Sento colors

Sinestèsia, "Experiència sensorial involuntària per la qual en determinats individus l'estimulació d'un sentit provoca percepcions addicionals en un altre. Molt pròpia de la infància, la sinestèsia pot perdurar en l'adult, sense ésser necessàriament patològica. Sovint és una font d'inspiració poètica i artística."

Llegeixo a l'últim numero de la revista MOJO que enguany se celebra el quarantè aniversari de l'àlbum blanc dels Beatles. Aprofitant l'efemèride, ja tenia la intenció de parlar-ne àmpliament, però això serà en un proper post. A canvi, el que avui us proposo és que cadascú remeni la seva discoteca a veure quins altres colors podem trobar entre tots plegats als prestatges de les nostres col·leccions. És un joc sense guanyador, però el repte seria arribar, com a mínim, a completar la gamma més bàsica dels 12 colors del model petit del clàssic estoig de cartró de la casa Alpino. En el meu cas no us puc assegurar que el disc el tingui en forma física de CD o LP (o cinta de casset; per cert, hauré de donar-hi una ullada), però sí que podeu estar segurs que en un moment o altre de la meva vida els he sentit. Si no és així, no val. Som-hi?

No queda més remei que començar tornant a The Band, i aquest cop per parlar per primera vegada a Newton Town del meu àlbum favorit de la seva època clàssica, concretament el seu disc homònim de l'any 1969, però que entre els aficionats es coneix com l'àlbum marró. El títol que originalment s'havia pensat pel disc era Harvest, però Capitol Records volia que no hi hagués cap dubte pel que fa al nom de la banda, que ja era prou ambigu, així que per no embolicar la concurrència amb massa denominacions a la coberta es va optar per deixar-hi simplement el nom del grup. Tothom està d'acord en què aquest és EL disc de The Band, una meravella d'arrels nord-americanes amb espai pel folk, el gospel, el country, el rhythm & blues, el soul, el funk i el rock & roll. Robbie Robertson havia crescut enormement com a compositor i aquí la majoria de temes són seus. Si voleu saber-ne més d'aquesta colla de músics, a Newton Town ja vam parlar de l'enorme influència del seu primer disc aquí i, sobretot, aquí, i de la tècnica del seu guitarrista principal aquí. Temes destacats: Whispering Pines, Rockin' Chair i The Unfaithful Servant

Els Weezer, el grup de power pop i rock de guitarres originaris de Los Angeles, tenen ni més ni menys que tres àlbums amb el nom d'un color. Precisament, enguany n'acaben de treure un altre, The Red Album, després de tres anys sense publicar res i quan molta gent ja es pensava que havien deixat d'existir. Ara més que mai, però, sembla que la banda gira al voltant de Rivers Cuomo, el guitarrista i compositor principal, però també és el primer cop en la seva discografia que altres membres del grup intervenen com a vocalistes en algun tema del disc. Fins que la banda no ho va confirmar, ningú no es creia que el disseny de portada d'aquí el costat fos el definitiu. De fet, la gent de Pitchfork (que, per cert, va suspendre el disc en la seva crítica) es va atrevir a fer-ne mofa dient que eren els nou Village People.

Em voldria concentrar, però, en els altres dos àlbums dels Weezer, els realment importants. Primer de tot, el del seu debut, The Blue Album, de l'any 1994, un disc que al seu dia no va provocar precisament onades de simpatia envers la banda, potser per la imatge de nerds que transmetien, també en les lletres, que s'allunyava molt de la ona grunge llavors tant en voga. Però com diu el crític de allmusic, el temps ho guareix tot, i ara gairebé es pot afirmar que aquest és un dels discos que defineixen aquella dècada. És un àlbum de guitarres tremendes, produït per Rick Ocasek, líder dels Cars, i com a mínim hi ha un parell de temes que, doncs això, que dibuixen molt bé la música d'aquells anys, els singles Undone - The Sweater Song i Buddy Holly, que també van ser uns dels primers exercicis de Spike Jonze en la direcció de vídeos musicals. El disc figura a la llista dels 500 més importants de tots els temps de la revista Rolling Stones i a la dels 50 de la dècada dels 90 de Pitchfork Media. Temes destacats: The World Has Turned And Left Me Here, Buddy Holly i Only In Dreams.

Malauradament, haig de passar per alt el meu disc preferit dels Weezer, Pinkerton, per arribar fins al de l'any 2001, homònim com els altres dos i conegut com The Green Album per motius cromàtics obvis. Rick Ocasek torna a ser-ne el productor i és la obra més pop (punk, però pop) de la discografia de la banda, que després de les crítiques devastadores a Pinkerton van esperar 5 anys a publicar un disc nou, i no ho van fer fins que no van estar segurs que hi havia algú disposat a escoltar-lo. Que la crítica i el públic comencessin a rectificar les opinions més indignes i agres que havien abocat sobre les seves primeres obres, més una gira l'any 2000 per Japó, van servir per reviscolar la banda. I l'èxit dels singles Hash Pipe, Photograph i, sobretot, Island in the Sun, només van fer que confirmar que pels Weezer aquest disc era com una mena de renaixement. Excepte pel color, la coberta del disc fa recordar el primer, i de fet és un retorn a l'estil del seu àlbum de debut. Els mateixos Weezer ho reconeixen en una cita de Giuseppe Verdi que van deixar escrita als crèdits, "Torniamo all'antico e sarà un progresso". Temes destacats: Island in the Sun i O Girlfriend.

Aquesta exposició acaba amb The Black Album, de Prince. D'aquest disc en vaig sentir parlar l'estiu de 1987 a Irlanda, on sóc conscient d'haver visitat per primer cop una botiga on despatxaven discos pirates, i per on també circulaven d'estranquis enregistraments de concerts en viu. De fet, l'endemà mateix del concert de Bruce Springsteen a Dublín ja en vaig poder comprar una còpia en tres cassets que encara guardo. Doncs bé, allí mateix vaig veure com de sota del taulell treien una còpia en vinil d'aquest disc de Prince, que oficialment no sortiria fins al cap de 7 anys més tard, però del que ja se n'havia estat parlant tot aquell any perquè alguns exemplars havien escapat dels circuits de distribució, d'on va ser retirat al cap de pocs dies de ser posat a la venda. The Black Album havia de ser la resposta de Prince a tots aquells que li retreien que, després de Purple Rain, la seva música havia aigualit una mica massa la seva ànima negra i, per això, les 8 peces són autèntic funk. Al seu lloc, però, es va publicar Lovesexy. Temes destacats: When 2 R in Love i Rockhard in a Funky Place.