Fa uns dies mirava la pel.lícula ‘the doors’ d’Oliver Stone. Cap al final, enmig d’una multitudinaria massa anònima corejant un dels seus hits, amb els braços drets alçats al ritme de la melodia, al desamparat Jim no se li acut res més que anomenar-los a tots plegats feixistes. La veritat és que entre els xiulets i la indignació posterior la comparació funciona.
Sempre arriba un moment en que el personatge públic ja no pot, o no vol, donar allò que s’espera d’ell i la devoció es converteix en la més gran manca d’honestedat per part del públic sota capes de falses bones intencions. I es que a tots plegats no ens interessa res més que salvar-nos el nostre propi cul.
El lamentable espectacle al voltant de la figura d’Andrés Pajares, salvant les distancies, no es diferencia en res a les velles imatges de l’Elvis de la darrera època, la manca de gràcia de l’humorista Lenny Bruce quan no feia res més que criticar la hipocresia institucional dalt dels escenaris o la desgraciada trajectòria d’un dilapidat Michael Jackson que no ha tingut al seu voltant més que voltors carronyers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada