Honorables institucions

L'altre dia estava ocupant les hores amb un dels meus passatemps preferits, llegir les ressenyes i les llistes de favorits de clients i (sovint molt ben informats) maniàtics de la llibreria Amazon. A la pàgina corresponent al disc Bandwagonesque dels Teenage Fanclub llegeixo una frase que descriu perfectament una categoria molt especial de grup musical, la d'aquells que, com ells i com tants d'altres, tothom ja té assumit que són grans bandes però que, precisament per aquest motiu, en comptes de ser els protagonistes principals de la pel·lícula, simplement s'han convertit en venerables i reverenciades institucions, una mena d'actors secundaris que agraden a tothom, i tothom en parla, però que ningú ja no compra.

Que jo sàpiga, aquests escocesos encara estan en actiu, de fet fa un parell d'hiverns van venir al Primavera Club a interpretar íntegre el Bandwagonesque, precisament. També és l'àlbum amb què jo els vaig conèxer, i potser per això és el meu número ú, sobretot temes com The concept o Alcoholiday, encara que hagués pogut triar a l'atzar qualsevol dels quatre amb què es van retratar entre 1991 i 1997, que són un mareig de melodies i puresa interpretativa sublim.

Els Teenage Fanclub no amaguen en aquest disc les influències d'una altra institució, els Big Star. (També dels Byrds, però en aquest àlbum potser no és tant evident). Els Big Star jo els vaig conèixer d'una manera encantadora, quan l'endemà de veure els Wilco per primer cop, al Primavera Sound del 2004, dos dels seus integrants, John Stirratt i Pat Sansone, sota el nom de The Autumn Defense, van fer un concert preciós en una petita sala de Barcelona. Va ser realment emocionant veure'ls de tant a prop, interpretant temes propis i versions, poques hores després de la marabunta del Poble Espanyol. Els Big Star són el model de totes les bandes de melodies pop amb energia, i un altre grup que corre el perill de convertir-se en una vaca sagrada.


Uns altres que no podien faltar en aquesta mena d'acte de reivindicació de l'ofici de ser músic i compositor són els Television, una banda amb solament tres discos en estudi però amb una influència incalculable, i que encara perdura en alguns grups contemporanis nostres. El seu segon disc, Adventure, no té el renom de l'aclamat Marquee Moon, però si us agrada el rock de guitarres i les virgueries amb l'instrument no us el podeu pas perdre. Massa música pel seu temps. Inclassificable i avantguardista, però una lectura respectuosa del rocknroll. No van arribar al Billboard com Blondie, no van vendre milions com els Ramones, no van seduir la intelectualitat com els Talking Heads, pero musicalment els avantatjaven a tots.


Més grups de segona fila, o del seient de darrera, digue-ne com vulgueu. Sovint, noms idolatrats per altres músics però amb no tanta requesta entre el públic, com els fenomenals The Kinks, veritables artesans de melodies que van tenir la mala sort de coincidir en el temps i als charts amb els Beatles, però amb un repertori que és autèntica orfebreria pop i rock al servei del poble. Pocs plaers són tan econòmics i tan perdurables com escoltar un tema qualsevol del seu disc Something Else, per exemple. I em sembla que aviat en tornarem a sentir parlar de The Kinks en aquesta pàgina.


I per acabar, algunes bandes més encara, reverenciades, amb pedigrí, amb prestigi i tot el que volgueu, però amb el perill que ningú no se les escolti prou. Com Traffic, el grup de Dave Mason, Chris Wood, Steve Winwood i Jim Capaldi. O com dues bandes que ja han visitat Newton Town recentment però que tornem a rebre amb els braços oberts, The Go-Betweens i XTC que, com tots els altres noms, estan associats a una immensa minoria de públic que no entén qui pot haver fabulat perquè tots ells no hagin venut milions de discos i ara estiguin agonitzant... d'èxit.