23/4/08

Andy Warhol

Aquesta setmana se'n compleixen deu de la meva primera col·laboració a Newton Town i vull aprofitar-ho per canviar el nom a la secció, que a partir d'avui passa a dir-se La música de l'atzar. De fet, és just fer-ho perquè els meus posts sempre han estat inspirats en el programa del mateix nom a Ràdio Vilafranca. Així doncs, l'epígraf de Set dies de música desapareix com a títol, encara que no renuncio a retornar-hi de tant en tant, sobretot perquè era una excusa perfecta per parlar de la música que havia estat escoltant aquella setmana.

El primer protagonista de La música de l'atzar és Andy Warhol, en totes les seves facetes, com veureu. La primera la de productor musical, en què es va estrenar en el disc de debut de la Velvet Underground, tot i que, més que produir-lo, el que ell va fer simplement va ser pagar les sessions d'enregistrament, però la realitat és que surt als crèdits com a productor. Seva també va ser la idea de fer participar Nico, la cantant germànica que apareix en tres peces, All tomorrow's parties, I'll be your mirror i Femme Fatale. Però el que evidentment més perdura d'Andy Warhol en aquest disc és el seu disseny de portada. N'hi ha molta de música relacionada amb ell, però costa d'imaginar un disc que l'identifiqui més que aquest àlbum de la Velvet Underground, The Velvet Underground & Nico (Verve, 1967), una icona de la música popular que de fet també és coneix com "El disc del plàtan". La imatge de l'esquerra és el disseny original, amb la invitació a "Peel slowly and see" que es pot llegir a l'extrem de dalt. De fet, en les primeres edicions en format LP, la peça de fruita es podia pelar i tot, i a sota quedava a la vista una esplèndida banana de color de la pell humana. Ara no és el moment d'esplaiar-nos en aquest disc des del punt de vista musical, però prometo tornar a parlar-ne ben aviat.

La història que hi ha darrera del segon disc no és pas tant glamurosa, de fet no hi ha massa cosa a explicar llevat que per mi és un dels millors dissenys de carpeta que conec, i no solament de la fabulosa col·lecció de caràtules de la discogràfica Blue Note a la què correspon aquest disc. El protagonista és Kenny Burrell, un guitarrista de jazz d'execució molt càlida, swing i molt, molt bon gust. El disc és de l'any 1958 i quan es posa bluesy com en el tema seleccionat és difícil no caure en l'abandonament dels sentits. La il·lustració d'Andy Warhol jo la trobo superba i, en l'antiga edició en dos volums, un tenia la portada colorada de color blau i el segon de color rosa. Crec que ara es comercialitza en un sol volum, una llàstima. Insisteixo, un dels discos de disseny més elegant que podreu trobar mai, i que en format LP ha de ser francament preciós. De la col·laboració entre el dissenyador Reid Miles i Andy Warhol per Blue Note en van sortir algunes obres més, però cap supera aquesta.

Una altra portada concebuda per Andy Warhol és la del disc Sticky Fingers dels Rolling Stones. Com la de la Velvet, la seva edició original en vinil també incloïa una cremallera, però el que aquest cop deixava al descobert eren uns magnífics calçotets de cotó que, segons l'Enciclopèdia Wikipedia, no són de Mick Jagger. Calia parar molt compte amb aquestes cremalleres, que sovint feien malbé els pobres discos del costat. En aquest disc, que va ser número 1 a tot el món, debuta el formidable guitarrista Mick Taylor, que els acompanyaria fins a meitats de la dècada següent, i va ser l'inici d'una sèrie de discos de la que per molts és la millor etapa dels Stones. Sister Morphine és un tema que es va incloure en aquest disc de l'any 1971 però que, cronològicament, pertany a unes sessions del disc anterior, el Let it Bleed, que van enregistrar als estudis Muscle Shoals d'Alabama cap al final de la seva gira de 1969 pels Estats Units, la mateixa que va acabar catastròficament al concert gratuït d'Altamont, on uns Àngels de l'Infern passats de rosca van assassinar un espectador a escassos metres de la banda. Aquest disc va incloure per primer cop el disseny dels llavis i la llengua (que no és de Warhol) i a l'estat espanyol va sortir censurat amb una altra portada, ben lamentable, que trobareu aquí.

Si us heu quedat amb més ganes, aquí i aquí encara trobareu més exemples de discos dissenyats pel rei del pop-art.

L'estètica pop d'Andy Warhol també va arribar fins als cercles del pop independent britànic, no directament en dissenys propis de l'artista però sí en una certa sensibilitat plàstica que es va deixar notar en portades de discos i, sobretot, en fanzines. Uns que s'hi van deixar influir, per exemple, van ser els Razorcuts que, abans de gravar els seus dos àlbums pel segell Creation, van titular alguns temes dels seus primers singles amb el nom de dos llibres d'il·lustracions de la primera època d'Andy Warhol, A is for Alphabet i Love is a Pink Cake. Les guitarres pop dels Razorcuts són l'embrió del so d'altres bandes posteriors com els Brighter i, en general, de tots els grups que es van aplegar al voltant del segell Sarah Records, que practicaven el que es coneix com a twee-pop, caracteritzat per unes atmosferes gens agressives embolcallades de delicadesa i ingenuïtat, tot plegat molt afectat per un sentimentalisme que frega el cursi. Plàsticament, aquestes bandes expressaven aquesta sensibilitat en una estètica que derivava clarament del pop-art i que elles canalitzaven cap a les caràtules dels seus discos i, com deia, en fanzines exquisidament elaborats.

I, no per atzar, arribem a The Smiths que, com no cal ni dir, a les seves files tenia al pulcre de Morrissey, un altre a qui li agradaven els discos amb classe, i que segurament és la banda més paradigmàtica de l'escola de grups de pop independent amb estil i sensibilitat artística. El mes vinent es compleixen 25 anys del debut de The Smiths, un single titulat Hand in glove que Johnny Marr i Morrissey van compondre quan el grup no estava ni format. Quan aquest canta "Hand in glove/The Good People laugh/Yes, we may be hidden by rags/But we've something they'll never have" està parlant d'ells dos i m'agrada pensar-hi quan recordo com van acabar de malament entre ells. El single mai no va tenir èxit però era una composició molt estimada per tots dos i pràcticament el van incloure en tots els recopilatoris. Molt sovint, els dissenys dels seus àlbums i singles tenen una estètica pop-art molt evident però, en el disc que ens ocupa, la portada l'ocupa directament un fotograma de Joe Dallesandro extreta d'una pel·lícula d'Andy Warhol, Flesh, de l'any 1968. Tot i que no és el meu disc número 1 dels Smiths, sí que inclou dues de les meves peces favorites de sempre del seu repertori, Reel around the fountain i Still ill.

The Velvet Underground, The Velvet Underground & Nico: Venus in furs, All tomorrow parties & I'll be your mirror
Kenny Burrell, Blue Lights Volume One: Yes
Baby
The Rolling Stones, Sticky fingers: Brown sugar, Wild horses, Sister morphine & Dead flowers
Razorcuts, Storyteller : Brighter now
Brighter, Laurel: Something to call my own, Out to sea & Maybe
The Smiths, The Smiths: Reel around the fountain, Still ill & Hand in glove

19/4/08

Unsung heroes

Unsung Hero, from Wiktionary, "One who does great deeds but receives little or no recognition for them."

Els protagonistes del post d'aquesta setmana són quatre guitarristes genuïnament virgueros, d'aquells que s'escapen de la rutina del típic solo que enfarfega. Creieu-me, no són vulgars Guitar Heroes d'exposició amb posat de mascle que només pensen en la galeria; no, ells són autèntics artistes que saben què han de fer per embellir un tema i convertir-lo en un clàssic. I avui en parlarem d'uns quants, de clàssics; però, per un cop, intentant concentrar-nos en l'instrument de l'acompanyant i no pas en el vocalista. Tot i que no podem dir que cap dels quatre siguin precisament uns desconeguts, i que tots ells han intervingut en algunes de les sessions més importants de la història del soul, el blues i el rock, malauradament massa sovint han passat desapercebuts precisament per això, perquè toquen al costat de veus solistes d'enorme prestigi en peces que ja són estàndards del nostre temps que hem sentit desenes de vegades. Avui doncs, simplement es tracta de trobar petroli, musicalment parlant, en terrenys ja explorats.

El primer és Steve Cropper, que va intervenir en alguns dels enregistraments més selectes del llegendari segell de Southern Soul Stax Records i, amb tota seguretat, ha estat un dels millors guitarristes de música soul de tots els temps. Com a membre dels Booker T. & the MG's, l'immaculat grup de músics de sessió dels estudis d'aquella companyia de Memphis, el seu nom figura en la majoria d'enregistraments d'Otis Redding. Els temes que hem seleccionat són exemples majúsculs del seu estil aparentment tant simple i de la seva facilitat en triar les notes que posin els fonaments a aquest groove tant encomanadís que és indissociable a la música soul. A (Sittin' On) The Dock of the Bay, co-composició d'Otis Redding i Steve Cropper, el so de les gavines surt de la seva guitarra. Try A Little Tenderness i l'abrasador tema d'Eddie Floyd són d'un any abans, el 1966, i estan gravats amb a penes dos mesos de diferència amb un altre músic important a l'estudi, Isaac Hayes al piano, que temps després ajudaria a ressuscitar econòmicament el segell Stax gràcies a l'èxit comercial de la seva banda sonora per la pel·lícula
Shaft.

boomp3.com

Del soul de Memphis passem al blues de Chicago, i per il·lustrar-lo també hem seleccionat unes de les sessions més canòniques d'un dels grans mestres del gènere, Howlin' Wolf. Tot i que ell era guitarrista, i fins i tot es diu que a la dècada dels 30 se'l va veure tocant una de les primeres guitarres elèctriques del delta del Mississipí, quan vint anys després va viatjar a Chicago es va associar amb Hubert Sumlin, que acabaria sent un dels seus col·laboradors més fidels i protagonista d'algunes de les descàrregues elèctriques més vibrants que es recorden a les oficines del segell Chess, una altra de les grans institucions discogràfiques de la història de la música contemporània. He triat Smokestack Lightnin' per la veu de llop i l'harmònica de Howlin' Wolf, per la guitarra de Hubert Sumlin, evidentment, però també perquè és un dels riffs més coneguts del blues, que anys més tard Jimmy Page i Eric Clapton, entre altres, van manllevar sense compassió després d'escoltar-lo una vegada darrera d'una altra quan estaven aprenent l'instrument. A mi però, el que m'agrada de Hubert Sumlin és el seu estil molt més concís que el dels seus alumnes, que en mig minut aconsegueix pelar uns solos que literalment esgarrifen, com el de Hidden Charms, que diuen que és un dels millors de tota la seva carrera.

boomp3.com

Més guitarristes per gourmets de la música a qui els agrada recrear-se en estilistes. El següent és Robbie Robertson, guitarrista de The Band, un músic i un grup bàsics per entendre la història del rock tal com el reconeixem avui. The Band ja van sortir
al post de fa tres setmanes, i en fa dues en vaig tornar parlar quan us explicava la meva última visita al Discos Revolver petit del carrer Tallers. Encara tinc pendent un monogràfic dedicat a la influència d'aquest grup, sobretot dels seus dos primers discos, gràcies als quals molts músics van aprendre a despullar les seves cançons d’indumentàries supèrflues i molts guitarristes van aprendre que en un solo de guitarra es podia dir el mateix i millor si es concentrava en poques notes. Potser costa entrar-hi, tenen un estil de musicar que algú anomenaria primitiu o retrògrad, però quan els coneixes acaben sent un grup que vius intensament.

boomp3.com

I per acabar, The Doors. Costa abstreure's del rebombori que sempre hi ha al seu voltant, però en aquest cas és molt necessari que ho feu, que per un moment us deixeu estar dels teclats de Ray Manzarek i de l'esverat de Jim Morrison i us concentreu en el guitarrista, Robby Krieger, un altre músic també massa menystingut, i de qui rarament ni surt el nom quan es parla d'aquest grup de Los Angeles. La primera selecció és del disc Morrison Hotel de l’any 1970, mentre que la segona és el tema homònim amb què s'acabava la primera cara del LA Woman, d’un any després, últim àlbum amb Jim Morrison, que en aquesta composició es presenta amb el seu alter ego, Mr. Mojo Risin’, un anagrama format amb les lletres del seu nom. Busqueu el vostre
aquí.

boomp3.com


Booker T. & the MG's: Green onions
Eddie Floyd: Knock on wood
Otis Redding: Try a little tenderness & Sitting on the dock of the bay
Howlin Wolf, The Chess Box: Smokestack Lightnin', Wang Dang Doodle, Shake for me, Hidden charms & Killing floor
The Band, Music from Big Pink: To kingdom come & Long distance operator
The Band, Stage Fright: The rumor
The Doors, Morrison Hotel: Roadhouse Blues
The Doors, L.A. Woman: L.A.Woman

13/4/08

Blue-Eyed Soul

Segons l'Enciclopèdia Wikipedia, el blue-eyed soul no s'ha d'entendre com un estil musical sinó més aviat com el terme amb què, des de meitats de la dècada dels 60, s'associa a artistes blancs que interpreten soul i rhythm and blues a la manera aspra i expressiva amb què identifiquem el so clàssic dels segells Motown i Stax. Ara, també és veritat que en la majoria de casos, fins i tot en mestres com Van Morrison, Joe Cocker, Steve Winwood o Rod steward, això simplement vol dir disposar d'una veu profunda que ressoni ben negra des dels fons de la gola.

El Sant Greal del blue-eyed soul, el tema que a mi em serveix per assenyalar l'origen baptismal d'aquests vocalistes blancs és el celebèrrim
What'd I Say de Ray Charles, l'artista que va delinear el R&B modern i a qui podriem considerar com el pare putatiu de tots els alumnes d'ulls blaus i pell blanca. Evidentment, va ser número 1 a les llistes R&B, però també va ser el seu primer hit a les llistes pop, on s'hi va estar 15 setmanes i va arribar al número 6. L'enregistrament és del 18 de febrer de l'any 1959 i Ray Charles està acompanyat de la seva pròpia banda i de les Raelettes als cors.

Per la seva formidable veu, i perquè toca el mateix instrument que el mestre, l'alumne que porta més avantatge als altres en influència de Ray Charles és Steve Winwood, que als tretze anys ja tocava pels pubs de la zona de Birmingham amb el seu germà i als quinze ja formava part de l'Spencer Davis Group, una banda de R'n'B electritzant que es reconeix per la seva ferotge veu,
carregada de soul, en temes com Keep on Running, el seu primer èxit a les Illes Britàniques, o en altres escrits per ell mateix com Gimme Some Lovin', que va ser número 1 a les llistes americanes l'any 1967. Aquell mateix any va marxar per formar Traffic, una banda més ecléctica que fusionava gèneres com el pop, el jazz o el folk, però que en altres moments també s'endinsava en territori negre, encara que atrapat per les grapes de la psicodèlia del moment. Els dos temes del seu àlbum de debut, Dear Mr. Fantasy, en són exemples perfectes, mentre que en els dos del segon es demostra com es començaven a desempallegar de la influència lisèrgica.

Un altre germà de pell blanca que deu molt a Ray Charles és Joe Cocker, del que he triat el seu àlbum
Mad Dogs & Englishmen, enregistrat en directe al Fillmore East de Nova York els dies 27 i 28 de març de 1970 i publicat l'agost d'aquell mateix any. És un dels millors discos de tota la seva carrera, i un dels grans àlbums del seu temps, però viu del repertori d'altres, ja siguin temes contemporanis del rock i el pop dels Stones, Bob Dylan o dels mateixos Traffic, o bé del repertori clàssic del soul, cas de Ray Charles, Sam and Dave o Otis Redding. Space captain és una petita meravella, sobretot els cors femenins, amb uns sospirs que et roben el cor.

En la meva opinió, i a banda de Ray Charles, que ja hem anat anomenant i que hem quedat que el coronàvem rei, els altres dos vocalistes clàssics de soul que més es noten en els intérprets blancs són Otis Redding i Sam Cooke. I que aquest últim és una de les grans influències en Van Morrison
no és cap secret, ja que ell mateix no s'ha amagat mai de reconèixer-ho, Sam Cooke i també Bobby Bland, i exemples no en falten en la seva discografia. Per il·lustrar-ho, he triat tres temes del seu tercer disc, titulat Moondance, també de l'any 1970, que és un dels àlbums més unànimament preferits de tota la seva discografia. A Brand New Day i These Dreams of You hi ha una mica de tots tres, mentre que a Crazy Love jo fins i tot també hi trobo una mica de Al Green, un altre vocalista negre majúscul, de qui Van Morrison sovint li agradava copiar els gemecs, queixes i udols tan típics de la seva veu i la seva interpretació. En el moment més àlgit de la seva etapa més creativa, Van Morrison va enregistrar un disc en directe titulat It's Too Late to Stop Now, acompanyat de la Caledonia Soul Orchestra i, posats a buscar imatges del passat, just després de versionar Sam Cooke a Bring It on Home to Me, la banda executa un tema propi, Saint Dominic's Preview, amb uns arranjaments de vent que recorden enormement les maneres de les sessions de Stax Records.



Ray Charles: What'd I say & Drown in my tears
Spencer Davies Group: Keep on Running & Gimme Some Lovin'
Traffic, Dear Mr. Fantasy: Heaven is in your mind, Dear Mr. Fantasy
Traffic, Traffic: Who knows what tomorrow may bring & Means to an end
Joe Cocker, Mad Dogs & Englishmen: Sticks and stones, Let's go get stoned, Space captain & The letter
Otis Redding: Respect, Hard to handle & That's how strong my love is
Sam Cooke: Shake & Ain't that good news
Van Morrison, Moondance: Brand new day, These Dreams of You & Crazy love
Van Morrison, It's Too Late to Stop Now: Saint Dominic's Preview
Van Morrison, His Band And The Street Choir: Gypsy Queen
Al Green: Here I Am, Love and happiness, How can you mend a broken heart & Simply beautiful