Anacronismes

Anacronisme, de la Enciclopèdia Catalana,"Qualsevol cosa (fet, costum, etc) no pròpia del temps al qual es vol referir o incongruent amb el seu ambient."

Exactament la paraula anacrònic no surt, però durant l'entrevista que li fan a l'últim exemplar de la revista MOJO Neil Diamond explica que l'any 1968 va deixar Nova York per anar a Califòrnia i que, mentre tothom es dedicava a col·locar-se i a anar penjat, ell va començar a actuar mudat amb un vestit de lluentons ben ajustat al cos i un cinturó ben ample a la cintura, a l'estil dels artistes de cabaret de Las Vegas. Segons diu, ell ja no tenia edat per cabrioles i, a més, ja era casat i pare de família. No va ser, doncs, cap acte de rebel·lia i ni cap posat forçat d'outsider, simplement ell era un professional i aquella escena hip no feia per ell. Tampoc és el cas de cap dels discos que repassarem aquí, d'aquella mateixa època, que en contra de les modes del temps no responien ni al caràcter, ni a l'ètica, ni als principis ni als costums d'aquell determinat moment històric.

El primer que he triat és el cèlebre Forever Changes, dels Love, enregistrat entre juny i setembre de l'any 1967, l'any dels hippies, les flors, la fantasia i, perquè no, també del cinisme. Mentre tothom s'ho passava teta, ells s'avancen un any en la visió de final de festa en un disc que, per aquest mateix motiu, no va ser ben rebut, però que ara es considera un dels millors àlbums de la història del pop. El primer vers de la composició d'Arthur Lee que hem triat diu "Oh, the snot has caked against my pants/It has turned into crystal/There's a bluebird sitting on a branch/I guess I'll take my pistol/I've got it in my hand/Because he's on my land/And so the story ended/Do you know it oh so well/Well should you need I'll tell you/The end-end-end-end-end-end-end-end". O sigui, mocs secs als pantalons i un tret de pistola a qui es passegi per casa meva. Vaja, vaja, una visió més aviat fosca i ombrívola d'aquells dies d'expansió de la ment, bon rotllo i col·leguisme.

boomp3.com

Fa unes setmanes, a Newton Town vam estar parlant del disc Music from Big Pink, l'àlbum de debut de The Band, una obra despullada de pirotècniques que va xocar a molts músics de la psicodèlia i que els va fer retornar a estils musicals més autèntics. En aquell post ja vam explicar la seva enorme influència, però vam passar per alt un disc de Bob Dylan, el John Wesley Harding, que va néixer de les mateixes sessions a la casa de camp de Woodstock de què parlàvem allí. Tots dos àlbums incorporen estils musicals més tradicionals, com el soul, el blues, el folk o el country, radicalment allunyats de les modes d'aleshores i, per tant, també es troben en una mena de viatge fora del seu temps que els encaixa perfectament en aquest article d'avui.

boomp3.com

Ja ho vàrem advertir la setmana passada, tornen The Kinks. Aquest cop però, per parlar del seu disc The Kinks Are the Village Green Preservation Society, publicat cap a finals de 1968, i que des del mateix títol ja anuncia què pretén, homenatjar la senzillesa de la vida rural i, per extensió, la innocència i la idealització de les gents i els temps passats. És un disc ple de nostàlgia que s'enceta amb un tema que és una llarga lletania de personatges, objectes, i gairebé estats d'ànim, que evoquen la vida bucòlica i d'un temps anterior, com l'ànec Donald, el vodevil i les varietés, la melmelada autèntica de maduixa, la cervesa de barril i la crema cremada, l'anglès autòcton de Sherlock Holmes, les botigues petites, la porcellana xinesa, les edificacions de la època Tudor, els billars o la virginitat. El tema que hem triat és un homenatge als trens de vapor i el que Ray Davies canta s'ho podria ben bé estar aplicant a ell mateix, "I'm the last of the good old renegades./All my friends are all middle class and grey,/But I live in a museum, so I'm okay./I'm the last of the good old fashioned steam-powered trains."Em permeto afirmar que és un dels discos preferits de la meva discoteca, ple de cançons que emocionen.

boomp3.com

El This Was dels Jethro Tull és un altre disc anacrònic, començant pel mateix nom del grup (un agricultor del s XVIII) i acabant per la portada i tot, on es veu Ian Anderson i companyia amb mangala i vestits de treballadors de començaments del segle XX. És un disc de folk d'antiquari, de vida amb renuncia a les drogues i l'alcohol, i això el mateix any en que també es van publicar el Sgt. Pepper's dels Beatles, el Are You Experienced de la Jimi Hendrix Experience i el disc de debut de la Velvet Underground.

boomp3.com

I, per acabar, si hi ha una banda que mereix figurar en aquest post dedicat a discos que al seu dia sonaven fora del seu temps, i que no responien ni a les seves modes ni als seus principis, aquests són els fantàstics Flaming Groovies, un grup de San Francisco que feia Rock & Roll i garatge a finals dels anys 60 i començaments dels 70 i que, literalment, semblaven traspassats d'un altre temps, sempre a la seva, sempre al seu rotllo i fent allò que els agradava, com en aquesta mostra que he triat d'una de les seves obres mestres, el Teenage Head de l'any 1971.

boomp3.com