SMiLE

Gairebé m'atreveixo a afirmar amb rotunditat que he trobat un dels millors blocs de música en espanyol, En busca del vinilo perdido. És tan selecte i tan ben documentat, i fet amb tanta passió i admiració, que convida a consumir-lo de la mateixa manera, sense pressa i assaborint-ne tots els posts, molt complerts, elaborats i gens enfarfegosos. Durant el mes de febrer d'enguany em vaig embadalir amb la sèrie de sis articles sobre els sis àlbums dels Beach Boys posteriors al Pet Sounds, el disc on sembla que queda aturada la majoria de la població mundial quant a discografia dels nois de la platja. En aquells posts trobareu abundants arguments a favor d'aquesta part de la seva discografia, que al meu parer té l'avantatge afegit de poder-se fruir sense la pressió de la seva obra magna i sense patir la cascada dels hits més obvis de la seva primera època. A més, les reedicions són d'allò més agraïdes, dos àlbums en un sol cedé, temes extres gens sobrers, fotografies i memorabilia abundant, i extensos textos de David Leaf, l'autor de (diuen) la biografia canònica dels de Hawthorne, Califòrnia. Però és que ara fa un parell de mesos, l'autor d'aquella pàgina, Mr. Glasshead, va penjar un llarguíssim i impecable post dedicat a la història de l'enigmàtic SMiLE, el disc mai publicat dels Beach Boys, que fins aleshores desconeixia perquè ningú no m'havia picat mai la curiositat. També coincideix que acabo de rebre el llibre de David Leaf, The Beach Boys and the California Myth. Ara ja puc començar.

Ja sabem per un post anterior que, des de l'any 1965, quan va deixar d'anar de gira amb el grup, Brian Wilson es tancava a l'estudi i s'ho manegava ell tot solet sense tenir en compte la resta de membres de la banda. Així va parir el Pet Sounds i el nou senzill, Good Vibrations, publicat l'octubre de 1966, en un estil que Capitol Records i els altres Beach Boys trobaven massa modern i arty (theramins, violoncels, clarinets, masses de ritmes, capes de percussió, canvis dràstics d'ambients, etcètera) i, en les primeres versions, també massa llarg per treure'l com a single. Es comencen a respirar els primers problemes i querelles internes entre el nou so que cercava el geni i tots els altres. El seu nou seguici d'admiradors, a qui Brian Wilson volia impressionar, i el seu creixent consum de drogues tampoc no van ajudar a posar-ho fàcil a ningú. Tanmateix, Good Vibrations va ser un hit instantani i va engegar un any de creativitat al límit que, com veurem, va acabar en retirada. O millor, en desintegració.

Aquells mesos de febrada creativa es van anar centrant al voltant d'un nou projecte titulat SMiLE, que, d'alguna manera, no feia més que continuar estenent la nova aventura i el nou idioma musical pop que Brian Wilson havia encetat amb el disc anterior. Encara diria més, SMiLE era una visió pròpia molt personal, només acompanyada de les misterioses lletres de Van Dyke Parks, evocadora d'emocions, colors, moviments i estats d'ànims. I el que té més mèrit, tot això, a diferència dels Beatles, sense acudir a efectes electrònics, andròmines tècniques ni cintes reproduïdes al revés, només amb instruments musicals i exercicis vocals. Potser per aquest motiu, molts dels que n'han sentit fragments en destaquen la seva qualitat natural i orgànica.

Mai no arribarem a saber si Brian Wilson va ser molt a prop o no d'acabar l'àlbum perquè al seu cap les peces cada dia li encaixaven d'una manera diferent, i constantment les regravava i les tornava a muntar d'una manera nova. Tot i que la carpeta que Capitol va imprimir llistava 12 títols, un catàleg definitiu de composicions és gairebé impossible perquè Brian Wilson en tenia més de 20 i les combinava segons el moment, o un dia només n'agafava la música i l'endemà només la lletra, o bé solament uns compassos com a introducció o com a pont pel següent tema. La qüestió és que la recerca no acabava mai, i la seva urgència i apetit envers la perfecció sempre el trobava treballant. Però aquesta mania de passar hores i hores a l'estudi, acumulant nous fragments i desmuntant el puzzle per tornar-lo a muntar de nou no l'estava duent enlloc. També s'entén que se'l conegués com l'Orson Welles del rock.

I va arribar el dia que les excentricitats de Brian Wilson ja només feien gràcia a la seva colla d'amics hipsters de los Angeles, la premsa underground i els media, i a altres músics com Paul McCartney o Leonard Bernstein. A banda, els dies anaven passant, s'acostava la data de publicació del disc, la música no acabava de convèncer als Beach Boys, la companyia Capitol s'impacientava i Brian Wilson encara passava més i més hores tancat a l'estudi. Semblava que s'havia arribat massa lluny, i Brian Wilson per una banda defensant la seva llibertat artística i la col·laboració de Van Dyke Parks a les lletres, i la poca tolerància del grup a les experimentacions i a la seva segregació artística per una altra, van fer que la cooperació d'aquests últims en l'enregistrament de les seves parts vocals fos més aviat desganada, que els dubtes de Brian Wilson creixessin, que la seva neurosi es multipliqués, que el seu comportament s'enrarís, que fins i tot comencés a dubtar de les seves pròpies cançons i, en definitiva, que el projecte comencés a fer aigües per tot arreu. Ja només va faltar que a la primavera de 1967 els Beatles publiquessin el Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, la seva obra mestra conceptual, que automàticament els va catapultar a la posició de líders de la música moderna que des de la publicació del Pet Sounds just un any abans havia correspost als Beach Boys. Ni tan sols el single Heroes and Villains, que havia de recollir el testimoni de Good Vibrations i que podia haver estat perfectament acabat a finals de 1966, no va poder ser publicat fins a l'estiu següent, atrapat en un altre bucle interminable de canvis i amb Brian Wilson tiranitzat per la paranoia, l'ocultisme, la numerologia, l'astrologia, els àcids i altres drogues estimulants. Per acabar-ho d'adobar, l'arribada de la psicodèlia a San Francisco i el Summer of Love van fer que de sobte els Beach Boys semblessin d'una altra època. I la negativa a acudir al Monterey Pop Festival no va fer més que desconnectar-los ja del tot de la nova audiència hippie. Definitivament, l'hora dels Beach Boys s'havia esvaït, el seu moment àlgid no havia perdurat, el favor del públic s'havia evaporat i la moda havia canviat. El que un any abans semblava impossible havia succeït, a finals de 1967 els Beach Boys eren musicalment irrellevants, i l'SMiLE de totes totes un projecte inviable que es va decidir desar per sempre més als prestatges del limbe.

Fins el 2004, quan Brian Wilson va decidir fer la única cosa que el 1967 hagués pogut salvar el disc, i que molta gent ja va intentar sense èxit, publicar-lo al seu nom. Amb músics contemporanis, és clar. Pel que fa als originals dels Beach Boys, a banda de les edicions pirates que pugueu anar trobant del disc (com la de Purple Chick, que segueix l'estructura de 2004, i que us podeu baixar aquí), en van anar apareixent noves versions en discos posteriors de la banda: Wind Chimes, Wonderful, Heroes and Villains, Good Vibrations, With Me Tonight, She's Goin' Bald i Vegetables (Smiley Smile, 1967), Cabin Essence i Our Prayer (20/20, 1969), Cool Cool Water (Sunflower, 1970) i Surf's Up (Surf's Up, 1971).

Aquesta és la història de SMiLE, el disc mai completat i mai publicat dels Beach Boys, un dels projectes més enigmàtics de la història rock i un dels seus mites més perdurables. Passats els anys només ens queda el consol de dir que, efectivament, amb la desfeta de SMiLE es va esmicolar el motlle d'un nou so pop, d'un nou concepte d'àlbum que hagués pogut significar un nou paradigma musical més gran que ha estat el Sgt. Pepper's, però també que en va sobreviure l'artífex, cosa que no podem dir de Jimi Hendrix, Brian Jones, Janis Joplin o Jim Morrison. Diguem, doncs, que Brian Wilson va sacrificar el disc però que, a canvi, es va salvar ell i els Beach Boys.