Marvin Gaye Vs. The Rolling Stones Vs. The Velvet Underground Vs. The Smiths

Aquest 2009 se'n parlarà molt de la Motown, i és que enguany se celebra el 50è aniversari de la seva fundació. La revista MOJO ja hi va dedicar tot un especial al número del mes de febrer i, a El Ambigú, Diego Manrique ja n'ha punxat algún tema en les poques ocasions que tinc de sentir el seu programa. Cap a finals de febrer, però, sí que en vaig poder escoltar un, i justament el va encetar amb aquest single de Marvin Gaye de 1962, el seu primer Top 30, de fet. Encara no és el vocalista caramelitzat de les seves produccions posteriors i està recolzat per Martha and the Vandellas (que en farien una versió tres anys després) a les veus de fons. No us és familiar el començament de la cançó?


Marvin Gaye - Hitch Hike (Tamla 7', 1962)

Continuem. El mateix any que Martha and the Vandellas, els Rolling Stones també van versionar aquest tema al seu disc Out of Our Heads, just l'anterior a Aftermath, d'un any després, que va ser l'àlbum en què van abandonar definitivament les covers de R&B i tots els temes ja van anar signats per la parella Mick Jagger/Keith Richards. Per cert, Frank Zappa també va versionar aquest tema a l'inici de la seva carrera.

Però ni els Stones ni Frank Zappa no van ser els únics a prendre nota d'aquest tema. There She Goes Again, de l'àlbum de debut de la Velvet Underground, i una de les seves composicions més pop i més jangle del seu repertori (juntament amb Beginning to See the Light) en fa una clara referència al començament del tema. Estic d'acord amb allmusic que, quan es parla de la influència de la Velvet en els REM, aquesta és una de les peces a què forçosament cal fer referència.


The Velvet Underground - There She Goes Again (The Velvet Underground & Nico; Verve, 1967)

Després de l'original, d'una versió i de la Velvet, no us continua sent familiar encara aquest començament en staccato? Sí, és la intro a la guitarra d'una de les cançons més emocionants i mòrbidament romàntiques de la banda més canònica del pop britànic dels 80, un clàssic entre els clàssics de la discogràfia dels meus mancunians de capçalera i que, si no li haguessin enganxat al cul la frívola Some Girls Are Bigger Than Others, hagués pogut ser un final memorable a un disc que es va dir The Queen Is Dead. Encara que només són les cabòries d'un jove angoixat a l'interior d'un taxi, això a l'any 1986 sonava a glòria.



The Smiths - There Is a Light That Never Goes Out (The Queen Is Dead; Rough Trade, 1986)