Vocalistes masculins (i II)

"A mi m'agradava com sonaven els discos entre 1968 i 1972". Crec que aquesta frase, extreta d'una entrevista recent a The Black Crowes, recull perfectament l'ideal de música que buscava escoltar aquestes dues últimes setmanes. Reconec que és una idea molt poc rebuscada, però em sembla que il·lustra a la perfecció aquell aire diguem que inconformista, dissident i, sobretot, pioner que destil·laven els grans àlbums de la primera època. Especialment això últim, pioner, que és el que fa que a mi se'm revelin com a obres autèntiques i convincents. A més, m'agrada aquesta definició perquè té la virtut d'encapsular el so d'un cosmos únic, el de la música dels cantautors i els grups de pop i de rock nord-americans d'aquells dies, que quaranta anys després continuen sent influents i inspiradors.

Tot va començar fa 15 dies, en una nova visita al Revolver petit del carrer Tallers que, ara que ho penso, és el més semblant que hi ha a un disc entre 1968 i 1972 però en forma de botiga. Vaig tornar a badar pels prestatges de segona mà, on vaig anar descartant primer el Souljacker d'Eels, després el Revival de Gillian Welch i, finalment, el Letters from Sinners and Strangers d'Eilen Jewell, per acabar sortint amb el primer CD que jo veia mai de l'època clàssica de Terry Callier, Occasional Rain, de 1972, un disc preciós, amb la barreja de jazz, soul i folk tan creïble d'aquest cantant, guitarrista i compositor de Chicago que va haver de canviar la música per una feina de 9 a 5 per tenir cura dels seus fills. Les lletres són narracions costumistes de l'home del carrer (l'Ordinary Joe de la primera peça) i són d'una noblesa d'esperit i una ingenuïtat que esborronen.

Un cop a casa vaig voler mantenir aquest estat d'embadaliment, el que els anglosaxons en dirien starry-eyes, i vaig recuperar uns quants discos d'aquells que sempre em recompensen quan em trobo en aquesta particular predisposició d'ànim. El primer va ser Sail Away, de Randy Newman, sense moure'ns d'any. Aparentment, és una obra frívola molt allunyada del meu estil, la èpica i la comèdia no m'agrada menjar-les juntes, però mentre l'escoltava anava pensant que era una obra que podria estar parlant de Déu, per exemple en temes com ara He gives us all his love, Old man, God's song i, d'alguna manera, també en la peça que titula l'àlbum, Sail away. És un disc que mai no serà un regular en les meves sessions, això és segur, però tampoc no em sap greu tenir-lo. Avui em quedo amb un parell de composicions en que ell es llueix al piano i, a més, s'acompanya de dos músics de sessió descomunals, el guitarrista Ry Cooder i el baterista Jim Keltner. Tampoc no serà mai un habitual meu el disc Starsailor, de Tim Buckley, un d'aquells artistes que constantment em confonen, especialment en aquest àlbum de l'any 1970. Ell provenia de l'escena folk californiana, però en aquest disc va optar per evolucionar cap a un territori més progressiu i avantguardista. Devia ser per aquest motiu que va convidar Bunk Gardner a participar-hi, antic saxofonista i flautista dels Mothers of Invention, la banda d'acompanyament de Frank Zappa. Ja cap al final de la seva carrera, Tim Buckley va abandonar el barroquisme i l'experimentació i va cloure la seva discografia amb una autèntica extravagància en què, aprofitant les seves descomunals habilitats vocals, es va disfressar de vocalista soul. Els crítics diuen que és una obra menor, però és realment curiosa de sentir. Molt significativament, el disc el va titular Look at the Fool i m'agradaria que, si el trobeu, almenys escoltéssiu el primer tema. Diríeu que està cantant Otis Redding, però no, és Tim Buckley, per cert, pare de Jeff Buckley, una altra ànima turmentada.

Pel final he deixat, aquests sí, quatre discos paradigmàtics d'aquell so a què em referia en l'encapçalament d'aquesta secció i, també, quatre discos que de ben segur sempre seran benvinguts al meu reproductor de CD ja que són la companyia més dolça que em puc imaginar. De Gene Clark en vaig saber per kowalsky, i sé que mica en mica n'aniré comprant tots els discos que trobi. És un ésser pur del que, com artista i com a persona, t'afecta tot allò que en sents i tot allò què en llegeixes, algú amb qui sempre t'emociones i sempre vibres. He triat un parell de temes corresponents a dos àlbums diferents, començant pel que diuen que és la seva obra magna, No Other, de 1974, del que aquí podreu llegir una reproducció dels comentaris que en va fer el presentador del programa Islas de Robínson de Radio 3 quan el va triar com a Disc per la Illa Deserta. Només pel solo de guitarra, From a Silver Phial ja paga la pena. La història de Roadmaster és una mica més rocambolesca, es tracta d'un recull de material enregistrat l'any 1972 que inicialment només es va publicar a Holanda i que, entre altres, inclou la sessió que el va reunir amb el seus ex- companys de The Byrds. Tot ell és una gemma, i quan sents Here Tonight, amb unes harmonies vocals que et trenquen el cor, penses que és un crim el poc reconeixement que ha rebut. Què més havia de fer Gene Clark per trobar l'èxit?

Abans no ho he dit, però del Revolver també vaig sortir-ne amb un disc que feia temps que li tenia ganes. La veritat és que enmig d'aquell caos no el trobava i al final el vaig haver de demanar. És el tercer àlbum de The Band, Stage Fright, de 1970. Aquí ja no parlen dels pioners ni de la guerra civil ni d'històries bíbliques com ens els dos primers, sinó de temes de caire més personal. Per molta gent és el seu preferit després del disc marró d'un any abans i la veritat és que promet molt. I, per acabar, m'ha vingut de gust recuperar l'American Beauty, el segon disc acústic dels Grateful Dead, amb l'esperança que algun dia em caigui a les mans el Workingman's Dead d'un any abans. Aquest cop l'he sentit a consciència, sense pressa, i tenint-hi fe, que és la manera d'assaborir la música. És una obra que és just escoltar-la a continuació de The Band, el grup que va fer tornar tothom a les arrels després dels excessos de la psicodèlia. Algun dia n'hem de parlar, de la influència de The Band, que abasta des dels Beatles als Stones passant per Clapton, Dylan i tota la plèiade de bandes entre 1968 i 1975.


Terry Callier, Occasional Rain: Ordinary Joe, Golden circle, Sweet Edie-D & Occasional rain
Randy Newman, Sail Away: Last night i had a dream & You can leave your hat on
Tim Buckley, Starsailor: Down by the borderline
Tim Buckley, Look at the Fool: Look at the fool
Gene Clark, No other: From a silver phial
Gene Clark, Roadmaster: Here tonight
The Band, Stage Fright: Time to kill & All la glory
Grateful Dead, American Beauty: Ripple & Brokedown palace