De coses perdudes i retrobades

Hi ha coses que no et pots treure del cap per més que ho intentis, algunes són records dolorosos que s’han guanyat una digna posició al podi de la memòria per mèrits propis, d’altres són moments d’absoluta felicitat on les visceres s’hi aferren per recordarte que tot és possible, d'altres són coses tant senzilles com aquell cotxe de joguina que tenies de petit. Aquesta és la meva cosa perduda número u. És veritat, jo tenia un cotxe de joguina quan era petit amb el que encara hi penso sovint. Un dia el vaig perdre a la platja enterrat a l’arena. Moltes vegades, quan retorno a aquella platja encara el busco amb la mirada i si no fos per allò del que dirán, si pugués abstraure’m –ni que fos uns segons- d’aquesta realitat i centrar-me en allò que realment importa, em posaria de genolls immediatament a esgarrapar la sorra i foradar tota la platja fins a trobar-lo, omplint-me els pantalons d’arena i empastifant-me de gust i de plaer.

Darrerament he estat fent repàs de coses perdudes de forma inconscient. No és la meva intenció fer un post avorridot i pretenciós d’introspecció personal sobre el pas del temps i allò que anem perdent pel camí, no és aquest el tipus de repàs que he estat fent. Diria que cauré en el perill de semblar absolutament superficial, però és que aquest adjectiu cada vegada em sembla menys negatiu. I no perqué gosi d’aspectes positius persé, sinó perquè a l’altra banda del mirall, d’aquells que frueixen lluint els seus intelectualismes místics, cada cop hi veig més snobisme desfassat i una necessitat d’autoafirmació que a mi, personalment, em queda molt llunyana. No sóc amic d’intelectuals ni d’ilustrats.

Com deia -amb el perill concient de semblar absolutament superficial, recordeu- diré que el que m’ha portat a escriure aquest post és el disc ‘The white birch’ de Codeine, que ara mateix acabo d’escoltar després de molts anys. No negaré que m’ha traslladat en certa manera a una època en concret en la que no hi penso gaire –no perquè els meus pensaments l’evitin sinó perqué segurament no val gaire la pena recordar-la, per buida i pretenciosa-, però el que si que m’ha fet reviure són velles sensacions, sovint més interessants que el mer record, al meu parer.

Cada cosa té la seva pròpia manera de perdre’s. El disc ‘The white birch’ de codeine va desapareixer després d’un intercanvi monetari amb un vell amic. M’he venut moltes coses al llarg dels anys, aquesta en va ser una. No ho lamento pas. Com tot cada cosa té el seu moment. Serà que en aquell moment no la necessitava, no tant com ara si més no, benvingut siguis. Aquesta és la meva cosa perduda número dos.

Un altre disc que he estat escoltant darrerament és ‘the blue moods of Spain’, I tot i que no es pugui dir que l’hagúes perdut si podria dir que l’he retrobat. Curiós això del llenguatge.

Uns altres discs amb els que he estat pensant sovint darrerament són uns singles del grup ‘Disco Inferno’ que vaig estar buscant com un boig a la seva època. Estic parlant de l’any 95 aproximadament. Després de tafanejar i rebuscar per totes les tendes de música d’aquesta ciutat no vaig tenir altra forma d’aconseguir-los que demanar-los als gentils homes de la tenda CD Drome. Poques setmanes després rebia una trucada dient que ja podia passar a recollir-los. Finalment ja podia escoltar aquelles extravagants melodies. El més curiós és que pocs mesos després no vaig dubtar a vendre-me’ls a un company per un preu ridícul. Amb el perill de semblar idiota diré que ho vaig fer encantat, i no perquè aquella rara música hagués deixat d’nteressar-me, al contrari, d’alguna manera vaig sentir com allò ja formava part de mi i podia desfer-me'n perfectament sense temor. Em sentia com estar fent un favor a més d’una persona.

El que està clar és que no necessitem posseir una cosa per tenir-la i que haver-nos després d’algo vulgui dir que l’hem perduda, o encara més, el fet de tenir algo no vol dir que l’haguem trobada. Aquests vells singles no son la meva cosa perduda número tres, però si que ho son també en aquest text.

-----------------------

Ahir tocaven els James a Barcelona. El meu germà m’hi va convidar molt amablement però vaig preferir refusar-la. Tot i que recomanaria aquest grup a qualsevol que busqui escoltar bones melodies diria que no era el meu moment per retrobar-los, espero que funcioni com a excusa Arnau, sembla que sempre en necessitem una, avui aquesta ha estat la meva.