amb una altra portada, ben lamentable, que trobareu aquí.

Si us heu quedat amb més ganes, aquí i aquí encara trobareu més exemples de discos dissenyats pel rei del pop-art.

L'estètica pop d'Andy Warhol també va arribar fins als cercles del pop independent britànic, no directament en dissenys propis de l'artista però sí en una certa sensibilitat plàstica que es va deixar notar en portades de discos i, sobretot, en fanzines. Uns que s'hi van deixar influir, per exemple, van ser els Razorcuts que, abans de gravar els seus dos àlbums pel segell Creation, van titular alguns temes dels seus primers singles amb el nom de dos llibres d'il·lustracions de la primera època d'Andy Warhol, A is for Alphabet i Love is a Pink Cake. Les guitarres pop dels Razorcuts són l'embrió del so d'altres bandes posteriors com els Brighter i, en general, de tots els grups que es van aplegar al voltant del segell Sarah Records, que practicaven el que es coneix com a twee-pop, caracteritzat per unes atmosferes gens agressives embolcallades de delicadesa i ingenuïtat, tot plegat molt afectat per un sentimentalisme que frega el cursi. Plàsticament, aquestes bandes expressaven aquesta sensibilitat en una estètica que derivava clarament del pop-art i que elles canalitzaven cap a les caràtules dels seus discos i, com deia, en fanzines exquisidament elaborats.

I, no per atzar, arribem a The Smiths que, com no cal ni dir, a les seves files tenia al pulcre de Morrissey, un altre a qui li agradaven els discos amb classe, i que segurament és la banda més paradigmàtica de l'escola de grups de pop independent amb estil i sensibilitat artística. El mes vinent es compleixen 25 anys del debut de The Smiths, un single titulat Hand in glove que Johnny Marr i Morrissey van compondre quan el grup no estava ni format. Quan aquest canta "Hand in glove/The Good People laugh/Yes, we may be hidden by rags/But we've something they'll never have" està parlant d'ells dos i m'agrada pensar-hi quan recordo com van acabar de malament entre ells. El single mai no va tenir èxit però era una composició molt estimada per tots dos i pràcticament el van incloure en tots els recopilatoris. Molt sovint, els dissenys dels seus àlbums i singles tenen una estètica pop-art molt evident però, en el disc que ens ocupa, la portada l'ocupa directament un fotograma de Joe Dallesandro extreta d'una pel·lícula d'Andy Warhol, Flesh, de l'any 1968. Tot i que no és el meu disc número 1 dels Smiths, sí que inclou dues de les meves peces favorites de sempre del seu repertori, Reel around the fountain i Still ill.

The Velvet Underground, The Velvet Underground & Nico: Venus in furs, All tomorrow parties & I'll be your mirror
Kenny Burrell, Blue Lights Volume One: Yes Baby
The Rolling Stones, Sticky fingers: Brown sugar, Wild horses, Sister morphine & Dead flowers
Razorcuts, Storyteller : Brighter now
Brighter, Laurel: Something to call my own, Out to sea & Maybe
The Smiths, The Smiths: Reel around the fountain, Still ill & Hand in glove