Doncs una cosa porta a l'altra. Els carrers de París i els sentiments més desbocats a ritme de David Bowie, a mi em porten a un altre racó de la memòria. Del l'individu a la parella, i ara al trio. Aquesta escena que rescato pertany a la pel.lícula 'Simple Men' [1992] del director americà Hal Hartley, un d'aquells idolatrats meus que malauradament no s'ha prodigat gaire per aquestes contrades.
Va ser precisament amb aquesta pel.lícula que el vig descobrir, una tarde al Casablanca després de saltar-me unes quantes classes, i aquesta escena es va quedar gravada a la retina. Perquè ho deia tot sense dir res, perquè trencava radicalment el ritme i perquè retrata amb una coreografia una escena que tots hem viscut algun cop, i sempre des del prisma d'aquest petit geni.
Després d'un 'no soporto aquesta tranquilitat', un altre pla seqüència que retrata amb senzillesa cada un dels personatges i un joc de mirades que resumeix gairebé tot el film i, de fons, Sonic Youth amb 'Kool thing' del disc 'Goo'.
Després d'un 'no soporto aquesta tranquilitat', un altre pla seqüència que retrata amb senzillesa cada un dels personatges i un joc de mirades que resumeix gairebé tot el film i, de fons, Sonic Youth amb 'Kool thing' del disc 'Goo'.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada