The Millennium * Begin * 1968 * Columbia * Pop/Psicodelia
Uno de los mas grandes tratados de pop californiano con gotas de psicodelia hermosa y vehemente, un disco por el que vale la colección de una vida. A la altura de un Pet Sounds, con el que comparte intereses de concepto, de armonías y de lujuria creativa. Es increíble pensar ahora cómo este LP fue únicamente pasto de coleccionistas, cómo no ha servido de emblema de la música de la baja California, porque el capricho del tiempo le dará la razón treinta años después. Pocas veces se han dado cita en un mismo grupo personalidades tan geniales y diferentes como las de Curt Boettcher, Sandy Salisbury, Joe Stec y Lee Mallroy, todos ellos lumbreras de Los Angeles en el mejor momento de la ciudad, con amistades compartidas con Terry Melcher y Gary Usher -Brian Wilson de por medio-. Arreglos intrincados, dulces y efervescentes junto a emocionales construcciones melódicas dan luz a Millennium, que nacieron como The Ballroom y acabaron como Sagittarius y que se definían como "una forma de folk progresivo". Llegar a tan alto grado de perfección en una sola obra se da muy pocas veces en cualquier tipo de arte y este disco es una muestra de lo injusta que es la historia, basta decir que hasta los supuestos segundones de la banda componían con delicioso gusto -Mike Fennelly y Doug Rodhes-. Ni una sola canción está de sobra en el único disco que publicaron, pero por destacar ahí están "I Just Want to Be Your Friend", "To Claudia on Thursday" o "The Island". Uno de los mejores hallazgos que puedes descubrir en este libro.
Conexiones: The Beach Boys, The Association, The Beatles, Free Design
Al 2007 jo no sabia qui era Lily Allen. Més encara, al Summercase 2007 tampoc sabia qui era, i si em feu anar més enllà, pocs minuts abans del seu concert al citat festival encara no sabia qui era si no hagués estat gràcies a l'oportuna presentació dels meus acompanyants. En canvi si que sabia qui era Professor Longhair. Vet aquí la meva sorpresa quan en ple concert (un concert que vaig disfrutar sobradament) d'un dels hypes del moment vaig sentir els primers compassos d'un piano tant característic. La creativitat és una cosa curiosa i difícil de definir. Tots sabem que res està per inventar i que la inspiració sovint no és res més que un garbuix d'idees prèvies seleccionades acuradament. El que vull dir amb tot plegat és que el procés creatiu que va dur a terme Lily Allen per parir la seva cançó 'Knock'em out' em resulta d'allò més sorprenent. M'imagino que el procés debia ser semblant al de qualsevol aficionat a la música. Un dia decideixes comprar el disc 'new orleans funk -The Original Sound of Funk 1960-75-' de soul jazz records i descobreixes una meravellosa col.lecció de hits imparables pràcticament oblidats per tothom. Si ets oient habitual doncs no pararàs d'escoltar el disc un cop rera l'altre. Si ets discjokey l'intentaràs encabir dins la teva sessió habitual de ritmes impactants. Si tens un equip adequat n'extreuràs bon grapat de sàmplers que adequadament camuflaràs amb els darrers ritmes sintètics més de moda. I si ets la Lily Allen doncs simplement afegeixes una lletra a una cançó instrumental impressionant i en vens uns quants milions de còpies. Sense ànims de menysprear el gust de Lily Allen i amb tota la intenció de, simplement, reivindicar la genialitat de Professor Longhair us invito a mirar els dos següents videos. Em sembla que entendreu perfectament el que he volgut dir fins ara.
“Atticus told me to delete the adjectives and I’d have the facts.” - To Kill A Mockingbird, de Harper Lee
El segon post d'aquesta petita sèrie dedicada a tatuatges amb contingut literari està protagonitzat per Harper Lee, una one hit wonder de les lletres nord-americanes que, gràcies a l'encoratjament de Truman Capote, de qui va ser secretària, va escriure aquest al·legat contra els prejudicis racials que el 1961 va obtenir el premi Pulitzer i que, en la versió pel cinema de Robert Mulligan d'un any després, va fer guanyar un Oscar al millor actor a Gregory Peck. Fa unes setmanes, La Vanguardia va informar que aquest director havia mort el 20 de desembre als 83 anys. En canvi, de Harper Lee no n'hem tornat a saber rés perquè l'escriptora va desaparèixer de la vida pública i no ha tornat a publicar mai més.
A la seva cançó It's Alright, Ma (I'm Only Bleeding), del disc Bringing It All Back Home (Columbia, 1965), en un moment de geni Bob Dylan diu "[...] But even the president of the United States/Sometimes must have/To stand naked.[...]", o sigui, que un cop despullats tots els homes i dones som iguals. En altres paraules, que almenys hi ha dos cops al dia que els éssers humans no ens distingim en res. En resum, que si llevem els adjectius i només deixem el nom ja no hi ha res a dissimular. A veure si m'explico, que si traiem allò afegit (roba, galons, status, etcètera) i només deixem l'indispensable, llavors solament queda un home, una dona, un ésser viu, i prou.
Avui fa exactament un any del primer post de Newton Town. Les coses semblen no haver canviat gaire des d'aquella notícia relacionada amb la selecció de 'Achilifunk' -gran recopilació rumbera- com a millor recopilatori de l'any segons la revista Wire. Seguim fent el que ens sembla i publicant allò que ens interessa sense massa preocupacions ni pretencions. Així doncs ha arribat el moment d'acabar amb la publicació dels singles de los Canarios que vam començar ara fa unes setmanes. Després d'uns quants retards, us invito a escoltar els dos darrers singles que va publicar aquesta banda l'any 1971. Els dos singles en qüestió són Extra,extra!!, que inclou 'reaching out' com a cara B; i Reacción!, amb cançó homònima (però en anglés) com a senzill i 'Lord I'm ready' com a cara B. Poca cosa puc dir dels Singles. Tenen les portades més lletges de tota la seva col.lecció però, en canvi, les dues cançons són, sens dubte, de lo milloret que van grabar mai. 'Reaction', segons el meu parer, és la segona millor cançó del grup -amb aquella línia de baix inicial tant característica- després de 'Free yourself', que vam penjar ara fa un parell de setmanes. Amb la publicació d'aquests dos senzills el grup dóna per finalitzat tot un cicle. A partir d'aquell moment es pot dir que Teddy Bautista decideix desmembrar definitivament el grup i començar una nova trajectòria musical d'acord als seus nous interessos i/o tendències musicals de l'època. Tres anys més tard publicaria l'obra de rock progressiu 'Ciclos'. Els aficionats i entenedors d'aquest estil no dubten a qualificar aquesta lliure versió de les quatre estacions de Vivaldi com una obra cim de la música progressiva espanyola. No entraré a qualificar-ho. Per a mi 'los Canarios' acaben aquí i la seva obra posterior queda lluny dels meus interessos i, crec poder afirmar també, d'aquest blog. Potser d'aquí un temps canviaran les coses, ves a saber. Es possible que algun dia m'animi a penjar el seu primer disc, 'Flying high with the Canaries', que van publicar als E.E.U.U. . Fa poc vaig poder comprar-ne una reedició a la 6º fira del disc de Barcelona i, si tot va bé, algun dia també podré tenir el seu disc 'libérate!' que a hores d'ara es cotitza a 100 e, segons vaig poder comprobar. Només queda esperar el segon aniversari de Newton Town. Salut.
Sota aquest epígraf encetem una nova categoria de posts de contingut musical a Newton Town, aquest cop inspirats en el llibre de Juan Vitoria amb aquest mateix títol, publicat per Avantpress Edicions de València l'any 2005. El seu subtítol és 350 obras maestras de la música contemporánea por descubrir i en cada post acompanyarem el text que signa l'autor amb un enllaç al disc seleccionat. Amb això ens proposem dos objectius. El primer, treure a la llum obres mestres de segona fila, del seient de darrera, digueu-ne com vulgueu. En definitiva, tresors perduts que no gaudeixen de prou exposició, encara que sovint sí que tenen un ampli reconeixement entre la gran base de connoisseurs de la música del nostre temps. I, en segon lloc, convidar-vos a que adquiriu un exemplar d'aquest llibre, que és una obra que us sorprendrà, us ensenyarà i estareu consultant contínuament.
No pretenem abastar tots 350 discs, només una selecció dels nostres favorits. D'aquí a uns dies el primer.
Aquest divendres passat, després d'un excel.lent sopar japonés en bona companyia, un cosmopolitan i uns quants gin tonics al ginger (un lloc molt agradable, per cert) i una passejada per les entranyes del raval, el meu subconscient va navegar fins a l'època en que encara escoltava oasis. En plena conversa amb la gent de indiespot i a continuació d'una merescuda menció a la fantàstica versió de I'm the walrus que va publicar oasis com a cara B del seu single 'cigarrettes & alcohol' (ho sento Edu, em sembla que no tinc intenció de despendre-me'n), la coca-cola va pareixer pel mig. No se si molta gent ho recordarà, ja ja quasi ho tenia oblidat, però en plena època d'ebullició brit-pop va sorgir la polèmica per la semblança del single shakermaker amb el famosíssim jingle de la coca-cola 'I'd like to teach the world to sing'. La història en si no em resulta interessant, simplement oasis van haver de pagar 500.000 dolars australians als compositors del jingle. El curiós del fet és que a expenses de la polèmica un grup anomenat 'no way sis' va publicar un curiós single amb clares referències estètiques i musicals al grup de manchester on versionejaven, aquest cop si, legalment la cançó de la coca-cola. Tot sigui per la curiositat o pel fet que darrerament hem parlat sobre versions, inspiració i plagis, us deixo amb ambdues version. Per cert, he de recuperar el single de les capses dels mals endreços la propera vegada que viatgi a Lleida. Un cop, quan a en Noel li van preguntar per la polèmica en una entrevista ell simplement va respondre: 'Ara bevem Pepsi'. Doncs això, salut.
D'uns dies ençà, la premsa ens està informant que des d'aquest dilluns passat hi ha dues línies d'autobús urbà a Barcelona que han començat a portar publicitat de la campanya ateista coneguda per l'eslògan Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida. Sembla que la idea original prové de Londres, concretament a partir que la periodista Ariane Sherine escrivís un article a The Guardian a favor de promoure una campanya al transport públic que en contrarestés una altra que feia exactament el contrari, proclamar la paraula de Jesús. A l'edició de dimarts de El País, Josep Ramoneda escrivia que el lema és una traducció dolenta al català/castellà del cèlebre motto d'una coneguda marca de cervesa, cosa que salta a la vista, i que no és correcta la presumpció que els creients no puguin fruir de la vida. És més, afirma una cosa que tots sabem, que "en un país católico como éste, todos sabemos el gusto que da comer la fruta prohibida."
També a Anglaterra, a Swindon concretament, a vuitanta milles de Londres, però ara fa 23 anys, Andy Partridge, membre fundador, guitarrista i principal compositor dels XTC, va escriure el tema Dear God, una peça que ara mateix em sembla adient recordar perquè llista totes les raons que farien somriure aquells que simpatitzen amb la campanya. Originalment, la composició va aparèixer com a cara B de Grass, el primer single d'Skylarking, però el rebombori que va ocasionar, i el seu èxit a les ràdios del circuit dels college, va fer que el tema finalment acabés com a peça de tancament de l'àlbum, primer en l'edició nord-americana del LP i ara a totes.
La lletra de la cançó no és gens càustica, ni cínica (tot i que és irònic que l'autor s'adreci a algú a qui, en principi, ell nega l'existència), i per això mateix és una composició exemplar, "[...]I pray you can make it better down here/I don't mean a big reduction in the price of beer/[...]/We all need a big reduction in amount of tears[...]". Malgrat que en algun moment ell pugui aparèixer més aviat com un escèptic, diuen que en realitat Andy Partridge és un ateu convençut.
La cançó està escrita en forma de carta i examina l'existència de Déu en base al clàssic conflicte de l'absència de proves i com Ell deixa que ens passin unes coses tan horribles. També hi ha lloc per les guerres de religions, "[...]And all the people that you made in your image,/See them fighting in the street/'Cause they cant make opinions meet/About God[...]" i la Bíblia, "[...]Dear God,/Don't know if you noticed, but.../Your name is on a lot of quotes in this book/Us crazy humans wrote it, you should take a look[...]" però, com deia, per damunt de tot plana la sensació que, quant a Déu, sempre rondinem pel mateix, que tot depèn massa de la lliure voluntat dels éssers humans i que, quan Ell parla, no contesta amb respostes senzilles ni planeres sinó que les omple de misteri i mite.
La primera setmana de desembre, Holly Golightly i jo finalment vam acabar amb la tanda de cinc entrevistes amb el gabinet de psicòlegs que ara ens ha de confeccionar l'estudi psico-social, que resultarà en la concessió pel Departament d'Acció Social i Ciutadania d'un certificat d'idoneïtat, que és el requisit administratiu previ a tots els tràmits amb el país d'origen de l'infant que volem adoptar. Bufa! Com totes les altres vegades, jo hi vaig arribar amb cotxe des de casa i ella amb metro des de la feina. I com sempre, per alleugerir el pes del trajecte, vaig triar un parell cedés perquè em fessin companyia durant el viatge, entre ells un que el dissabte abans havia manllevat de la biblioteca municipal, el Jukebox de Cat Power. Com potser ja he dit en alguna altra ocasió, el seu The Greatest per mi va ser el millor disc del 2006, que haig de reconèixer que continuo escoltant sovint amb el mateix delit que el primer dia. El tema amb què s'enceta, i que dóna nom a l'àlbum, ara apareix a My Blueberry Nights, la nova peli de Wong Kar-Wai. En aquest vídeo la cançó s'acompanya d'escenes del film. Per cert, ara veig que a la banda sonora encara hi ha un segon track d'aquest mateix disc, Living Proof, i que la mateixa Cat Power hi apareix com a actriu.
A la sortida de l'entrevista, doncs, vam anar a buscar el cotxe a l'aparcament, vam comprar un accessori de la cuina que se'ns havia trencat i vam tornar cap a casa. Al reproductor de cedés encara hi havia el disc de Cat Power, i jo em vaig afanyar a seleccionar la única peça de totes que m'havia fet goig, curiosament la única composició original del disc, que per la resta són solament versions, Song to Bobby, un fenomenal homenatge a Bob Dylan. Però, com cada dia que havíem anat a Barcelona, pel viatge de tornada vam estimar-nos més escoltar Flor de Pasión, el programa de Juan de Pablos a Radio 3 que ja ens havia acompanyat tots els altres dies. En aquest lloc web, fet per fans i per a fans, he trobat el playlist amb què ens va il·lustrar aquell dia, que ara veig que era el dimecres dia 3. Amb el vídeo que deixo, Music to Watch Girls By, de Andy Williams, una de les peces amb què ens va amenitzar el viatge, em sembla que ho dic tot, qui és Juan de Pablos, quina música li agrada, quina mena de tresor és Radio 3 i, suposo, quina mena de personatges som aquests dos galifardeus que, d'aquí dos o tres anys, haurem d'anar a recollir a la porta de l'escola un nen o una nena amb els ulls serradets com dos fils. Va ser un dia complert.
Fa temps que tenia pensat iniciar una nova serie de posts, que imaginava sota el títol de 'versus', on no tenia més intenció que comparar diferents versions sobre una mateixa cançó al llarg de la història. Normalment de projectes d'aquests en tinc desenes en ment, però no passen més enllà d'això, de mers projectes. Avui, però, remirava un dels meus videoclips preferits, concretament 'Stagger Lee' de Nick Cave & the Bad Seeds. Fent una búsqueda al Windows Media Player he trobar que un dels reis de Nova Orleans, el Professor Longhair, també figurava a la meva col·leció amb una cançó de títol homònim però de contingut substancialment diferent. La història ha anat més enllà, però. Sorprenentment, dues cançons més del reproductor m'han picat la curiositat, 'Stack-a-lee', de Dr. John (curiosament un altre dels reis de Nova Oreleans), i Staggolee de 'Pacífic Gas & Electric', cançó que feia poc havia escoltat a la banda sonora de 'Death Proof'. Tanta coincidencia pica la curiositat. Inevitablement, busco el seu nom a Google i clico la primera referència de la llista, la wikipèdia. El que se m'obra al davant és una història com n'hi ha poques, i un exemple de com un fet pot perdurar al llarg de la història, per sort o desgràcia dels implicats. Si em permeteu us en faig un resum. Stagger Lee és el sobrenom que va rebre Lee Shelton, un taxista que va ser acusat, jutjat i engarjolat per haver assassinat William "Billy" Lyons la nit de nadal de 1895 a St. Louis, Missouri. En Lee Shelton era alhora un 'xulo' de la ciutat que pertanyia a un grup que es feien anomenar els 'Macks', es a dir, gent amb qui més et valia no topar. Segons diuen els diaris de l'època, en William va rebre un tret a l'estòmac a les deu de la nit al 'saló' de Bill Curtis, al carrer Morgan. La història conta que en Lee i el William eren amics i anaven de festa plegats. Després de prendre unes quantes copes i 'esperits', i discutir sobre política, allò que va començar com una broma -en William li va prendre el barret a Lee- va acabar en tragèdia. En Lee no va dubtar en treure el seu revolver i va disparar. El 1912, Stagger Lee va morir a la presó de tuberculosis.
La llegenda comença aleshores. Com deiem, per sort o per desgràcia aquesta història es va començar a cantar i va anar passant de boca en boca fins a convertir-se en un cançó de blues tradicional. Encara més de fet, des d'aleshores Stagger Lee s'aplica com a arquetip d'home negre perillós, algú que coneix la vida més fosca de carrer, amoral i potencialment perillós. Estic convençut que Lee Shelton no era l'home més perillós de la ciutat, ni el més explosiu, ni tants sols el que feia més por als carrers foscos de St. Louis, però el fet és que el mite, com a concepte, pot arribar a fer més mal que el temut internet i els mòbils amb càmara d'avui en dia.
La qüestió és que Lee Shelton, sense ser-ne conscient, va passar a ser una icona, un símbol, un concepte - quelcom semblant a la 'bossa del Roschild' però amb sentits ben diferents-. Tant és així que la cançó Stagger Lee, i els fets que narra, s'ha perpetuat en la història quasi com un standard amb multitud de lectures i reinterpretacions. En conseqüencia, el propi nom Stagger Lee ha sofert innombrables modificacions, prous com per haver d'encapçalar aquest post amb un títol tant llarg. Stagolee, Stackerlee, Stack O'Lee o Stack-a-Lee fan referència a la mateixa persona i son només alguns dels nombrosos títols de cançó que hi fan referència. Beck, Neil Diamond, Fats Domino, Lee Dorsay i Duke Ellington són només uns pocs dels personatges que han reinterpretat el mite i han begut de la cançó original. Nick Cave és segurament el que n'ha fet la versió més famosa, amb un contingut molt més explícit, violent i gràfic, però grups tant consagrats com els Clash ja ho havien fet amb anterioritat amb la seva 'Wrong'em boyo' del mític 'London Calling'.
Si us feu una passejada per http://www.jass.com/tom/next/stag.html trobareu un impressionant llistat amb 299 versions diferents enregistrades amb data del 24 de septembre de 2007, i estic convençut que això només és una porció de la realitat. Fins i tot es comptabilitza un mític bootleg d'Elvis Presley. Així doncs us deixo amb tres versions ben diferents del mite. Ja sabeu, compte amb el que feu.
