Menys és més

Hi ha pocs directors que puguin lluir una trajectoria fílmica tant impecable com Martin Scorsese. Se li podran retreure algunes devallades creatives en pro d’una comercialitat més evident, o podrás estar més o menys d’acord en la temática d’alguna de les seves obres. Però és evident que fins i tot la majoria de les seves peces “menors” tenen molt a dir, o van tenir molt a dir en el seu moment.

Es precisament en una d’aquestes obres “menors” en que em volia fixar avui, més concretament en “Jo, que noche” (‘After hours’) [1985] i procuro escriure la paraula “menor” entre cometes perqué sempre m’ha fet molta grácia quan la crítica, professional o no, l’ha utilitzada.
Per què, què vol dir “menor”? Recordo una ocasió, una discussió sobre ves a saber què amb una companya, en que vaig deixar anar (parafrassejant algú altre) “No totes les pel.lícules han d'aspirar a ser Ciudadano Kane”. És una frase que he utilitzat sovint i que continuaré fent-ne ús perqué de ben segur me la crec. La qüestió és que ella, immediatament, sense dubtar ni un segon (o si més no a mi em va semblar que ho creia fermament) va contestar: “Tant de bo totes aspiressin a ser-ho”. No vaig poder fer res més que sentir una estranyesa descomunal en aquella afirmació i una mica de llàstima pel que acabava d'assegurar.
Mai he sentit una afinitat especial per la paraula ‘art’ i menys encara per la paraula ‘artista’ però en canvi si l’he sentida per altres com ‘creador’ o ‘tècnica’. I això és el que em sembla que és Martin Scorsese, un gran creador amb una gran tècnica.
Aquesta és una d’aquelles pel.lícules que la crítica no dubtaria a qualificar de comèdia sofisticada (uf! quina rabia) que planteja un vitge cíclic i desbocat a través dels ulls de Griffin Dunne durant una nit boja on les circumstàncies serán més fortes que la seva pròpia voluntat. Reflexió interessant sobre el mon dels yuppies, tant en voga als vuitanta, els artistes del Soho, de la Nova York més moderna i glomourosa del moment i de les buides i avorrides vides d'un grapat de ciutadans. Tema que no deixa de ser interessant avui en dia, sobretot en una ciutat com aquesta, Barcelona. Ciutat de moda i paradís actual del cosmopolitanisme més desfassat.
No puc deixar de pensar que segurament aquesta ciutat no podrà aspirar a ser mai la Nova York a la que tant li agrada jugar a ser (per molts esforços que hi posin les institucions) fins que algun director en faci l’equivalent fílmic d’After Hours, i no em refereixo precisament al que s’ha fet amb el sr. Woody Allen, a força de talonari i d’interesos turístics, sinó a coses com ‘En la ciudad’ de Cesc Gay, a priori molt més interessants i creatives.