Back to basics

Back to basics, from Wiktionary, "A conscious return to fundamental principles."

Acabo de sentir a les notícies que avui se celebra el quarantè aniversari del fets del maig del 68 a Paris. Està bé que sigui així ja que, curiosament, el decorat de fons d'aquest post és aquell mateix any, encara que per uns motius ben diferents. El 1968 es recorda per les protestes que hi van haver a tot arreu (Berkeley, Praga, Paris, Ciutat de Mèxic, etcètera) contra els que es consideraven els pilars del sistema, la família, el govern, l'escola, la policia i l'exèrcit, i no cal ni dir que els músics també hi van acudir, apuntalant els seus atacs amb exhuberants guitarres psicodèliques. Eren els mesos posteriors al Summer of Love, i les bandes s'expressaven a través del virtuosisme narcotitzat i les lletres polititzades d'un rock dur lisèrgic molt passat de voltes. Per entendre'ns, els dies dels pantalons de vellut fúcsia i els estampats de paramecis al Fillmore West de San Francisco.

Aquell mateix any, però molt allunyat de tot això, es va publicar sense fer cap soroll Music from Big Pink, el disc d'un enigmàtic grup que es feia anomenar "The Band" i que només alguns aficionats sabien que eren els mateixos músics que havien estat acompanyant Bob Dylan dos anys abans en la seva primera gira elèctrica. Era un disc en què el seu contingut musical era totalment contrari a les modes i els costums de l'època, però és que fins i tot l'aparença exterior dels músics, les robes amb què es vestien, les barbes, els pentinats, les lletres que cantaven i la instrumentació que utilitzaven (el piano vertical, per exemple) s'allunyaven tant com era possible de les convencions de l'escena musical d'aleshores. Com el guitarrista Robbie Robertson va dir molt bé, ells es rebel·laven contra la rebel·lió: la subtilitat, la puresa i la honestedat contra la psicodèlia cridanera i absurdament llampant, les veus delicades contra els xiscles. Per ells, el que importava eren les cançons, l'atmosfera, unes intervencions delicades i no pas estripar la guitarra amb solos ferotges. Com ja vam veure fa quinze dies, Robbie Robertson pràcticament ni tenia espai pels solos, i si n'hi havia era a l'últim moment, en una mena de ètica del "less is more". Francament, amb aquell rerafons social de psicodèlia i contracultura, l'estil tan tradicional i tant poc sofisticat de The Band devia fer pensar que Rick Danko, Levon Helm, Garth Hudson, Richard Manuel i Robbie Robertson eren persones d'un altre temps. La veritat però, és que la impressió que van causar va ser enorme, i no diguem a Europa, on per a molts músics el folk americà devia ser tota una novetat. El fet que mai no haguessin actuat en públic amb aquest nom, i que mai no haguessin concedit cap entrevista, encara afegia més misteri i va donar peu a tot el rebombori.

L'origen de tot plegat es trobava en una casa de camp al veïnat de Woodstock, al nord de Nova York, on els cinc músics es van recollir després de l'esgotadora gira mundial de 1966 acompanyant Dylan. Al seu soterrani, en el nou ambient relaxat de la vida al camp, van començar a assajar nous temes, a improvisar, a interpretar i a compondre en una barreja d'estils musicals que anaven del country, el rock i el folk al R&B, el soul i l'Americana. D'aquestes sessions en van sortir el següent disc de Dylan, John Wesley Harding, i el primer de The Band, titulat amb el nom que li van posar a la casa, tots dos publicats l'any 1968. A l'hora d'escampar la nova filosofia musical però, el disc de The Band gairebé va tenir més impacte que no pas el de Dylan.


Bob Dylan & The Band, The Basement Tapes: Open the door, Homer

Aquests dos discos oficials, però també els enregistraments pirates de les sessions originals al soterrani que van tenir lloc entre juny i octubre de 1967, van començar a circular entre els cercles musical de Londres i hi van caure com una bomba. Eren uns discos que, per la seva espontaneïtat i la seva naturalitat, sonaven com si la psicodèlia i la British Invasion no haguessin existit mai. L'impacte en el públic va ser una mica posterior, però entre els músics i la premsa la impressió va ser enorme, i això es va començar a notar cap a l'any 1969, en què de sobte es va començar a veure que tots els grups aplegaven els seus esforços en una mena de retorn a les arrels i a la puresa dels estils.

Algunes de les primeres reaccions que es van conèixer van ser les d'Eric Clapton i George Harrison, que van ser dels primers a anar a Woodstock a conèixer la bona nova de primera mà. El primer va dir que el Music from Big Pink el va fer sentir com un dinosaure, i la veritat és que a continuació va abandonar els Cream i es va associar amb músics del sud dels Estats Units tot perseguint un estil molt més pur. Els seus grans àlbums de celebració de les arrels de la música van ser el seu disc homònim de debut amb Delaney and Bonnie i, sobretot, el Layla and Other Assorted Love Songs, com a Derek and the Dominos, tots dos de 1970. Pel que fa a George Harrison, existeixen enregistraments pertanyents a les sessions de gravació del Let it Be en que se'l sent parlar amb Paul McCartney d'aquell lloc tant idíl·lic d'on acabava de tornar, i que a ell encara li'n devia semblar més tenint en compte les relacions tan pèssimes que aleshores tenien els Fab Four entre ells. El tema que he seleccionat pertany a aquest àbum, també de 1970, i es va gravar a la cèlebre actuació que els Beatles van celebrar al terrat de les oficines d'Apple a Londres. Per mi, és un exemple magnífic d'aquesta influència que el nou estil va tenir en totes les grans bandes del moment.


The Beatles, Let it Be: I've got a feeling

Gairebé simultàniament a les sessions de gravació del Let it Be, els Stones publicaven el Beggars Banquet, el seu primer disc després de Their Satanic Majesties Request, l'experiment fallit de recrear un Sgt.Pepper's propi. Se sap que, des de finals dels 67, la que aleshores era la companya de Mick Jagger, Marianne Faithful, tenia una còpia de les gravacions de The Band, i d'alguna manera devia afectar la banda que, per aquest disc, va fer un exercici magnífic de retorn a les seves arrels del blues.

I ja que hem començat parlant de les bandes psicodèliques de San Francisco, acabem amb la més representativa de totes, els Grateful Dead, que a començaments de la dècada dels 70 van abandonar la improvisació i les formes lliures per gravar dues autèntiques obres mestres en format acústic, Workingman's Dead i American Beauty, que segons Robert Hunter, col·laborador de Jerry Garcia en les lletres, entre altres coses es va deure a l'influx de La banda.


Grateful Dead, American Beauty: Brokedown palace


Bob Dylan & The Band, The Basement Tapes: Too much of nothing & Open the door, Homer
Derek & the Dominos, Layla and Other Assorted Love Songs: Have you ever loved a woman
The Rolling Stones, Beggars Banquet: Salt of the earth & Dear Doctor
The Band, Music from Big Pink: The weight & Lonesome Suzie
The Beatles, Get Back/Don't Let me Down 7": Don't let me down
The Beatles, Let it Be: I've got a feeling
Grateful Dead, American Beauty: Brokedown palace